Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Long live Carter

La primera cosa bonica del dilluns 25 de setembre de 2023 és la interminable vida de Jimmy Carter, que aquesta setmana complirà 99 anys. No el llegat, la vida. No el que quedarà, el que ha passat. És el president més longeu de la història dels Estats Units. La seva dona, de 96 anys, també és viva. Han celebrat el 77è aniversari de casament. Fa quaranta-dos anys que va deixar la Casa Blanca. D’aleshores ençà ha obtingut un premi Nobel de la pau i s’ha dedicat a lluitar per la salut al Tercer Món.

La colleta dels cínics recordarà d’ell els cacauets, la crisi dels ostatges a l’Iran i la durada del seu únic mandat (com Trump, vaja, si hi ha sort). Semblava acabat, però va saber trobar-li un altre sentit a la seva activitat. Fa set mesos, quan va demanar que el traslladessin de l’hospital a l’asil, semblava a les portes de la mort. Tota la família li preparava el comiat. Ara li preparen la festa d’aniversari. Peter Gabriel ha interromput el concert que feia al Madison Square Garden per homenatjar-lo. A la seva cambra, menjant gelat amb mantega de cacauets, llegeix cada dia la seva necrològica i s’informa de la situació a Guinea. Caldria recuperar aquell discurs seu de 1979 en el que denunciava ‘la crisi de confiança en el futur’.

Serveix per a qualsevol lloc i per a tothom. Cert, el 1980 va ser derrotat per Reagan, però el 2023 podem dir que després, i de manera ben rotunda, qui ha guanyat és Carter.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Una mà de blanc

La primera cosa bonica del dimecres 27 de setembre de 2023 és la protesta dels infants d’un barri de Roma, una ciutat que desatén fins i tot la seva seguretat. És un full de paper fixat al tronc d’un arbre amb unes xinxetes de colors. Damunt, una petició: ‘Volem les bandes del pas de vianants ben visibles per anar a l’escola! Quant de temps haurem d’esperar per poder travessar amb seguretat?’ Signat: ‘Els petits veïns del Testaccio”.

Inspira tendresa aquesta manera de reclamar, aquell full clavat a l’escorça. Inspira tristesa una ciutat que no s’adona que els passos de vianants s’han esvaït com les grans festes, la Lliga de futbol o la famosa ‘gran bellesa’.

A Roma els passos de vianants els varen posar en el lloc equivocat, a dos-cents metres de la sortida de les escoles per comptes de davant; i el temps, el gran corrector, els va eliminar ràpidament. Després no es varen reposar on tocava. Al Testaccio tenen un camp de futbol històric ple d’herbotes i una biblioteca construïda sota el nivell del mar (i del riu). I vinga paciència.

El moment de travessar el carrer els infants hauria de ser sagrat. Què pot costar? Mig matí de feina. Fa bon temps i encara s’eixuga de pressa. Als petits veïns del barri doneu-los una mà. De pintura blanca.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!