ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

SILENCIS CARTOIXANS

Deixa un comentari

Exposició molt interessant al Museu sant Pius V de València.
Vos dese el vídeo introductori que s’hi ha fet al respecte i un enllaç d’un apunt antic de l’altre bloc, a propòsit d’una sèrie feta sobre les cartoixes valencianes en la televisió valenciana fa algun temps produïda i dirigida pel blocaire de mésVilaweb Albert Monton i son germà David Monton, a més a més, d’assessorada, entre altres, pels entesos en la matèria -i amics- Albert Ferrer, Josep Marí Gòmez i Juli Badenes.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 11 de març de 2010 per josep_blesa

4. PLA DIRECTOR DE CONSERVACIÓ I CONSOLIDACIÓ DEL CONJUNT FRANCISCÀ DE SANT LLORENÇ DE VALÈNCIA.

Deixa un comentari

 

2.1.            DESCRIPCIÓ DEL CONJUNT FRANCISCÀ.

L’església es tracta d’una Hallenkirchen, és a dir, d’una església de planta de sala, uninau amb capelles entre contraforts. Composta de quatre navades (o trams) separades per arcs torals aproximadament de mig punt. Separant-se de l’altar mitjançant d’un arc capialt (o abotzinat) sols per la banda de la nau. Les voltes de canó que els clouen són de barandat i s’insereixn lluernes amb finestres (majorment cegues). L’altar és rectangular.

  

 

Les quatre capelles del costat de l’epístola són dedicades a: La Puríssima Xiqueta, patrona de Benissa, situada sobre el mur dels peus, la segona és l’atri d’accés de la portada lateral de la plaça de St. Llorenç. La tercera dedicada a la Immaculada Concepció, i la quarta al Crist dels navegants, recolzada gairebé, sobre l’accés al campanar. Estan separades, de la nau principal, per arcs formers de mig punt. I són cobertes per voltes bufades de maó en pla.

 


 

A la primera navada, segurament en la intervenció de 1908, se li va afegir un cor de sostre pla que desvirtua la concepció original, però per contra  dóna accés a la galeria de trasters i saletes de malendreços, situada sobre les capelles de l’Epístola.   

 

La intervenció de 1908 va suposar una intervenció molt important que modificà l’estructura i el concepte espacial de l’església en realitzar una capella de la Comunió dedicada a Sant Antoni de Pàdua, que discorre paral·lelament a la nau principal. Des dels peus fins a la sagristia.


Desapareixent les capelles del costat de l’Evangeli. Restant  aquestes com a simples passos a la dita capella rectangular, inserint-se alhora quatre capelletes de menor fondària que les de l’Epístola, començant des dels peus tenim les dedicades a: la primera a la Mare de Déu del Castell (patrona de Cullera) amb pintures de Bellver i Cardells, la segona………, la tercera a sant Josep (patró de la ciutat) i la quarta a …………………….

 

 Dita intervenció consistí en el encavallament del convent sobre l’església en dita zona. Dita capella de la comunió està composta per quatre navades separada per sengles arcs formers que es cobreixen amb voltes o forjats que són amagats per voltes emcamonades. En el cas de l’última hi ha un copulí o llanternó que emergeix al pati o celobert del convent, per on pren llum natural.

 

 

La sagristia s’organitza segons planta rectangular entre l’altar de la capella de la comunió dedicada a sant Antoni i el mur de separació del carreró del Sagrari de Sant Llorenç. Segurament feta sobre la base de l’antic campanar gòtic que enderrocà a l’any 1680, l’obrer de vila Llorenç Cassanya. Que és recollit per les vistes de Wijngaerde (1563) i Manceli (1608). 

 

Sobre les voltes de canó de la nau principal de l’església hi ha quatre ovals, una a cada tram, on s’insereix una pintura al fresc al·lusiva al martirologi de sant Llorenç (procedents, segurament, de la Llegenda Daurada de Giacomo della Voragine).

 

                   


  

 Continuarà…………

         

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 9 de març de 2010 per josep_blesa

3. PLA DIRECTOR DE CONSERVACIÓ I CONSOLIDACIÓ DEL CONJUNT FRANCISCÀ DE SANT LLORENÇ DE VALÈNCIA.

Deixa un comentari

2.1.           
SINOPSI HISTÒRICA.

269 : Inscripció romana al•lusiva a Claudi II “el Gòtic”.

1239 : En el Reial Registre Memoriarum de Domibus Valentie de anno 1239.

apareix nomenada com església (mesquita?).

1245 : El llibre del Repartiment esmenta dos voltes la parròquia i el seu rector en Pere Eiximenis.Assignen una mesquita. Al seu voltant es trobava el barri de Daroca, els habitants del qual provenien d’aquella ciutat aragonesa.

1276 : Es conclou l´església i/o temple, no la parròquia (terme administratiu).

1373 : Possibles obres de reforma, desconeixem els detall i abast de les mateixes.

1488 : 28 de gener. Inauguració del Combregador, fet sobre el solar cedit pel veí i cavaller mossén Lluís Nicolau Català de Valeriola.

 

 s. XV : Primitiu retaule major.

1550 : Els jurats de la ciutat de València concedeixen a la parròquia prendre censos en compensació dels que havia perdut enfront del monestir de Sant Miquel i els Reis per la modificació del traçat del Camí Ral.

Ací us dese la primera imatge moderna del conjunt en una de les vistes fetes per Anthony van den Wijngaerde (circa 1563). El campanar prominent de l’esquerra quadrat era el gòtic que seria enderrocat un segle després.

 s. XVI-XVII: Assentament vital de diverses beguines al seu voltant. Beguina: dona que viu emparedades en cofurnes al voltant de l’església.

 

1608. Nobilis ac Regia

 1648 : Moren en 228 parroquians a causa de la Pesta, sent-ne rector mossén Bernat Salafranca i vicari mossén Domènec Bàguena.

 1656 : L´obrer de vila Antoni Bexet cobra del rector de Sant Llorenç per casa propera al cementeri de la parròquia.

1682 : El gremi de sabaters acorda reformar la capella de Sant Crispinià i Sant Crispí per part de l´obrer de vila Tomàs Alepús.

1680 : L’obrer de vila Llorenç Cassanya enderroca el campanar gòtic.

1682-84: Enderroc i reconstrucció per Agustí Maiques sobre traça de Gaspar Dies.

1683 : Pere Angost, architectus, i Bernat Ponç, lapicida, construeixen la portalada lateral barroca de la Plaça de St. Llorenç. Des d´eixes dates s´instaurà una solemne processó de l´escultura del titular entre l´església de què és titular per diverses parròquies veïnes (S. Bartomeu, S. Salvador, S. Esteve, Sta. Caterina) i la Seu, per creure’n que el sant era oriünd de València.

 1683 : Vicent Varona, fuster, realitza les portes col•laterals del presbiteri amb Antoni Vives, clavicularius, tasques de ferrer i manyà per a les portes.

 

 1683-84: Construcció del retaule major salomònic de fusta per Lleonard Juli Capús i Calvet.

 

1704. Plànolde Vicent Tosaca i Mascó

1708 : Mossén Vicent Pérez Castiel, sent arxiver de Sant Llorenç, rep poders de son pare (l´arquitecte Joan Pérez Castiel) per estar desterrat -per la seua condició de patriota austracista- a Castella. El seu germà, mossén Joan Pérez Castiel, fou –a més d´entés en arquitectura – beneficiat de Sant Llorenç i franciscà.

 1743 : Es capitula un nou orgue amb els artífexs Martí Usurralde i Maties Salanova. Consegüentment, també s´aprofita per ampliar les capitulacions fetes tres mesos abans amb Josep Mingues. Josep Mingues (nascut devers1683) era, molt probablement, fill natural del reconegut arquitecte en Joan Pérez Castiel.

1743 : Contractació del campanar actual per Josep Mingues.

 

1746 : Alçament del campanar actual per Josep Mingues.

 

1770 : Informe acadèmic dels arquitectes Antoni Gilabert, Vicent Gascó i Joan Baptista Mingues sobre unes esquerdes en arcades i voltes de l’església, després de la corresponent visura.

 

Vídeo des de l’exterior a l’interior. S’hi pot veure el retaule i les capelles laterals actuals.

1822 : Terratrèmol en data 5 de març. Oscil•lació del campanar i esquerda de la volta de l’altar.

 

1853. Sebastià Monleon Estellés

s. XIX : Madoz refereix que la parròquia de Sant Llorenç tenia extramurs com a vicaria l’església de Sant Antoni. Situada a l’altra bandda del riu. Al carrer de Morvedre (actual carrer de Sagunt).

 

1853. Vicent Montero d'Espinosa

 

 

1835. Plànol Geomètic de Francesc Ferrer

1902 : Perd la condició de parròquia cedint-la a l’orde del franciscans menors per l’arquebisbe basc Victoriano Guisasola el 3 de gener, prenent-ne possessió en data de 31 del mateix mes fins a avui. La parròquia es trasllada a l´antic convent dominicà del Pilar.

Les campanes de la torre (Vicent, Crispí, Maria i Llorenç) passaren al Pilar, on foren destruïdes el 1936. Mentre que d´aquell convent s´incorporaren al campanar de Sant Llorenç les campanes Domènec (1742) i Benet, Anna i Fulgenci (1718). Campanes que encara es conserven.

 

1906 : Es desmunta la coberta primitiva i se’n col•locà una de nova (de ferro i teula plana d’Alacant plana, escassament vertical), tot i respectant la volta de maó en pla barroca.

1908 : Torna a obrir-se al culte, però regentada per franciscans menors. Als sis mesos de possessionar-se s´adquireix un solaret annex (l´antic fossar parroquial) s´inicia l´enderroc de la capella combregador, la sagristia i algunes dependències per tal de construir el convent i la capella de la Comunió al costat de l´Evangeli. Amb el traçat de fra Maseu Company i la seua construcció a càrrec del mestre d´obres de Godella Rafael Sancho les obres no finalitzaran fins les acaballes de 1909. D´eixa data és el cor alt nou.

 

1910. Pla de Reforma Interior.

1912 : 26 de juliol. L’arquitecte n’Antoni Martorell i Trilles emet informe sobre l’estat de les voltes. Descarta-n’hi la perillositat en totes exceptuant-ne la delpresbiteri que recomanà el seu enderroc o renovació. Obres de reforma en l´interior, embelliment del campanar i obres en la capçalera. Obres de restauració interior fetes pel daurador Francesc March i el frare menor fra Maseu Company i Alfonso.

1916 : Intervenció de restauració de les façanes realitzades per l’arquitecte en Xavier Goerlich i Lleó en què pren l’aire neorococó, urbà actual.

 

1914-27 : Es renovaren alguns altars i s’hi adquiriren noves pintures i escultures.

1921 : S’hi habiliten (i es reforcen amb biguetes de ferro) les dependències hi hagudes damunt de les capelles de l´Epístola, entre la torre i el cor, per tal d´acollir una petita tipografia (beneïda pel Pare Lluís Amigó).

 

1936 : Es pres pels milicians com a aquarterament de vigilància del govern republicà espanyol instal•lat aleshores al palau de Benicarló. L’església es tanca al culte en esclatar la guerra. El temple fou habilitat i convertit en magatzem, mentre que el convent serví d’oficines al cos d´enginyers de l´exèrcit republicà.

1939 : Nova possessió del temple (abril) i benedicció de l´església (deu de juny) pels frares

franciscans. El convent hi havia estat separat, mitjançant envans, del temple i les pèrdues materials i transformacions eren nombroses.

1940 : L´església obri al culte sent profundament renovada en les seues obres mobles, malgrat que es conserva alguna obra precedent. La imatge del titular en el retaule major prové de les clarisses de Calataiud (en origen, regal de Pere de Luna) i recalà a València el 7-8-1940.

1940-42: Intervenció de Josep Maria Ponsoda, Teruel, Josep Lluc (escultors). Vicent Corell (fuster), Innocenci Cuesta (tallista), Berenguer, Josep Martínez i Vidal, Joan Vicent García Cordellàs, Gabriel Badenes (pintors en l´abillament interior del temple).

 

2ª meitat del segle XX :

-Obres de decoració amb pintures murals de Rafel Cardells, Josep Bellver i Delmàs i les escultures d’en Ponsoda.

1994 : L’arquitecte Carles Campos prepara un avantprojecte encarregat per Les Corts Valencianes que després hi ha quedat en l’oblit i sense desenvolupament posterior.

2004 : Reparació de la terrassa del cos de les capelles caients a la plaça de Sant Llorenç i col•locació de deu testimonis de guix i deu fissuròmetres per part de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat.

 

 
Vídeo de l’estat actual.

2. PLA DIRECTOR DE CONSERVACIÓ I CONSOLIDACIÓ DEL CONJUNT FRANCISCÀ DE SANT LLORENÇ DE VALÈNCIA.

Deixa un comentari

 

2.1.           
¿QUÈ ÉS UN PLA DIRECTOR
?. PLA DIRECTOR DE SEGON RANG.

Fins ara hi ha, i
no massa, plans directors de conjunts monumentals de primer ordre. És conegut
el programa estatal de catedrals que incitava a redactar-ne un a cada una de
les seus episcopals. Aquests eren plans de gran abast, mitjans i recolzament de
les entitats públiques (administració i universitats) i privades com a tasca de
mecenatge a canvi de publicitat i desgravació fiscal .

Tanmateix la
redacció de plans directors en obres d’un rang inferior és un fenòmen més
novedós. Atiat per persones ocupades i preocupades pel patrimoni, és un model
encara en vies de desenvolupament i consolidació. Intentant cercar alguns
d’aquests, hi hem observat que el model, la metodologia no està encara
consolidada. Beuen en els de primer rang, retallant i acoblant a les necessitat
i disponibilitats existents.

Per tot això hem
cregut adient introduir una reflexió al voltant d’aquests Plans Director de segon rang. Bàsicament  confegits amb pocs mitjans. Autosuficients, operativament
i administrativa, per a donar via lliure a la redacció dels mateixos.

Pla Director d’un monument de segon rang (la terminologia és pròpia) és un document que recull tot el coneixement
profund
d’un fet patrimonial en un moment donat de la seua història.

Un PD és un recull d’investigacions
històriques, urbanístiques, formals, compositives, arquitectòniques, estructurals,
constructives, petrogràfiques, d’usos, pictòriques, socials, culturals, etc. Les
investigacions i subsegüents testeigs són de caire unidireccional, i en són
fruit d’un esquema axiòmatic únic i prisma de difracció a la llum de qui lidera
cada aspecte a estudiar.  El que
proporciona una visió esbiaxada i univoca del monument, per això, ens cal des
del PD, que els diversos aspectes no siguen considerats com a compartiments
autònoms, ans el contrari, com a vasos comunicants.

Un PD és un instrument que recull les perícies
i testeigs efectuats en l’estudi i investigacions anteriors.

Un PD és un instrument d’anàlisi de totes
les investigacions efectuades, és a dir, d’entrecreuament i síntesi global de
les dos anteriors. Un procés iteratiu d’aproximacions successives.

Un PD és un compendi del coneixement d’una
època particularitzat i aplicat a un cas concret.

Un PD és un sistema obert, capaç sempre
d’incorporar noves troballes i nous enfocaments en els diversos aspectes
estudiats, investigats i analitzats.

Un PD ha d’incorporar instruments d’anàlisi
econòmica i temporal que escandalle la viabilitat de les seues intervencions i recuperacions
parcials des d’un punt de  vista global.

Un PD d’un monument és una radiografia de
l’estat de desenvolupament  i
civilització de la societat que l’acull i del què és hereua.

Un PD d’un monument és l’instrument de
convergència activa de tots els sistemes oberts d’anàlisis que hom puguen
existir. Mai com a sistema tancat.

Un monument és un
fet cultural. Fet i fet, antigament, es palesava el predomini de l’arquitectura,
avui en dia, considerem que és un enfocament reduccionista.

Un monument és un
fet complex, doncs està compost d’elements que s’interrelacionen creant una
estructura. Les relacions entre ells són les que creen l’estrutura i aquesta la
que li fa ser com és i imprimeixen el caràcter i les funcions, però, cal
observar que aquestes relacions i els elements són variables en el temps.  

Totes aquestes
faenes serien innòcues i inoperants si no hi afegim un programa d’actuacions i
intervencions a fer-ne per tal de millorar l’estat material i dels usos i
serveis que s’ha de desenrotllar, i així, com la difusió del monument i llurs
treballs a la recerca de fons econòmics per a aconseguir els objectius.

La intervenció
del Projecte (projectes, i per fases) de conservació i manteniment de les seues
diverses parts, ja resulta a hores d’ara, impossible poder escometre el conjunt
de la intervenció d’una manera global. Tot establint l’abast de l’estat
patològic amb unes valoracions provisionals bastant pròximes a la realitat  i subsegüentment deduir-ne una relació
detallada d’un seguit de intervencions (projectes) parcials que constituirien
el desglossament de fases. Escometre cadascun dels projectes anirà en funció de
les disponibilitats dels propietaris. Tot i que caldria interrogar-se’n per les
possibles ajudes exteriors a l’Orde.

Pla Director del
conjunt franciscà de Sant Llorenç de València té per objecte establir, a grans
trets, un document que reculla les investigacions, testeigs, anàlisis dels
aspectes -del major nombre possible de variables- que caracteritzen aquest
monument. Imprescindibles per poder bastir un programa d’actuacions futures
(intervencions arquitectòniques, pictòriques, mobles, etc. i d’usos i servicis,
de gestió i  de difusió) sobre ell.

La base
epistemològica sobre la què ens recolzem són dos teories:

1. (Suppes, Patrick. Axiomatic
set theory
. 1972). NY. Dover. Teoria axiomàtica de conjunts. Filosofia
metodològica de la ciència.

El text està extret del Curs de filosofia en xarxa del
website de l’I.E.S. JOANOT MARTORELL d’Esplugues del Llobregat.

 2. (Carruthers, P. Emerging
Syntheses in modern science
. 1988).

El text està extret d’un article publicat per Josep Blesa
i Morante “A PROPÒSIT DEL CONCEPTE D’ART D’ARS CATALONIAE” publicat en el diari
El Punt. Juny de 1999.

 

Tot seguit, hi inserim ambdós textos:

Si voleu continuar llegint paseu al “vull llegir +

 


1. FILOSOFIA
DE LA CIÈNCIA
 

EPIST. És la branca
de la filosofia
que du a terme una reflexió o interpretació de «segon ordre» sobre la ciència
i els seus resultats, prenent com a objecte d’estudi propi els problemes
filosòfics (substantius i metodològics) que la ciència planteja. Si suposem que
tota activitat humana teòrica és una reflexió o interpretació de «primer
ordre», o de primer nivell, això és, una activitat a través de la qual l’home
pren contacte conceptual amb el seu medi natural i l’interpreta, a la filosofia
li toca ser una de les principals activitats, no l’única, de «segon nivell», o
de «segon ordre», en el sentit que pren com a objecte d’estudi propi totes o
part d’aquelles interpretacions o reflexions primeres (veure text).
Així doncs, es parla de filosofia de la ciència quan la filosofia reflexiona
sobre la ciència i els seus resultats. El següent quadre (pres de J. Losee qui,
no obstant això, entén la filosofia de la ciència en un sentit més restrictiu
del que és habitual), expressa les relacions o nivells que s’estableixen entre
filosofia de la ciència, ciència i fets:

 

Nivell

Disciplina

Objecte

 

2

Filosofia de la ciència

Anàlisi dels procediments i de la lògica de l’explicació científica

 

1

Ciència

Explicació dels fets

 

0

 

Fets

 

 

En aquest quadre la “realitat” o món dels “fets”
apareix com a nivell zero. La ciència, en tant que estudi dels fets apareix
com un coneixement de grau “1” o de primer ordre, mentre que la
filosofia de la ciència, en la mesura en que estudia els procediments i la
lògica de l’explicació científica apareix com un coneixement de “segon
grau” o de grau “2”.

HIST. L’ epistemologia,
entesa com a teoria del coneixement, ha existit pràcticament sempre al llarg de
tota la història del pensament i, des d’ella, s’han plantejat diferents
qüestions relatives a la natura del coneixement científic. I, així, trobem
qüestions sobre el saber
o la natura de la ciència en la filosofia grega, en especial en Aristòtil;
en la filosofia
medieval
, sobretot entre els escolàstics G. Grosseteste, R. Bacon
i Guillem
d’Occam
; i en el període modern, principalment amb ocasió de l’aparició
de la nova ciència, amb F. Bacon,
Descartes,
Newton,
Locke,
Hume.
Kant
sol considerar-se com el principal punt d’inflexió, del que dependrà bona part de
la posterior reflexió sobre la ciència (a ell s’atribueix la demarcació o
distinció entre filosofia i ciència, tal com se l’entén en l’actualitat, en fer
de la «teoria del coneixement» el moll de la filosofia, passant així aquesta a
ser el «fonament» de la ciència).

La filosofia de la ciència, en canvi, s’enfronta amb el problema de la
natura de la ciència i dels problemes filosòfics que aquesta planteja, d’una
manera que podem anomenar institucionalitzada i directa, des de finals del
segle XIX i, sobretot, a partir del primer terç del segle XX, quan comença el
corrent filosòfic denominat «positivisme
lògic
» protagonitzada pel Cercle de
Viena
i, paral·lelament, s’assisteix a un desenvolupament creixent i
molt important de la física teòrica (teoria de la relativitat especial i teoria
dels quanta). La nova física no resultava compatible amb les posicions filosòfiques
tradicionals sobre la ciència. Fins aquest moment, la física de
Newton
es contemplava com un exemple ja contrastat de la solidesa de l’
empirisme
i de l’ inductivisme.

No obstant això, les noves teories físiques de la relativitat especial i la
dels quanta van venir a demostrar que les teories de Newton no eren més que una
bona aproximació a la realitat, però que, en definitiva, contenien resultats i
previsions inexactes (per exemple, quan s’aplica a cossos en moviment a grans
velocitats o al món subatòmic). La nova filosofia de la ciència va creure
millor apropar-se novament a la postura de Hume, que defensava per a les
afirmacions científiques només un valor de probabilitat
i, alhora, criticava la confiança que la ment humana posava en la inducció.

Si les teories científiques no podien justificar-se simplement amb el
recurs a la inducció i a la observació
empírica, eren necessaris nous plantejaments. Amb independència d’aquestes
exigències, cal destacar els intents de renovació, fets pel neokantisme,
d’una filosofia de la ciència inspirada en Kant
per obra sobretot de Ernst
Cassirer
, que defensava, en substància, la importància i el significat
d’elements a
priori
en la ciència. A aquest corrent es va oposar,
inicialment, el positivisme de Ernst Mach,
per a qui la ciència no era més que una reflexió sobre fets rebuts a través de
la sensació,
i després el conjunt de tesi sostinguda per l’anomenat Cercle de Viena, que van
rebre, globalment, el nom de «empirisme
lògic»
i «positivisme lògic». L’empirisme lògic del Cercle de Viena
manté tant el valor de l’empirisme
i l’inductivisme
com la funció de les matemàtiques i la lògica al si de les teories
científiques. D’aquest Cercle va sorgir la que ha estat denominada Concepció
Heretada
de la ciència (CH), l’autor més representatiu de la
qual és Carnap.

La CH donava una imatge de la ciència basada en els principis següents:

1.     
la ciència és realista (pretén descriure
el món real), hi ha un criteri definit per diferenciar-la del que no ho és (demarcació),
és acumulativa, de manera que, fins i tot existint errors, els coneixements
avancen i s’edifiquen uns sobre altres i, a més a més, és una (no hi ha
més que una sola ciència que parla des de diversos aspectes del món real).

2.     
en ella cal distingir clarament el que és observació
i el que és teoria, però alhora els termes teòrics han de definir-se en
termes experimentals o d’observació (mitjançant regles de correspondència),
sent aquesta, l’observació junt amb la experimentació,
la qual cosa fonamenta i justifica les hipòtesis
i les teories.

3.     
aquestes posseeixen una estructura deductiva (es
conceben com sistemes
axiomàtics
) i s’accepten, rebutgen o corregeixen d’acord amb
procediments de verificació
o confirmació,
que bàsicament consisteixen en la contrastació
d’afirmacions sobre fets o conseqüències que es dedueixen de les hipòtesis;

4.     
els termes amb què s’expressen les teories
(lògics i matemàtics, teòrics i observacionals) es defineixen tots atentament,
de manera que tot terme estigui definit amb precisió, i els termes teòrics siguin
només «abreviatures» de fenòmens observats, amb els que es corresponen segons
una determinada i acurada «interpretació».

En aquestes teories, finalment, cal distingir un context
de justificació
i un context
de descobriment
, la qual cosa permet considerar-les ja sigui sincrònicament,
atenent a la fonamentació lògica del resultat científic, ja sigui diacrònicament,
atenent als aspectes psicològics i històrics que han portat al resultat
científic o a la teoria.

Una importància creixent atorgada a l’aspecte històric, junt amb un
creixent interès i un notable avanç en els estudis sobre història de
la ciència
, va donar origen a una manera d’entendre la filosofia de la
ciència, que es caracteritza per considerar que les teories són resultats d’un
context social, cultural i històric (context de descobriment). En aquesta nova
filosofia de la ciència, destaquen les aportacions teòriques de Thomas Kuhn,
N.R. Hanson, P. Achinstein, Stephen
Toulmin
e Imre Lakatos.
Tots ells basen les seves reflexions de segon ordre sobre la ciència en estudis
d’història de la ciència, aliens o propis. D’ells sorgeix una nova imatge de la
ciència, les característiques bàsiques -més o menys comunament compartides per
tots ells-, suposen:

1.      adoptar
les idees de ciència normal i de revolució
en la ciència, sent la primera -segons exposa Kuhn en la seva Estructura de
les revolucions científiques
(1962)- una activitat que intenta «resoldre
enigmes» dins un «paradigma»
compartit per la comunitat
científica
, i la segona un període de crisi, durant el qual se
substitueix un paradigma antic per un altre nou;

2.     
correspondre mitjançant crisi o revolucions, amb
la qual cosa la ciència no és acumulativa (els problemes nous poden no
tenir res a veure amb els antics o aquests poden quedar oblidats)

3.     
atribuir als diversos cossos de coneixement
pertanyents a diversos períodes la característica de la incommensurabilitat,
la qual cosa implica que sigui difícil o impossible comparar-los entre si;

4.     
adoptar també certa postura crítica pel que fa al
context
de justificació
, sobretot pel que fa al model nomologicodeductiu de explicació
científica
.

S’ha interpretat que aquesta nova filosofia de la ciència, pràcticament
iniciada per Kuhn, ha estat com una «rebel·lió contra el neopositivisme», en
entendre la ciència més aviat com un procés dinàmic real que té aspectes
històrics i sociològics, el subjecte del qual és la comunitat d’investigadors (context de
descobriment
), i no com una mera construcció lògica de fonamentació i
justificació del pensament científic (context de
justificació
). En el distanciament de l’epistemologia respecte de les
postures mantingudes pel neopositivisme lògic, ocupen un lloc important les
crítiques que Karl R. Popper
dirigeix al positivisme lògic en la seva Lògica de la investigació
científica
(1934, 1959), sobretot pel que fa al principi de
verificació
i l’enfocament inductivista general de la ciència.

Les noves tendències epistemològiques procedents de la sociologia
del coneixement
i de les ciències
cognitives
afegeixen nous arguments a la rellevància de qualsevol
context (no sols els de descobriment i justificació), iniciada per l’enfocament
històric de la filosofia de la ciència.
D’altra banda, dins una tradició
analítica de la filosofia de la ciència, encara que en contraposició a la concepció
heretada
, la concepció estructural de la ciència (de Patrick Suppes, J.
Sneed, W. Stegmüller, U. Moulines i altres) representa també una postura
integradora d’ambdós contextos: té en compte els aspectes pragmàtics de les
teories i la presència de la comunitat científica, sosté bàsicament que les
teories científiques són estructures complexes (idea ja mantinguda per Kuhn)
i, davant les dificultats de considerar les teories com a càlculs formals,
intenta una axiomatització
informal d’aquestes. Emparentada amb aquesta última orientació, es troba la concepció
semàntica de la ciència (proposada sobretot per Frederick Suppe, Van Fraassen i
Ronald Giere, seguint els estudis inicials de E. B. Beth) que, a més de
considerar les teories científiques com a estructures i considerar-les com a
conjunts de models, exigeix com a part constitutiva d’aquesta que contingui
afirmacions respecte a la veritat
de tals models (veritat que ha d’entendre’s d’acord amb el seu realisme
científic
, que denominen empirisme constructiu).
A mitjans dels
anys seixanta, s’afegeixen després d’alternatives a la concepció heretada de la
ciència, degudes a la discussió entre partidaris de Popper i seguidors
de Kuhn, i a les variacions que introdueixen en les postures inicials d’aquests
autors. Imre
Lakatos
introdueix el terme de «programa
d’investigació»
-una reelaboració de la noció de paradigma
de Kuhn- i destaca així mateix la dimensió social de la ciència. Paul K.
Feyerabend
, que inicialment havia col·laborat amb Popper,
adopta un punt de vista anàrquic i provocador en la seva manera d’entendre la
ciència, criticant sobretot l’assumpció d’un determinat mètode
científic
. Larry Lauden considera encara rígids els criteris de Kuhn i
Lakatos i no gaire adequats els de Popper, i introdueix, com a remei, la
teoria de les «tradicions d’investigació».

Entre els autors pertanyents a l’àmbit de la sociologia del coneixement
s’ha posat en relleu l’aspecte dinàmic de la ciència, fins al punt de no
considerar-la més que un constructe
social, perspectiva que sol rebutjar la majoria d’estudiosos de filosofia de la
ciència.

2. Un model
diacrònic de coneixement Social-Tècnico-Artístic aplicable a adoptar.

 

El model
-sincrònic- del coneixement expressat pel teòric Peter Carruthers,correspon a
una illa amb forma d’estrella de mar, ço és, amb vores tentaculars i irregulars
surant en un mar d’ignorància. L’augment de coneixement correspon a un augment
de la superfície de l’illa, on els diferents braços estan associats als
distints camps científics.

 

Amb aquesta
visió cap camp no té el monopoli de ser frontera de la ciència. Allò que
diferencia la frontera del coneixement del cos establert és el plantejament de
noves preguntes. L’avanç del coneixement no fa minvar les noves preguntes
plantejades, sinó tot el contrari. Un major coneixement implica una frontera
major, és a dir, un major nombre de preguntes i qüestions a plantejar.

Hi ha
processos de gran especialització i de síntesi que són de gran rellevància en
la dinàmica de la ciència. El model així plantejat fa que la convergència de
dos camps  del coneixement és la manera
més eficaç d’engolir molta

ració
d’ignorància. (Carruthers, P. Emerging
Syntheses in modern science. 1988).

 Si a aquest
model el versemblem com a procés obert i temporal, és a dir, la diacronicitat,
el temps cronològic és descrit com la línia espacial que conforma el centre de
gravetat de la susdita illa de coneixement. Sent les vores frontereres amb la
ignorància unes superficies més o menys reglades de paraboloïdes i
hiperboloïdes de branques contínues.

És evident que
per a simplificar açò caldria introduir-hi totes les branques del quefer
artístic o d’aplicació, dites per mi  secundàries
: cinema, arquitectura, ceràmica, còmic, urbanisme, vídeo, medicina, escultura
(¿què no se´n feien escultures amb models més o menys industrials dins dels
tallers i obradors?), pintura, vitrall, enginyeria, disseny industrial,
impremta, numismàtica (¿què no era disseny industrial?), etc. adobat amb
cercles concèntrics junt a l’eix temporal de les ciències primàries,  com ara la química, biologia, mineralogia,
matemàtiques, física, semiologia, etc. i en l’extraradi les d’aplicació.

Que avui és possible
amb la indústria actual amb suport informàtic i cibernètic (CD-Rom, Internet,
etc). Doncs l’abast és molt més ampli – en l’elaboració forçosament
interdisciplinar- i mediàtic en quant als receptors. Àdhuc, amb la possibilitat
de manipulació per part del receptor, per a re-elaboració personal. Creant-hi
una sinèrgia i interacció entre ambdós sectors. I llavors fer una avançada
contra l’estereotipació general i no una cultura estantissa; on la
intel·ligència activa ens faça esbrinar i donar llum sobre les diferències.

No es tracta
de fer un exercici intel·lectual lluent sinó de vessar sobre una disciplina –
en un sentit ampli- , l’artística, una concepció i visió que configura la
totalitat de la cultura.

Aquest període
actual on el vehicle de comunicació són els mass-media de la mà de la
cibernètica té força versemblances – a una escala superior- amb l’aparició i
extensió general de la impremta fa uns segles.

Per tant, és
prioritari que en l’elaboració d’una obra de tal magnitud conjuminem els tres braços,
com a mínim, per tal de reeixir en una obra amb els criteris actuals:

1) Quina és la
societat que realitza tal art, independentment dels conceptes que manejaven
individualment els seus representants mítics (doncs si no caldria extradir a un
Dalí per exemple, d’aquesta enciclopèdia).

2) Quins són
els coneixements tècnics i humans amb que aquella societat orgànicament
treballa i són al seu abast,

i 3) Amb tot
plegat què se n’ha fet amb relleu des del punt de vista de l’artisticitat.
Filant mes prim els processos.


1. PLA DIRECTOR DE CONSERVACIÓ I CONSOLIDACIÓ DEL CONJUNT FRANCISCÀ DE SANT LLORENÇ DE VALÈNCIA.

Deixa un comentari

RELACIÓ DE DOCUMENTS:

  1. FULL D’URBANÍSTICA.
  1. MEMÒRIA.

2.1.          
OBJECTE I OPORTUNITAT
DEL PLA DIRECTOR.

2.2.          
SINOPSI HISTÒRICA.

2.3.          
DESCRIPCIÓ DEL CONJUNT
FRANCISCÀ.

2.4.          
ANÀLISI PATOLÒGICA.

2.5.          
FASES D’INTERVENCIÓ.

 

  1. PRESSUPOSTOS PER FASES.

 

  1. ANNEXOS D’ESTUDI.

4.01.     ANÀLISI HISTÒRICA.

4.02.     ANÀLISI DEL CONTRACTE DE
1681.

4.03.     ANÀLISIS DELS CONTRACTES
DE LA CONSTRUCCIÓ DEL CAMPANAR D’EN JOSEP MINGUES. 1743.

 4.04.    ANÀLISI DEL CONTRACTE DE
CONSTRUCCIÓ DEL RETAULE D’EN LLEONARD JULI CAPÚS I CALVET. 1683.

 4.05.    
INTERVENCIÓ DE
REHABILITACIÓ DE FRA MASEU COMPANY. 1908.

 4.06.    
INTERVENCIÓ DECORATIVA
DE FAÇANES D’EN XAVIER GOERLICH I LLEÓ. 1916.

 4.07.     RESSENYA DE L’INTERIOR.

 4.08.    
RESSENYA DOCUMENTAL.

 4.09.    CONTRACTE DE L’ORGUE DE SANT LLORENÇ.

 4.10.  ANÀLISI PETROGRÀFICA.

 4.11.-  BIBLIOGRAFIA I FONTS.


  1. RELACIÓ DE PLÀNOLS.

01. 
FAÇANA DE C/ DELS
FRANCISCANS.

02. 
FAÇANA DE PLAÇA DE SANT
LLORENÇ.

03. 
PLANTA A COTA +2.50 m.

04. 
PLANTA A COTA +5.50 m.

05. 
PLANTA DE COBERTES.

06. 
PLANTA ZENITAL.

07. 
SECCIÓ PER L’EPÍSTOLA.

08. 
SECCIÓ PER L’EVANGELI.

09. 
SECCIONS TRANSVERSALS.

10. 
PATOLOGIES DE FAÇANA DE
C/ DELS FRANCISCANS.

11. 
PATOLOGIES DE FAÇANA DE
PLAÇA DE SANT LLORENÇ.

12. 
PATOLOGIES DE PATOLOGIES
DE PLANTA A COTA +2.50 m.

13. 
PATOLOGIES DE PLANTA A
COTA +5.50 m.

14. 
PATOLOGIES DE PLANTA DE
COBERTES.

15. 
PATOLOGIES DE PLANTA
ZENITAL.

16. 
PATOLOGIES DE SECCIÓ PER
L’EPÍSTOLA.

17. 
PATOLOGIES DE SECCIÓ PER
L’EVANGELI.

18. 
PATOLOGIES DE SECCIONS
TRANSVERSALS.

19. 
PERSPECTIVA SECCIONADA
DE L’ESGLÉSIA.

20. 
SECCIONS I DETALLS DEL
CAMPANAR.

21.DETALLS DE MOTLURES I
ELEMENTS CONSTRUCTIUS.

 

Si voleu continuar llegint un poquet sobre el perquè del Pla Director (PD) passeu al

Vull llegir ( + )

2.0.            OBJECTE I OPORTUNITAT DEL PLA DIRECTOR.

 

            El conjunt francisca està format
per l’església de sant Llorenç amb l’impressionant campanar, el convent
franciscà i el Palau de la Cúria Provincial.

 Val a dir, de bon
començament, que  el palau de la Cúria no
forma part d’este projecte, malgrat que es tracta d’una peça remarcable i és la
Seu curial de la Província seràfica de València, que abasta als territoris de
l’antic Regne de València, d’Aragó i les Illes Balears. Recentment ha estat
venut a un conegut agent immobiliari de la ciutat.

El conjunt franciscà
dóna façana a una de les vies més transitades de la Ciutat de València, que
discorre des de la Plaça de la Mare de Déu al pont de fusta i  d’ací fins l’estació dels trens de la
Generalitat. A més de trobar-se enfrontat a la Seu de les Corts Valencianes, el
palau de Benicarló, antic Palau dels Ducs de Gandia (ducs Borja).

La situació
urbana obliga a interrogar-se novament sobre les múltiples oportunitats
d’obtenir subvencions, ajudes i diner a fons perdut a canvi de publicitat
social pel mecenatge de les diverses intervencions.

Les mateixes
Corts Valencianes van engegar un projecte d’intervenció pels volts de 1994 que
quedà en un no-res. És una mica penosa la imatge urbana que reflecteix el
nostre monument davant de la seu de l’organ legislatiu més important que regeix
els valencians.

Onze d’anys
després les patologies hi han augmentat. I comença a ser indefugible una sèrie
d’intervencions que facen que no es perda este monument que ha recorregut la
història dels ciutadans més de set segles. Amb el tercer campanar de més
alçària de la ciutat.

Altrament, val a
dir, que fa una dècada començaren a produir-se l’elaboració de plans directors
de monuments de primer rang (catedrals, convents, monestirs, etc.). Fet que
avança lentament i no generalitzada; i en molts casos amb sorpresa de la manca
de protecció i d’estudi amb desconeixement de conjunts i peces de vàlua
incontestable. Actualment estem començant a estendre la metodologia a monuments
d’un rang segon. Es aquesta una concepció contemporània i avantguardista. I
aquest és el nostre cas.  

La ciutat de
València i la UPV al front, creà en els inicis dels anys ’90, el primer Master
de Tècniques d’Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (TIPA avui COPA), de
tot l’estat espanyol, a més a més, coetània és la creació de l’oficina RIVA,
per a la regeneració de Ciutat Vella, i en aquesta dècada la instal·lació de la
seu central del Fòrum Unesco a la UPV. Tot plegat, agombola una responsabilitat
major, en quant a la vigilància i cura del patrimoni de la ciutat, amb tot,
aquesta actitud ajuda a conformar ciutats més sostenibles.

L’orde
franciscana exerceix, a més a més, del servei religiós i secular una tasca
caritativa entre persones majors i desheretats –poc vistosa i abnegada- realitzada
pels frares, i s’ha d’afegir de que es tracta de la residència d’una comunitat
que desitja noves incorporacions des d’un punt de vista de vida actualitzat.

Ens
trobem, actualment, l’oportunitat en què l’estat d’opinió pública i
administrativa és favorable i les entitats públiques i privades al voltant
d’estes intervencions estan per la tasca activa de protegir el patrimoni
monumental i veuen, en el conjunt de València, com a motor econòmic i pol d’atracció
internacional.

COMPETICIONS 2009

Deixa un comentari

CON-/-CURS

No en són tots, però,
n’estan els claudàtors.
Embrutem esborranys.
Tovallons taquem.
Somiem. I ensomniem.

A l’inici, sents la foscor.
Sents el vent, refilar fullams.
S’endevinen tes mans,
lletres que acompanyen.

A l’inici sents salnitre,
ensordidor bategar de cors.
Entre costats d’un arbre,
besllumem clarors.

Una música finíssima
t’adorm, mansívola sent,
s’apodera de la ment.

Mescladissa coneixedora,
agredolça de l’averany.
S’imposa retronadora,
arrauxada, corprén el seny.

Ta essència cridanera,
retruny, endins d’idees.
Cerquera i masovera.
Ataülles ça i lla. Salpes.

No n’hi ha, de braus mariners,
que solquen els teus oceans?

Natura acompassada.
N’aprens. Eficaç tornada.
Quan n’eres. T’embolcalla.
Defuig d’incontaminacions.
Autodisciplina contaminant
d’antigues civilitzacions.

Positius albirons,
d’éssers i encontorns.
Obssessiva satisfacció.
Comunicativa obstinació.

Bases que cerquem,
basses on s’ofeguem.
Diagonals vèrtex tomben,
s’alliten incertes.
Secció àuria divinal,
retallada lateral.

Ta presència, és
oogàmia dels cors.
Sageta mental,
cleda on romandre.

Arc, on tu, gairebé,
no tens lloc jamai.
Blanc de l’ànima.
Negra fermesa.
Ònix envermellit,
Tulipa.Verd de mar.

Persones inànimes
poblen els espais.
Cerquen robins d’amor,
troben rovellons coures.

Triangles mironians.
Segments mondrianians.
Rectangles fractals.
Mons fragmentats.
Colors banals.
Urbs, banalitzacions.
Oblidats precedents.

Deixes caure la marca,
peungla encastada.
Talles a colp sec. Eixut.
Silent. Brogit sorrut.

Aquesta entrada s'ha publicat en ARCHITECTURES el 17 de febrer de 2010 per josep_blesa

TONI FURIÓ DÓNA UNA EIXIDA CONTEMPORÀNIA A EL CABANYAL

Deixa un comentari

Ho diu avui PÀGINA 26, Albert Ferrer m’ho passà la setmana passada per mail. En la foto que us adjunte podem veure-los en la visita a l’antiga Llotja de pescadors -una de les víctimes de l’enderroc- que conforma un espai d’habitatges i de relació comunitària de singular valor arquitectònic. Açò és semblant a que volguérem carregar-nos una SIEDLUNGEN HOF singular berlinesa o vienesa. La resta d’Europa no ens ho permetria. Per a que ens respecten cal començar a respectar-nos a nosaltres mateixos. 

En la foto, amb Antoni Furió, apareixen Maribel Doménech, Conxa Villora, l’amic i col·lega Vicent Gallart (de Salvem el Cabanyal) i el propi professor d’història de l’art de la UV -i també amic i mestre- Albert Ferrer i Orts.
Furió
es posiciona sobre el Cabanyal i proposa que els Erasmus residisquen al barri

Si aquest dimecres era Esteban Morcillo, qui va es va desplaçar a Ontinyent per
visitar l’extensió universitària de la capital de la Vall d’Albaida, ara és el
catedràtic d’Història qui dóna la seua opinió sobre una qüestió roent. Antoni
Furió ha visitat aquest dijous el Cabanyal, amb veïns agrupats en la plataforma
que s’oposa a la prolongació de Blasco Ibáñez. El candidat a rector, que ha
estat acompanyat durant el corregut per Maribel Doménech i Vicent Gallart,
portaveus de Salvem el Cabanyal, ha comentat que la Universitat de València és
la segona d’Europa pel que fa al nombre d’Erasmus que rep i la Politècnica, la
cinquena
.

En aquest sentit, Furió ha afirmat que «un Cabanyal rehabilitat seria
un lloc de residència ideal
» per a aquests estudiants, perquè el barri es troba
situat entre els dos campus universitaris i la mar

 

Si fins ara els veïns contraris a la prolongació de Blasco Ibáñez han estat
el col·lectiu que més s’ha mobilitzat contra el projecte urbanístic, ara un
altre grup de residents ha decidit també organitzar-se i reivindicar el pla que
defén l’equip de govern del cap i casal. Aquests veïns han triat la llar d’una
veïna que viu al carrer dels Angels com a seu i afirmen haver arreplegat fins
ara 3.000 signatures a favor de la prolongació. Alguns d’aquests ciutadans que
es mostren partidaris del pla asseguren que estan farts de viure envoltats de
cases en ruïna i solars.

( + )

Fa molt de temps vaig fer un apunt en l’antic bloc, on explicava de manera paradigmàtica solucions contemporànies que s’hi havien preses en d’altres racons sobre el trànsit d’escales urbanes en arquitectura com és el nostre cas i de quina manera més polida i coherent havien resolt el problema. Ací el teniu.
És a dir, com ‘entregar‘ l’avinguda Blasco Ibáñez a la cruïlla entre l’avinguda de la Serradora i el final de Blasco Ibáñez sense penetrar-hi; i com lliurar, sense passar, torres de 15 o més altures fins a les vivendes d’El Cabanyal i Canyamelar de 2 o 3 pisos. Heus ací on calia fer el trànsit: abans de penetrar-hi, junt al node de l’estació d’El Cabanyal, sobre l’avinguda de la Serradora. 

La postura d’alguns arquitectes apegats al poder com llepasses a la roca em sembla propia del segle XIX. La seua visió no ha superat Haussmann. No ens val la mateixa visió de les grans avingudes estructurants perifèriques, que hem avalat en d’altres llocs, que la de Blasco Ibáñez. Un dels trets de l’urbanisme valencià ha estat ser molt curt en la gran escala. Hem sigut molt poregosos. Això fou durant el XIX i el XX. I quan no s’actua en el seu moment, la solució, ara, és caricaturesca. Hi ha d’altres llocs que sí són estucturants i fóra addient. El segle XXI es distingeix, precisament, per l’estudi acurat del cas per cas. Sinó, és que pequem de simplisme. Peresa mental, o pitjor….encara.

Aquesta entrada s'ha publicat en INTERSECTIONS el 15 de febrer de 2010 per josep_blesa

MANIFEST DELS ARQUITECTES NO PROSTITUÏTS ARRAN EL CABANYAL

Deixa un comentari

Vos vaig fer aquesta entrada fa uns dies arran d’una recent prostitució professional covada i perpetrada endins de la mateixa seu del CTAV. A ser veraços, covada a un restaurant, en un sopar on acudí l’alcaldessa, membres del consistori valencià i algun membre de la junta de govern, on es produïren un bescanvi de favors, segurament, no confessables.

No totes i tots els professionals de l’humil ofici de ser UN ARQUITECTE (artesans de la tècnica) tenen la mateixa escala de valors morals, ètics sobre el vell i bell ofici de contruir.

PS: DE MOMENT N’HI HA 200, DE SUBSCRIPCIONS DE COL·LEGUES VALENCIANS-NO PROSTITUÏTS-, A FAVOR DEL MATEIX.

Heus ací el manifest:

ELS/LES ARQUITECTES I EL CABANYAL

El Col·legi d’Arquitectes (COACV) ha emés un pronunciament oficial sobre la hipotètica generació d’espoliació patrimonial a causa del projecte urbanístic que promou l’Ajuntament de València, conegut com a ‘Prolongació de l’Avinguda Blasco Ibáñez fins al mar’, a través del cor dels barris històrics del Cabanyal-Canyamelar.

Segueix en el vull llegir ( + )

El
Col·legi, com a organització professional és plural i, evidentment, no
en tots els casos cada col·legiat/ada ha de sentir-se plenament
representat/ada davant l’opinió pública. Per això resulta exigible, si
vol mantenir el seu ascendent i prestigi social, que incentive des de
l’àmbit col·legial els debats necessaris perquè hi puguen aflorar les
diferències, abans de pronunciar-se en conflictes que, com el del
Cabanyal, han adquirit una dimensió compromesa, de gran abast.

Res d’això s’ha produït a l’hora de dictaminar que el pla municipal no
genera espoliació patrimonial. No només això, sinó que no s’ha comptat
amb cap dels arquitectes que, des d’un indiscutible reconeixement
professional i/o docent, han qüestionat aquesta actuació de forma
raonada i pública.

Però a més de ser objectable el procediment, l’informe resultant defuig
un pronunciament lliure i propi de la nostra qualificació professional,
inhibint-se de la seua responsabilitat tècnica.

L’informe emès ve a dir
que, com que unes determinades sentències judicials han avalat la seua
legalitat, no és possible que s’hi produesca espoli, una argumentació
discutible i que no té res a veure amb el nostre ofici. Sorprén quan,
pel contrari, el Col·legi ha mantingut una trajectòria que tenia a gala
pronunciar-se sobre diverses polèmiques urbanes des d’una posició en
general gelosa de la seua independència i del seu fonament
professional, esgrimint arguments d’arquitectura, urbanisme i
patrimoni, els que corresponen a la seua esfera de coneixement.

Per això era d’esperar una anàlisi feta amb rigor en resposta a la
petició que va motivar la comanda ministerial, evitant-nos al
col·lectiu d’arquitectes l’assumpció d’una afirmació infundada i
acientífica, com ho és dir que “el passeig al Mar, el seu projecte i
traçat formen part de l’estructura urbana del Cabanyal-Canyamelar,
(…) constituint una traça històrica d’enorme valor estructurant”. Una
afirmació que va servir en el seu dia per a confondre els tribunals,
però que no pot enganyar cap professional que així es valore dins del
camp de l’arquitectura i de l’urbanisme.

Qui subscrivim açò no ens podem conformar que s’utilitze la representació del col·lectiu sense una mínima exigència professional, immune a interferències i servituds de tot tipus, i ens veiem obligats a discrepar d’aquest informe del COACV.

Som molts els col·legiats i col·legiades que considerem aquest projecte
un atemptat contra un patrimoni singular de la ciutat, que produeix
espoli manifest i que no existeix recolzament raonable que ho
justifique.

Ens sembla un pla socialment inacceptable, a més de ser econòmicament
inviable, urbanísticament desaconsellable i patrimonialment recusable.
En cap cas és real la vinculació de la prolongació del passeig amb la
rehabilitació del barri; aquesta és una teoria improvisada, que no
respon a la realitat i que no està contrastada.

Malauradament hi ha exemples, fins i tot a València, que demostren la
ineficàcia d’actuacions desproporcionades i alienes a l’entorn,
inductores de major deteriorament i que, no obstant això, van nàixer
justificant-se en suposades millores que mai no han pogut garantir.
Igualment afirmem que hi ha solucions urbanístiques capaços de resoldre el problema de connectivitat i d’articulació entre barris sense haver de
recórrer a actuacions reduccionistes i agressives contra la seua
caracterització.

Com a professionals de la matèria no podem admetre aquest fals
apriorisme que pretén vincular el futur del barri del Cabanyal amb la
prolongació d’una avinguda de trànsit que li és aliena i que no
reconeix ni respecta els seus valors. Per això manifestem el nostre
desacord amb l’informe emès pel COACV, així com amb el pla aprovat, i
reivindiquem la necessitat de reconduir el procés renunciant a aquesta
prolongació i abordant la rehabilitació integral del barri del Cabanyal
com a patrimoni dels seus habitants i de la cultura de la ciutat.
Donat el conflicte plantejat, en lloc de manifestar-se de la manera que
ho ha fet,haguérem preferit que el Col·legi actuara com a mediador, no
només a favor dels que s’estan veient directament afectats sinó, en
general, en benefici de València, que és alguna cosa més que una
abstracció urbana. Parlem d’un espai de concòrdia i acord ciutadà
mereixedor d’una governança participativa.

A València, febrer de 2010

Aquesta entrada s'ha publicat en ARCHITECTURES el 12 de febrer de 2010 per josep_blesa

PETITA, PERÒ ARRISCADA, REHABILITACIÓ

Deixa un comentari
Benimaclet. De vegades petites rehabilitacions comporten aplicar tot allò que hi ha a les grans, però sense mitjans. Els herois, uns molt joves, que s’enamoren del barri valentí. I s’hi arrisquen. Sabien de l’existència d’aquest bloc, i m’han dit que no els importava gens que publicara un apunt al respecte per a animar més gent jove a fer-ne de semblants.
Aquestes intervencions de reduït format són els minúsculs diferencials que ens mostren el paradigma de com podem mantindre un barri popular amb vida. Gent jove que injecta nova saba en un tros de ciutat que envelleix en la seua materialitat i llur gent. Renovellar material i gent, és la passa prèvia per a consolidar la pervivència d’aquells barris amb sentit de ciutat. És allò que els fa habitables. Que la seua gent siguen veïns de debò. Són trossos de poble dins de la gran ciutat. Allò que li dóna caràcter a aquella també, la fa diversa. Aquesta intervenció ha estat dura en quant a tots els ítems, però és d’aquelles que et toca el cor i el sentiment més fondament. T’eriçona la pell per la seua humilitat. T’enamora mentre treballes amb ells. M’he acoquinat en molts moments, però, ara, hi veig la alegria de veura-la ja per a entrar a viure-hi, pagava la pena. En arribar feia paura quedar-t’hi més de deu minuts seguits.
Heus ací el procés acomplert d’una que venim de finalitzar.

SLIDER

En aquest cas som a una intervenció molt semblant que l’anterior d’El Cabanyal que vos vaig mostrar. Més complexa perquè al pis de baix durant el procés de rehabilitació, els veïns, van continuar-hi vivint. La  qualitat urbana d’aquests trossos de ciutat són innigualables. Tenen vida pròpia. La seua pervivència depén d’aquestes petites intervencions. En aquest cas la seua valoració monetària està al voltant de 70.000 €. Difícilment la relació qualitat urbana/ cost és tan avantatjosa. És a Benimaclet on caldrà estar amatents de nou com a bossa de sòl. S’hi ha afegit portes corredores per tal d’evitar les pèrdues d’espais morts servits en abatre les fulles i deixar-les amagades a dintre dels envans prefabricats, parquet per a millorar l’aïllament tèrmic i acústic, i una molt millor isolació tèrmica dels murs amb lalnade roca, i en coberta amb poliestiré extruït d’alta densitat, energia solar per a aigua calenta sanitària i possibles radiadors. S’ha creat un espai per a guardar andròmines i instal·lacions entre coberta i sostre fals amb un entrellat lleuger. Cal dir que hem emprat un sistema molt lleuger per a fer el reforç estructural. S’ha reforçat el fojat del terra amb connectors metàl·lics units amb resines epoxi i alleugerit els revoltons de runa i sent-ne substituït per un formigó alleugerit d’argila expandida com a àrid i una capa de repartiment i col·laboració amb mallàs de filferros electrosoldat. Sempre hem estat partidaris de fer fort creant una estructura hiperestàtica, ací hem invertit el sentit, ja que ací hem actuat a l’inversa, fruit de que actuàvem sols sobre la part superior i això ens obligava a no transmetre’n gaire esforços que feren més fort el que hi havia dalt que l’estructura de baix, més antiga i tova. Val  a dir també, doncs, que les superficies eren molt petites i calia crear-ne aquest plus volumètric. Les subvencions estan al voltant d’un 25 % sobre el total de la despesa. Espere que us agrade. El Slidershow és una miqueta pesat, el procés també ho ha estat. La duració de la intervenció constructiva ha sigut de set (7) mesos.
L’encàrrec del projecte arrancà a finals de 2007.
Podreu veure l’slider amb música si passeu al  ( + )

O es mentalitzem a ser humils i treballar aquestes intervencions anònimes o no podrem tirar avant la rehabilitació d’aquests memorables i històrics barris de ciutat. O intervenim o fracassarem com a societat. I això no s’improvisa !

http://www.goear.com/listen/a784c29/i-couldnt-love-you-more-sade

Aquesta entrada s'ha publicat en BUILDERS el 11 de febrer de 2010 per josep_blesa

LES SENYORETES D’HERNAN CORTÉS

Deixa un comentari

EL COL·LEGI TERRITORIAL D’ARQUITECTES DEMANÀ L’ELABORACIÓ D’UN DOCUMENT QUE HEM CONEGUT ARA. US ADJUNTE LES CONCLUSIONS. EL DOCUMENT ESTÀ COMPLET EN PDF COM A ARXIU ADJUNT. UN SERVIDOR TAMBÉ N’HA TRET CONCLUSIONS DE LES MATEIXES. DE LLURS.

NUEVE.- CONCLUSIONES.

En síntesis, podemos concluir:
PRIMERO.- La valoración del primitivo proyecto -1893- de apertura de un gran camino-paseo hasta el mar de Casimiro Meseguer debe realizarse en su contexto histórico y, por tanto, asociado a la idea de ciudad-jardín de su autor. Profundamente modificada, la actual avenida evidencia una ejecución por tramos, desordenados e inconexos a partir de su encuentro con la avenida de Aragón.
La pervivencia del planeamiento desarrollista –PGOU de 1966- constituye una de las principales causas de la degradación tipológica y paisajística del barrio del Cabanyal, al que los abundantes derribos y sustituciones han privado de buena parte de su memoria construida.
Al diferir el PGOU de 1988 el planeamiento, posponiendo la solución de la conexión de la ciudad con la fachada al mar y los poblados marítimos, se retrasó excesivamente en el tiempo, la realización de un Plan Especial que posibilitara la rehabilitación y conservación integrada del barrio.
SEGUNDO.- Una concepción insularizada del conjunto histórico Cabanyal-Canyamelar ha determinado el aislamiento urbano del mismo, sin que operaciones de regeneración tan importantes como el soterramiento de las vías del ferrocarril, construyéndose la nueva estación del Cabanyal y urbanizándose la calle Serrería (1990-1993) o la ejecución de un nuevo Paseo Marítimo (1990-1994) hayan servido para poner en valor el conjunto. Con ello se ha perdido una gran oportunidad para la integración del núcleo histórico de los poblados marítimos, con la ciudad, habiendo primado propuestas de borde carentes de una visión unitaria y global, de escaso interés paisajístico y sin valor de sutura ni conectabilidad.
TERCERO.- Por parte del Colegio de Arquitectos ha existido siempre una clara voluntad de colaboración tanto con las instituciones, como con los diferentes colectivos
34
sociales. Ya en su informe de 1929, se invitaba a la corporación a recurrir al concurso de ideas para resolver el problema de la prolongación o no del paseo.
Los concursos constituyen auténticos bancos de pruebas, son cita con los problemas de la ciudad, camino para descubrir nuevas alternativas,… y la gran beneficiaria no es otra que la propia arquitectura y con ella la sociedad y la ciudad en su conjunto.
Su convocatoria, aunque tardía, habría ayudado a racionalizar un debate y hubiera posibilitado la valoración y análisis de un buen número de soluciones diferentes facilitando un mayor consenso social.
CUARTO.- La reducción a tres únicas alternativas, de la problemática de la conexión de la ciudad con el mar, que en 1988 se formula en el PGOU de Valencia, resulta errática y excesivamente simplista.
Desde un punto de vista conceptual, no sólo son muchas más las alternativas posibles, sino que a la vista de las características morfológicas del núcleo de ensanche del Cabanyal, son también numerosas las variables que desde un punto de vista del diseño urbano podrían haberse considerado.
Pese a ello, la decisión municipal de no abundar en mayores estudios y optar directamente por la alternativa 2 –directriz quebrada- se fundamenta en el ejercicio legítimo de su potestad discrecional de planeamiento y, por tanto, se ajusta a la legalidad urbanística vigente.
QUINTO.- Que el contenido técnico del PEPRI Cabanyal-Canyamelar redactado por los arquitectos Vicente Corell Farinós y Joaquín Monfort Salvador -Corell y Monfort Arquitectos- no hace sino plasmar la voluntad manifestada por la corporación de asumir la prolongación de la avenida de Blasco Ibáñez.
Con independencia de dicha cuestión, debemos destacar la gran calidad desde el punto de vista técnico-urbanístico del proyecto, que establece importantes condiciones de mejora urbana y conservación en el ámbito en el que interviene, acompañando además un estudio en profundidad de los mecanismos y fórmulas de gestión y financiación.
SEXTO.-La estructura urbana y una eficaz y mejor conservación integrada de los valores ambientales del conjunto –Carta de Venecia (1964), Carta del Patrimonio Arquitectónico Europeo- (Ámsterdam, 1975) son conceptos jurídicos indeterminados, para cuya concreción se aplican criterios de valor urbanístico, medioambiental, histórico, arquitectónico-artístico o socio-económicos, sobre los que difícilmente suele haber unanimidad y en los que en pocas ocasiones se consigue un amplio consenso. De ahí, la imposibilidad de establecer conclusiones dogmáticas, ya que además la historia ha relativizado los postulados de muchas de las teorías de intervención, que han evolucionado notablemente en el siglo XX (Boito, Giovannoni, Rossi,…).
SÉPTIMO.- Desde un punto de vista estrictamente arquitectónico y proyectual, y en coincidencia con el informe del Síndic de Greuges, una intervención urbanística como la prolongación de la Avenida de Blasco Ibáñez, atravesando la trama histórica del barrio debería legitimarse en el propio Decreto de Declaración del BIC.
Sin embargo, las sucesivas Sentencias dictadas por los Tribunales de Justicia han concluido que las previsiones del PEPRI resultan claramente compatibles con la 35
Declaración como Bien de Interés Cultural del Núcleo original del Ensanche del Cabanyal, estimando que no alteran la estructura urbana y que contribuyen a la mejor conservación general del conjunto histórico protegido.
OCTAVO.- El Plan Especial de Protección y Reforma Interior del Cabanyal-Canyamelar, que contempla cambios en las alineaciones viarias y demolición de inmuebles (453) se adecua a la legalidad, ya que como señala el Jefe del Servicio de Asesoramiento Urbanístico del Ayuntamiento de Valencia, dichos cambios no tienen porqué suponer alteración para su estructura urbana (SSTS 8/4/89 Arz.3452/89, 8/5/89 Arz.3847/89, etc.). Igualmente, no existe obstáculo jurídico para que el Plan sea al mismo tiempo de Protección y de Reforma Interior (STS 23/9/87 Arz.7748/87).
Así lo establece, además, la Sentencia nº 1376/04 del Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana de fecha 1/10/04.
No obstante, debe resaltarse que dicha Sentencia contó con el voto particular de ocho magistrados que concluyeron en oposición a la mayoría de la Sala, que “no parece necesario que para llevar a cabo dos viales de nueve metros haya que derribar los edificios existentes en un frente de más de cien metros levantando nuevas edificaciones (…) de cinco alturas, cuando en el barrio los edificios existentes con esa altura pasan en gran parte a quedar fuera de ordenación (…) y que “la prolongación de la Avenida en el barrio y los nuevos edificios que se proyectan junto a ella, ni mantienen las estructura urbana, ni las características generales del ambiente, ni de su silueta paisajística y modifica alineaciones.”
NOVENO.- El PEPRI aprobado definitivamente por la COPUT por Resolución de 2 de abril de 2001 (BOP nº 142, de 16/6/01), se ajusta a los criterios legales previstos en la Ley 4/1998, de 11 de junio de Patrimonio Cultural Valenciano y, en especial, a lo previsto en el Art.39.2.a) de la misma.
Con independencia de su mayor o menor bondad desde un punto de vista estrictamente arquitectónico, paisajístico o de su diseño urbano, las nueve sentencias dictadas por el Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana, que han ganado firmeza al ser ratificadas por el Tribunal Supremo, determinan inequívocamente la legalidad del PEPRI desde el punto de vista urbanístico y patrimonial. Por tanto, más allá de su valoración crítica, deben ser respetadas y cumplidas, de conformidad con lo previsto en los artículos 17.2 y 18.1 de la Ley Orgánica 6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial.
DÉCIMO.- La Dirección General de Patrimonio Cultural Valenciano de la Consellería de Cultura desoyó el criterio de su Unidad Inspectora (Informe desfavorable de 21/6/00), que entendía que la prolongación de la Avenida de Blasco Ibáñez era incompatible con el mantenimiento de la estructura del barrio. De ahí, la Resolución Favorable de 5 de enero del 2001, en la que dicha Consellería no hace sino mantener un criterio urbanístico similar al ya defendido por la misma en otras ocasiones en la misma ciudad de Valencia (PEPRI del Barrio de Velluters, aprobado por pleno del Ayuntamiento el 23/7/92 –BOP nº 252, de 22/10/92- y Modificación aprobada por acuerdo plenario de 24/9/04 –BOP nº 279, de 23/11/04-) y que le vincula jurídicamente (SSTS 14/4/91 Arz. 3286, de 8/7/89 Arz. 5592).
UNDÉCIMO.- La legalidad del PEPRI Cabanyal-Canyamelar en cuanto a sus determinaciones y contenido patrimonial, no puede ser hoy cuestionada pues ha sido
36
declarada por el Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana, en nueve sentencias que han ganado firmeza al ser ratificadas por el Tribunal Supremo.
Ha quedado probado judicialmente, por tanto, que el PEPRI “no modifica la estructura urbana de estos núcleos históricos, que pudiera vulnerar la Ley de Patrimonio Cultural Valenciano”, tal y como afirma el profesor Escribano Beltrán en su dictamen de fecha 14/1/00, en el que afirma que: “el paseo al Mar, su proyecto y trazado forman parte de la estructura urbana del Cabanyal-Canyamelar, (…) constituyendo una traza urbana histórica de enorme valor estructurante”.
Partiendo de todos esos pronunciamientos judiciales, con independencia de las diferentes opiniones que desde el punto de vista de la disciplina arquitectónica puedan darse, podemos afirmar que el PEPRI Cabanyal-Canyamelar NO SUPONE EXPOLIO DEL PATRIMONIO HISTORICO-ESPAÑOL..
En Valencia a tres de noviembre de dos mil nueve.

CONCLUSIONS FINALS DE JBM:

0. A QUI L’IMPORTA EL QUE DIU EL PATRIMONIO ‘HISTRIÓNICO’ ESPAÑOL?

1. DE VEGADES EM PROVOQUEU UN GRAN FÀSTIC I OIX!

2. CAL RECORDAR EL NOM DE JAVIER DOMÍNGUEZ. PROFESSOR DE L’ESCOLA D’ARQUITECTURA DE LA UNIVERSITAT CATÒLICA.

3. PODEM PREGUNTAR-NOS: EL PERQUÈ NO TANCA DEFINITIVAMENT EL COL·LEGI D’ARQUITECTES I S’UNIFICA AMB EL D’ADVOCATS I S’ESTALVIEM TANTA SUBNORMALITAT.

4. EN QUALSEVOL MOMENT L’IL·LUSTRE COL·LEGI D’ADVOCATS POT DEMANAR INVASIÓ DE COMPETÈNCIES.

5. TOTAL, QUE TOT EL QUE HI HA DARRERE DE LA FENEDURA DE L’AVINGUDA DE BLASCO I BANYES TRAVESSANT EL CABANYAL ÉS LA FINANCIACIÓ IL·LEGAL D’UN PARTIT POLÍTIC. PER AIXÒ ERA UNA QÜESTIO VITAL.

6. CALDRIA EL CESSAMENT DE LA JUNTA DE GOVERN DEL CTAV-COACV.

POST SCRIPTUM: El document complert vos el dese com a arxiu adjunt.
PREVENCIÓ I SEGURETAT: És molt important que llegiu el document asseguts en la tassa del wàter. Ep! Iguals que ells, amb els pantalons i calçotets baixats fins els turmells. 

Aquesta entrada s'ha publicat en NOSALTRES, ELS MOGOLS el 10 de febrer de 2010 per josep_blesa

CHURCHILL A MONTROI I EL CABANYAL.

Deixa un comentari
Before two sentences about:
                                                  
                                 You can fool some of people some of the time, but
                                 you can’t fool all of the people all of the time.
                                                                                  Winston Churchill      

                                  Some are born great, some achieve greatness,
                                  and some have greatness thrust upon them.
                                                                       William Shakespeare

Si heu entrat mai a la sala dels comuns londinenca observareu que té una forma rectangular i una gran alçària, amb un pis que permet observar com els oradors polítics defensen les seues tesis. Des del premier britànic John Major -fou el meu cas de xamba i mercès a un contacte amical- a qualsevol altre ponent. Sobre una taula oberta rectangular de bona fusta i amb un feltre verd i un petit faristol amb un llum fan llurs discursos palplantats. Una sala que, tret de comptades i benemèrites excepcions, era políticament quasi dual. El cadiram s’arrenglera sobre sengles dos murs dels costats llargs. En una banda hi ha els tories (conservadors) i en el d’enfront els laboristes, (mig hereus dels antics whigts).
Conten que quan Winston Churchill fou triat membre de la cambra, jove encara, s’assegué al costat d’un vell tory i amb l’excitació del moment iniciàtic, fità rabiüt els membres de les bancades d’enfront i demanà al seu company experimentat: Aquells d’allà davant són els nostres enemics?
i el vell conservador li respongué:
NO, aquells d’enfront són els nostres adversaris, els teus enemics els tens en aquesta banda.

Avís previ al lector vilaweber:
Aquest escrit és ideològicament i políticament incorrecte.

1. EL CABANYAL I CANYAMELAR.

Els que vam manifestar-nos en defensa de l’actual tramat
i traçat viari del barri d’El Cabanyal i llur patrimoni material i immaterial amb les persones que hi viuen al capdavant caldria que sabèrem que el document que vos enllace http://www.valencia.es/ayuntamiento/urbanismo.nsf/vPGOU/9801B71E535433D1C12572C60020D45C/$file/1513%20[BOP%2016-06-01].pdf
És el PGOU aprovat el dia dels sants Innocents de 1988. Aprovat amb els vots del PSOE i del PCE per aprovar el PGOU de la
ciutat de València al final de la legislatura 1983-1987. Un PGOU què, en
la seua memòria (pàgina 51) i a la seua fitxa M.4 estableix la
prioritat de connectar el Passeig al Mar, també conegut amb el nom de
Blasco Ibànyez, amb el front maritim.
Cal agraïr
els senyors del PSOE, que gràcies a ells sabem que els PERI’s són un magnifics
instruments de modificació dels PGOU’s vigents. Que els srs. del PP es trobaren el llit fet en arribar al poder.

Per això, m’estranyà que la sra. Carmen Alborch i una bona colla de socialistes de la sucursal valenciana del PSOE ens acompanyaren en el dit trajecte, quan ella, en aquells moments, era un pes pesant en les decisions culturals. Duia l’IVAM per exemple i crec recordar que fou ministra de cultura española.  Així com els membres d’Esquerra Unida (Sucursal del PCE en la comunidaz Valenciana). Aquesta societat és tan sols un mitjà i no la finalitat per a tots ells. La finalitat és el poder i, aquest, és a Ponent.
En definitiva: tal faràs, tal et trobaràs. PSOE i PCE tant se’ls en dóna el Cabanyal com d’altres elements patrimonials.

Diumenge, aquell vell tory ha tornat a encertar-la per primera volta però no s’ha aturat la cosa ací aquesta setmana.

2. MONTROI.

Aquest matí he llegit que havies estat detingut Xavier. Tinc per a mi que molts dels que s’han alegrat no et coneixen. Ara, en els moments complicats et reitere la meua amistat. A tu, que eres una bona persona. No tinc el menor dubte d’això. A tu, que has treballat pel teu poble i no volies embolicar-te amb afers de València ni de Madrid. Que has intentat de millorar la vida material del teu poble. Sempre atenallats entre Montserrat, Torís i Real (de Montroi), em deies. 

Recordaràs que fa més de sis anys et vaig advertir que se t’estava acostant gent perillosa. Que no prengueres partit per cap del dos bàndols. Que qualsevol dels dos que eixira perdedor, amb el temps, hi aniria a per tu.
I t’encisares d’Eduardo. I et vaig avisar que, a d’ell, sols el motivava tindre poltrona a ponent. I no em cregueres. Que confiaves amb ell.

T’advertí: que tot el que es movia al seu voltat era corrupte. I em respongueres: els de l’altre també. I t’he conegut -i sabut- liberal. Et deia: Xavi, tu eres una mena de convergent sense saber-ho…i reies sorneguer cap endins. Treballador i enamorat dels teus dos pobles: Torrent i Montroi. I has volgut fer eixir de la foscúria al teu poble d’adopció. Del què, segurament, has estat el millor alcalde en l’època actual. Ara que segurament tots et fugen com a apestat jo et reitere la meua amistat i comprensió. Desconec si has fet cap malifeta, però no tinc cap dubte de que si ho has fet ha estat perquè amb això creies millorar Montroi.

Junts vam fer, tu ja fora de l’alcaldia, segurament la millor promoció del teu poble. I em deies, dins de les meues possibilitats econòmiques i dels meus veïns, la més assequible, com a exemple en un poble xicotet. I saps que no em va agradar l’elecció del caravista que aquelles dos compradores van obligar-nos a col·locar. I m’ho demanares quasi a genollons. Com les ondulacions del ferro de baranes que era massa barroc per a una peça molt recta com t’havia dissenyat. I vas palmar molts diners en el fonament perquè hi ha una quantitat considerable d’algeps en el subsol i no vas escatimar a fer els fonaments més brutals de tot el Marquesat. Ni perdent diners vull no fer-ho bé, em deies.

Saps què em pense, Xavi?
hi ha, a hores d’ara, una mena de tenalla que té dos braços. Un a la plaça de Manises i un altre a la del Temple, ergo sum: Moncloa, que funcionen sincronitzadament. Tot i que semble estrany però són les circumstàncies de les bambolines teatrals.

Diuen de tu, que has concedit llicència a 80 xalets en sòl no urbanitzable del municipi. Això no s’ho creuen ells ni borratxos. Una altra cosa és que ja existiren fa més de vint anys. Com sabem que s’esdevé a cada terme de tota la comarca de la Ribera Alta. M’han dit que el proper president de la Generalitat és nadiu d’ella i tenia despatx obert a Alzira en l’època de Lerma distribuint llicències lla i ça. Polítics amb caché sicilià on n’hi haja.
 
Avui, aquell vell tory l’ha tornat a encertar per segona volta.

Rep una amical i sincera abraçada, ara que tothom et fuig.

Aquesta entrada s'ha publicat en NOSALTRES, ELS MOGOLS el 4 de febrer de 2010 per josep_blesa

ELS FILLS BORDS

Deixa un comentari
De vegades, manta vegades, se’ns queden les essències projectuals en això. Senzillament en intencions. Heus ací un recull d’algunes que, a tall de mostra, van anar derivant en errors. En alguns casos degut a dissensions i problemes convivencials de parella entre els components del nucli grupal. Recorde un cas en què vam dissenyar una casa molt finament degut a la gran llibertat que ens deixaren els dits components. La llibertat era fruit enverinat d’un lâissez faire increïble que amagava un ruptura interna considerable. El cas fou que ja oberts els fonaments a la setmana següent sengles components, cadascun per la seua banda, es dirigien a ca’l seu advocat particular. Els fonaments encara resten oberts i buits.
D’altres ocasions apareixen diferents criteris entre els promotors. D’altres, i massa sovint, apareixen errors projectuals nostres que no hi havíem tingut en compte. I moltes d’altres el constructor no acaba d’interpretar ni la música ni la lletra del projecte. La gràcia d’ésser un arquitecte és la interacció personal amb d’altres persones. La penetració íntima en els seus desigs, que tu has de transformar en materialitat i immaterialitat etèria, fa que esdevingues una mena de torsimany de paraules i energies no acabades de perfilar. L’aglomerant, com en tot allò humà, és l’amor pregon i la recerca de la felicitat. La pròpia i la del proïsme. I no és pensament zen, és la crua realitat. Es guanya més amb una gota de mel que amb un litre de vinagre.
Si ho sabré jo, que he llançat tones d’àcid de vidriol en aquesta vida !

Qui la duu la coneix: tot i que no és fàcil detectar-ho en cada foto hi ha una errada de la qual estic penedit i conscient.
Ací us dese un slider que he elaborat al respecte. Això no impeideix a continuar esforçant-s’hi, sense descans, per a aconseguir-ho.
Com una mare bona: estimem tots els fills, malgrat llurs defectes.
Aquest bloc és un dietari personal strip-teaseat: què em passa?
Sent una força interior que no sentia des que vaig entrar al poli.
Tinc el pressentiment de que les crisis econòmiques generals ens enforteixen.
Serà la maceració anímica?
Vaja vosté a saber!

PS: Avui m’he assabentat que en la M-10 el ‘tratge’ estava fet a ‘mida’ dels dos primers. Que la nostra documentació apareixia -i desapareixia- segons els dies. Així i tot hem quedat els tercers. Em sap greu pel meu equip. Sols per ells. El guanyador, però, segons m’han dit fonts de tota solvència, està ‘condemnat‘ a seguir les nostres directrius marcades malgrat tindre, el vencedor, una proposta ultraconservadora.
Victòria pírrica, doncs. C’est la vie!
A la pròxima caldrà ser més astuts!

Aquesta entrada s'ha publicat en BUILDERS el 3 de febrer de 2010 per josep_blesa

YOUTH CENTRE IN RIVAS VACIAMADRID (SPAIN)

Deixa un comentari

I have captured this social building.
I’ve belived it’s very interesting and original.

Interessant intervenció en una població dormitori de l’extraradi de Madrid (Spain).
Ciudad metropolitana situada a 350 quilòmetres a l’oest de València i a sis-cents al sud-oest
de Barcelona. La novetat radica en que aquesta mena d’intervencions arquitectòniques eren
realitzades per empreses privades especialitzades en el negoci de l’oci.
En aquest cas són els ens públics els promotors de la intervenció i implantació
com a elements de cohesió social per a la població que hi viu.
Si estigués implantat en certes zones d’extraradi amb els colors llampants
i les llums intermitents nocturnes com la zona alta propera al Nou Camp, El Romaní,
o la N-340 entre Oliva i Dénia la funció social seria de jutjat de guàrdia.
 

image

↑ Click image to enlarge
Photo: Miguel de Guzmán
ShowCase: Youth Center in Rivas Vaciamadrid

ShowCase
is an on-going feature series on Archinect, presenting exciting new
work from designers representing all creative fields and all
geographies.

We are always accepting nominations for upcoming ShowCase features – if you would like to suggest a project, please send us a message.

From the beginning, the project was conceived as the possibility of
making the “underground” visible, a construction devised as a radical
manifestation of Madrid’s outskirts youthful spirit in general, and of
Rivas’ youth groups in particular.

The project aspires to become an explicit “teen” communication vehicle
by appropriating their language and their voices as the ingredients of
the project. In this way, the project’s team embraces all Rivas’s youth
groups by means of an open participation process, in which the future
users of the center, combined with technicians and politicians, will
contribute their decisions, their concerns, their fantasies and their
aesthetics to create a contemporary “social monument”.

image

↑ Click image to enlarge
Photo: Miguel de Guzmán

image

↑ Click image to enlarge
Photo: Miguel de Guzmán

image

↑ Click image to enlarge
Photo: Miguel de Guzmán

image

↑ Click image to enlarge
Photo: Miguel de Guzmán

image

↑ Click image to enlarge
Photo: Miguel de Guzmán

image

↑ Click image to enlarge
Photo: Miguel de Guzmán

image

↑ Click image to enlarge
Photo: Miguel de Guzmán

image

↑ Click image to enlarge
Photo: Miguel de Guzmán

image

↑ Click image to enlarge
Photo: Miguel de Guzmán

image

↑ Click image to enlarge
Photo: Miguel de Guzmán

image

↑ Click image to enlarge
Photo: Miguel de Guzmán

image

↑ Click image to enlarge
Photo: Miguel de Guzmán

image

↑ Click image to enlarge
Photo: Miguel de Guzmán

image

↑ Click image to enlarge
Photo: Miguel de Guzmán

The end result of this process is a public structure with a punk
spirit, intensely burdened with content and articulated around
programmatic centers conceived as activity explosions, which are
erected as meeting and exchange points of the emerging communities.

image

↑ Click image to enlarge
Program diagram

image

↑ Click image to enlarge
Floor plan

image

↑ Click image to enlarge
Program diagram for roof terrace

image

↑ Click image to enlarge
Section 1

image

↑ Click image to enlarge
Section 2

image

↑ Click image to enlarge
Section 3

Aquesta entrada s'ha publicat en NEIGHBOURS el 2 de febrer de 2010 per josep_blesa

POBLE NOU DE LA MAR

Deixa un comentari

        Post dedicat a Víctor Gosàlves i Àngel Romaní vertaders arquitectes i artífexs de principis del segle XX a l’indret que ens ocupa.

El Cabanyal i el Canyamelar. És a dir, els nuclis propers a La Vilanova
del Grau (El Port).
Al meu entendre hi ha una grossa errada en la perllongació de l’avinguda de
Blasco Ibànyez. Perdem negoci d’entrada. El que volen fer no augmenta
el patrimoni ni allò que és diferent. La banalització d’aquest espai
comporta desfer un espai únic per a crear-ne un altre que hom pot trobar
a milers de llocs del món. I el negoci, avui en dia, és tenir-hi coses
diferents que en una altra part del món no se’n trobe.

Sempre s’ha d’intentar augmentar el patrimoni existent. Aquesta és una hipòtesi de partida en qualsevol actuació urbana. I qualsevol es pot demanar:

Amb l’esventrament que hom pretén fer-hi i la subsegüent intervenció de torres d’habitatges; la ciutat i amb ella la seua ciutadania n’ix millor lliurada per viure-la?

Si no se n’ix millor i, si n’hi ha, de dubtes seriosos, cal que siga la millor solució. Però…hi ha la conclusió de que no, i que ni tan sols de tocar.
En conjunt, tot plegat, ens apel·la a rehabilitar-ho. Rehabilitar no sols és reusar la materialitat sinó que ens restaura com a societat humana.
Rehabilita la gent que hi viu o podria viure-hi. Augmentant la seua autoestima. I la colgant sota les terres i runa que les exavadores pretenen sotsmoure, com passà no fa gens d’anys a banda i  banda del llit del Túria. A La Punta de França i Natzaret.

De Cabanyals i Canyamelars arreu del món, n’hi ha de ben pocs. Ara bé, esbudellaments amb torres anònimes com les que es pretén bastir, a tot arreu, n’hi ha a manta.

Els fets són els que avalen les idees. Vos pose unexemple petit, a hores d’ara estem acabant la rehabilitació d’un habitatge
típic del barri. Sense gens de diners per part del propietari però amb
molta il·lusió i necessitat.

Heus ací l’evolució:
Ho
he preparat en dos sliders fotogràfics. És prefererible que parlen les
imatges abans que les paraules. Des de 2006 fins a avui que ens queden
els darrers tocs i adobs. Quan he deixat la manifestació m’he acostat
per a veure-hi com anaven fent aquests retocs. 

Això sí, i n’hi diré més: que per a rehabilitar i conservar un edifici a punt de caure amb parets de mig peu (12 cm) i pilars d’un peu per un peu (25×25 cm2) que pugen tres plantes i mitja i els forjats eren ben corcats i perduts cal tindre els cordons arquitectònics ben lligats i les neurones ben folrades de ‘vaqueta’. I no tothom els en té.

Slider fotogràfic primer del procés de rehabilitació
a finalització.
Slider fotogràfic segon ja en procés de finalització.

És evident que açò és més complicat que allò que hom pretenen fer esbudellant el barri.
Amb diners, torrons !
I sense?….amb neurones i cordons !

Aquesta entrada s'ha publicat en BUILDERS el 1 de febrer de 2010 per josep_blesa