Ser gran i escriure un bloc (3).

(La sèrie comença aquí)

¿Per què mantinc des de fa dotze anys un Bloc? La resposta a aquesta pregunta té una versió curta i una de més llarga. La versió curta diu que ho faig, senzillament, per “hobby”. Perquè sóc aficionat a escriure de la mateixa manera que a altres persones els agrada fer fotografies, caminar per la muntanya, visitar museus, cuinar o recuperar pel·lícules antigues per la televisió.

La versió més llarga de la resposta podria fer paquet amb una altra pregunta similar a l’anterior: ¿Què hi busco, de fet, escrivint un Bloc? I aquí el que diria és que, fonamentalment, la meva pretensió és generar memòria. Deixar en certa manera constància que jo he passat per aquí. Com el nàufrag que llança al mar una ampolla, amb els meus apunts poso en circulació missatges que tenen una lectura en temps present però que m’agradaria que la tinguessin també en clau de futur, sobretot aquells que tenen un caire més decantat cap a la confessió personal.

Ho explicava amb una pila d’exemples en una sèrie de set apunts publicats entre juny i agost de 2006  –aviat farà, doncs, deu anys–  i que vaig titular precisament “Missatges al futur” . Una sèrie que, si us interessa, podeu començar a llegir aquí i després la podeu continuar si activeu l’enllaç que trobareu al final de cada apunt.

El que busco, doncs, té una pretensió doble: deixar constància que he viscut i deixar constància d’allò que he viscut. Dit d’una altra manera: explicar-me a mi mateix i explicar-ho als altres que hi puguin estar interessats.

¿I tot això, com ho faig? Primerament, amb l’absoluta convicció de ser un privilegiat perquè el cert és que haurien de ser molts més els qui a la meva edat (i més grans) disposessin de temps, ganes, memòria i prou humor com per deixar testimoni del nostre pas pel món d’una manera més o menys endreçada i sistemàtica.

I segonament, perquè si no ho expliquem ara no hi haurà ningú que ho faci després per nosaltres. Mireu-vos-ho d’aquesta manera: és com una “operació rescat” perquè tots anem carregats amb un feix de records i de vivències que, si no prenem mesures adients, estan condemnats a desaparèixer el dia que deixem aquest món.

Precisament fa uns anys, poc després de la mort de mon pare, vaig parlar de tot això en un parell d’apunts (aquest i aquest) que tenen un títol inequívoc: “Documenteu els records, pregunteu als avis…” 

Documenteu, doncs, i expliqueu tot allò que pugueu perquè, sense voler desmerèixer a ningú, crec que els de la meva generació (per situar-nos: els nascuts aproximadament entre 1945 i 1955) tenim moltes coses interessants a rememorar i, doncs, a traslladar als nascuts més cap aquí. A diferència dels nostres pares, nosaltres no vàrem conèixer els estralls de la guerra civil ni, en molts casos, tenim constància directa de les misèries que va generar la immediata postguerra, aquells principis de la dècada dels 40 coneguts com “els anys de la fam”, ja sigui perquè encara no hi érem o perquè érem massa menuts per aplegar-ne algun record sòlid. Però tot i això, Déu n’hi do els esdeveniments, les modes i els canvis que hem viscut (i protagonitzat) des de la primera fila o damunt mateix de l’escenari.

No vàrem viure la guerra, d’acord, però si que som la generació de la ràdio i de les cançons melòdiques italianes. Som els que vàrem viure els inicis dels Beatles, el descobriment de la cançó francesa i la cursa espacial que va culminar amb l’arribada de l’home a la Lluna. També som els que recordem com un bon dia el pare va arribar a casa carregat amb una andròmina de mides considerables denominada televisor i que vàrem plantar en un lloc preeminent del menjador, potser el mateix on fins aquell dia hi havia hagut l’aparell de ràdio. Som els que vàrem tenir tota l’escolarització en castellà, els dels primers Seat 600, els de les batalles dels temps durs del franquisme… Vaja, que d’aquell ahir que vàrem viure neix sens dubte el que som avui i, sobretot, el que es projecta per demà. Poca broma, doncs.

I, ho repeteixo, la història a grans trets d’aquests anys ja l’explicaran els historiadors, però els petits detalls de tot això, si no els expliquem nosaltres no ho farà ningú més. ¿Us en calen gaires motius més per justificar la necessitat d’escriure un Bloc?

En el meu cas, a més a més, el repertori de raons no s’acaba aquí. Em queda per detallar encara algun altre motiu que explicaré en el següent apunt. El que, ara ja sí, tancarà la sèrie.

(Continua  –i acaba–  aquí)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *