(La sèrie comença aquí)
(...) No els avorriré amb exemples de l’any de la picor. N’agafaré un de la setmana passada quan sembla que tothom va trobar tan normal que durant dos dies els informatius de la televisió nacional de Catalunya obrissin -obrissin!- amb la notícia del desficaci que hi havia en un aeroport situat a 600 quilòmetres altiplà endins.
Aquesta situació ha degenerat, a més a més, en una espècie de “síndrome de l’agraïment perpetu”. És a dir, aquell sentiment que de manera instintiva segreguem quan algun representant de la cultura que considerem referencial ens dóna peixet. (n'hi ha més)
És el cas -involuntari i instintiu, però significatiu, a fi de comptes- de la publicitat d’“Oxígen”, el magnífic disc del grup Gossos. En tots els anuncis i missatges promocionals l’únic valor que s’hi destacava era que el senyor Dani Macaco col·laborava amb el grup en una cançó. ¿De debò que per al departament de promoció no hi havia res més de remarcable en els altres catorze temes del disc?
Un cas similar -i, ho torno a dir, involuntari i instintiu, però significatiu, a fi de comptes- és el del meu admirat Joan Isaac: en la promoció de “De Profundis”, el seu penúltim disc, l’únic que s’hi destacava era que la senyora Ana Belén cantava unes estrofes en català en una cançó. ¿De debò la companyia discogràfica no va ser capaç de trobar cap altra virtut a destacar en la resta de temes del disc?
Altres vegades el fenomen ens arriba amb alguna variant. Com ara fa un parell d’anys arran de la publicació de “Mô”. Deia la promoció: “El primer disc de Serrat amb material nou en català en divuit anys”. I a tots els cronistes els va faltar temps per destacar el fet com un dels mèrits del nou disc. ¿A ningú no se li va ocórrer de preguntar, senzillament, on era el motiu de tanta alegria? ¿O és que, com diu el tango, una demora de divuit anys a fer un disc en la llengua pròpia és un detall sense importància?
Això, ens agradi o no, és el que tenim. I tanmateix miro al present i començo a comptar la gent que fa cinc anys no hi era i que ara reclama el seu lloc sota el sol. I em quedo meravellat davant de la llista de músics i cantants que estan fent “cançons d’ara”: Mazoni, Sanjosex, Guillamino, Marcel Cranc, Lo Pardal Roquer, Estanislau Verdet, Antònia Font, Obrint Pas, Manel, Xavier Baró, El Fill del Mestre, Le Petit Ramon, Eduard Canimas, Sanpedro, Mishima, Kaulakau, Clara Andrés, La Brigada, La Gossa Sorda, Pau Alabajos, Abús, Plouen Catximbes, Albert Fibla, Conxita... i m’aturo sabent que me’n deixo una pila.
Tot plegat em fa pensar en el que l’any passat, pocs dies abans de la Fira de Frankfurt, deia Quim Monzó referint-se a la nostra literatura: “La literatura catalana és tan potent i competent com qualsevol altra. És el país el que no aguanta. Un país que se’ns està quedant prim i transparent com un tel de ceba”. Crec que l’argument el podem fer extensiu a la nostra música.
¿Ens calen, doncs, encara cançons d’ara? Potser ja les tenim. El que cal és que al darrere dels qui les entonen tots plegats -particulars i institucions- deixem de banda les punyetes, ens ho creguem i hi posem el coll.
Amb el morro fort i la cara ben alta.
Moltes gràcies.
