2.1.
¿QUÈ ÉS UN PLA DIRECTOR
?. PLA DIRECTOR DE SEGON RANG.
Fins ara hi ha, i
no massa, plans directors de conjunts monumentals de primer ordre. És conegut
el programa estatal de catedrals que incitava a redactar-ne un a cada una de
les seus episcopals. Aquests eren plans de gran abast, mitjans i recolzament de
les entitats públiques (administració i universitats) i privades com a tasca de
mecenatge a canvi de publicitat i desgravació fiscal .
Tanmateix la
redacció de plans directors en obres d’un rang inferior és un fenòmen més
novedós. Atiat per persones ocupades i preocupades pel patrimoni, és un model
encara en vies de desenvolupament i consolidació. Intentant cercar alguns
d’aquests, hi hem observat que el model, la metodologia no està encara
consolidada. Beuen en els de primer rang, retallant i acoblant a les necessitat
i disponibilitats existents.
Per tot això hem
cregut adient introduir una reflexió al voltant d’aquests Plans Director de segon rang. Bàsicament confegits amb pocs mitjans. Autosuficients, operativament
i administrativa, per a donar via lliure a la redacció dels mateixos.
Pla Director d’un monument de segon rang (la terminologia és pròpia) és un document que recull tot el coneixement
profund d’un fet patrimonial en un moment donat de la seua història.
Un PD és un recull d’investigacions
històriques, urbanístiques, formals, compositives, arquitectòniques, estructurals,
constructives, petrogràfiques, d’usos, pictòriques, socials, culturals, etc. Les
investigacions i subsegüents testeigs són de caire unidireccional, i en són
fruit d’un esquema axiòmatic únic i prisma de difracció a la llum de qui lidera
cada aspecte a estudiar. El que
proporciona una visió esbiaxada i univoca del monument, per això, ens cal des
del PD, que els diversos aspectes no siguen considerats com a compartiments
autònoms, ans el contrari, com a vasos comunicants.
Un PD és un instrument que recull les perícies
i testeigs efectuats en l’estudi i investigacions anteriors.
Un PD és un instrument d’anàlisi de totes
les investigacions efectuades, és a dir, d’entrecreuament i síntesi global de
les dos anteriors. Un procés iteratiu d’aproximacions successives.
Un PD és un compendi del coneixement d’una
època particularitzat i aplicat a un cas concret.
Un PD és un sistema obert, capaç sempre
d’incorporar noves troballes i nous enfocaments en els diversos aspectes
estudiats, investigats i analitzats.
Un PD ha d’incorporar instruments d’anàlisi
econòmica i temporal que escandalle la viabilitat de les seues intervencions i recuperacions
parcials des d’un punt de vista global.
Un PD d’un monument és una radiografia de
l’estat de desenvolupament i
civilització de la societat que l’acull i del què és hereua.
Un PD d’un monument és l’instrument de
convergència activa de tots els sistemes oberts d’anàlisis que hom puguen
existir. Mai com a sistema tancat.
Un monument és un
fet cultural. Fet i fet, antigament, es palesava el predomini de l’arquitectura,
avui en dia, considerem que és un enfocament reduccionista.
Un monument és un
fet complex, doncs està compost d’elements que s’interrelacionen creant una
estructura. Les relacions entre ells són les que creen l’estrutura i aquesta la
que li fa ser com és i imprimeixen el caràcter i les funcions, però, cal
observar que aquestes relacions i els elements són variables en el temps.
Totes aquestes
faenes serien innòcues i inoperants si no hi afegim un programa d’actuacions i
intervencions a fer-ne per tal de millorar l’estat material i dels usos i
serveis que s’ha de desenrotllar, i així, com la difusió del monument i llurs
treballs a la recerca de fons econòmics per a aconseguir els objectius.
La intervenció
del Projecte (projectes, i per fases) de conservació i manteniment de les seues
diverses parts, ja resulta a hores d’ara, impossible poder escometre el conjunt
de la intervenció d’una manera global. Tot establint l’abast de l’estat
patològic amb unes valoracions provisionals bastant pròximes a la realitat i subsegüentment deduir-ne una relació
detallada d’un seguit de intervencions (projectes) parcials que constituirien
el desglossament de fases. Escometre cadascun dels projectes anirà en funció de
les disponibilitats dels propietaris. Tot i que caldria interrogar-se’n per les
possibles ajudes exteriors a l’Orde.
Pla Director del
conjunt franciscà de Sant Llorenç de València té per objecte establir, a grans
trets, un document que reculla les investigacions, testeigs, anàlisis dels
aspectes -del major nombre possible de variables- que caracteritzen aquest
monument. Imprescindibles per poder bastir un programa d’actuacions futures
(intervencions arquitectòniques, pictòriques, mobles, etc. i d’usos i servicis,
de gestió i de difusió) sobre ell.
La base
epistemològica sobre la què ens recolzem són dos teories:
1. (Suppes, Patrick. Axiomatic
set theory. 1972). NY. Dover. Teoria axiomàtica de conjunts. Filosofia
metodològica de la ciència.
El text està extret del Curs de filosofia en xarxa del
website de l’I.E.S. JOANOT MARTORELL d’Esplugues del Llobregat.
2. (Carruthers, P. Emerging
Syntheses in modern science. 1988).
El text està extret d’un article publicat per Josep Blesa
i Morante “A PROPÒSIT DEL CONCEPTE D’ART D’ARS CATALONIAE” publicat en el diari
El Punt. Juny de 1999.
Tot seguit, hi inserim ambdós textos:
Si voleu continuar llegint paseu al “vull llegir + “
1. FILOSOFIA
DE LA CIÈNCIA
EPIST. És la branca
de la filosofia
que du a terme una reflexió o interpretació de «segon ordre» sobre la ciència
i els seus resultats, prenent com a objecte d’estudi propi els problemes
filosòfics (substantius i metodològics) que la ciència planteja. Si suposem que
tota activitat humana teòrica és una reflexió o interpretació de «primer
ordre», o de primer nivell, això és, una activitat a través de la qual l’home
pren contacte conceptual amb el seu medi natural i l’interpreta, a la filosofia
li toca ser una de les principals activitats, no l’única, de «segon nivell», o
de «segon ordre», en el sentit que pren com a objecte d’estudi propi totes o
part d’aquelles interpretacions o reflexions primeres (veure text).
Així doncs, es parla de filosofia de la ciència quan la filosofia reflexiona
sobre la ciència i els seus resultats. El següent quadre (pres de J. Losee qui,
no obstant això, entén la filosofia de la ciència en un sentit més restrictiu
del que és habitual), expressa les relacions o nivells que s’estableixen entre
filosofia de la ciència, ciència i fets:
|
|
Nivell
|
Disciplina
|
Objecte
|
|
|
2
|
Filosofia de la ciència
|
Anàlisi dels procediments i de la lògica de l’explicació científica
|
|
|
1
|
Ciència
|
Explicació dels fets
|
|
|
0
|
|
Fets
|
|
|
En aquest quadre la “realitat” o món dels “fets”
apareix com a nivell zero. La ciència, en tant que estudi dels fets apareix
com un coneixement de grau “1” o de primer ordre, mentre que la
filosofia de la ciència, en la mesura en que estudia els procediments i la
lògica de l’explicació científica apareix com un coneixement de “segon
grau” o de grau “2”.
|
HIST. L’ epistemologia,
entesa com a teoria del coneixement, ha existit pràcticament sempre al llarg de
tota la història del pensament i, des d’ella, s’han plantejat diferents
qüestions relatives a la natura del coneixement científic. I, així, trobem
qüestions sobre el saber
o la natura de la ciència en la filosofia grega, en especial en Aristòtil;
en la filosofia
medieval, sobretot entre els escolàstics G. Grosseteste, R. Bacon
i Guillem
d’Occam; i en el període modern, principalment amb ocasió de l’aparició
de la nova ciència, amb F. Bacon,
Descartes,
Newton,
Locke,
Hume.
Kant
sol considerar-se com el principal punt d’inflexió, del que dependrà bona part de
la posterior reflexió sobre la ciència (a ell s’atribueix la demarcació o
distinció entre filosofia i ciència, tal com se l’entén en l’actualitat, en fer
de la «teoria del coneixement» el moll de la filosofia, passant així aquesta a
ser el «fonament» de la ciència).
La filosofia de la ciència, en canvi, s’enfronta amb el problema de la
natura de la ciència i dels problemes filosòfics que aquesta planteja, d’una
manera que podem anomenar institucionalitzada i directa, des de finals del
segle XIX i, sobretot, a partir del primer terç del segle XX, quan comença el
corrent filosòfic denominat «positivisme
lògic» protagonitzada pel Cercle de
Viena i, paral·lelament, s’assisteix a un desenvolupament creixent i
molt important de la física teòrica (teoria de la relativitat especial i teoria
dels quanta). La nova física no resultava compatible amb les posicions filosòfiques
tradicionals sobre la ciència. Fins aquest moment, la física de
Newton es contemplava com un exemple ja contrastat de la solidesa de l’
empirisme
i de l’ inductivisme.
No obstant això, les noves teories físiques de la relativitat especial i la
dels quanta van venir a demostrar que les teories de Newton no eren més que una
bona aproximació a la realitat, però que, en definitiva, contenien resultats i
previsions inexactes (per exemple, quan s’aplica a cossos en moviment a grans
velocitats o al món subatòmic). La nova filosofia de la ciència va creure
millor apropar-se novament a la postura de Hume, que defensava per a les
afirmacions científiques només un valor de probabilitat
i, alhora, criticava la confiança que la ment humana posava en la inducció.
Si les teories científiques no podien justificar-se simplement amb el
recurs a la inducció i a la observació
empírica, eren necessaris nous plantejaments. Amb independència d’aquestes
exigències, cal destacar els intents de renovació, fets pel neokantisme,
d’una filosofia de la ciència inspirada en Kant
per obra sobretot de Ernst
Cassirer, que defensava, en substància, la importància i el significat
d’elements a
priori en la ciència. A aquest corrent es va oposar,
inicialment, el positivisme de Ernst Mach,
per a qui la ciència no era més que una reflexió sobre fets rebuts a través de
la sensació,
i després el conjunt de tesi sostinguda per l’anomenat Cercle de Viena, que van
rebre, globalment, el nom de «empirisme
lògic» i «positivisme lògic». L’empirisme lògic del Cercle de Viena
manté tant el valor de l’empirisme
i l’inductivisme
com la funció de les matemàtiques i la lògica al si de les teories
científiques. D’aquest Cercle va sorgir la que ha estat denominada Concepció
Heretada de la ciència (CH), l’autor més representatiu de la
qual és Carnap.
La CH donava una imatge de la ciència basada en els principis següents:
1.
la ciència és realista (pretén descriure
el món real), hi ha un criteri definit per diferenciar-la del que no ho és (demarcació),
és acumulativa, de manera que, fins i tot existint errors, els coneixements
avancen i s’edifiquen uns sobre altres i, a més a més, és una (no hi ha
més que una sola ciència que parla des de diversos aspectes del món real).
2.
en ella cal distingir clarament el que és observació
i el que és teoria, però alhora els termes teòrics han de definir-se en
termes experimentals o d’observació (mitjançant regles de correspondència),
sent aquesta, l’observació junt amb la experimentació,
la qual cosa fonamenta i justifica les hipòtesis
i les teories.
3.
aquestes posseeixen una estructura deductiva (es
conceben com sistemes
axiomàtics) i s’accepten, rebutgen o corregeixen d’acord amb
procediments de verificació
o confirmació,
que bàsicament consisteixen en la contrastació
d’afirmacions sobre fets o conseqüències que es dedueixen de les hipòtesis;
4.
els termes amb què s’expressen les teories
(lògics i matemàtics, teòrics i observacionals) es defineixen tots atentament,
de manera que tot terme estigui definit amb precisió, i els termes teòrics siguin
només «abreviatures» de fenòmens observats, amb els que es corresponen segons
una determinada i acurada «interpretació».
En aquestes teories, finalment, cal distingir un context
de justificació i un context
de descobriment, la qual cosa permet considerar-les ja sigui sincrònicament,
atenent a la fonamentació lògica del resultat científic, ja sigui diacrònicament,
atenent als aspectes psicològics i històrics que han portat al resultat
científic o a la teoria.
Una importància creixent atorgada a l’aspecte històric, junt amb un
creixent interès i un notable avanç en els estudis sobre història de
la ciència, va donar origen a una manera d’entendre la filosofia de la
ciència, que es caracteritza per considerar que les teories són resultats d’un
context social, cultural i històric (context de descobriment). En aquesta nova
filosofia de la ciència, destaquen les aportacions teòriques de Thomas Kuhn,
N.R. Hanson, P. Achinstein, Stephen
Toulmin e Imre Lakatos.
Tots ells basen les seves reflexions de segon ordre sobre la ciència en estudis
d’història de la ciència, aliens o propis. D’ells sorgeix una nova imatge de la
ciència, les característiques bàsiques -més o menys comunament compartides per
tots ells-, suposen:
1. adoptar
les idees de ciència normal i de revolució
en la ciència, sent la primera -segons exposa Kuhn en la seva Estructura de
les revolucions científiques (1962)- una activitat que intenta «resoldre
enigmes» dins un «paradigma»
compartit per la comunitat
científica, i la segona un període de crisi, durant el qual se
substitueix un paradigma antic per un altre nou;
2.
correspondre mitjançant crisi o revolucions, amb
la qual cosa la ciència no és acumulativa (els problemes nous poden no
tenir res a veure amb els antics o aquests poden quedar oblidats)
3.
atribuir als diversos cossos de coneixement
pertanyents a diversos períodes la característica de la incommensurabilitat,
la qual cosa implica que sigui difícil o impossible comparar-los entre si;
4.
adoptar també certa postura crítica pel que fa al
context
de justificació, sobretot pel que fa al model nomologicodeductiu de explicació
científica.
S’ha interpretat que aquesta nova filosofia de la ciència, pràcticament
iniciada per Kuhn, ha estat com una «rebel·lió contra el neopositivisme», en
entendre la ciència més aviat com un procés dinàmic real que té aspectes
històrics i sociològics, el subjecte del qual és la comunitat d’investigadors (context de
descobriment), i no com una mera construcció lògica de fonamentació i
justificació del pensament científic (context de
justificació). En el distanciament de l’epistemologia respecte de les
postures mantingudes pel neopositivisme lògic, ocupen un lloc important les
crítiques que Karl R. Popper
dirigeix al positivisme lògic en la seva Lògica de la investigació
científica (1934, 1959), sobretot pel que fa al principi de
verificació i l’enfocament inductivista general de la ciència.
Les noves tendències epistemològiques procedents de la sociologia
del coneixement i de les ciències
cognitives afegeixen nous arguments a la rellevància de qualsevol
context (no sols els de descobriment i justificació), iniciada per l’enfocament
històric de la filosofia de la ciència. D’altra banda, dins una tradició
analítica de la filosofia de la ciència, encara que en contraposició a la concepció
heretada, la concepció estructural de la ciència (de Patrick Suppes, J.
Sneed, W. Stegmüller, U. Moulines i altres) representa també una postura
integradora d’ambdós contextos: té en compte els aspectes pragmàtics de les
teories i la presència de la comunitat científica, sosté bàsicament que les
teories científiques són estructures complexes (idea ja mantinguda per Kuhn)
i, davant les dificultats de considerar les teories com a càlculs formals,
intenta una axiomatització
informal d’aquestes. Emparentada amb aquesta última orientació, es troba la concepció
semàntica de la ciència (proposada sobretot per Frederick Suppe, Van Fraassen i
Ronald Giere, seguint els estudis inicials de E. B. Beth) que, a més de
considerar les teories científiques com a estructures i considerar-les com a
conjunts de models, exigeix com a part constitutiva d’aquesta que contingui
afirmacions respecte a la veritat
de tals models (veritat que ha d’entendre’s d’acord amb el seu realisme
científic, que denominen empirisme constructiu). A mitjans dels
anys seixanta, s’afegeixen després d’alternatives a la concepció heretada de la
ciència, degudes a la discussió entre partidaris de Popper i seguidors
de Kuhn, i a les variacions que introdueixen en les postures inicials d’aquests
autors. Imre
Lakatos introdueix el terme de «programa
d’investigació» -una reelaboració de la noció de paradigma
de Kuhn- i destaca així mateix la dimensió social de la ciència. Paul K.
Feyerabend, que inicialment havia col·laborat amb Popper,
adopta un punt de vista anàrquic i provocador en la seva manera d’entendre la
ciència, criticant sobretot l’assumpció d’un determinat mètode
científic. Larry Lauden considera encara rígids els criteris de Kuhn i
Lakatos i no gaire adequats els de Popper, i introdueix, com a remei, la
teoria de les «tradicions d’investigació».
Entre els autors pertanyents a l’àmbit de la sociologia del coneixement
s’ha posat en relleu l’aspecte dinàmic de la ciència, fins al punt de no
considerar-la més que un constructe
social, perspectiva que sol rebutjar la majoria d’estudiosos de filosofia de la
ciència.
2. Un model
diacrònic de coneixement Social-Tècnico-Artístic aplicable a adoptar.
El model
-sincrònic- del coneixement expressat pel teòric Peter Carruthers,correspon a
una illa amb forma d’estrella de mar, ço és, amb vores tentaculars i irregulars
surant en un mar d’ignorància. L’augment de coneixement correspon a un augment
de la superfície de l’illa, on els diferents braços estan associats als
distints camps científics.
Amb aquesta
visió cap camp no té el monopoli de ser frontera de la ciència. Allò que
diferencia la frontera del coneixement del cos establert és el plantejament de
noves preguntes. L’avanç del coneixement no fa minvar les noves preguntes
plantejades, sinó tot el contrari. Un major coneixement implica una frontera
major, és a dir, un major nombre de preguntes i qüestions a plantejar.
Hi ha
processos de gran especialització i de síntesi que són de gran rellevància en
la dinàmica de la ciència. El model així plantejat fa que la convergència de
dos camps del coneixement és la manera
més eficaç d’engolir molta
ració
d’ignorància. (Carruthers, P. Emerging
Syntheses in modern science. 1988).
Si a aquest
model el versemblem com a procés obert i temporal, és a dir, la diacronicitat,
el temps cronològic és descrit com la línia espacial que conforma el centre de
gravetat de la susdita illa de coneixement. Sent les vores frontereres amb la
ignorància unes superficies més o menys reglades de paraboloïdes i
hiperboloïdes de branques contínues.
És evident que
per a simplificar açò caldria introduir-hi totes les branques del quefer
artístic o d’aplicació, dites per mi secundàries
: cinema, arquitectura, ceràmica, còmic, urbanisme, vídeo, medicina, escultura
(¿què no se´n feien escultures amb models més o menys industrials dins dels
tallers i obradors?), pintura, vitrall, enginyeria, disseny industrial,
impremta, numismàtica (¿què no era disseny industrial?), etc. adobat amb
cercles concèntrics junt a l’eix temporal de les ciències primàries, com ara la química, biologia, mineralogia,
matemàtiques, física, semiologia, etc. i en l’extraradi les d’aplicació.
Que avui és possible
amb la indústria actual amb suport informàtic i cibernètic (CD-Rom, Internet,
etc). Doncs l’abast és molt més ampli – en l’elaboració forçosament
interdisciplinar- i mediàtic en quant als receptors. Àdhuc, amb la possibilitat
de manipulació per part del receptor, per a re-elaboració personal. Creant-hi
una sinèrgia i interacció entre ambdós sectors. I llavors fer una avançada
contra l’estereotipació general i no una cultura estantissa; on la
intel·ligència activa ens faça esbrinar i donar llum sobre les diferències.
No es tracta
de fer un exercici intel·lectual lluent sinó de vessar sobre una disciplina –
en un sentit ampli- , l’artística, una concepció i visió que configura la
totalitat de la cultura.
Aquest període
actual on el vehicle de comunicació són els mass-media de la mà de la
cibernètica té força versemblances – a una escala superior- amb l’aparició i
extensió general de la impremta fa uns segles.
Per tant, és
prioritari que en l’elaboració d’una obra de tal magnitud conjuminem els tres braços,
com a mínim, per tal de reeixir en una obra amb els criteris actuals:
1) Quina és la
societat que realitza tal art, independentment dels conceptes que manejaven
individualment els seus representants mítics (doncs si no caldria extradir a un
Dalí per exemple, d’aquesta enciclopèdia).
2) Quins són
els coneixements tècnics i humans amb que aquella societat orgànicament
treballa i són al seu abast,
i 3) Amb tot
plegat què se n’ha fet amb relleu des del punt de vista de l’artisticitat.
Filant mes prim els processos.
