Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

Aquesta estació

La primera cosa bonica del dimarts 12 de setembre de 2023 és el subtil i inquietant fil que connecta una estació d’Antonio Vivaldi i un quadre d’Ed Ruscha. Si us sentiu com jo, esgotats per aquest llarg estiu, hauríeu d’escoltar l’Hivern de Vivaldi. Jo ho he fet en una església de Brooklyn il·luminada per centenars d’espelmes.

A l’escenari un quartet de corda. Abans de començar, el primer violí anuncia: ‘Ara sentireu caure els flocs de neu, els remolins de la tempesta i finalment el gel’. I és exactament això el que passa: el poder de les notes arrossega la platea lluny d’aquesta calda que ens envolta des de fa mesos, cap a una nova i imaginada estació.

És una sensació plaent, que convida a abandonar-s’hi. Després, però, la superfície s’enterboleix, es trenca alguna cosa quan recordo un quadre d’Ed Ruscha que he vist aquesta mateixa tarda al MoMa: el paisatge idíl·lic d’una posta de sol amb un text al damunt que deia: ‘La música del balcó del costat era engolida per episòdics actes de violència’. És d’aquesta manera que la realitat irromp dins de la fantasia i t’impedeix mantenir els ulls tancats i salvar-te a través de la música.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Des de dalt

La primera cosa bonica del dimecres 13 de setembre de 2023 és volar a deu mil metres damunt l’oceà: l’última oportunitat per tenir pensaments d’alçada abans d’aterrar en el pantà de la xerrameca. Caldria poder estar-s’hi eternament, allí dalt, embolicat amb una manta, una selecció de música electrònica als auriculars i el temps aturat: quan heu sortit era mitja tarda i al lloc on arribareu ja és de dia.

És l’única situació en què t’abandones a les sensacions més profundes, reconeixes els teus errors, revius allò que havies oblidat i en un instant de sinceritat t’emociones fins i tot. Quants viatges et queden encara a la motxilla? Quines destinacions triaries? Com pot ser que no comparteixis la idea de Cormack McCarthy quan escriu que si tingués un fill no l’importaria res més?

Les essències, el càlcul infinitesimal, els imperatius morals: tot s’haurà esvaït tan bon punt aterrem. I amb els peus ja a terra només tenim la rellevància de certes consideracions, de sentir-te pel damunt d’una conxorxa d’enzes sense un John Kennedy (Toole) que els posi a ratlla (*).

Talment com Sean Penn disposat a volar permanentment, sense possibilitat d’aterratge, a mercè d’on el porti el destí (**). Feliç ell.

(*) Es refereix a la novel·la ‘Una conxorxa d’enzes’, de John Kennedy Toole (vegeu aquí)  

(**) Es refereix a la pel·lícula ‘It’s all About Love’ (vegeu aquí)

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Els ‘lampistes’

La primera cosa bonica del dijous 14 de setembre de 2023 són els ‘lampistes’ de la Casa Blanca, traduïts ara com ‘Infiltrats’ en la millor mini-sèrie que aquests dies es pot veure a Sky. Parla d’una història increïble, però certa, explicada en to de caricatura: la d’aquells dos agents expulsats de la CIA i de l’FBI que acaben muntant el cas Watergate. Dos impresentables. Dos obsessos de l’anticomunisme. Reclutats per Nixon i els seus assessors per dur a terme operacions clandestines, brutes i no imputables a la presidència.

Entre una dotzena de projectes absurds els acaben finançant el d’espiar el quarter general dels demòcrates (que partien en posició de perdedors). La resta és Història. A més a més de divertir, els cinc capítols són instructius. Ensenyen que, de manera més o menys conscient, el poder contracta sovint gent perillosa i imbècil. La seva lleialtat dissimula la condició d’idiotes i per això els deixen fer fins que és massa tard per posar-hi remei.

No sempre, però, tenen la sort de rebentar la banca. La coartada més habitual és que el líder és capaç, però que, dissortadament, s’envolta d’incapaços. Cada cap és també qui té al seu voltant. Si són uns nazis matussers també ho és ell. O ella.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Balenes entre nosaltres

La primera cosa bonica del divendres 15 de setembre de 2023 és sortir a navegar no gaire lluny, a una hora de la costa, i veure una, dues, vint balenes. Per què són allí?

Un dia molt seré en un moll de Nova York agafo un vaixell amb l’objectiu de creuar la ruta dels dofins i les balenes. Sabedor que és una quimera per a turistes he agafat els binocles. Si hi ha sort n’observaré una a distància, penso.

El banc de dofins apareix de seguida, divertit com era d’esperar. L’embarcació continua la ruta i poc després el capità ens indica la primera balena. Una munió de peixos petits surten a la superfície, nerviosos. Poc després la veiem, enorme, alçant-se i enfonsant-se mentre ens ensenya la cua. Tot seguit dues més que salten en paral·lel. La primera té un punt blanc per distingir-la.

Al final de la jornada n’haurem comptat vint-i-una. Fins i tot la tripulació està sorpresa perquè són més i s’han deixat veure de més a prop que mai. Com mai? Tinc la impressió que en alguna banda de l’oceà s’estan venent bitllets per a l’espectacle. Estan encuriosides per veure, ara en aquest vaixell i després al moll, aquesta espècie que està destruint el planeta a base d’omplir el mar de plàstics, la terra d’escombraries i l’aire de verins. Ens ensenyen la cua com qui exhibeix els seus atributs. I nosaltres continuem la festa.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!