Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

La Senyora

La primera cosa bonica del dilluns 18 de setembre de 2023 és el comportament de la Senyora que es va decantar pel Cambrer per comptes del Patrocinador durant una desfilada de moda. Va passar a la Fashion Week de Nova York.

L’anciana però sempre fascinant actriu és la convidada de prestigi. No desfila però n’hi ha prou amb la seva presència en una cadira arran de la passarel·la per il·luminar la sala. Per fer-se els últims retocs abans d’aparèixer en públic li han preparat un camerino i ha demanat una manicura i un cafè.

Una dona d’orígens sud-americans li està repassant les ungles quan entra un cambrer jove amb una safata i, per sorpresa, s’agenolla davant d’ella com un enamorat a punt de fer la fatídica proposta. Per comptes d’un anell li ensenya el mòbil i diu: ‘Senyora, he nascut al mateix lloc que vostè. He vist totes les seves pel·lícules. La meva mare es pentina com vostè. ¿Podríem fer-nos una self…”

El guardaespatlles, contractat pel patrocinador, l’agafa i se l’emporta fora. La porta es tanca. La manicura ha observat l’escena en silenci i mentre la diva beu el cafè torna a les ungles i li diu: ‘Senyora, permeti’m: a aquell noi l’estan acomiadant’. Quan la porta es torna a obrir la diva demana de veure’l. Ell ja s’està traient l’uniforme. El guardaespatlles vol emportar-se’l. La diva fa la foto, demana pel cap del càtering i li diu: ‘Aquest és amic meu’. I se’n va, sense girar-se. Senyora. Ella. Aplaudiments.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

El groc de Miró

La primera cosa bonica del dimecres 20 de setembre de 2023 és el ‘giallo’ (*) del groc de Miró: el color més brillant de les seves teles, que s’està esvaint. ¿Què vol dir això?

L’alarma es va disparar el 2020: en vint-i-cinc de les obres del pintor català (**) que es conserven a la seva Fundació de Mallorca el groc s’està esvaint. Es tracta del groc de cadmi, elaborat a França, considerat ‘esplèndid’ i amb el qual havia pintat fins i tot el seu estudi. Una barreja de cadmi i sofre amb una petita part de zinc, elements que, tanmateix, sembla que ‘no lliguen bé’, que no formen un hexàgon perfecte i tancat. La conclusió d’una científica italiana que va examinar-ne una mostra va ser molt clara: ‘Hi ha desordre’.

D’aquí la por que en decennis, potser en segles o, qui ho sap, potser de cop i volta, el dijous que ve, l’esplèndid groc es degradi fins a convertir-se en una ombra del que va ser. Diuen els experts que aquell groc ‘s’està morint’.

Tot i això, penso que la realitat és una altra: el groc de Miró és viu. Molt més que el vermell i el blau que es mantenen a lloc sense canviar mai, com fotografies. És viu, el seu arc existencial evoluciona, ha estat ben amunt i lluminós com el sol del migdia. I ara baixa. En un remot crepuscle absorbirà uns altres reflexos, formarà una família, buscarà un mar per capbussar-s’hi. És viu. Perquè a la vida, efectivament, ‘hi ha desordre’.

(*) Romagnoli juga amb el doble significat del mot ‘giallo’ que en italià vol dir ‘groc’, però que es refereix també al gènere novel·lístic que aquí coneixem amb el nom de ‘lladres i serenos’. Un gènere que, com a França, definim com ‘negre’ però que remet al color groc de les cobertes d’aquest estil a Itàlia. Una reminiscència que aquí va ser imitada a la col·lecció ‘La cua de palla’.

(**) Romagnoli ha escrit originàriament ‘spagnolo’. Un mal dia el té qualsevol…

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

El gol del porter

La primera cosa bonica del dijous 21 de setembre de 2023 és el gol que li va marcar Provedel, el porter de la Lazio, a l’Atlético de Madrid. ¿Què ho fa, que coses com aquesta provoquin una sensació d’estupor i felicitat tan especial?

Tret dels seguidors espanyols, tothom (fins i tot els que no són de la Lazio) està entusiasmat. Els mitjans ho han tractat com el cas de l’home que mossega un gos. D’alguna manera ho és, però el sentit veritablement important és un altre. És que els canvis de la història arriben quan les persones surten del lloc que tenen assignat.

Rosa Parks puja a l’autobús i seu en els llocs reservats als blancs. Un metge argentí de nom Ernesto Guevara es troba amb un cubà de nom Fidel i se’n va a fer la revolució al país d’aquest. Una dona albanesa petita i feble va a Calcuta i, per comptes de tornar a Europa, s’hi queda durant la resta de la seva vida.

Guardant totes les distàncies, un porter a l’àrea de penal adversària és com aquell cop de vent que desbarata inesperadament les pàgines del llibre de la vida o que converteix en crònica periodística allò que semblava impossible. De vegades marca, moltes altres no; però ho prova. Cap porter que no es decideixi a sortir de la seva àrea farà un gol, en tot cas el que farà és rebre’n.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

L’home que vetlla

La primera cosa bonica del divendres del 22 de setembre de 2023 és Pompeia, tal com és ara, de dia, i la meravella que també és de nit. Sembla que el Parc Arqueològic té un director singular. I, efectivament, és així. Es diu Gabriel Zuchtriegel. Pel que fa a la pronúncia del cognom molts el diuen malament o es remeten a un esquiador suïs molt famós (Zurbriggen).

També és jove ja que encara no ha complert quaranta anys (prenem nota: ara es considera que tots els que no han arribat encara als quaranta són joves). És alemany, però per precaució s’ha acollit a la ciutadania italiana: no és estrany vistos els aires que bufen de Roma, Nàpols i rodalies. Ha fet una feina òptima a Paestum i ara, ampliant els espais visitables i tenint cura dels existents, l’està fent a Pompeia.

Després de la posta de sol és un privilegi travessar la ciutat adormida des de fa segles procurant no molestar i sabent que hi ha qui vetlla pel seu somni. Pompeia és una excel·lència planetària i el seu director, europea. Però volen que tots siguin italians. Mireu, si no, com han posat en el punt de mira el director del Museu Egipci de Torí, que és Greco (*).

(*) Romagnoli fa un joc de paraules amb ‘Greco’ (‘grec’ en italià) i el cognom del director del Museu de Torí, Christian Greco, que és fortament qüestionat pel govern feixista i xenòfob de Giorgia Meloni.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!