ARCHILETTERS

Duia tan sols un curs i mig de carrera d’arquitectura i vingué a casa un oncle -no cosanguini- meu que volia retirar-se, puix el seu soci l’havia estafat i l’empresa de forja i ferro s’havia enfonsat. Ell era natural de Llíria, l’apel·laven de malnom “El llirià“. Li agrada la cacera i  era “hoolingan” del València CF incombustible. De la desfeta li havien quedat uns pocs cèntims i s’havia comprat un terreny rústic entre la R.E.V.A. i la Universitat Laboral de Xest. Seria l’estiu de 1979 i em va encarregar que li dissenyara una casa entremig d’una terra campa on no hi havia res a la qual s’accedia per una mena de senda entre camps de garrofers i vinyars. De pressupost sols li’n quedaven uns tres milions de pessetes (l’equivalent a uns 18.000,00 € actuals).

El terreny estava delimitat amb alguns murets de pedra seca i mollons. Ni aigua, ni electricitat, ni clavegueram. N’érem els primers a arribar al lloc per a viure permanentment. Anys després ja s’instal·larien sis veïns al voltant més com a estiuejants i a tall de caseta de cap de setmana. Nosaltres i un veí seríem els pioners de l’indret.
Tot i que la relació amb ma tia, sa muller, no era per a tirar coets, m’indicà que tinguera de tot per a que ella i llurs dos fills i futures parelles pogueren també venir-hi quan els plaguera.
Sense massa coneixements vaig confegir un projecte que avui trobe interessant des de la candidesa de la proposta i la seua construcció. Com em passa sovint, el primer esbós fou rebutjat per massa “modern” (Mies van der Rohe i Le Corbusier caigueren al primer colp) i passà a ser una reelaboració borda a la manera de fer tradicional, li vaig dissenyar una mena de “mas” que el resguardàs del fred de l’hivern que allà és intens i pot nevar inclús. I de la xafagor estival que hi és intensa i seca. Microclima extremat d’un lloc situat a escassos vint i pocs kms de València vers les serralades de Xiva i Bunyol.

En la meua ajuda recorde haver-me apuntat, ja aleshores, en el curs següent a fer un curset sobre “ecologia” que es deia aleshores, on uns estranys professors com Mario Gaviria i Josep-Vicent Marqués impartiren unes classes-tertúlia sobre Benidorm, El Saler-l’Albufera, i energies indesxifrables per a mi, com ara energia solar, fotovoltàica, molins de vent, marees, geotèrmica, etc. que a mi em sonaven a xinés al primer moment però que deien que servia per a ser autosuficients i respectuosos amb el medi ambient. Els topall d’aleshores com continua sent-ho avui és la dificultat d’emmagatzemar l’energia elèctrica aconseguida per via neta. Faria amics dels companys del curset després han estat rellevants com  l’enginyer de camins Josep-Lluís Miralles, i els arquitectes Carles Dolç, Just Ramírez, etc. com veiem ací.

Aleshores s’ajuntaren casualment els tres elements que precisava i que m’han acompanyat durant quasibé tota la vida professional:

1. un projecte on practicar amb unes necessitats dificilment assolibles pels camins normals sinó per viaranys inusuals.
2. Uns recursos econòmics força limitats.
i 3. Uns mètodes nous que calia implementar perquè no n’hi ha una altra.

Vam actuar sintèticament així:

1. Construïnt una peça desdoblada en dos cossos orientada Mestral-Llebeig. De tal manera les façanes nord i ponent quedaven encaixades contra una mena de tossalet. Portant els dormitori cap eixes bandes deixant les zones de dia orientades cap a llevant i migjorn. Fent els tancaments de dos fulls (bloc de morter vibrat revocat de 19 cm. revocat amb una tirolesa rugosa + càmera d’isolament amb fibra de vidre 50 m/m + maó foradat de 9 cm i eixalbat de guix). Coberta amb cambra d’aire aïllada i preparada per a resistir el pes de plaques fotovoltàiques, i tèrmiques també si venia el cas. Optàrem per una teulada fosca que feia assimilació als colors amarronats de l’entorn alhora que era més captadora de radiació a diferència dels tancaments que eren blancs. El que vam haver d’aplicar fou la reutilització i el reciclatge de materials per pura necessitat intuïtiva, no perquè ho tinguerem assimilat intel·lectualment. Allò que després s’ha batejat teòricament com les 3R (reducció de residus-reciclatge-reutilització), tot i que es van deixar de banda una altra R (rehabilitació).

2. L’evacuació d’aigües negres, grogues i grises es féu amb una fossa sèptica situada fora junt als camps i horta que preteníem implantar. El difícil fou trobar l’esquerda a la fossa. Vaig cometre l’error de ser massa directe com a pou i no fer-la digestiva. Doncs, com diu la cançó “teníem dénou anys i no en sabíem més….

3. L’electricitat (llum i calefacció)  fou solucionada per un doble sistema donada la variabilitat climàtica al llarg de l’any: amb tres panells fotovoltàics que recol·lectaren 3 x 2,20 m. x 1,20 m x 0.8 Kw /m²  = 6.34 Kw amb convertidor de corrent contínua a alterna durant les hores de sol. Amb el que ens donava en horari diürn suficient potència per a TV, nevera, focus exteriors i llums a base de tubs fluorescents i bombetes incandestents de l’època, etc. per a una casa de superfície construïda de 162 m², alguna petita estufa de gas butà, etc…que vam recolzar mitjançant amb una ximeneia de llenya interior que feia la tasca de recollida i neteja de biomassa (vaja!..llenya, fullaram, pinatxa de tota la vida…etc.) directa de la parcel·la que té una superfície de 2836 m². Com a recolzament dels dies núvols i en horari nocturn vam instal·lar un generador alimentat amb gas-oil diesel que cobria les mateixes necessitats. Vam també haver de busacr subministrament en aquella època no podia ser altrament els foguers i l’escalfador amb bombones de gas butà.

4. Subministre d’aïgua potable de boca i de reg. val a dir que en aquella època el subsòl no estava tan carregat de sulfats, sulfits, etc…dolents per a l’organisme com s’esdevé a hores d’ara. Instal·lant un sistema elestrolític de filtratges que depurava l’aigua que rebíem d’un pou de reg propietat d’un llaurador anomenat Balbastre que vam haver de canalitzar i dur-la a la parcel·la i bombar-la a primera planta. Anys més tard amb l’augment de xalets i la construcció del circuit Ricard Tormo que està a escassos sis-cents metres s’ha pogut traure un fillol d’aigua potable, doncs el subsòl en aquests 29 anys s’ha degradat força. Vam idear un sistema de recollida d’aigua deles teulades a cota ± 0,00 per a regar els diversos trossets de plantació d’hortalisses.

5. Vegetació, arbres fruitals, alimentació i jardineria.
Un tema que consideràrem fonamental en la parcel·la fou l’organització per protegir-se del clima i alhora crear un entorn més amable per tal de reduir quatre o cinc graus zones d’exterior. Ara amb la distància fa la sensació d’estar davant d’una concepció híbrida entre el jardí anglés per la adaptació al accidents topogràfics i la barreja d’espècies vegetals i eixa concepció mediterrània d’aprofitament de l’aigua més propera al profit de l’hort.

La part sud-est de la parcel·la fou dedicada a plantar puntualment ametlers, albercoquers, caquis, pereres, llimoners tomaqueres, oliveres, tarongers i les poques garroferes preexistents, etc. La part orientada a mestral pereres i oms sobre l’alteró. En la part anterior d’entrada orientada cap al migjorn van aprofitar uns pocs i tendres pinells que amb les dècades s’han fet robusts pins creant-hi una mena de saleta d’estar descoberta on seure, xerrar, fer alguna partida de parxis, llegir, etc. a recer del sol. També margallons, alguna palmera i salze ploró i profusament plantàrem xiprers i algun avet.

El projecte el vaig dissenyar com he dit l’estiu de 1979, desenvolupat i construït durant l’any següent, si més no, en quant a  l’habitatge. A l’altre ja vam poder encerclar amb una malla metàl·lica. Com es pot suposar tot allò es féu sense autorització. I realment mai vaig demanar ni un quinzet. Curiosament, després de la construcció del circuit de Xest i la Generalitat que allà hi havia unes construccions al·legals.

Fou en 2008 que vaig realitzar el projecte o expedient de legalització d’allò que havíem construït 28 anys abans. Un any abans de la mort del mon oncle, el “Llirià”. El Llirià era un home que s’expressava sempre en valencià i que quan ho feia en espanyol era quasi sense flexió verbal. En aquella època dels inicis dels vuitanta jo vaig començar a parlar en valencià i des d’aleshores no vam deixar de fer-ho. Açò i una trobada casual al monestir de Poblet amb la que seria la gran escriptora i editora Gemma Lienas foren els motors d’arrancada d’una manera personal de concebre el món on visc.
Vista la casa des d’avui, possiblement, siga anodina i “xaletera”, però té la candidesa d’allò de ser la primera vegada. Però ja feien emergir els ítems d’una determinats interessos al voltant de l’energia i el seu ús sostenible.