Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

El pati dels Jocs  

La primera cosa bonica del dimecres 23 de novembre de 2022 seria instituir un pati dels Jocs; dos, de fet: un per les Olimpíades i un altre pel Mundial de futbol, així s’acabarien les trampes en la rifa per assignar les seus organitzadores.

No serveix de res que prediquis la moral i els drets civils en el desert si abans has participat sense cap remordiment a Moscou o a Pequín. Fins i tot els suborns necessiten unes normes. El joc és bonic allí on troba un sentit, on l’entenen, on genera passió, vida, escalf. Ningú organitzaria un mundial de criquet a Sicília, damunt de l’Etna, en ple juliol, amb jugadors recuperats entre els pensionistes i un munt de comparses fent d’espectadors. Què hem de fer, doncs? He estat en sis Olimpíades i cap com la d’Atenes, el bressol i l’exaltació de la idea. Sidney era un lloc bonic, però no tenia el mateix regust. Atlanta, Rio, Londres i, no cal dir-ho, Pequín, per oblidar. Atenes, sempre Atenes.

Pel que fa al Mundial no té cap sentit anar al Golf, a Àsia, ni tan sols a Sudàfrica (va ser un bon intent, però quan sonaven les vuvuzeles l’únic que volies era fugir). Millor, molt millor un retorn als dos bressols, Brasil i Anglaterra, fent alternança. Sense tripijocs entre la FIFA, el COI i els grups de pressió habituals, amb estructures permanents que no necessitin esclaus per construir-les. I mentre això no arriba, ara, que guanyi qui pugui.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Dancer

La primera cosa bonica del dijous 24 de novembre de 2022, Dia d’Acció de Gràcies als USA, és la novel·la de Colum McCann sobre Nureyev que acaba de reeditar Feltrinelli. L’han titulat ‘La sua danza’, però jo, que el vaig llegir fa temps a New York, li hauria mantingut el títol original: ‘Dancer’. I encara millor ‘Balla, balla, ballerino’, que és la cançó de Lucio Dalla que estic escoltant ara de fons (‘Aquest món crema ràpidament tot el que ahir eren certeses; creieu-me: demà no ens quedarà cap veritat’). Una gran història, fins i tot pels qui, com jo, veure un ballet ens fa sentir com si estiguéssim asseguts damunt d’un cactus. Amb un inici magistral McCann enumera les coses que el públic va llançar a l’escenari durant la primera temporada de Nureyev a París. La llista conté: ‘Deu bitllets de vint francs lligats amb una goma; narcisos arrencats dels jardins del Louvre (cosa que va obligar a fer hores extraordinàries als jardiners per comprovar que els parterres no eren saquejats); un abric de pell de visó que els espectadors varen confondre amb un animal volador; divuit peces de roba íntima femenina, de dues de les quals les seves usuàries se n’havien desprès allí mateix; unes quantes bombes de paper carregades amb pebre; amenaces de mort; claus d’habitacions d’hotel i, el darrer dia, una rosa de llarga tija xapada en or’. Et voilà. Certament s’hauria d’escriure o de dansar com si en depengués el destí del món. I no caure mai. Perquè qui s’alça ja és un altre, del qual el millor que podem fer és no refiar-nos-en.

(si entreu aquí  -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

–———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!