Totxanes, totxos i maons

Digueu-me exagerat si us sembla que en faig un gra massa, amb tanta anticipació, però jo acabo de penjar ja a la barana del balcó la senyera que recorda a tothom que passi pel nostre carrer que el diumenge vinent a Barcelona toca votar pel dret a decidir.

Aneu a votar. Tant és que ho feu pel sí com pel no -vaja, si voteu que sí molt millor, no cal dir-ho-, però aneu a votar i a expressar la vostra voluntat. Que això és el que més els fot, als espanyols.

L’A. i jo, que ens considerem persones d’ordre i més aviat assenyades…  (n’hi ha més) 

… no hem volgut fer-ho abans del dia de la convocatòria. Del dia que toca. Creiem que sense un motiu molt poderós per fer-ho -un viatge, una malaltia, impossibilitat per motius de feina…- no hi ha cap raó per avançar-se. La Brunete de moment s’està quieta, tu. No hi ha pressa, doncs..

És evident que els digníssims gestos dels presidents Jordi Pujol (vegeu aquí) i Artur Mas (vegeu aquí), combinats amb els escarafalls del senyor Duran Lleida (vegeu aquí) són símptomes inequívocs que la consulta anirà d’allò més bé i que a partir del 10 d’abril -deixeu-m’ho escriure en majúscules, negretes i vermell: a partir del Deu d’Abril– hauríem de conjurar-nos tots plegats perquè ja no hi hagués cap possibilitat de marxa enrere.

A la vista, doncs, de l’èxit que s’albira només demanaria a qui correspongui un parell de coses:
* que entre els organitzadors no sorgeixin sobtades vocacions de lideratge polític fins ara desconegudes.
* que l’endemà del dia 10 l’escenari independentista no es desperti amb dues o tres escissions més.

Que ja ens comencem a conèixer, tots plegats…

Pengeu senyeres, doncs. Vinga! Que això ha de ser una festa.

Que fan bonic i ja n’és hora.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!