Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Torna Sly (*)

La primera cosa bonica del dimarts 24 de gener de 2023 és, una mica per sorpresa, el retorn de Sylvester Stallone fent el paper de Dwight ‘The General’ Manfredi a ‘Tulsa King’ (una sèrie de TV a Paramount + que, dissortadament, s’emet només al ritme d’un episodi setmanal) (**).

Fins ara, a la carrera de Sly jo li veia dues fites centrals: ‘Rocky 1’ i ‘Robocop’. He començat a mirar el primer capítol perquè Tulsa és un concepte i el mafiós sortit de la presó després de 25 anys allunyat dels col·legues de Nova York, també.

De bon començament Sly té un aspecte ridícul, gras, desmanegat. Desprès passa alguna cosa i, a la seva manera, es posa en marxa. Redreça les espatlles, estira els braços i retorna a l’activitat. És justament aleshores quan comença l’acció i el seu personatge cobra vida. Deixa enrere la comèdia i torna al territori que li és habitual, tot i que ho fa mantenint la ironia com a roda de recanvi.

Hi ha alguna cosa que propicia, si no la identificació, l’empatia amb ell: el sacrifici, la lleialtat, aquell retirar-se a un costat per tornar a començar i després atacar per passar comptes. Un home que als 75 anys no se sent acabat és un home que, entre els carrers de Nova York i el no-res, ha trobat alguna cosa tot esquivant la seva ombra.

 (*) ‘Sly’ és un diminutiu de Sylvester Stallone que, de fet, es diu Michael Sylvester Gardenzio Stallone.

(**)  Sobre aquesta sèrie trobareu més informació aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

La vida sense tutorials

La primera cosa bonica del dimecres 25 de gener de 2023 és aprendre a viure sense necessitar cap tutorial. És millor, molt millor, la vella dita ‘equivocant-se s’aprèn’ que totes les instruccions que circulen per la xarxa. Perquè, d’acord, t’han ensenyat a fer coses que ni t’imaginaves —com posar-te una corbata de llaç, o com es fa un ‘tortellino’ (*)— i veient que picaves l’ham, te n’han ofert moltes més.

Ahir, a Instagram, aquest lloc on tothom sent la necessitat d’informar on és, per si la parella o els caçadors de recompenses en tinguessin cap dubte, em va aparèixer un missatge: ‘Mira aquest vídeo; abans que tu ja ho han fet tres milions de persones’. Era d’una noia que ensenyava la manera de plegar jerseis de coll alt. Dins del meu cap ressonava la veu de Beppe Grillo quan es dedicava al seu ofici (**): ‘Tres milions!’ ¿De quina manera es plega el coll d’un jersei? ¿I com vols plegar-lo?’

La noia havia tingut una intuïció: no cap enfora, cap a dins. Tampoc és que hi hagi gaires possibilitats més. Ni que sembli una gran troballa. Però seguim mirant perquè tres milions ja ho han fet. I uns altres tres en sumaran sis. Després ens ensenyaran a posar-nos les ulleres, a fer sonar un timbre, a votar, a no votar (i ser feliç igualment), a respirar, a deixar de fer-ho… No mireu cap tutorial, viviu i equivoqueu-vos sols.

(*) Modalitat de pasta italiana que sol elaborar-se a mà (vegeu aquí).

(**) Beppe Grillo, polític italià que abans es dedicava a actor còmic (vegeu aquí).

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Andrea entre les estrelles

La primera cosa bonica del dijous 26 de gener de 2023 és la candidatura a l’Oscar a la millor actriu d’Andrea Riseborough, dita també ‘Andrea Què?’, promoguda i divulgada per les seves col·legues. Andrea actua en un film molt modest titulat ‘To Leslie’. S’ha rodat en dinou dies, ha costat menys d’un milió de dòlars i ha recaptat, en les poques sales on s’ha exhibit, vint-i-set mil dòlars. Si més no fins ara perquè, fa poc, ha començat una campanya per destacar la interpretació de la protagonista.

N’ha parlat Cate Blanchett (favorita a l’Oscar) mentre rebia un premi. Gwyneth Paltrow ha volgut organitzar-li una projecció especial. Kate Winslet l’ha elogiat en una entrevista. I tot seguit Amy Adams, Jane Fonda, Jennifer Aniston i unes quantes més.

Els malèvols diuen que tot s’explica perquè l’agència que la porta és la mateixa que la d’alguna altra estrella. Els pèrfids diuen que li fan tanta promoció perquè, en el fons, no és una rival directa (com quan, si ets de l’Inter, prefereixes que guanyi la Lliga la Sampdoria, més que el Milan o la Juve). Per una vegada m’agradaria creure que la veritat és allò que sembla: que, simplement, han vist el talent i li ho han reconegut. Pot passar. És difícil, però pot passar.

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!