ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

UNA DE CAPITANS

Deixa un comentari

El meu bon amic Albert Ferrer i Orts m’envia l’article que El Punt-PV porta des del mes d’agost sense voler publicar-li. Com patim el València CF tots dos i a més estem prou d’acord amb les crítiques que li adreça a l’interfecte, no he tingut cap inconvenient a publicar-ho. Ans el contrari: MAI EM VA AGRADAR FERNANDO COM A JUGADOR. Malgrat que bona part de l’afecció el tenia com a un semidéu. A mi per contra, sols veia que quan agafa ell l’esfèrica l’atac quedava sistemàticament aturat. Em va sorprendre que aprenguera tan ràpidament anglès quan estant a casa tenia seriosos problemes d’aprendre llengües. Ell ho féu perquè, a Mestalla, com tothom sap, la immensa majoria de l’afecció valencianista s’expressem en la llengua de Shakespeare. Sempre tan valencians. Obviar Pep Claramunt, Robert Gil i Esteve, M.A. Adorno, Daniel Solsona, Xavier Subirats i tants d’altres, em sembla una descortesia i un desconeixement fenomenal. PER CERT…com a Director Esportiu, el València no tornarà a ser qui fou mentre en Subirats no torne a comandar l’entitat.     

 

UNA DE CAPITANS

A mitjans d´agost l’ara vicepresident del VCF Fernando Gómez Colomer (Fernando, per als aficionats al futbol) es despenjava amb unes declaracions sobre Albelda, l´excapità del club de Mestalla.
En elles venia a referir amb l´eloqüència que acostuma -i que ha forjat en RTVV- que el de la Pobla Llarga era sens dubte el capità més important que ha tingut l´equip en la seua dilatada història. Apreciació que, volguera pensar, tenia com a objectiu recuperar-lo per a la pràctica activa de l´esmentat esport després de la marginació que va patir des de l´arribada de Koeman al conjunt blanc-i-negre. Perquè si David Albelda és -com assevera l´exdirector general d´esport de la Generalitat- el símbol viu de l´entitat, anem apanyats.

 

Si voleu continuar llegint passeu..al Vull llegir la resta…

 

Fernando, que no té un pèl ni de tonto (o si?), anteposà en eixes
declaracions el seu càrrec al seu orgull, ja que si el de la Ribera
Alta és tan important per al VCF, en quin lloc queda el bo de Fernando?
Ho dic perquè ell ostentà eixa dignitat com a futbolista durant un
grapat d´anys. Anys, millor dit temporades, en les que llevat de
tornejos estiuencs i algun bolo que d´altre, no tastà ni un títol ni
mig. Bé és cert que fou internacional absolut amb mereixement i que en
el seu temps el club valencianista passava per una de les seues crisis
més fortes en baixar a la Segona Divisió. Però, tot i això, no és
excusa. Fernando, atenent les seues pròpies afirmacions, és per lògica
conseqüència un dels capitans més nefasts que ha tingut el club.
En
altra ocasió hem engaltat, bé que de gaidó, la personalitat de
Fernando; justament quan fou nomenat Director General d´Esport de la
Generalitat Valenciana. I és que l´ex del VCF, com altres dels seus
companys (Giner, per exemple), els faltà temps per penjar les botes
-alguns ni això esperaren a fer- i enrolar-se en l´equip políticament
guanyador del senyor Zaplana. Al capdavall, què ha estat fins ara
l´entitat de Mestalla sinó un trampolí per a tutti quanti?
Però,
tornant a l´avui directiu, ell mai no es conformà a ser un actiu més
del PP, ja que com a jugador també tingué molt clar que ell dirigia
l´equip mentre altres corrien. Ell no estava predestinat a ser,
diguem-ne, un regidor de poble com el seu company de fatigues
esportives, que ho va ser d´Alboraia. Ell tampoc podia entrar a formar
part del VCF com entrenador base de les seccions inferiors, com altres
dels seus col•legues. Ell esperà el seu torn… I quan passà el tren
que esperava en l´estació anomenada de l´interés, d´un bot l´agafà
sense pensar-s´ho dues vegades. Camps fou el maquinista que l´acollí a
ell i a la Niurka (ves a saber quin sentiment de valenciania té aquesta
arribista!) i quan el Molt Honorable i el del barri de Sant Marcel•lí
ho acordaren, sense fer pols ni remolí, aquest darrer veié
l´oportunitat de submergir-se en les aigües tèrboles del seu València
SAD en què tan bé nada.
Perquè ell -vull dir Fernando- sap on posa
el cap. Ho ha sabut sempre. Ell vol poder, no qualsevol prebenda que
per això ha portat la batuta de l´equip quan era capità (amb pocs
resultats que recordar, com s´ha dit) i, a més, ha estudiat com altres
de la seua generació en què es mira, com Butragueño per exemple. Un
altre pardalet…
Bo serà que l´ex `10´ valencianista aconseguisca
algun profit per al club que codirigeix, a banda de renovar pagant el
que faça falta a Silva i Villa, les seues dos estreles d´actualitat. A
veure si eixa formació en els mitjans audiovisuals a l´ombra del poder,
juntament amb la seua dubtosa gestió en l´equip de la Plana, per no
esmentar la seua política ¿esportiva? al front de la Direcció General
d´Esport el duen a l´èxit que mai no pogué tastar com a capità del seu
club de referència.
Per cert, per a un servidor Albelda no
significa molt més que altres jugadors que han passat pel VCF, hagen o
no sigut capitans de l´equip. Dins del camp, l´afició mai no oblidarà a
Puchades, Claramunt, Saura o, fins i tot, a Mendieta. Jugadors que, a
més de nascuts ací majoritàriament, han pensat i parlat -tret del basc-
en valencià. Cosa que tu, Fernando Gómez Colomer, ni has fet, ni ho has
intentat, ni ho faràs. Tu estàs fet d´una altra pasta…

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 22 de març de 2009 per josep_blesa

CONCURS DE PLAÇA AMÈRICA.

Deixa un comentari

Si voleu saber els fonaments de la proposta i contemplar les perspectives podeu passar al “vull llegir la resta de..”

LEMA:
CAP DE PONT.

Cap De pont:
Tros de terreny en què una força armada aconsegueix d’ocupar a l’altra banda
d’un riu, en territori enemic, des d’on pren embranzida i prepara el pas del
gros de l’exèrcit.

Cap
de pont:
porque estamos al lado del puente a punto
de pasarlo.

Cap
de pont
: su fuerza proviene de lo que tiene detrás.

Cap
de pont
: su atracción de lo que tiene adelante. Al otro lado.

Cap de pont:
arquitectura de transición de lo que tiene al lado y mejora.

Cap
de pont
: arquitectura que suaviza lo de sus costados.

Cap de pont: serpenteando une los siglos XIX, XX y
XXI.

Cap de pont: mantiene el programa y significa los límites.  

Cap de pont  bordea la ordenanza pero se somete.

Cap de pont: respeta los invariantes de todos los
siglos.

Cap de pont: significa las horizontales y las hace
de escala urbana.

Cap de pont: ordena los huecos y macizos.

Cap de pont: habla con el lenguaje de hoy, no
caricaturiza el pasado.

Cap de pont: usa de la cerámica como los demás,
pero en uso actual.

Cap de pont: usa la mallorquina, para protegerse.

Cap de pont: usa el vidrio para que su habitador
pueda otear el cielo.

Cap de pont:
usa el hierro con descaro. Como hace un siglo.

Cap
de pont
: usa el basamento a la manera clásica. Como todos los siglos.

Cap
De pont
: usa el vuelo para soñar.

Cap de pont: la cubierta para nutrirse y
compensarse energéticamente.

Cap de pont:
se modula para ser económico y viable.

Cap
de pont
: se construye con prefabricados.

Cap
de pont
: se prefabrica pero no se hace monótono, sino singular.

Cap
de pont
: porque surcara entre el verde urbano del Túria.

Cap
de pont
: porque los áticos son torres de guaita.

Cap
de pont
: porque la composición es actual, pero de siempre.

Cap
de pont
: porque se construye con la industria de aquí.

Cap
de pont
: la mejor manera de proteger patrimonio es hacerlo crecer.

 Si bien es cierto la existencia de una urbanística dieciochesca que se implanta desde finales del siglo diecinueve hasta el primer cuarto del siglo XX, que se transmite por una manera edilicia del momento, también es cierto que hasta finales del XX no se produce una reconversión con arquitecturas del momento que inician la expansión hasta la otra ribera del río. Y es en este caso donde, entorno a la plaça d’Amèrica se produce el cambio de paradigma. La propia pieza que sustituimos así nos lo indica: una obra racionalista de influencias italianas y madrileñas.

Al otro lado las arquitecturas de las dos últimas décadas se expanden al otro lado del río y en ésta. Conservar los modelos dieciochescos e iniciales del XX?

Posiblemente fuere más interesante conservar las invariantes que esta sociedad ha ido destilando a lo largo de los siglos y no unos que están concentrados en una zona y una época como meros ítems de un momento.

Por ello proponemos una arquitectura de transición que explica y califica el paso entre dos épocas entre las que median ochenta años de vida social, económica, política, de cambios estructurales, etc.

LES PROPONEMOS:

– Una arquitectura de ahora, sin grandes alardes.

– Una arquitectura que muestra el serpenteante movimiento hacia el otro lado del río.

– Una arquitectura que muestra el prestigio de esta ciudad siempre en tránsito. Como cualquier otra que se autovalore.

– una arquitectura que valora aquello que recoge el principio de Navarro Reverter, las cabezas de puente de Sorní, etc. Y mira hacia el otro terreno sobre el que se estableció l’Exposició de 1.909.

– Una arquitectura que mantiene el programa, como expresión de una industria, la de la promoción inmobiliaria.

– Una arquitectura que remodela el exterior para significar la situación actual. Que discurre bordeando las ordenanzas del PGOU. Que ordena a la antigua pero con criterio contemporáneo. NO un remake, sino un hacer de nuevo. Desde aquí.
– Una ordenación no sólo de las cuatro fachadas a la vía pública sino la quinta, la cubierta, la que hace que sea coherente la València a vista de pájaro. Con la implementación de elementos necesarios para asegurar la sostenibilidad del propio edificio.

Perspectiva des del pont de les flors.

Perspectiva des de c.l de Navarro Reverter.

Perspectiva des del Passeig de la Ciutadella.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en ARCHITECTURES el 15 de març de 2009 per josep_blesa