Totxanes, totxos i maons

Evidentment tot és opinable però aquest tipus de llibres a cavall entre el record personal, l’aplec de costums i la petita història col·lectiva podem considerar-los, sí, inclosos en el gènere de les memòries tot i que a mi em sembla molt més exacte catalogar-los dintre d’allò que des de fa un temps es denomina “literatura del jo”.

Vull dir que són textos l’eix argumental dels quals el formen les vivències íntimes de qui els escriu -el “jo”, vaja- però que ens arriben cuinats amb els ingredients propis de la matèria literària -tècniques narratives, recursos estilístics…- i sense renunciar, per tant, a la dosis d’artifici, joc i manipulació que comporta la recepta per fer literatura de creació.

Potser és pel que he dit fa un moment sobre l’ofici de periodista que he llegit “El nét del pirata” àvidament i amb un esbós de somriure als llavis. El llibre s’obre amb un capítol en el qual l’autor ens explica qui era aquest personatge que pregona el títol i, un cop ens ha assabentat que ni era avi seu ni practicava la pirateria, va per feina i comença a parlar-nos de Mataró, la ciutat on va nèixer a finals d’agost de 1953 i que, com no podia ser altrament, és l’escenari principal de les vivències que s’aniran descabdellant al llarg de les dues-centes cinquanta pàgines següents.

De Barcelona estant segueixo el mataroní Cuyàs des de fa molts anys. Els més veterans se’n faran una idea si dic que el meu seguiment es remunta a l’època que el nostre home signava com Emmanuel Cuyàs. Val a dir que al principi, quan es movia en l’òrbita d’El Punt, el meu seguiment era molt esporàdic però quan aquest diari i l’Avui -el meu diari durant molts anys- varen unir els seus destins el meu contacte amb Cuyàs ha estat molt més intens. Sempre com a lector, perquè si la memòria no em traeix els contactes directes que hem tingut ell i jo es poden comptar amb els dits d’una mà i encara en sobraria algun.

Tot i que sóc dos anys i mig menys jove que Cuyàs resulta que ell i jo compartim un munt de complicitats generacionals. Unes complicitats que m’ha semblat detectar a “El nét del pirata” i que han afegit un plus de satisfacció a la meva lectura.

Em refereixo a aquelles vivències i sensacions que, ja sigui pel seu valor intrínsec o pel moment que ens arriben, ens deixen una marca per a la resta de la nostra vida. Com, per exemple, la crema de Sant Josep de l’àvia, l’extracció de les amígdales (ma mare en deia “treure les glàndules”), la presència de la ràdio a tothora, la col·lecció de missals familiars, la Gran Nevada del 62, la nevera de gel (la de casa era de la marca “Pingüino”), les sessions dobles de cinema, les sessions de cine-fòrum, els viatges a Perpinyà i rodalies per veure cinema prohibit (Enrique Rubio ens va batejar amb un nom fantàstic: “peregrinos del erotismo”) o les escapades a Andorra per comprar tabac, formatge de bola, discos i plats de Duralex.

M’han fet gràcia també les referències a les “cases de cós” -nombroses encara al Maresme– unes quantes de les quals aquests darrers temps puc veure de prop mentre passejo pels carrers de Premià de Mar dues tardes a la setmana tot exercint l’ofici d’avi.

La lectura d’“El nét del pirata” m’ha revifat també alguns records de la meva breu etapa professional relacionada amb Mataró. Parlo en concret de l’any 1977 quan una de les primeres feines que vaig fer com Aparellador en l’empresa constructora en la que treballava va ser l’enderrocament i reconstrucció de mig edifici de l’escola Germanes Bertomeu, al barri de Rocafonda, a causa d’una riera subterrània que amenaçava seriosament l’estabilitat d’aquella part de l’edifici i que, per cert, va obligar a emprar un sistema especial de fonamentació força avançat per l’època. Vaig aprendre un munt de coses en aquella obra…

Pel que he llegit ara, si fa no fa per aquelles mateixes dates que reconstruïem l’escola l’amic Cuyàs s’escarrassava a tirar endavant la segona etapa del setmanari “El Maresme” esperonat per una trobada fortuïta -i providencial- amb l’Esteve Mach, mataroní il·lustre i arquitecte, amb qui deu anys després vaig coincidir i col·laborar en el Departament de Cultura de la Generalitat al costat, per cert, d’altres mataronins de soca-rel com la muller d’en Terri o l’Oriol Quadrada.

Ja he explicat en alguna altra ocasió (aquí, per exemple) que cada vegada m’atrauen menys els contes i les novel·les. Potser és l’edat però confesso que em sento una mica embafat després de tants anys llegint ficció. Per això d’un temps ençà gaudeixo molt més amb aquells llibres darrere dels quals em sembla trobar el batec íntim de la persona que els ha escrit i el testimoni de l’època que li ha tocat de viure.

Per entendre’ns, sense fer-li fàstics a una bona novel·la ara m’interessen més Zweig, Xammar, Montanelli, Pla, Fuster o una monografia sobre Caravaggio, la història de les matemàtiques, el genocidi armeni, la guerra de 1714 o Le Corbusier. I en aquest paquet, és clar, hi entren perfectament els llibres de Rafel Nadal, Lluís Foix… i Manuel Cuyàs. 

No em veig amb cor de vaticinar quina acollida tindrà “El nét del pirata” entre els lectors de generacions de més cap aquí. M’encantaria que fos ben entusiasta, no cal dir-ho. Seria la confirmació d’aquella teoria que diu que els bons llibres, per una banda, no tenen límits de públic i, per l’altra, són mecanismes que serveixen per fer-te viure altres existències que tenies dintre teu però que ja les havies oblidat.

No sé si m’explico, però jo ja m’entenc…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!