Totxanes, totxos i maons

La mort del pare, el febrer passat, i el desmantellament del pis on havia viscut els últims cinquanta anys ens ha permès a mon germà i a mi accedir a una enorme quantitat de documents, fotografies, escrits, blocs de notes, cartes i objectes de record d’unes quantes generacions d’Iserns -per la banda de la mare i els seus vint primers anys a Andalusia, ai las, el fil del record es perd de seguida- que ell conservava discretament.

Comptat i debatut, es tracta d’un voluminós paquet de documentació que en els casos més allunyats ens remunten al darrer quart del segle XIX d’un interès estrictament familiar però que ens apropen a unes èpoques que no hem conegut i a unes persones que en la majoria dels casos per mon germà i per mi eren noms evocats vagament pels grans durant alguna sobretaula de Nadal o després de menjar-nos la crema Sant Josep a casa de l’àvia.

Aquests darrers mesos que hem dedicat a buidar armaris, obrir calaixos, escorcollar carpetes i analitzar arxivadors la nostra sorpresa no ha fet més que créixer a mesura que es feien presents davant dels nostres ulls esdeveniments familiars dels quals no teníem cap notícia.

Això fa que ara mateix, a la vista del material aplegat (que mon germà va tenir l’encert i la paciència d’escanejar document per document a mesura que anaven apareixent), ens plantegem de muntar una base de dades que ens permeti catalogar cada peça i, de passada, començar a incorporar-hi també els nostres propis papers. Una base de dades que permeti la visualització fàcil d’aquest llegat i, per tant, la localització ràpida de qualsevol document. Davant nostre s’obre, per tant, feina llarga.

Com ja he explicat en alguna altra ocasió, la família Isern mai s’ha caracteritzat per la seva abundància de membres, ben al contrari. Fins arribar a la situació límit d’ara en la que, llevat de mon germà, un cosí llunyà (vegeu aquí) i jo mateix, ja no queda ningú més.

I aquí és on ve el drama ja que a cada immersió en els documents de la família creix la llista de dubtes i se’ns fa més palesa la necessitat d’obtenir respostes a les incògnites que cada paper genera. Unes respostes que, dissortadament, ja ningú no ens donarà.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!