ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

Arxiu de la categoria: COLLABORATIONS

Una molt bona notícia (per Ramon Sans i Rovira)

Deixa un comentari

Amb Ramon m’uneix una amistat que es remunta a quasi un lustre. Que, si bé, no és molt sí que sembla que s’acompleix aquella dita que feia Ramon Barnils:

“la gent interessant s’acaba trobant”.

Més que interessant, pel que respecta a mi, diria que interessada.  Interessada pels afers de la Humanitat, amb majúsules. Ell com a director tècnic de la multinacional vigatana Girbau dedicada a la manufacturació de béns, equips de consum i electrodomèstics de llavanderia.

En Ramon ha publicat un parell de llibres que em semblen cabdals per al segle present:

1. La Transició energètica del segle XXI (TE21).  El col·lapse és evitable. Ediciones OCTAEDRO, SL, 2013. BCL. Escrit en col·laboració amb la musicòloga i comunicòloga Elisa Pulla.

 

 

 

 

 

 

 

 

2. La Transició energètica del segle XXI (TE21). La darrera oportunitat.  (Editorial Octaedro SL, 2016)

 

 

 

 

 

 

 

Amb ell tinc una doble tasca encomanada. De feed-back. Una a ell, per tal d’implementar els mateixos inputs al País Valencià, en què en el primer llibre va fer estudiant el cas del Principat, que ell va dir que faríem plegats, i una segona, que, recentment m’ha encomanat ell, després d’abandonar el CMES, al qual pertanyíem tots dos des de la seua fundació, per divergències sobre les directrius a abordar imminentment, consistent en desenvolupar la part  urbanística i arquitectònica dels inputs aplicables en aquestes àrees per a fer la dita transició. Si bé, crec, que el “tratge” em ve gran, segurament, és una bona avinentesa per a créixer al costat d’un gegant com ell des d’un punt de vista – sempre innovador- i, com diu ell, per a crear disrrupcions en allò que és l’statu quo, procedent de la posada en crisi dels Codis Europeus de l’Edificació i l’aplicabilitat directa en productes dedicats a la fabricació de components i elements constructius, per a encarar l’esdevenidor amb garanties reals d’eficàcia i eficiència.

Ell ha estat tota la seua vida un pràctic durant tota la seua vida professional, amb més d’una trentena de patents aprovades a Brussel·les, que han convertit la seua empresa en una multinacional que competeix arreu del món.

I ara, després de la jubilació, fa un recull d’experiències alçant els ulls sobre com recollir l’experiencia teòrica, però no d’erudició, ans el contrari, com a bon enginyer no entén el món sense la seua aplicabilitat directa i traçabilitat en manufacturar allò que s’idea.

Us dese el darrer article que té unes explicacions substancioses per al moment històric que vivim:

Una molt bona notícia

El Pacte Nacional per a la Transició Energètica de Catalunya (PNTEC), després d’amplis tràmits de consultes a experts i entitats per part de l’Institut Català d’Energia (ICAEN), ha passat el tràmit d’aprovació del govern de la Generalitat. Ara resta el pas d’aprovació del Parlament. Permeteu-me la gosadia de dir-vos que aquest fet a mi em genera especial emoció ja que vanéixer amb molts inputs del meu treball i llibre

La transició energètica del segle XXI (TE21), El col·lapse és evitable (Editorial Octaedro 2014).

En ell desmunto la gran quantitat d’errors de comptabilitat i de fal·làcies per aturar o demorar la imprescindible i necessària transició energètica i demostro amb dades ben concretes que una transició, que anomeno TE21, cap al 100% renovable és absolutament viable tant econò- micament, com energètica, com territorial, com, i sobretot, mediambiental. Vegeu les conclusions del meu treball, que parlen per si mateixes:

Quant a xifres econòmiques, Catalunya pagarà de factura exterior acumulada per compra de combustibles fòssils, d’avui a 2050, més de 630.000 milions d’euros, quan la inversió per passar a  100%  renovables,  doblant la potència necessària, és de 70.000 milions. Però a la factura exterior s’hi ha d’afegir el transport, les refineries, la distribució, els impostos i els guanys de les grans empreses energètiques, que tot sumat conforma el que anomeno la factura ciutadana acumulada, que és el que pagarem els catalans d’avui a 2050 per compra de combustibles líquids, de gas i d’electricitat si seguim amb el model actual, que dona l’astronòmica xifra de 1.580.000 milions d’euros (1,58 bilions d’euros).

Ben al contrari si fem la transició TE21, amb la qual garantim a més de l’energia la creació de moltíssims llocs de treball i queden diners de sobres per recuperar l’economia i el malmès estat del benestar.

Quant a xifres energètiques i territorials, Catalunya pot ser autosuficient energèticament sense cap mena de problema usant tecnologies actualment al mercat, doblant la potència necessària per garantir el subministrament i necessitarà ocupar de l’ordre de 39.000 hectàrees, només un 1,22% del territori català.

Quant a dades mediambientals, Catalunya, feta la transició, deixarà absolutament de contaminar per abocaments de CO . Podrem respirar un aire net i saludable tot esperant també que els països veïns i llunyans facin el mateix i així començar a revertir el gran problema de l’escalfament global i les seves fal·làcies minimitzadores, problemes que tracto en el meu nou llibre

La transició energètica del segle XXI (TE21), La darrera oportunitat (Editorial Octaedro 2016).

Parlem una mica del document de la Generalitat que porta les sigles PNTEC. L’objectiu és clar i contundent: assolir un model basat al 100% en energies renovables a l’horitzó dels anys 2050. Aquí val la pena mencionar que no es cau en la clàs- sica fal·làcia tan usada mundialment d’“economia baixa en carboni”, que l’únic que pretén és seguir amb més del mateix (nuclears i CCS) tot maquillant, millor dit amagant la punyetera realitat al temps que minimitzant el canvi climàtic.

Per assolir la missió i els objectius del Pacte Nacional, els eixos estratègics d’aquesta nova política energètica catalana són:

Eix 1. Garantir el dret fonamental d’accés a l’energia i la defensa dels drets dels consumidors.

Eix 2. Garantir l’abastament energètic de Catalunya i la qualitat i fiabilitat dels subministraments energètics.

Eix 3. Assolir el màxim nivell d’estalvi i l’eficiència energètica en l’economia i societat catalanes.

Eix 4. Maximitzar la utilització de les fonts d’energia renovables, fonamentalment les autòctones.

Eix 5. Fomentar la recerca i la innovació energètiques com a vectors d’eficiència i de creació d’activitats empresarials.

Eix 6. Democratització de l’energia i participació de la societat en la definició del nou model energètic.

Eix 7. Exercir les competències plenes en matèria d’energia per part de les institucions catalanes en el marc de la Unió Europea.

Coses que en el meu entendre queden en el tinter i que en podem parlar en un altre article que podria tenir per títol “El nou paisatge energètic”:

La veritable democratització de l’energia, que per fer-ho bé ha de ser distribuïda i participada. El tancament de les nuclears: no podem seguir assumint el risc d’un accident nuclear, que a part de les víctimes que causaria es perdrien de per vida 450.000 hectàrees (10 vegades més que la superfície necessària per fer la TE21).

L’emmagatzematge d’energia: les renovables generen bàsicament energia elèctrica. Per emmagatzemar-la les bateries són insuficients, cal treballar fermament l’hidrogen.

La nova i molt diferent mobilitat: vehicles elèctrics i autò-noms, trens i transport públic i immensa reducció de camions, avions i vaixells.

La construcció i l’urbanisme: eficiència en construcció i aïlla-ments. Urbanisme tenint en compte els espais ocupats i l’incidència del Sol.

Les transferències: el punt més complex que depèn d’un govern assentat a la capital del regne que, increïblement, en lloc d’afavorir una transició energètica afavoreix els interessos dels seus amiguets i els propis via portes giratòries.

 

 

 

Resum de concursos 2010-2015

Deixa un comentari

Hem bastit el slideshare amb alguns, no pas tots, tanmateix hem posat uns quants que ens feien més feliços. Com diem sovint a l’Estudi, ens agrada presentar-nos a concursos i perdre’ls.

I ens demanen, i guanyar-ne?…, tot responent: això deu ser fantàstic.

A la fi, van deixant d’un pòsit conduït per la sostenibilitat, la humilitat de saber que no hi ha dissenys eterns. Que la societat és cadascuna i que cap solució serveix per a una altra mimèticament.

Així i tot, de cada concurs n’aprenem a plantejar-nos lliurement situacions que algun dia podrem plasmar-hi. Un bon moment per a posar en valor tants i tants col·laboradors que hi han participat esplèndidament: Maria-Pilar, Inma, Emili, Pau, Pedro, Adriana, Carles, Heidi, Susana, Sabrina, Joan, Eva, etc.

Estudis previs de la més “moderna” església de València

Deixa un comentari

Des de 1984 que començàrem aquest treball com a estudiant d’arquitectura tècnica, després com a arquitecte a les ordres del catedràtic, però sobretot amic, en Rafael Soler i Verdú. L’home que més sap de cúpules valencianes actualment.
Possiblement les estructures antigues més agosarades de tot Europa en la seua execució. Extrem aquest força desconegut entre els propis valencians. Formàvem un equip molt cohesionat i amb força interés per la recuperació patrimonial. Presentàrem el treball en 1986 i tardaríem anys per a poder intervindre-hi. Seria en 1991, ja sent arquitecte i treballant a les ordres del mestre Soler.

 

Conferència sobre “Els perills de l’amiant”

Deixa un comentari

Aquesta vesprada pronunciarem una conferència un metge pneumòleg especialista en abestosi, un enginyer de Conselleria, el president de l’Associació en defensa de les víctimes de l’amiant de VALÈNCIA i un servidor. Després de les ponències es procedirà a fer un debat obert entre els assitents.

El lloc: Casal faller Trafalgar /Dama d’Elx. carrer d’Illes Canàries, 219.

Hora de començament  17:30 hores de 19 de maig de 2015.

Convocants:

Associació en defensa de els víctimes de l’amiant de València i Compromís pel País Valencià.

Hem confeccionat en l’estudi un slideshare i power point que farà de fil conductor de la nostra exposició. Ací vos el presentem:

https://www.youtube.com/watch?v=mp8iVDNXmv0

 

Pla Director del Conjunt Franciscà de St. Llorenç de València

Deixa un comentari

Pitgeu sobre l’enllaç i, crec, que vos agradarà.

e.issuu.com/embed.html#0/10972706

La memòria primer.

Els plànols en segon lloc.

I un parell de vídeos entre l’estat actual i la nostra proposta.

L’HISTORIADOR DE L’ART EN L’ERA D’INTERNET.

Deixa un comentari

L’historiador de l’art actual no és, sols, aquell erudit del segle XIX i del XX que coneix fil per randa tots els envitricolls d’una peça remarcable, llur tècnica, composició, provinences i desenvolupaments, etc. És aquell que, sabent tot l’anterior, és capaç d’indicar-nos on es pot trobar la dita informació. És el cartògraf que ens indica i descobreix on, quan i perquè estigué i/o està passant i on és la dita informació. N’és també el crític. Ens relliga el passat amb el present. Ací hi ha un salt qualitatiu (forma) i quantitatiu (xarxa). Establint una interacció i sinergia entre contemporani/actual i passat (diacrònica) i amb un coneixement periodístic de l’entorn (sincrònic) amb l’obra feta pels humans.
Una obra d’art -en sentit lax-, n’és la de l’historiador contemporani, quasi diríem detectivesca.

Els historiadors de l’art que perden el seu sentit d’ésser avui, són aquells que ens relataven el què (dates i noms: mecenes, protectors i monarques, etc), sense el perquè, el com i el quan hi havia passat. Sense correlació amb l’actualitat. Sense connectar-la amb la resta del món. Aquestes eren les historietes de l’Art del gran capità. Teníem un toll d’informacions inconnexes, amb sotracs, esvorancs, discontinuïtats i genialitats aparegudes per art de màgia. Fet i fet, adobades, això sí, amb el corresponent component ideològico-polític de l’historiador amb tarannà de mèdium.

L’historiador de l’art del segle XXI ha perdut, o cal que perda, el feixuc llast dels tots noventayochocistas (meduelejpaña), els Mein Kamf , noucentistes, etc. escampats pel món, que usen llur sentiment de frustració, per a projectar-lo sobre les societats que tenen tancades a dintre del seu Estat, i que diuen defensar.
Paradoxalment, o no, aquest sentiment o/i oportunisme, fou rescatat i incorporat al si del pensament d’arrel marxista dels ’60 i ’70 i encara perdura en cert ambients dits progressistes. Amb llur corresponent d’Estat i usat, com a arma llancívola, contra les societats que hi conviuen.

L’obra d’art cal connectar-la, per a millor aprehendre-la i comprendre-la. Amb dades. Quan al món real, gairebé, tot és un continuum. En són el producte d’una societat. L’historiador actual ens ha de presentar els fets, amb intencionalitat, doncs està fent –off course– una altra obra d’art.
Amb la presentació de llurs connexions. Els receptors -individus presumptament pensants com som- farem la síntesi pròpia. Contrastant tot allò que ens en donen. Cal que hi existisca una relació al mode d’Hipàtia entre l’historiador i els consumidors de llurs productes.

Sanchis Guarner, en els ’70, ens indicava que cada generació havia de repensar-s’hi tota la història del seu poble. Mentre ell ens contextualitzava dins del món occidental. Avui ens repensem contextualitzant-nos globalment.

L’historiador de l’art contemporani ha de tenir clar, que el món (l’obra d’art) del què hom parla s’està o pot estar-se produint, simultàniament també, a les antípodes, sols que ho desconeixem, encara. És a dir, la visió local, ja no existeix. ¿Quantes voltes descobrim que una mateixa recerca està produint-se en llocs molt allunyats i sincrònicament?: Manta vegades.
La visió actual és glocal (global i local, simultàniament).

Renato de Fusco, l’historiador de l’arquitectura en el seu llibre Architettura come mass medium en algun passatge ens explica que la Florència del XV, tan localista i tancada com era, es quedaria tota astorada en saber que sis segles després és, encara, subjecte d’estudi i que els artesans i uffici que tant menyspreaven llavors, són ara artistes mítics de culte.

La col•laboració interdisciplinària -lleial i franca- entre les diverses activitats i professions immerses en l’actuació patrimonial i l’actual (o en l’actualitat, ¿no fem art i història?) és l’única sortida reeixida que ens resta. I és la manera més eficaç d’engolir molt de coneixement (i alhora eliminar molta ignorància) i llur aplicació.

La recança dels historiadors envers els arquitectes és totalment justificada i fruit de la supèrbia que atresorem, per ignorància, els arquitectes. Ara bé, no en som pas els únics.

La xarxa ens ha posat en contacte a molts éssers humans. On veiem els nostres dilemes, dubtes i circumstàncies paral•lelament representats en d’altres llocs del planeta. Realment les societats s’organitzen per cultures, llengües, etc. que s’entrecreuen i mesclen, el qual ens enriqueix i contamina positivament i mútuament. Assumim la posició d’un altri. Escoltem i contra-opinem. El resultat és la innovació. La barreja sorprenent i aleatòria d’una nova via.

En la segona meitat del XX els valencians ens inventàrem allò dels Països Catalans i convencérem catalunyesos i illencs, en un exercici de pervivència. Al capdavall, érem els més avesat a desaparèixer. Després ens inventàrem el corònim Nació catalana. Ara, amb un sentit més operatiu i economicista, estem amb l’EURAM (Euroregió de l’arc mediterrani). Aquest és el concepte de fluïdesa i territori (sense fronteres) en què emmarquem les troballes patrimonials i noves propostes en l’actualitat, com a fruit novell del quefer present. Talment i paradoxalment com a l’època de sant Vicent Ferrer, però a un nivell molt superior i desenvolupat.
La xarxa s’agrupa per interessos amb llengües, cultures i societats. Nosaltres hem marcat la nostra, sense fronteres artificials, ni negligir els contactes amb totes les altres. La grandària d’internautes, en aquest cas, sí importa, i és qui ens assegura la presència i projecció d’avui i la dels nostres descendents de l’avenir. Desacomplexadament.

Albert Ferrer, al país de les meravelles.

Albert, gran professional i millor persona, en aquest llibre que teniu a les mans ens fa la crònica d’una dècada, connectant-nos el passat amb el present. Fa una tria per l’Ètica, per la Moral, com a rent que faça pujar la massa social. Blasma en alguns casos els responsables de l’Administració subalterna, que creu governar-nos, amb perseverança, amb dades, dates….. fets, estrafets, actuacions i omissions controvertits, etc. Ens divulga i ens fa conèixer en una societat de masses que som allò que ens uneix entre nosaltres i amb la resta d’humans.

Malgrat el poc ressò que creu tindre’n. D’ací el títol del llibre com a fum fugisser però que ja està trobant el seu èxit, resposta i posicionaments entre un bon gruix de ciutadans. I també, perquè no?, entre alguns membres de l’Administració.

A tall d’això cal finalitzar amb un conte molt estimat que em contaren, per tal de que cadascú faça la seua tria entre ésser governador (marmessor) o indígena del patrimoni heretat i del nou:

Conten que un antic governador espanyol d’una província americana, durant l’època daurada de l’imperi, volgué complimentar un parent seu, volent fer-li arribar una dotzena de magnífics melons, collits als seus camps. Encarregà un parell d’indígenes que els en dugueren amb una carta, i els hi digué : “No vos en mengeu cap, perquè si ho féu, la carta ho veurà i sereu castigats”. Els portadors dels melons van fer la meitat del camí sense entrebancs; però al 3r dia, l’olor dels melons, la set i la gana van poder més que l’amenaça. Tanmateix, llestos i prudents, aturant-se al peu d’un mur, agafaren la carta i la taparen amb pedres darrere d’ell. Aleshores, segurs de no ser vistos se’n menjaren un cadascú. En acabant , recuperant la carta prosseguiren el camí. A l’endemà feren la mateixa operació. Arribant al dia següent a casa del parent del governador entregaren la carta i 8 melons. Aquest, els hi féu esperar mentre llegia la carta, per si requeria resposta immediata. En llegir que li enviaven una dotzena, els hi pregunta ¿ On són els 4 melons que falten ?. En oir açò els indígenes fugiren esperitats contant a tot arreu que les cartes podien veure a través de murs i pedres.

Ells no van entendre què era una carta, com funcionava, per a què servia. Sobre l’ús, recuperació, actualització, potenciació i rendibilitat social i econòmica (perquè no?) de l’herència patrimonial els hi passa el mateix. Bona part dels responsables de l’Administració, Universitats, Fundacions, Jerarquia eclesiàstica i empresariat valencians, em sembla, tenen la mateixa sagacitat i finor interpretativa davant del patrimoni i el fet artístic que els indígenes protagonistes del conte.

Josep Blesa i Morante, arquitecte.

Article publicat en el llibre “Fum de Botja” de Albert Ferrer i Orts.

Ajudeu-nos a promocionar el film “PARA ELISA”

Deixa un comentari

Fa un parell d’anys uns quants blocaires de Vilaweb vam involucrar-nos a fer una pel·lícula i ho vam aconseguir, ara el problema és fer difusió de la mateixa per a comercialitzar-la. Hem fet el difícil i ara queda el tram final que és donar-la a conèixer. Això fou el principi d’un seguit de films que tenim pensats a portar a cap.

Us preguem de tot cor que escampeu-nos açò:

JA ES POT VEURE “PARA ELISA” A FILMIN. Des de Produccions del Primer Cinquena, us agrairíem que ho pengéssiu en el vostre mur, i si us ve de gust…llogar-la. En els qui ho feu us donem les gràcies per endavant.

https://www.filmin.es/pelicula/para-elisa

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 22 d'agost de 2014 per josep_blesa

Amb Carmel Gradolí. Candidat a President del C.T.A.V.

Deixa un comentari
Avui hi ha votacions al C.T.A.V. Hi cal anar a votar. No he tingut temps per a confeccionar un article sobre què pensem alguns out-siders del Col·legi Oficial d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana. I en particular del Territorial de València-Xàtiva-Gandia. I funcionalment, de quina hi hauria de ser les seues tasques gremial i social en general per a ser més eficaces i democràtiques. Sempre l’he vist com una perllongació del poder. Aquest gremi té el termòmetre molt afinat de bestreta. S’albiren canvis a major democratització i implicació amb els més desfavorits. Caldria que s’hi implementaren des d’ara i avui mateix.
 
L’amic Carmel Gradolí es presenta a les eleccions, amb el seu equip COL·LEGI OBERT.  Gradolí i un servidor hem estat amics des de fa molts d’anys. Just des que el President Zaplana s’embarcara en el projecte Terra Mítica, una colla d’arquitectes, aparelladors, geògraf, ambientòlegs, ecòlegs, historiadors, etc. vam constituir el Col·lectiu TERRA CRÍTICA. Un d’ells era l’arquitecte i amic Josep Mª Sancho Carreres. Un dels herois dels tècnics de Conselleria de Cultura, que va oposar-se frontalment a que les torres del Jardí Botànic tiraren endavant. El resultat: la postergació professional.  A canvi del seu sacrifici, podem fruir de l’esplèndid Jardí de les Hespèrides junt a un dels jardins botànics més importants del món.
El qual ha fet un article de recolzament en què radiografia encertadament allò que ha estat el nostre col·legi professional.
Heus ací la carta de Josep-Maria:

UNA EMPENTA SENSE DRET A VOT.

per Josep Maria Sancho i Carreres

05/14/2014

Salut Benvolgudes candidates i candidats, en especial a Carmel per ser el qui conec des de fa anys i qui, atés que ‘posa la cara’ de l’equip en forma de futurible ‘President’, a més de les responsabilitats de gestió, ha d’assumir el plus de la responsabilitat de representació, el sospesament i administració dels gests, del tarannà i l’emprenta de la candidatura, incloent-hi l’autoape?lació més important que en un càrrec com aquest, cas d’accedir-hi, ha de tindre’s sempre a punt: la dimissió, explícitament explicada, quan les contradiccions internes o les pressions externes puguen fer-vos trair la confiança que ara pugueu obtenir.

 Ho sent si he començat per fer-vos ape?lacions de responsabilitat quan la meua intenció era dirigir-me a vosaltres per tal d’encoratjar-vos en el repte que voluntariament vos heu imposat per tal de rescatar de les cendres de la indignitat i la inoperància la ‘institució’ co?legial. En definitiva, per a plantejar una lluita contra les causes principals del descrèdit, professional i social de la institució, gens aliè, d’altra banda, al que en molts àmbits, ha adquirit la pròpia imatge de l’arquitecte. Una lluita i un esforç que té la primera fita de la carrera d’obstacles en el procés electoral mateix, en l’avantatgisme que en benefici dels qui estan al cap de la institució (perdoneu-me el neologisme, però l’expressió planera, ‘aprofitats’, resulta massa directa), ofereix la trama d’interessos teixida pels compromissos, les afinitats i en bona mida les confortables inèrcies d’anys i més anys, en un podrimer que pot ser els seus protagonistes, de tan acostumats com estan a formar-ne part, o viciats a respirar amb la màscar(et)a de ‘deixar fer que a mi ja em va bé’, no senten ni el tuf.

Vosaltres heu promés, cas de guanyar, obrir i ventilar, posar a la llum el cos, veure d’examinar l’abast de la gangrena i el possible tractament o certificar-hi el decés. No sé si aplegats al punt en què estem, l’esforç pagarà la pena i vos ho diu qui, en certa mida ja ha dimitit de lluitar en aquest camp perquè, arran de la vergonyant actuació del Co?legi sobre el tema del Cabanyal, exemple nefast de manca d’independència i criteri professional, d’apropiació presidencialista de la institució sometent-la al seguidisme polític en benefici de no sabem qui (o sí?) ni de què i, fins i tot, assetjant als qui ens vam mostrar públicament crítics…, un servidor que considera aquest ‘incident’, aquest ridícul estatal per no dir planetari (‘marca València, com el trencadís de Calatrava), motiu suficient per a la censura total i sense matisos de la candidatura ‘continuïsta’ que va estar implicada, es va donar de baixa i ara sols cotitza, sense cap convenciment i amb les mateixes objeccions, al Co?legi autonòmic.

En definitiva, no tinc dret a vot, però ningú em pot segrestar el dret a l’opinió i la vostra iniciativa m’incita a expressar-la. Segurament no vos faig cap favor, però, aplegueu on aplegueu, vull donar-vos les gràcies per la decisió i l’empenta. A vore si entre els miracles que amb el vot majoritari (desitge i espere) dels qui el divendres vos recolzen esteu en disposició d’assolir, està el meu reingrés.

 Salut

 Josep maria sancho i carreres (2591)

Tags: #sancho josep maria

presencia pública

transparencia

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 16 de maig de 2014 per josep_blesa

Dos comentaris d’alçada: Toni Mollà i Rosa Ulpiano.

Deixa un comentari
Arran de l’entrada anterior dos intel·lectuals han fet sengles comentaris.

De Toni Mollà, sabem que és el primer treballador que tingué Canal 9. Qui dissenyà continguts i maneres, que després Amadeu Fabregat faria cas omís. Toni és sociòleg, politòleg, periodista, ha estat professor als Estats Units, entrevistador del darrer Joan Fuster, escriptor prolífic (des de “Ex-valencians. Catalunya vista des de baix”, fins a “Adéu a la tribu”… etc), blocaire intermitent, columnista d’El Periodico, futbolista del Meliana CF, etc.  Un luxe d’intel·lectual orgànic a la manera gramsciana des de l’horta del seu poble, Meliana, fins a les universitats estadounidenques. Ací podeu veure el seu bloc

Toni a Google

Toni diu de l’article preventivament:

Josep, és un text molt suggeridor, i m’exigeix una lectura detinguda. És discutible, és a dir, que val la pena de discutir. Una mica críptic, això també. Convé que ens esforcem a escriure d’una forma entenedora. Encara que et tema també hi compta, és e
vident. Però la idea de violència, ací, l’entenc, si no l’erre, com a sinònim d’avantguarda, de novetat, d’innovació. Entenc el plantejament i estic d’acord que el futur es juga en les avantguardes i no a les arrels, ai!
Però tinc uns certes reserves, previsions, davant de certs esnobismes, és a dir, del culte a la novetat per ella mateixa. Com veus, per tant, no sé ben bé què dir-te, però m ‘ha fet pensar, que és el més important d’un escrit. Amb tot he de dir-te que, malgrat les meues prevencions davant dels snobs, sempre preferiré un snob a un cursi, que n ‘és l’antítesi. Des d’aquest punt de vista, he, he, sí que estic d ‘acord amb tu de dalt a baix.

Rosa Ulpiano:
És crítica d’art, fins finals de 2012 la responsable de la Sala Parpalló, adscrita a la Diputació, en seu itinerant des de La Beneficiència a l’adscrita al Museu Valencià de la IL·LUSTRACIÓ I MODERNITAT, darrerament en la sala adjunta del Covent de la Trinitat del carrer Alboraia, ha estat la curadora i responsable d’infinitud d’exposicions a la Llotgeta, Museu de Vilafamés, etc. Realment costa d’entendre el batibull i el batec de l’art contemporani a València. Sempre sotmés a la precarietat d’uns polítics pr als quals el contemporani els produeix urticària.
Ens vam conèixer oposant-nos fa uns anys arran de la intervenció de la Plaça Redona per part de l’equip Veges Tu i Mediterrània i l’ajuntament de València.
Avui és columnista sobre el batec artístic i contracultural a les pàgines de Levante-El Mercantil Valenciano, El País, i moltes més revistes especialitzades.
El seu bloc.

Rosa a google

Comentari de Rosa:

Lo he leído dos veces. Personalmente me parece excelente. Recuerdo en mi época de estudiante que realicé un curso de restauración en la Facultad de arquitectura, y una de las cosas que dejaban clara es la necesidad de distinguir entre lo nuevo y lo antiguo. En este sentido, al final del texto, cuando hablas de la Plaza redonda tienes absolutamente toda la razón ¿Por qué no han cerrado por arriba con una gran cúpula de cristal al estilo de la galería Vittorio Emmanuele en Milán? Cierto, le habría conferido un aló de monumento que no tiene. Pero volvemos, otra vez, a la mediocridad valenciana. Por tanto, me gusta ese discurso que se relee claramente de distinción entre vanguardia en la arquitectura trasgresora y la que lo pretende, una arquitectura vanguardista que me permito llamarla vulgarmente “de medio pelo”. Y esta relación con la violencia dentro del entramado social, lo planteas desde una crítica muy positiva, pero que seguramente molestará a muchos. ¿Por qué no puede convivir una arquitectura trasgresora con una arquitectura popular, tradicional, clásica…? Pero aquí encontramos muchas aristas, ya que se enfrentan dos posturas. Los que erróneamente consideran que hay edificios que rompen con una linealidad y armonía urbana, frente a los que tienen una postura de destrucción favoreciendo una modernidad grandilocuente. No hay cabida para una visión vanguardista, revolucionaria, heterogénea…Volvemos de nuevo a esta mediocridad imperante del cap i casal. En las artes plásticas sucede lo mismo, es una lucha desalentadora. Me viene a la memoria, el vídeo de F de Fake de Orson Welles, justo el momento de la Catedral de Chartres.


Frente al delirio de grandeza dice “Quizá el nombre de un hombre no importe tanto”. “Ha estado aquí durante siglos. Quizá la mayor obra del hombre en todo el mundo occidental y no tiene ninguna firma. Chartres. Una celebración de la gloria de Dios y de la dignidad del hombre. Todo lo que queda, parecen pensar la mayoría de los artistas hoy, es el hombre. Desnudo, pobre, retorcido tubérculo. No hay celebraciones. El nuestro, nos dicen los científicos, es un universo desechable. Es posible que sea esta gloria anónima entre todas las demás cosas, este rico bosque de piedra, este canto épico, este gozo, este grandioso salmo de afirmación, lo que elijamos cuando nuestras ciudades sean sólo polvo; para que permanezca intacto, para indicar dónde estuvimos, para dar testimonio de aquello que había en nosotros para ser llevado a cabo. Nuestras obras en piedra, en pintura, en papel, se conservan, algunas de ellos desde hace algunas décadas, o un milenio o dos, pero todo debe caer en la guerra o destruirse en la ceniza última y universal: los triunfos y los fraudes, los tesoros y las falsificaciones. Es ley de vida, todos moriremos. ‘Tened buen corazón’, claman los artistas muertos desde el vivo pasado. Nuestros cantos serán completamente silenciados, pero ¿y qué importa? Seguid cantando. Tal vez el nombre de un hombre no importa tanto”. Y me pregunto ¿Cómo verán en el futuro nuestras obras? ¿Qué lectura coyuntural y antropológica extraerán de nosotros? La historia es la mayor negación de la moral, pero frente a la arquitectura, las Artes no hay lugar a la mentira. Y me vuelvo a preguntar ¿Quizás por eso hay tanto interés de los gobernantes por deshacerse de nuestro pasado? Las obras de Arte son irreemplazables, mientras el ser humano continuará haciendo de las suyas, seguirá. Pero humildemente considero que hay que seguir intentando cambiar esto, continuar dejando documentos que interfieran en el discurso, que nos permita pensar desde la buena arquitectura, desde el buen Arte, desde el pensamiento riguroso.
Por otro lado, la pregunta ¿Qué es arquitectura?

¿Qué es Arte? y los medios de comunicación de masas haciendo tanto daño. Es un discurso que da mucho de sí, y que podríamos seguir reflexionando. .¿Por qué Arquitectura violenta? Pero sobre todo me ha parecido muy interesante la idea de familiaridad y des-familiarización, desde el ámbito público y el privado. Enhorabuena por el artículo. Es un discurso apasionante, y que da lugar a muchas reflexiones.

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 2 de gener de 2014 per josep_blesa

Vídeo-Final-1. ALEX (Carbonell).

Deixa un comentari
Àlex Carbonell Lacàrcel ens ha confeccionat a l’estudi un nou format d’uns trosos i mossos de la proposta que vam confegir fa un parell d’anys per al Istanbul Disaster Prevention of Education Centre.

Àlex, també blocaire de VilaWeb, ens proposa un format més ràpid una música més trepidant lluny d’aquella d’Òscar Briz, més pausada i de contingut en la lletra del vídeo que vam armar aleshores. Ara, n’és una versió diferent, com una visió més jove. Per a nosaltres més sorpresiva que fa una lectura diferent de l’artilugi arquitectònic. Destaca una “modernitat” que ni tan sols nosaltres havíem estat capaços de capir com ens digué anit mateix el tècnic de l’audiovisual Josep A. Moya i Penya-roja a l’Ateneu de Bétera.

Òbviament no s’arriba a percebre sinó molt de lluny les nostres intencions d’imbricar la tradició arquitectònica d’Istanbul amb la seua mesquita més popular, Santa Sofia, els famosos voladissos dels atris d’edificis religiosos de la ciutat i la reconversió de la idea del museu novaiorqués Guggenheim que en comptes de deambular per la passarel·la pel seu interior vàrem fer-la circulr per l’exterior per a conformar amb ella una cinemàtica “promenade architectural” per a contemplar-s’hi la ciutat. El dramatisme espacial el volíem aconseguir amb el tall en esviatge de l’accés, la pujada dels ascensors panoràmics i el planetàrium quasi en posicióde caiguda al bell mig del pati central. Símbol de la precarietat inestable del món al llarg del temps. Inetabilitat que els humans sempre hem acabant superant per a millorar.

Àlex és l’ànima que, junt amb Jordi, anima el projecte de la pel·li “Per a Elisa”, i hi vegem com més va, més, que els joves ens ensenyen nous camins, inexplorats, als que ja estem entrant en certa edat.  Vos dese també la versió anterior amb música del gran Òscar Briz (l’Alcúdia, Ribera Alta), possiblement, un dels més grans dels músics i compositors catalans actuals però marginat dels circuits per causa del complex encasellament.

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 10 d'agost de 2013 per josep_blesa

UNTITLED

Deixa un comentari

QUÈ VOS SEMBLA?

Us aconselle veure’l en format HD (alta definició) en el bloc de Vimeo de l’Àlex. Sols heu de punxar en el HD de la tira de la dreta.

Untitled from Alex Carbonell on Vimeo.

La música predomina sobre el contingut del projecte. Signes del temps.

Hahaha…Àlex, el toc wagnerià cap al final és sorprenent !

Efectivament, nosaltres treballem per a cada persona o grup en una societat. I cadascú és cadascú. I cada societat és cadascuna. Això és el que la pot fer universal. JBM.

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 1 de juliol de 2010 per josep_blesa

TROBADA-VISITA A L’ART CARTOIXÀ

Deixa un comentari

Aquest dissabte, quinze de maig, realitzarem una visita a l’exposició RETRAT DEL SILENCI, MEMÒRIA DE L’ESPERIT CARTOIXÀ.

La trobada ha estat concertada per una colla de gent de la Vall d’Albaida i un servidor que ha contactat amb uns especialistes, i amics, que fa una pila d’anys començaren a estudiar aquesta parcel·la de l’art europeu al nostre país, com ara són els professors n’Albert Ferrer i Orts i en Josep Marí Gòmez i Lozano per a  que ens facen de guies i ens donen raó dels envitricolls d’aquell art i les seues vicissituds. Tot un luxe i dos pous de coneixement.

La trobada serà el proper dissabte, dia 15 a les 10:00 hores a la porta principal del Museu sant Pius V a València.

Vos en dese un video recordatori d’aquesta exposició, per a fer-vos dentetes. No vos en penedireu….

 

HI ESTEU TOTHOM CONVIDATS.
US DESE HI UN DOCUMENT SONOR TAMBÉ:

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 13 de maig de 2010 per josep_blesa

SILENCIS CARTOIXANS

Deixa un comentari

Exposició molt interessant al Museu sant Pius V de València.
Vos dese el vídeo introductori que s’hi ha fet al respecte i un enllaç d’un apunt antic de l’altre bloc, a propòsit d’una sèrie feta sobre les cartoixes valencianes en la televisió valenciana fa algun temps produïda i dirigida pel blocaire de mésVilaweb Albert Monton i son germà David Monton, a més a més, d’assessorada, entre altres, pels entesos en la matèria -i amics- Albert Ferrer, Josep Marí Gòmez i Juli Badenes.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 11 de març de 2010 per josep_blesa

EL DETECTIU JACK SMITH

Deixa un comentari

     Eren les dotze del matí i a casa de Jack Smith el telèfon no parava de sonar, fins que es decidí a agafar-lo, era l’inspector  Arnold.

– sí? – respongué Jack amb una veu adormida.

– Jack tens un cas per resoldre, aquest serà el teu primer cas, és un simple robatori però… per quelcom es comença. Ah, per cert estaves dormint?

– Mm… no – negà no molt convençut.

– Ens vegem en mitja hora al museu Ampelmann – informà  l’ inspector al detectiu.

– D’acord –exclamà molt entusiasmat, però encara una mica adormit.

si voleu continuar llegint passeu al”Vull llegir més….”

 

Jack de seguida es dutxà, i es vestí molt elegant amb els seus mitjons de la sort, ja que per a ell, aquest era un dia molt important, tot el que havia estudiat durant molts anys, ara ho posaria en pràctica, i demostraria el que val.

 

Jack de seguida arribà.

– Hola inspector Arnold, conta’m que és el que ha passat.

– Bon dia jack, el lladre ha entrat al museu, ha agafat el quadre, lògicament han saltat les alarmes, i immediatament han tancat les portes. Des d’aleshores no ha ha eixit cap de les persones que hi eren quan ha ocorregut l’insident, el lladre no ha pogut eixir, de forma que el lladre es troba entre les persones d’allí dins. A per cert, he ordenat que també vingués George Shelley perquè t’ajude una mica.-explicà l’inspector.

– I les càmeres de seguretat no han gravat res? –s’interesà Jack .

– No, es veu que un noi entre uns onze i tretze anys anys, ha apegat un xiclet a la càmera, i els guàrdies de seguretat  no s’han adonat.

– I per què ho ha fet? Encara es troba al museu?

– No, l’ha col·locat i se n’ha anar, ho ha fet un quart d’hora abans que saltaren les alarmes. – respongué l’inspector.

 

Jack entrà al museu, i el primer que feu, fou inspeccionar el museu, va enregistrar tots els racons del museu, fins que pensà que als banys seria molt probable que hagués alguna pista. Hi havia quatre banys, dos situats a la segona planta i dos més a la cafeteria.

– Anem al del segon pis, ja que estem al tercer. – exclamà l’ajudant d’en Jack.

Entraren al bany de les dones, però no hi havia cap irregularitat, però quan volgueren entrar al dels homes, la cosa es complicà, era tancada, probablement el lladre o el quadre es trobaven entre aquelles quatre parets, a més, s’escoltava una petita font, que no parava de tirar aigua, el detectiu Smith, informà a l’ inspector del succés, i aquest manà als policies que l’obriren ells, per si el lladre encara es trobava allí, podria tindre una arma. Els policies entraren, i miraren per tots els racons per vore si s’havia amagat, però no fou així, els policies donaren l’ordre que ja podien entrar, i que no hi havia ningú, el detectiu entrà molt impacient, però no trobà res, hi havia una finestra al fons, era bastant petita d’uns trenta centímetres quadrats, era difícil que per allí hagués eixit algú amb un quadre a les mans.

– Quant mesura el quadre? – preguntà George.

– Fa cinquanta-dos coma seixanta-cinc per trenta-u amb quaranta-sis centímetres, el quadre no pot haver passat per la finestra – afirmà un guia del museu.

– Ja, però si retirem el marc, i enrotllem el quadre si que pot passar – exclamà el detectiu amb seguretat.

 

 

Després d’una pausa:

– I aleshores com s’ho ha fet per tancar la porta? – preguntà l’ajudant el detectiu Smith, George.

La pregunta es quedà en l’aire ja que ningú va saber respondre-la.

 

Jack mirà un poc més aquelles parets i aquell sòl, on només trobà unes restes de cigarretsal terra, que podien ser, o no del lladre, i se’n anà als banys de la cafeteria.

El detectiu entrà al bany dels homes però en no veure quelcom quelcom irregular eixí,

Decidí entrar al bany de les dones, tot i que estava fora de servei. Va fer una ullada, i es va quedar aterrit, i molt esglaiat en veure una treballadora del museu morta, havia rebut un fort colp al cap, amb uns pals de fusta, segurament els trossos del marc, del quadre que es volia robar, la imatge era molt aterridora, la noia estesa, sentada i desangrada a la tapa del wàter, i als seus peus uns trossos de fusta tacats de sang. Era molt estrany, la posició en què estava el cos era molt estranya, estava col·locada de forma que la mà esquerra subjectara la cadena, i l’aigua no parava d’eixir, Jack de seguida avisà el seu superior. Aquest cas ja no era un simple robatori. Com que estava el cos al bany de les noies, l’assassí devia de ser una dona? Com és que la dona es trobava al bany, si es trobava fora de servei? Probablement l’assassí era algú que hi treballés allí, o algú que tinguera un fàcil accés a les claus, per poder obrir la porta del bany? Tot era molt complicat, el detectiu cada vegada ho via tot més fosc.

 

Després d’una estona arribà George per a informar-lo.

– Detectiu Jack! Dels cinquanta-tres sospitosos, el nombre s’ha reduït molt, els principals sospitosos tan sols són nou persones!

– Sí? Ara mateixa volia anar a fer-los unes quantes preguntes – s’alegrà Jack.

– Els principals sospitosos són: una professora de plàstica, anomenada Marina Estruch, d’uns quaranta anys aproximadament, un matrimoni jubilat d’uns seixanta anys, un mestre de pintura, en Peter Sullivan, un matrimoni, la dona és pintora i professora d’art abstracte, i el marit pintor neoimpressionista, un grup de tres homes, un arquitecte, altre aparellador i l’altre té una fàbrica tèxtil  tots al voltant dels cinquanta anys, i la netejadora, Mary Brines.

 

El detectiu arribà a la sala on els principals sospitosos esperaven ja des de feia una bona estona, a anar-se’n.

– Hola, bona vesprada, sóc el detectiu Smith – es presentà Jack – ara vos faré a cada un unes quantes preguntes – informà als sospitosos – vinga amb mi senyora…

– Marina, Marina Estruch.

– D’acord Marina.

Se n’anaren a la sala del costat.

– A que es dedica vostè? – preguntà el detectiu.

– Sóc mestra de plàstica, d’institut.

– Per què ha decidit vindre justament avui?

George el va interrompre, de sobte es va sentir a l’altra sala un gran crit d’alegria, era ell, que dia “ja ho `se, ja de descobert qui és l’assassí ” la senyora Estruch  i el detectiu entraren ràpidament a l’altra sala.

– L’assassina és la netejadora! Es una dona i a més pot accedir a tots els racons del museu. Pel matí mentre netejava ha vist que a la càmera hi havia apegat un xiclet, i no la desenganxat, a continuació ha agafat el quadre, l’ha posat al carro on duu els productes de netja, i fent com si netejava el bany dels homes, l’ha tret per llevar-li els marcs, llavors ha entrat la guia difunta, i l’ha amenaçat de contar-li a la policia tot el que havia vist, a tu agafant el quadre, i amb el tres de marc que tenies a la mà, li has pegat un cop sec, i s’ha quedat sense coneixement, l’has posada a la teua cistella i te l’has endut als banys de baix, perquè no sospitaren, ja que tu t’encarregues de netejar les dues plantes de dalt, llavors has tancat la porta del bany de dalt dels homes, per entrevindre’ns, i mentrestant netejar les restes i proves que t’incriminaven. –explicà George.

– Això és mentida, jo no ho he fet, per què voldria jo robar aquest quadre?

– Està molt clar, a les netejadores vos paguen molt poc, i necessitaves diners… i aquest era el camí més fàcil. No et resisteixis, les proves han d’estar en alguna d’aquestes papereres, confessa.

 

Tot encaixava, però tot i això jack no estava convençut, hi havia certes coses que no li acabaven de convèncer. Va estar reflexionant durant una estona sobre el cas, pensant en altres possibilitats, de sobte se ‘n va eixir de la sala corrent cap al bany dels homes de la segona planta, mentrestant els policies estaven escorcollant totes les paperes del museu. Després d’una estona el detectiu tornà,

– Ara tot encaixa! Si la meua deducció és correcta, la senyoreta Mary, la netejadora no és la culpable.

– I doncs qui és? És la que ho ha tingut més fàcil. – exclamà l’ajudant de Jack.

– La persona responsable de l’intent de robatori i de l’assassinat de la treballadora del museu és vostè senyor Peter Sullivan! Vostè ja ho tenia tot planejat, un dependent del taulell m’ha informat que en  l’últim mes ha vingut quatre voltes a veure aquesta mateixa exposició. Tot ha començat aquest matí, ha estat pels voltants del museu, i ha vist un noi amb un xiclet, i li ha promès que si entrava i l’apegava a aquella càmera de seguretat, li donaria, no sé… diners potser, és a dir una recompensa, el noi ha acceptat, llavors vostè ha entrat, i quan ha vist que era el moment oportú, l’ha agafat, l’ha amagat en el maletí que de, i se’n ha anat al bany de la cafeteria,  i  ha entrat al bany de les dones, o bé perquè el d’homes estava ocupat o per a despistar-nos, ha començat a desmuntar el quadre per poder amagar-se’l millor i poder dissimular el petit bony que li provocaven els marcs, llavors ha arribat una dona, i l’ha vist amb les “les mans en la massa”, i l’única sortida que tenia era assassinar-la, i ha aprofitat els pals de fusta del marc, a continuació ha amagat el quadre en alguna part del bany, ha anat a ràpidament per a agafar el cartell de fora de servei, ja que en realitat, el que estava fora de servei era el dels homes de la segona planta, per això era tancat, i per si no us n’havíeu adonat, se sentia un soroll molt estrany, ja posat el cartell a la porta, i mentrestant, ha posat la cadena de manera que no baixara, i no parava de tirar aigua,

aparentava perfectament un bany fora de servei.

Està d’acord amb les meues deduccions senyor Sullivan?

– No, és clar que no! Quina bajanada s’ha inventat ?

– No es resisteixca, hem trobat un guants a la paperera, i allí estaran les seues.

                                          Txell Blesa

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 26 de gener de 2010 per josep_blesa

AJUDEU-VOS, PAGANT EL DARRER PEATGE !

Deixa un comentari

Ací teniu on i per a què….darrer peatge….

COMPTE CORRENT: 2040 0370 75 8000029683

I SI VOLEU COL·LABORAR EN EL VOLUNTARIAT PASSEU AL ‘VULL LLEGIR MÉS…

Si algú de vosaltres vol participar activament en el 13D a Osona, ací us adjunte la crida que fa Osona Decideix

———- Missatge reenviat ———-
De: Osona Decideix <contacte@osonadecideix.cat>
Data: 7 / desembre / 2009 22:44
Assumpte: Voluntariat
Per a: Osona Decideix <contacte@osonadecideix.cat>

Bona vesprada,

Tal i com s’ha comentat avui a la reunió, cal CONVOCAR A TOT EL VOLUNTARIAT, que s’ha apuntat darrerament i respecte el que no teniu assignades tasques dins del vostre municipi, per tal de que el proper dia 13 de desembre a les 8h del matí vinga al Seminari de Vic.

Des d’ací se’ls hi assignaran faenes que hagen quedat pendents als diferents municipis o tasques de suport que, de faena, segur que n’hi haurà moltíssima!!

Féu la difusió adient d’aquest correu electrònic.

Així mateix, agrairíem que se’ns comunicara el nombre aproximat de voluntaris que cada municipi ens enviarà el dia 13 D per tal de tindre’n una previsió.

Salutacions,

Aida Blancafort

Osona Decideix

Plaça Vicenç Albert Ballester, s/n

Vic, 08500

tel. 637423282 / 938891478

contacte@osonadecideix.cat

www.osonadecideix.cat

 

Aquesta entrada s'ha publicat en COLLABORATIONS el 6 de desembre de 2009 per josep_blesa