Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, la culpa és meva: l’he feta en pla totalment autodidacte).

Demòcrata i amb Rolex

La primera cosa bonica del dilluns 25 de gener de 2021 és que el president Biden pugui portar el rellotge que li agradi més, encara que sigui un Rolex (el model bàsic, val a dir). Per què no l’hauria de portar? El New York Times acaba de publicar un article sobre el canell presidencial en el moment del jurament. Alguns mitjans han opinat que no era un tema rellevant. D’altres, en canvi, s’han empassat l’ham fins al fons. Sempre m’ha semblat fora de lloc la polèmica a propòsit dels ‘comunistes amb Rolex’. Les idees no es vesteixen i les passions es poden materialitzar en la forma més imprevista. Una cosa és cobrir-se d’or des de la punta dels cabells fins a la sivella de les sabates, fent ostentació, a més a més, de les etiquetes amb els preus. I una altra és concedir-se, no un ‘status symbol’, sinó un ‘passion symbol’. Hi ha qui finalment es pot comprar el cotxe que somiava, o aquella bossa de la qual sent parlar des de fa anys, hi ha qui renuncia a moltes coses per poder volar en ‘business class’ i qui prefereix concedir-se un bon àpat en un restaurant de moltes estrelles. Llibres rars, obres d’art, motos, vacances: cadascú persegueix el seu somni. Quan pot fer-ho. Les coses belles no tenen preu. Si no, acabaríem donant valor només als diners. Clinton i Bush portaven rellotges de papereria. Trump i Biden, Rolex. Trobeu-hi les diferències. El meu rellotge de confiança? Un ‘dual time’ de pantalla blava comprat en una botiga a Riga. Em va costar 90 euros. N’hauria pagat més perquè el veritable valor és en allò que es troba.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

————————————————————————–

El mètode Wald

La primera cosa bonica del divendres 29 de gener de 2021 és el mètode Wald, que ens pot salvar en aquest temps de foscor. Abraham Wald era un jueu que va emigrar d’Europa als Estats Units durant els anys del nazisme. Havia estudiat matemàtiques amb els seus pares, es va especialitzar en estadística i era un d’aquells genis impossibles de classificar. La seva història conté una llegenda que alguns exageren i altres minimitzen, cadascú per raons ben previsibles. Durant la segona guerra mundial l’aviació anglesa que bombardejava Alemanya patia pèrdues molt notables. Es va decidir cuirassar els avions, però només algunes parts per no carregar-los excessivament de pes. Però, on cuirassar-los? Varen centrar l’estudi en els avions que tornaven a la base, mirar els punts on havien rebut impactes i cuirassar allí. Sembla raonable, no? Va ser Wald, però, el que va dir que allò era una bestiesa. Que el que s’havia de fer era exactament el contrari, perquè probablement els avions que havien caigut havien estat atacats a les altres parts. Sota l’ordre de ‘reforceu les parts blanques!’ les que inicialment havien estat considerades parts vermelles varen canviar. Havien centrat l’atenció en el prejudici de la supervivència; és a dir: en l’error lògic que es comet quan s’avalua una situació considerant els elements que han superat una selecció i no els altres. ¿No creieu que ens seria útil el mètode Wald per derrotar la Covid, superar la crisi del govern o solucionar les relacions a punt de fracassar? ¿A qui voldríeu com a comissari per a les emergències: a Wald o a Domenico Arcuri? Si del que es tracta és de salvar-nos, fieu-vos de qui observa el món a l’inrevés.

 (si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

 ————————————————————————–

 (Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!