Gairebé l’endemà del meu naixement, Jordi Pujol va accedir a la Presidència de la Generalitat de Catalunya. Poc després de complir jo 24 anys, va decidir no tornar-se a presentar a unes eleccions que mai no havia perdut. La seua presidència em va agafar lluny del Principat –tant físicament com mental–, i no sóc la persona indicada per valorar-la en profunditat, però tinc la sensació que va fer el que tocava i quan tocava: reconstruir un país. Potser fins i tot va pecar d’un excés de bona voluntat envers un Estat espanyol que mai no va retornar aquell vot de confiança. Fa temps que comente amb coneguts que el darrer servei que Pujol podia fer al país és apostar per la independència. Durant els darrers mesos ha anat oferint símptomes d’una evolució personal segurament difícil per a qui tant ha apostat per l’encaix famós de Catalunya a Espanya. En l’escrit que va publicar fa un parell de dies i que tanta polseguera ha aixecat, Pujol sembla haver-se redefinit per primera vegada de forma oberta. Tot i que la declaració encara no és rotunda, la qual cosa em fa pensar que en tindrem un nou capítol, qui sap si definitiu.

Des de Convergència s’ha interpretat aquesta declaració com un reforç a la línia adoptada pel govern d’Artur Mas d’aprofundir en el dret de decidir. Tanmateix, sembla que CDC encara en roman una passa enrere. Mas argumenta que el país encara no està prou madur, que cal més cohesió social al respecte. Puc estar-hi d’acord o no –més aviat no–, però el cas és que no tinc proves per rebatre’l. Si té raó o no, seran els llibres d’història els que ho determinen d’ací a unes dècades. Els mateixos llibres d’història que aviat consideraran Jordi Pujol –potser juntament amb Pompeu Fabra– el català més important del segle XX. Però el vell president encara és ha temps de culminar la seua biografia amb una gran aportació al segle XXI català.

En el nostre documental Del roig al blau, Eliseu Climent afirmava que en la transició als valencians ens van fallar els polítics, i concretava en la figura de Manuel Broseta Pont: “Si Broseta tira endavant, arrossega el País. Broseta era Pujol. 23 anys de president de la Generalitat, segur”. Però Broseta va fer figa en deixar-se enlluernar pel poder de Madrid i la dreta valenciana, amb la inefable María Consuelo Reyna al capdavant.

En canvi, Jordi Pujol va fer la feina i actualment continua sent un personatge respectat i admirat pel poble català. Una gran massa social és susceptible de seguir l’exemple de l’ex president. Una gent que potser mai no s’ha plantejat seriosament això que en diuen Independència, però que sabrà entendre les raons d’aquell que tant va fer pel seu país. Li resta només la darrera passa, perquè si Pujol tira endavant, –aquesta vegada sí – arrossega el País.

Malauradament, el valencians –els que som conscients del que significa ser-ho i restem molt lluny dels ‘valencianos’ a l’ús– estem acostumats a navegar entre la incomprensió inconscient dels amics catalans i el maltracte directe de l’espanyolisme valencià més totalitari.

No fa dos dies que comentàvem entre companys de l’Espai País Valencià un article de l’Avui amb motiu de la imminent nominació de la festa dels castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. L’oblit injustificat de l’origen dels castells –que totes les fonts documentades situen en les muixarangues o ball de valencians– ens impulsava a donar-hi una resposta mesurada per remarcar precisament les arrels culturals comunes i felicitar-nos –com a valencians-catalans que som– de la gran notícia.

El dia assenyalat, però, ha corregut com la pólvora la fòbia rancuniosa del dit Grup d’Acció Valencianista (sic) reaccionant –en tots els sentits del concepte– contra la candidatura castellera i que sorprenentment –potser ens ho fem mirar– ha arribat fins al Comitè de la UNESCO que havia de prendre’n la decisió. I a Catalunya hem hagut de suportar tota una sèrie d’estirabots contra els valencians –demanant-nos explicacions!–per part d’amics i coneguts que tiren d’esquena.

Després de dècades de pedagogia de la catalanitat a Espanya –molts ja en tenim prou– potser el que toca ara és una mica de pedagogia del País Valencià a Catalunya, i així ens estalviaríem molta incomprensió i assoliríem més lligam real als Països Catalans.

El GAV és un grup que barreja regionalisme ‘valencianero’ –el bien entendido, se’n recordeu?– amb parafeixisme violent –un servidor ha estat víctima d’una agressió per l’esquena d’aquestos ‘defensors’ dels drets humans–, i que mira de fer-nos la vida impossible als valencians des dels anys de la fosca transició. Llavors va sorgir del clavegueram tardofranquista com a reacció al valencianisme democràtic i progressista que abanderava el fusterianisme i suposava una amenaça per a l’status quo de l’ancien régime a València. En el seu moment, la UCD se’n va aprofitar i hi va posar tots els duros que calgueren. Quan van deixar de ser-li rendible a la dreta valenciana, els cadells del blaverisme continuaren amb la festa, ara també contra els governs del PP, que van ser titllats de traïdors per crear l’AVL –aprofite per dir que Camps i la gran majoria dels càrrecs i militants del PP saben perfectament que valencià i català són la mateixa llengua, però d’açò ja en parlarem un altre dia–. Actualment, els del GAV es relacionen profusament amb grups i mitjans d’extrema dreta com ara España 2000, Minuto Digital, Libertad Digital, etc. Fan pinya amb el partit ultrablaver Coalició Valenciana, liderat per un violent advocat i històric del GAV que prové de la Falange: Juan García Sentandreu. I es passen la vida insultant els catalans i els valencians en webs com El Palleter i Valenciafreedom. Si en penge els links ací no és per fer-los propaganda, sinó perquè crec que cal conèixer el país i els seus actors –i ells en són un dels més tristos– per entendre’l. Amb una ullada ràpida es fàcil esbrinar el tarannà i el nivell intel·lectual d’aquesta gentola. D’on no n’hi ha, no se’n pot traure, afirma la dita popular. I tanmateix, aquesta colla de destrellatats ha fet molt de mal, i continua fent-ne, amb la aquiescència dels cossos de seguretat de l’Estat.

Una lectura dels comentaris –i les puntuacions– a la notícia que ha publicat sobre la polèmica esmentada el diari socialdemòcrata, espanyol i provincià Levante-EMV, pot ajudar a aportar una mica de llum sobre l’opinió pública valenciana real. Segurament un poc d’obertura cap a tots els racons de la catalanitat ens vindria bé a tothom. Els valencians no tenim per què respondre dels actes dels xenòfobs, que a tot arreu n’hi ha. Que un ja està fart d’escoltar que tots els valencians som uns fatxes, redéu.

A Catalunya els amics sovint em demanen una mica sorpresos pel potencial cultural i cívic del País Valencià. Encara els sobta el gruix productiu i de qualitat d’editorials com Publicacions de la Universitat de València, Bromera o Afers. S’enlluernen amb el nivell de revistes com L’Espill, la capacitat de convocatòria d’Escola Valenciana o la infatigable tasca dels ‘tinglados’ d’Eliseu Climent. I observen astorats l’èxit musical de la Gossa Sorda, Obrint Pas, Orxata Sound System, Feliu Ventura, Pep “Botifarra” o Miquel Gil. En contrast, el trist panorama polític valencià els aboca a no entendre’n res.

 

Des de fa ja 28 anys se n’han escrit piles de papers al voltant de la fatídica barrera del 5% per accedir a les Corts Valencianes i que ens ha llastrat com a país. Però tampoc no cal perdre de vista la divisió sempiterna del nacionalisme valencià que ha fet de la famosa escena de La vida de Brian sobre la divisió en partidets d’un moviment polític aparentment unitari el recurs més sovintejat per bromejar sobre el valencianisme polític.

 

A Catalunya, la divisió de l’independentisme és també una tradició recurrent. És ara, però, quan el moviment té més força que mai i quan jo l’estic vivint més directament i perplexa. Que dos partits com Reagrupament i Solidaritat Catalana, amb programes calcats, siguen incapaços d’arribar a un acord és senzillament inexplicable. No entraré ara en les culpes dels uns i/o els altres, tot i que en tinc una opinió formada que de moment preferisc reservar-me fins observar com avancen els esdeveniments.

 

Caldria fer una anàlisi profunda sobre els motius històrics d’aquesta divisió, tant al país de dalt com al de baix. Una dada resta evident, però: a ambdós costats de la Sènia el nacionalisme i l’independentisme, respectivament, tenen més múscul social, cívic i cultural que polític. El país és més viu i poderós del que sembla, però resta condemnat a la perplexitat que produeix la incapacitat –i la insatisfacció– política.

 

Tenim el país per agranar, i ens en sobren, de graneres. Es busquen, però, agranadors capacitats.

A Convergència entenen que el país encara no és madur per accedir a la Independència i aposten, per tant, per una mena d’evolució progressiva cap al dret de decidir que ningú no ha explicat encara ben bé què significa. Amb tot, per aprofundir en aquest procés ja s’han tret de la mànega el producte estrella per a la propera campanya electoral i la legislatura que la seguirà si –com tots els pronòstics apunten- assoleixen el poder: el concert econòmic.

 

Després de l’opereta estatutària dels darrers anys, no cal ser cap geni per saber quina resposta es rebrà d’Espanya, i tot apunta a un nou serial de negociacions, desqualificacions, bloqueigs, insults contra els catalans, promeses incomplertes i fracàs final. És un guió que tothom se sap de memòria i, sens dubte, Artur Mas el primer.

 

Som molts els que estem convençuts que una declaració de Jordi Pujol en favor de la Independència i una aposta decidida de CiU en aquest sentit arrossegarien el país cap a la llibertat. Una Declaració d’Independència al Parlament amb els vots de CiU, ERC i Reagrupament-Solidaritat, prèvia a la convocatòria d’un referèndum de ratificació generaria una onada d’il·lusió que ningú no podria aturar. Tenim alguns exemples de països de l’Europa de l’Est que van votar aclaparadorament a favor de la Independència setmanes després que les enquestes pronosticaren resultats molt més minsos que els que actualment obté l’independentisme català a tots els estudis d’opinió.

 

I tanmateix la cúpula de CiU no s’ho acaba de creure, o més bé pensen que ara els toca governar. Però una reivindicació del concert condemnada al fracàs tampoc no els deixarà gaires alternatives. Potser entre dins de l’estratègia convergent. Potser siga el pas final per fer el gran salt. Llavors la data seria el 2014, la del simbòlic tercer centenari. Potser Mas tinga un pla. Però s’hi juga tot el prestigi polític i la possibilitat de fer història de debò. Ho veurem.

Manuel Cuyàs els va batejar com els descarats en un article amb motiu del llibre d’Enric Vila El nostre heroi Josep Pla. Ens avisa que són els joves que estan “a punt de governar o dirigir Catalunya”. D’ells ens diu que són “una generació descarada, que planta cara i que de vegades es fa antipàtica perquè és petulant, egocèntrica i en alguns casos poc refinada i injusta, però que al contrari de la nostra, l'anterior, ha llençat moltes manies, complexos i autocensures a les escombraries”. Això, però, només és la conseqüència d’un tret definitori de base: un marc mental nou centrat en Catalunya, Europa i el món.

 

Els seus pares van haver d’acceptar, amb més o menys convicció, amb menys o menys resignació, el projecte catalanista de cercar l’encaix a Espanya. Les condicions –la coacció espanyola- no donava per més. Però van tindre l’encert de trobar a la Catalunya “autonòmica” les escletxes que permeteren pujar als fills en un context nou.

 

Ells ja no han conegut el franquisme. Van nàixer quan el dictador agonitzava, o quan es redactava una constitució que ara s’ha palesat castradora, o ja a principis dels anys vuitanta quan CiU començava la dinàmica del peix al cove que ells ja no entenen. Van créixer mirant TV3 i cantant les lletres de Sau, Els Pets i Sopa de Cabra Ara escolten Catalunya Ràdio i RAC1. El català ha estat la llengua de socialització i el castellà, tot i que el parlen amb naturalitat gairebé mai no el fan servir, tret de quan viatgen a Espanya o a Amèrica. Parlen castellà de la mateixa manera que parlen anglès, francès, alemany o italià, perquè són una generació preparada que exerceix professions d’alta qualificació.

 

Els canals dels seus televisors no comencen amb la retafila espanyola de La 1, La 2, Antena 3, Cuatro, Telecinco i La Sexta. Per això, no entenen molt bé allò que parlen els presentadors dels respectius programes de pronosticació de l’oratge d’un Madrid que els queda massa lluny. Perquè el nord són els Pirineus i el Rosselló, i no pas Astúries o el País Basc. El centre sempre ha estat Barcelona i a ponent parlen lleidatà. Els descol·loca escoltar el mot “Levante” per referir-se al que ells sempre han anomenat País Valencià, un territori misteriós per al qual mai no han trobat el desllorigador. No saben com actuar amb un país que estimen a la seua manera, però que no acaben d’entendre. És potser una de les poques petjades de mala consciència que encara els resten. Malgrat tot, els agrada fer-hi contactes, coneixences i amistats que els refermen en una catalanitat més ampla, rica i complexa que la que han viscut.

 

Per altra banda, han tingut la capacitat de revelar-se contra el pecat o l’estigma de ser català en un país que ha practicat una discriminació positiva intolerable envers els nouvinguts de  diferents generacions per estalviar-los el que ara aquestos joves els exigeixen sense complexos: la plena integració en el país d’acollida. Perquè tenen molt clars els camins a seguir en la construcció del país: amb la immigració, amb la llengua, en l’economia i l’empresa, en el procés polític, etc.

 

En Cuyàs anomenava uns quants al seu article, però avisava que n’hi ha més: periodistes, autors teatrals, empresaris, economistes, científics... I més encara. Podríem afegir-hi lingüistes, sociòlegs, professors, arquitectes, advocats, etc. Perquè no es tracta d’una generació tancada de literats. Alguns els coneixem per la seua presència habitual als mitjans de comunicació, però no són més que la cara visible de milers de ciutadans que ronden els 30 anys, amunt i avall, i que responen al mateix patró vital.

 

Ells trencaran la darrera barrera que encara els encotilla, la de la Independència, una idea tòtem que els mou i que han aconseguit situar al bell mig del panorama sociopolític català. En parlen sense complexos ni pors mentre sentencien la mort del vell catalanisme i arrosseguen als pares i als avis cap a una idea força que es va materialitzar en la històrica manifestació del 10J. Veure-hi al nonagenari i venerable Antoni Maria Badia i Margarit, entre d’altres, a la porta de l’Hotel Majèstic per donar-hi suport al que reclamen els nets, i que els seus companys de generació han acabat acceptant després d’una vida llarga lluitant pel ja tronat encaix, revela la força dels que venen darrere.

 

Si sabem que la independència és inevitable és perquè comprovem que ja hi ha una generació que viu plenament en català amb tota la naturalitat del món. Només els falta un pas, el seu gran objectiu vital, la gran experiència generacional que tothom vol viure. Després vindran els seus fills, que ja no seran catalanistes, ni nacionalistes, ni independentistes. Seran catalans normals, simplement. Així de senzill, així de clar. I tot gràcies als besavis, als avis, i sobretot als pares: la generació de la llibertat.

Aquest fou el crit més revelador de la macromanifestació de dissabte al Passeig de Gràcia. Molt –i molt ridículament- s’havia parlat durant la setmana de la polèmica capçalera, on finalment va anar a parar el President Montilla per embolcallant-se amb la senyera a la manera grollera com ho ha fet Camps darrerament a València. La manifestació que desitjava el President pretenia ser unitària, i a fe que ho va aconseguir, amb milers d’estelades al vent i crits omnipresents i ensordidors d’independència.

 

I la impertinent capçalera no es va poder moure, perquè torrents de gent pujaven per Passeig de Gràcia amb una il·lusió comuna que per primera vegada se sent assolible. I així vam estar aturats més d’una hora mentre la multitud es dedicava a explicar-li al President on anirà a parar després de les eleccions de la tardor: “Fora Montilla!”. I encara no havia pogut fer una passa. La manifestació, unitària, va morir d’èxit i el President va decidir fotre el camp. En un instant de lucidesa, però, la gentada que havia pujat pel passeig va decidir girar cua i engegar la marxa al crit de “som el poble i som la capçalera”.

 

Cap altre crit no podria esdevindre millor resposta a l’òpera bufa de la setmana precedent ni descriure millor el procés vertiginós que ha protagonitzat Catalunya en un únic curs polític, des d’Arenys de Munt fins al 10J. El poble, fart de sentir-se espoliat, menyspreat, insultat, ridiculitzat i negat en la seua identitat ha decidit liderar el camí més il·lusionant de la seua història, i per la via de la voluntat pacífica i democràtica.

 

L’independentisme és el moviment cívic més poderós de la història de la democràcia a Catalunya. I a diferència d’altres moments passats i d’altres llocs del món no ha necessitat cap líder polític que l’aixecara. És el poble real, el poble compromès, i no el poble que com a concepte sovint ha estat utilitzat pels populismes més antidemocràtics. Ara són precisament els polítics els que han de tindre la valentia de sumar-s’hi al poble, a la capçalera.

 

Artur Mas va abandonar la manifestació poc després que Montilla, amb paraules més amables però alhora d’advertència: “Mas President, Catalunya Independent!”. Hores després va fer unes manifestacions en les que semblava que n’havia pres nota. Estarem vigilants. Perquè el que el poble està demanant és que tothom –CiU, Esquerra, Reagrupament, Iniciativa i fins i tot part del PSC- s’aplegue a la capçalera de la marxa: la marxa cap a la llibertat.

Aquesta setmana presentem el nostre darrer documental Vilafranca digué SÍ, fruit de la col·laboració en la consulta de Vilafranca Decideix! del 13 de desembre passat. Tot retratant la jornada des de les 7:30h fins a la mitjanit, el muntatge vol trencar els tòpics que sovint han apuntat a un independentisme farcit de radicals antisistema, excèntrics i violents. A Vilafranca digué SÍ descobrim que l’independentisme abraça totes les franges d’edat i arreplega els ciutadans més preparats i compromesos cívicament, els més reflexius i conseqüents, els que més s’estimen el país. Amb molta espontaneïtat, la càmera s’endinsa en el cor de la consulta per viure-la plenament i poder oferir-la a l’espectador.

Avui dimarts, la cita té lloc a Barcelona, a la Vila de Gràcia i en el marc de la 6a Setmana Cultural “El País Valencià a Barcelona” d’Espai País Valencià. Després de la projecció, tindrem un col·loqui on farem previsions del que podem sofrir al País Valencià si Catalunya s’independitza. Moderat per Jordi Muñoz, hi comptarem amb la presència dels periodistes Vicent Sanchis i Vicent Partal.

Dijous serà l’hora de Vilafranca, la presentació davant de molts dels protagonistes del film, en un acte que organitza Reagrupament Alt Penedès per donar suport a les properes consultes, les del “nostre” 25 d’Abril (alguns estarem a València!). Els reagrupats pretenen fer una radiografia de d’independentisme actual per aprofundir-ne en motivacions, causes i fets. L’escriptor i articulista Alfred Bosch presentarà l’enquesta "Diagnòstic de Percepcions Catalunya/Espanya 2009-2010", de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), un estudi que planteja novetats i diferències respecte d'altres que s'han fet fins ara. Hi parlaran també representats de poblacions de la Vegueria Penedès que han dut a terme la consulta el 13D i el 28F. En acabant, Vilafranca digué SÍ: votants, voluntaris i organitzadors treballant per la democràcia i el país. Tot plegat, una oportunitat magnífica de reviure aquella jornada.

Finalment, durant el cap de setmana de Sant Jordi, les consultes i el 25 d’Abril, Penedès TV també programarà el documental per als seus espectadors.

Barcelona, dimarts 20 d’abril de 2010, a les 19h.

Espai País Valencià (c/Pere Serafí, 7)

Vilafranca del Penedès, dijous 22 d’abril, a les 20h.

L’Escorxador (c/ Escorxador, 19)

Fer país comença per fer empreses del país: la globalització està feta de persones i d’empreses que competeixen globalment, però que viuen localment.

Manuel Castells

 

De dijous a diumenge. Ja fa quatre dies i encara ressonen el batibull de xifres econòmiques, les explicacions aclaridores, les idees suggerents, i per què no dir-ho, les dades indignants de l’espoli de Catalunya i els Països (ai, las!) Catalans. I és que dóna molt de si la presentació del Centre Català de Negocis (CCN).

 

El primer que sorprèn és l’absència absoluta de qualsevol argument identitari. Tot van ser xifres i dades econòmiques objectives i, per tant, tan fàcilment contrastables com irrebatibles. No hauria de sorprendre –al cap i a la fi és el Centre Català de Negocis, oi?–, però resulta que ells defensen una opció, la independència, que en aquest país s’ha volgut vendre únicament com una dèria folklòrica i emocional.

 

Com han demostrat Irlanda o Finlàndia, entre d’altres, en aquest món globalitzat els països progressen si tenen clar el model econòmic que volen aplicar. Un Estat, doncs, té l’obligació de garantir els recursos per desenvolupar-lo. I és justament això el que impedeix que Catalunya esdevinga un país emergent, perquè la base de la incompatibilitat entre Espanya i Catalunya és el model econòmic.

 

Diguem-ho clar: Catalunya ha sabut treure partit de valors com el treball, l’esforç, l’estalvi, l’esperit emprenedor, el risc i la innovació, i tot plegat amanit amb aquell punt de creativitat que ha donat no només riquesa material, sinó també cultural i artística. No és estrany, doncs, que el país fera la revolució industrial quan tocava i bastira un teixit econòmic –que encara perdura– fonamentat en la petita i mitjana empresa.

 

Podem dir el mateix d’Espanya?

 

Espanya ni va fer la revolució industrial, ni ha tret profit del sector agroalimentari, ni sap rendibilitzar la posició geogràfica privilegiada que ocupa. En lloc d’això, actualment cerca el lideratge d’una gran banca europea –una estratègia més aviat rendista i no pas emprenedora–,  i continua enlluernar-se amb un passat lligat a l’Amèrica Llatina, de la qual pretén ser proveïdora de serveis (telecomunicacions, energia...).  Espanya és un país que de la virtut en fa desgràcia: sent el racó de món que és –amb tots els avantatges que suposa pertànyer la Mediterrània– d’Europa només vol ser el balneari de sol i platja per a jubilats.

 

Per què, doncs, hem de sacrificar-nos per un model que no satisfà les nostres condicions?

 

El dia que Catalunya siga independent, el dia que puguem apostar per afavorir els punts forts de la nostra economia, aquell dia desenvoluparem el model que ens pertoca i esdevindrem un país emergent. Catalunya està preparada per convertir-se, aprofitant  la posició geoestratègica que ocupa, en la porta d’entrada a Europa d’Àsia i Àfrica. Podrem desenvolupar un sector logístic que ens permeta rebre els components d’Orient, transformar-los amb un alt valor afegit i enviar-los cap al continent europeu. Hem d’aspirar també a convertir el teixit empresarial català en líder mundial en sectors com el biomèdic, el farmacèutic o l’agroalimentari. I, a més a més, podrem competir en el nou mercat del turisme cultural i de qualitat.

 

Algú dubta de quin dels dos models afavorirà l’Estat espanyol?

 

Només si som independents podrem arribar a desenvolupar-nos. I comença a ser urgent, perquè la posició econòmica espanyola actual a Europa és deplorable, i Catalunya se’n ressent. Les empreses de casa, que ja han perdut pistonada, no suportaran molts més anys el pes d’un Estat que les escanya i que no les afavoreix en res. No és pas l’amenaça del boicot el que hauria d’amoïnar-nos: de fet, el de l’any 2006 al cava català a penes es va notar i, al cap i a la fi, l’augment de les exportacions va fer tancar l’exercici amb un creixement de les vendes. Tampoc no és creïble el boicot de les grans empreses espanyoles dels sectors estratègics (telecomunicacions, energies...) perquè ni un sol empresari voldrà deixar-se perdre Catalunya com a mercat.

 

El boicot real no és pas el del cava, és el d’un Estat que malda per ofegar l’economia catalana, que no permet que tinguem una xarxa d’infraestructures decent, que entrebanca les nostres necessitats, que prioritza Madrid com a centre de comunicacions (sic!), que bloqueja el hub del la Mediterrània que hauria de ser el Prat, que intercanvia –amb la complicitat de Maragall– el tren d’alta velocitat per uns Jocs Olímpics i que, tornem-hi, ens colla amb el dèficit fiscal.

 

Només amb els 22.000 milions anuals que ens furta Madrid, el país s’enlairaria fins a ocupar el quart lloc del PIB per càpita europeu. I això només seria el principi.

 

Dit això, la pregunta ja no és “per què ets independentista” sinó “per què collons no ets independentista?!”

 

 

PD. Aquest apunt l’hem escrit a quatre mans amb la Montserrat Badia i Capdevila, que em va retreure que no aprofitara en l’escrit anterior el més sucós de la presentació del CCN. Tot i que no havia esgotat encara el tema, he de reconèixer que dos caps pensen millor que un.

Ahir vaig tindre l’oportunitat d’assistir a la presentació del Centre Català de Negocis (CCN) a Vilafranca del Penedès. El CCN és una associació empresarial (fonamentalment d’autònoms i petits i mitjans empresaris) amb pretensions d’esdevindre un lobby de pressió sobre els polítics per assolir un objectiu clar: la declaració d’Independència per part del Parlament de Catalunya. Per fi, un grup d’empresaris decideix posicionar-se clarament en favor de l’única eixida viable per al país, tot desansant un argument central: l’econòmic. Si aquesta iniciativa aconsegueix prendre volada, definitivament podrem dir que la cosa va de veres.

 

Perquè qui pensa que sense el suport majori de la classe empresarial els polítics podran tirar endavant un gest tan compromès? El famós eslògan d’Independència i Socialisme ja li anava bé a Espanya, de la mateixa manera que els adolescents revolucionaris que llançaven cocktails molotov farcia d’arguments el discurs anticatalanista. Els que tenim clar que volem un país normal, equiparable al ventall europeu i amb un aprofundiment democràtic real, sabem que també ens calen els empresaris. Perquè al cap i a la fi, vivim en un món capitalista i les alternatives que se’ns ofereixen... quines són? El socialisme? Quin? El de Cuba, país desenvolupat i respectuós amb els drets humans com cap altre? O el de la Unió Soviètica? Que el capitalisme presenta nombrosos problemes és innegable. Però quina alternativa viable ens hi presenten els detractors furibunds?

 

El sistema capitalista es pot gestionar millor o pitjor. Es poden limitar els seus defectes o accentuar-los. I tant des de la dreta, com des de l’esquerra. La dreta valenciana ens ha ensenyat durant els darrers quinze anys com es pot ensorrar un país tot i fer creure que vivim en el millor des móns possibles. L’esquerra de Zapatero està a punt d’etzibar-nos el colp de gràcia. Ahir, però, els senyors del CCN ens van apuntar, per exemple, el creixement fulgurant del PIB irlandès en menys de dues dècades mitjançant la posada en marxa d’un model econòmic propi i amb mesures com –oh, Déu meu– la baixada de l’impost de societats. Una pèrfida decisió afavoridora de rics que, curiosament, va provocar l’atracció de capitals foranis i el creixement del teixit empresarial i de l’ocupació. Sembla que els ha funcionat bastant bé.

 

Ahir, per tant, vam escoltar la veu dels empresaris, un dels quals va afirmar que havia decidit presentar-se (nom, fills, empresa, nombre de traballador, etc.) a cara oberta, malgrat oferir serveis principalment per a l’administració pública i exposar-se, en conseqüència, a perdre’n concessions. Han superat la por però adverteixen que tampoc no són suïcides –no sé si podríem dir el mateix des defensors de la Independència i el Socialisme.

 

Així, el CCN es dedica a recollir dades econòmiques i exposar-les a la societat i als polítics. Un dels temes que ens expliquen és l’espoli fiscal que sofreix Catalunya –tots els Països Catalans, caldria afegir-hi. Malgrat tindre’n un coneixement previ, fa feredat comprovar de nou les dades, algunes de noves. Indigna la comparació entre les polítiques de balances fiscals de l’Estat espanyol (el dèficit fiscal català ascendia el 2006 al 10,2% del PIB) i d’altres països, com ara Alemanya (que no en permet més d’un 4%) o els EUA (un 2,5%). I tot a major glòria de la “solidaritat” que, com encertadament ens van recordar, implica una voluntarietat, i en cap cas una imposició. Tot plegat, el contingent estadístic que ofereix el CCN aclapara el més indolent, i ha estat capaç de pertorbar l’espanyolista català més recalcitrant.

 

L’empresariat ha de ser una de les potes fortes del moviment independentista, i potser se’l trobava a faltar. Benvinguda, doncs, aquesta aportació nova que, sens dubte, farà bon camí. Necessitem un empresariat fort i convençut per a un Estat possible. I ha de ser plenament conscient que és el país qui li aporta la riquesa, i que és al país a qui li l’ha de retornar. Són molt necessaris, perquè encara no conec cap país d’esquerres. Al nostre país hi haurà dretes i esquerres, empresaris i treballadors, funcionaris –esperem que els indispensables– i autònoms.

 

El que necessitem és que siguen bons, uns i altres, que facen bé la feina, de la mateixa manera que hem de construir una societat responsable, tolerant, treballadora i plenament democràtica, amb uns polítics que la representen dignament. Llavors votarem, esquerra o dreta, i denunciarem el que calga denunciar, però també reconeixerem els encerts, d’uns i altres. Sols així farem un país més lliure i tolerant. I menys sectari, també.

Ha passat el 28 de febrer, la segona onada de consultes per la independència, amb un lleuger descens de participació i els mitjans de comunicació espanyols --els mitjans, que no l’Estat, que simptomàticament ha decidit callar-- han retrucat de nou amb la tirallonga habitual de desqualificacions i sarcasmes. “Escuálida” o “ridícula” són els qualificatius més suaus que rebia la participació en els titulars de les notícies (!). Fins i tot gosaven afirmar que s’havia abastat un 21% ”y eso que podían votar los mayores de 16 años y los inmigrantes censados”. Com si el fet d’ampliar el cens facilitara l’augment del percentatge, que és sempre relatiu. És evident que fer participar els immigrants comportarà sempre una baixada de la participació, perquè és inferior el seu grau d’implicació en el país. D’aquest nivell són, doncs, els ingredients que la brunete servia als seus cadells.

 

El que sembla que no entenen és que pretendre comparar la participació de les consultes amb la de qualsevol elecció promoguda per l’Estat i complaure’s en unes dades prèviament cuinades al seu gust no és més que un exercici d’autoengany molt perillós per a qui el practica. I és llavors quan el discurs espanyol es distancia paulatinament de la realitat catalana. Una realitat que dista molt d’una pretesa minoria radical que llança totxos i crema contenidors o fotos del borbó. En aquest sentit cobrarà valor el documental que aviat presentarem, Vilafranca digué SÍ, sobre el 13D a Vilafranca del Pendès, que mostra la realitat d’un independentisme socialment transversal que es nodreix dels elements més preparats i compromesos de la societat.

 

Que el discurs espanyol descarte mirar sense prejudicis la realitat catalana no ens ha de preocupar gaire, més aviat al contrari. Cada volta més catalans trobaran tan surrealista i ofensiva la versió que els arriba des de les espanyes, que difícilment no acabaran abraçant la via sobiranista. Deia, però, que l’Estat calla, perquè té gent que pensa, i molt. I veuen que en unes consultes fetes amb tots els entrebancs que tothom coneix, un de cada quatre catalans ha dit sí, totalment convençuts, a la independència. Ni les enquestes més optimistes donaven aquestos resultats no fa cinc anys. I el moviment continua creixent sense aturador, perquè la gent se sent agredida pel discurs espanyol.

 

A València, durant els darrers trenta anys, ha corregut la dita que Eliseu Climent –en tant que màxim exponent mediàtic del catalanisme al país— per cada catalanista que feia, produïa cent blavers —ells en diuen, sense cap mena de rubor, valencianistes, malgrat que rarament parlen en valencià. I tot i que exagerada, no li falta part de raó, a la dita. Al llarg del segle XX, la consciència de catalanitat al País Valencià ha estat més aviat exigua. Als espanyols, per tant, els resultava prou senzill etzibar al poble l’espantall de l’imperialisme català. Molts valencians --o “valencianos”— s’hi sentien agredits, de la mateixa forma que ara els catalans se senten agredits pel discurs espanyol. Fet i fet, però, la diferència és que en el cas valencià la raó estava de part dels suposats agressors i en el català, dels agredits.

 

És per això que sempre m’agrada recordar un article de Joan Francesc Mira --tot i que no recorde on el vaig trobar-- on li pegava la volta a una de les realitats que més refermen el panxacontentisme dels “valencianos”: el 60% dels valencians consideren que el valencià i el català són dues llengües diferents. El Mira retrucava amb una altra dada: fa cent anys, fora de les minories intel·lectuals, gairebé la totalitat dels valencians mancaven d’una consciència d’unitat lingüística. De fet, mai no s’havien ni plantejat el dilema. Malgrat la manca de mitjans i de poder polític del nacionalisme valencià, un segle després, conclou Mira, ell estaria més aviat preocupat si fóra blaver. És ben bé que la raó acaba imposant-se, tard o d’hora.

 

A Catalunya, a hores d’ara, comptem amb la raó i amb la reacció natural de qui se sent agredit. I l’Estat es preocupa, i molt. A Espanya, però, la plebs i els mitjans que l’alimenten fan com que no se n’adonen, o com que no se’n volen adonar. Els és més còmode reforçar-se en els seus prejudicis. No ens hauria de preocupar. Més dura serà la caiguda. Anem bé.

Arran d'una apreciació lingüística que m'han fet recentment, he decidit canviar el títol del meu bloc, que passa a ser "Estenent ponts".

Preferisc el verb "estendre" a "bastir" perquè hi trobe una connotació d'oferiment que m'agrada. Segons l'IEC, una definició d'"estendre" és ampliar la llargària, en el cas d'un pont caldria dir que cap a l'altra vora, on sempre hauria d'haver-hi l'altre per rebre l'extensió del teu pont i poder ajuntar-se a tu.

Aprofitaré per obrir un grup al facebook amb el títol "Jo també he estat víctima d'un castellanisme".

També vull donar les gràcies a Ignasi Badia pel seu comentari.

Els llibres d’Història parlaran de l’any 2009. I en faran un apartat especial. Mai no ha estat fàcil calibrar la importància històrica d’uns dies tot just quan s’estan vivint. Tampoc ara. Però comptem amb fets contrastats que permeten fer-ne una prospecció prou fiable.

 

2009 és l’any en què hem suportat la crisi econòmica més greu que la majoria de la població recorda. El fantasma de l’atur se’ns ha tornat a fer present, amb conseqüències duríssimes que només sap valorar en mida justa aquell que l’ha patit en primera persona.

 

També ha estat l’any del gran salt endavant del catalanisme polític amb l’adopció de l’independentisme, per primera vegada en la història, com a opció principal, majoritària i guanyadora d’un moviment ja més que centenari. En 2009 han fet la passa endavant els ciutadans aliens al catalanisme tradicional, aliens al sentit identitari que l’originà. Aquells que n’han de propiciar la majoria social i que han dit prou en adonar-se’n que un país millor és possible: més just, més ric, més democràtic, més digne. És el resultat de tants anys d’insults continuats. Fins la tita més freda, o la figa més molla, se n’ha afartat. El 13D només en suposa l’esclat simbòlic.

 

Hauran de ser els historiadors, i els analistes en general, els que hauran de descobrir el lligam ocult entre aquestos dos fenòmens socials: fins a quin punt estan relacionats, quin paper ha jugat la crisi en el creixement accelerat de l’anomenada desafecció.

 

Però això vindrà en el futur, quan s’escriga la història del present, qui sap si ja des d’un país lliure. I serà en aquell apartat especial de 2009, que llegirem amb goig, perquè es tractarà d’una història que hem anat fent, dia a dia, amb esforç i convicció.

 

PD: Al País Valencià, el 2009 passarà a la història com l’any que vam constatar allò que sospitàvem: que cap principi ètic de servei a la societat mou a aquells que ens governen des de fa tants anys. I com l’any que, sembla, la societat majoritàriament els va continuar donant suport. En conec molts dels seus votants. I en el fons no són diferents als que els/ens governen. El Consell és la viva imatge de la societat que el manté. Així de trist. Així de contradictori, 2009.

Fer bullir la cassola, o l’olla, com bé diu la Montserrat Badia. D’això es tractava. I l’intent ha estat certament reeixit. És clar que no podíem esperar un 50% de participació, i que a més a més votaren que SÍ. A Vilafranca em deien que és que jo sóc valencià, i vinc d’on vinc, però que Vila se suposa que és una altra cosa. Serà el que vulguen, però també porta 300 anys amb la rèmora d’Espanya xuclant-li del bescoll. Si el 50% de vilafranquins (i de catalans, en general) han de dir que SÍ en una consulta extraoficial, no sé jo perquè no fa dècades ens n’hem anat ja, d’Espanya.

 

Al cap i a la fi, els resultats han estat esplèndids, com bé detalla Vicent Partal –un altre valencià, potser som optimistes de mena. Ara sabem que podem guanyar, cosa afegida que em sembla no esperàvem ben bé. Perquè l’objectiu de les consultes era fer bullir l’olla, anar creant caliu per a una cursa que de segur serà llarga, però que ha de ser ferma per assolir-ne l’objectiu.

 

I s’ha aconseguit que Catalunya tinga qui li escriga, que no era gens fàcil. I així Le Monde, que segurament tindria coses més importants per parlar del panorama internacional en el seu editorial de diumenge, vés per on, va decidir parlar de Catalunya. I de forma prou elogiosa, per cert. Començar a fer forat en la premsa jacobina per excel·lència no està gens malament. I com Le Monde, tots els gran diaris de la premsa internacional, que curiosament oferien una visió prou allunyada de la de la Brunete madrilenya. Que s’ho facen mirar.

 

El 13D també ha aconseguit situar l’eix nacional al centre de l’agenda política catalana, per davant del seu gran competidor, l’eix ideològic esquerra-dreta. Tothom en parla, d’independència, de sobirania, de dret de decidir. I el que és més important, cada dia més i més gent es posiciona en favor del SÍ, i no precisament per motius sentimentals i identitaris, sinó per dignitat cívica. És el que passa quan porten 300 anys fotent-te per totes bandes i, després de 30 de democràcia, continuen fent-ho amb total desinhibició. La gent pot suportar que l’insulten un dia o dos, però tota la vida no. “Prou” és la paraula més sentida a hores d’ara. I s’entén que el prou només arriba amb la independència. Que ens deixen tranquils, i gràcies.

 

Però ara que per fi l’olla bull, cal mantindre-la. Que no li manque aigua ni foc. Calen les següents onades de referèndums, però també idees noves, iniciatives originals. La gent s’ha de mantindre en tensió, il·lusionada, amb la certesa que el camí s’està recorrent, que cada dia més i més gent s’hi afegeix. Però també cal ser intel·ligent i pensar bé les coses. Potser no siga el moment de fer un referèndum a Barcelona. Açò és més complicat i potser fóra contraproduent. Ens cal estratègia alhora que ganes i passió. Però qui sap si no ens convindrien quatre o cinc referèndums en llocs estratègics del País Valencià? Entenc que les velocitats són diferents, i que algú em dirà que faríem el ridícul. Però i si un 6% diu que vol ser independent a Sueca, Simat, Vinaròs, Gandia o Muro? Potser fóra una forma de marcar una minoria al sud. Som minoria, però mereixem un respecte democràtic. I sobretot, no tots els valencians som espanyols. Algú fins i tot se’n sorprendria. L’extrema dreta atacaria de valent, però així es desemmascarien. I la complicitat amb el Principat restaria certificada. El País Valencià no s’independitzarà amb Catalunya, però hem de ser còmplices del procés. Ens hi va la vida.

 

Si alguna cosa ha demostrat el 13D és que res no està escrit. Que tot pot passar. Ara bull l’olla, però a poc a poc bulliran més coses. Com va dir el valencià més universal: bullirà el mar com la cassola en forn. I la mar la tenim ben a prop, i és nostra.

No calia que férem cap consulta per comprovar que la participació seria “baixa”. I ho escric entre comentes perquè, tot i ser-ne la lectura majoritària, no és la meua, ni de bon tros. La premsa espanyola tenia de feia temps els titulars ben cuinats: pantomima, ridícul, akelarre... de quatre gats independentistes. Lamente tornar a la Brunete, però em sembla que és la demostració que a l’independentisme encara li falta superar una colonització –després d’haver-se desempallegat definitivament de la política, l’econòmica i la cultural–: la mental. Encara es pensa massa sovint en els termes i amb el llenguatge que marca Espanya.

 

Una participació d’un 27% és baixíssima, diuen. I ens ho empassem. Diumenge, tot fregant les huit de la vesprada, les meses electorals de Vilafranca lluïen cares com poemes. És que ha vingut molt poca gent, un 23%, lamentaven.

 

Però és que no es pot comparar amb unes eleccions oficials. Primer, perquè aquesta consulta no n’era, d’oficial. I segon, perquè una opció, el NO, directament l’ha boicotejada, precisament per fer-la fracassar, per menystindre-la. Per tant, no podem equiparar-les. Unes consultes no oficials, organitzades per la societat civil amb quatre duros –i encara en va sobrar un–, i amb el boicot explícit d’una de les opcions, que obté un 27% de participació, és un èxit manifest, com per altra banda han destacat els mitjans de comunicació internacionals –comparar-ne el tractament de la jornada amb el que n’ha fet la premsa espanyola, és com comparar el que el món diu al voltant d’una república bananera i el que diu la premsa fidel al dictador de torn.

 

I tenint en compte que gairebé tots els vots eren SÍ (un 95%), podem dir que u de cada quatre catalans que estava convidat a les urnes va donar suport explícit a la independència. Val a dir que u de cada quatre espanyols vota PP en les eleccions legislatives, i un altre de cada quatre vota PSOE. I tots dos plegats conformen les “dues Espanyes”, segons en diuen també. Llavors, podem afirmar que l’independentisme té la mateixa presència a Catalunya que cadascuna de les dues Espanyes sobre la pell de brau. No està gens malament, perquè a més a més, les consultes no eren oficials i les eleccions legislatives ho són, i molt.

 

Però és que amb aquestos resultats, gosaria dir que, en el global dels municipis consultats i en un referèndum oficial, el NO gairebé no tindria possibilitats d’èxit. És clar que el 73% que no ha votat no es decantaria en ple per l’opció negativa, com pressuposa la propaganda cavernària. Amb una participació al voltant del 70%, el SÍ guanyaria fàcilment, i caldria anar més enllà del 85% perquè el NO començara a tindre’n possibilitats, tot i que caldria veure com es mobilitza aquesta opció, perquè cívicament no té cap mena d’empenta.

 

És evident que tampoc no podem extrapolar els resultats a tot Catalunya. És una incògnita i desperta més dubtes el comportament d’àrees com Barcelona i el cercle metropolità o el Tarragonès. Però també és cert que estem en l’inici de tot. I les conclusions han de ser positives. A Espanya, els mitjans han de donar carnassa a la clientela, però els que en saben estan preocupats. I molt.