Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Hopper, d’una altra manera

La primera cosa bonica del dimarts 15 de novembre de 2022 és una nova manera d’interpretar les pintures de Hopper que allibera els seus protagonistes de la solitud i els porta molt més enllà. L’he trobada en el llibre d’Antonio Spadaro ‘Oltremare’ (*). Fins ara jo, com tothom, havia contemplat aquells personatges asseguts en un bar, aquelles dones mirant per la finestra o aquelles benzineres com espais solitaris, criatures aïllades, representants d’una quieta desesperació enmig del desert habitat de les ciutats americanes.

Però, de fet, qui en realitat els aïllava era la nostra mirada, la prevenció general segons la qual allò que vèiem era un instant i no el curs dels esdeveniments als quals aquest instant pertany. Com si encengués un llum i revelés la solució d’un misteri Spadaro escriu que ‘en els quadres de Hopper les figures són captades mentre esperen que passi alguna cosa, com si una revelació fos a punt d’irrompre a les seves vides. La resposta és fora, més enllà de la superfície del quadre. El resultat d’aquesta espera no el sabrem, però ens és suggerit com una necessitat ineludible. Es té la certesa que alguna cosa ha de passar o que algú ha d’arribar, per bé que no sabem el què ni qui. Hopper és el mestre que sap fixar aquell instant fugisser en el qual la vida es manifesta en forma de desig de salvació.’

Recordaré aquestes paraules quan vagi al Whitney Museum per veure l’exposició sobre la Nova York de Hopper (**), sabent que la dona asseguda al llit de cara al sol del matí no està sola, senzillament està esperant el perdó, l’amant llunyà, el timbre del telèfon o potser a nosaltres que un any, i un altre, i un altre anirem a fer-li companyia, l’acaronarem amb la mirada.

(*) Sembla que Romagnoli es confon amb el títol d’aquest llibre que ha escrit el periodista i sacerdot jesuïta Antonio Spadaro (vegeu aquí) i que, realment es titula ‘Oltrecolore’  (vegeu aquí i també aquí).

(**) Vegeu aquí més informació sobre aquesta exposició que es pot visitar a Nova York fins al 5 de març de 2023.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

¿Saps què és felicitat?

La primera cosa bonica del dijous 17 de novembre de 2022 és el relat que explica una mare. Diu que quan el seu fill tenia cinc anys era un nen generalment callat. Una nit, mentre l’acotxava al llit, va mirar-la i, mig endormiscat, li va preguntar ‘¿Tu saps que és felicitat?’ Així, sense l’article: ¿què és felicitat?

Ella primerament va dubtar, després va sacsejar el cap. El nen s’havia tombat de costat mentre deia: “Llaminadures, somriures… el comandament a distància i… uns prats!” Després va tancar els ulls. Ella no feia més que pensar en aquelles paraules buscant per quina raó el nen les havia posat una al costat de l’altra: les llaminadures i els somriures, el comandament i els prats. Després se’n va oblidar.

La vida va seguir, el pare del nen se’n va anar a viure a una altra ciutat amb una altra dona, amb la qual va tenir un altre fill. Ella va canviar de feina i més tard, de casa. El nen es va convertir en un noi, un estudiant apàtic i imprevisible que feia presagiar que seria un home capaç de qualsevol èxit o d’elaborats i poètics fracassos.

Ell també va marxar, però no gaire lluny. La mare venia de veure’l el dia que va patir un accident. La varen atropellar en un creuament que fins aleshores era considerat com molt tranquil. Va perdre el coneixement damunt l’asfalt i no va poder adonar-se de com la socorrien uns transeünts i se l’emportava una ambulància. A l’hospital tenien ja preparat el quiròfan i el cirurgià que la va examinar tan bon punt va ingressar va notar un pessigolleig, el mateix que sentia quan havia d’afrontar una intervenció a la desesperada.

Tot i això, moltes hores després va sortir de l’anestèsia. No va reconèixer el seu fill en el pallasso amb bata verda i cobert per la indumentària esterilitzada que es movia davant del seu llit. Va pensar que encara estava somiant, que veia coses que no eren. I amb veu molt feble va dir: “Llaminadures, somriures… comandament a distància i… prats.”

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

———————————————————————————————–

Com enviar missatges secrets

La primera cosa bonica del divendres 18 de novembre de 2022 és el sistema per enviar missatges secrets que no puguin ser interceptats, un mètode “patentat” pel general Petraeus, exdirector de la CIA. El va provar amb la seva amant i el podeu fer servir tranquil·lament també vosaltres per a qualsevol necessitat de comunicar-vos amb algú de manera encoberta. Funciona així: de comú acord amb el/la còmplice es crea un compte de correu electrònic amb una adreça compartida (per exemple: ratetaratoli@gmail.com) i, lògicament, trieu la contrasenya. Del compte mai no sortirà ni arribarà cap missatge, però podreu comunicar-vos mantenint la invisibilitat. Com? Amb una periodicitat que hàgiu establert prèviament obriu el correu i escriviu un missatge però no l’envieu, guardeu-lo als esborranys. La contrapart, amb la periodicitat que li correspongui, entrarà, llegirà el text de la safata dels esborranys, l’esborrarà, n’escriurà la resposta i la guardarà amb els esborranys. I així sempre. Ningú més hi entrarà i no quedarà cap senyal. Certament si ets el director de la CIA investigaran a fons cada bit emès pel teu ordinador, però si ets una persona normal i corrent que l’únic que vol és dialogar secretament amb una altra persona, el mètode Petraeus funciona.

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!