Cap de Pont. (Dedicat al jutge Santiago Vidal)
Deixa un comentariCap De pont: Tros de terreny en què una força armada aconsegueix d’ocupar a l’altra banda d’un riu, en territori enemic, des d’on pren embranzida i prepara el pas del gros de l’exèrcit.
Cap de pont: perquè som a l’altra banda de la riba del pont a punt de creuar-lo.
Cap de pont: sa força prové del que hi ha darrere.
Cap de pont: sa atracció del que té per endavant. A l’altra riba.
Cap de pont: arquitectura de transició del que té a la vora i amillora.
Cap de pont: arquitectura que suavitza el seus costats.
Cap de pont: serpentejant uneix els segles XIX, XX i XXI.
Cap de pont: manté el programa i significa els límits.
Cap de pont voreja l’ordenança sense sotmetre’s.
Cap de pont: respecta invariants de totes les centúries.
Cap de pont: significa les horitzontals i les fa esdevenir escala urbana.
Cap de pont: ordena els buits i massissos.
Cap de pont: diu amb el llenguatge d’avui, no caricaturitza el passat.
Cap de pont: usa de la ceràmica com els altres, però en ús actual.
Cap de pont: usa la mallorquina, para protegir-s’hi.
Cap de pont: usa del vidre perquè el seu habitador puga guaitar el cel.
Cap de pont: usa del ferro amb desvergonyiment. Aital com fa segle i mig.
Cap de pont: usa del basament a la manera clàssica. A través dels segles.
Cap De pont: usa el vol per a somniar.
Cap de pont: la coberta per nodrir-se i compensar-se energèticament.
Cap de pont: se modula per a ésser econòmic i viable.
Cap de pont: se construeix amb prefabricats.
Cap de pont: se prefabrica sense monotonia, ans singular.
Cap de pont: porque solcarà entre el verd urbà del Túria.
Cap de pont: perquè els àtics són torres de guaita.
Cap de pont: perquè la composició és actual, però de sempre.
Cap de pont: perquè es construeix amb la indústria d’ací.
Cap de pont: la millor manera de protegir patrimoni és fer-lo créixer.
Si bé és certa l’existència d’una urbanística dinovesca que s’implanta des de finals del segle denou fins el primer quart del segle XX, que hom transmet per una edilícia del moment, també és cert que fins a finals del XX hom no se produeix una reconversió amb arquitectures del moment que inicien l’expansió fins l’altra ribera del caixer del riu. I és en aquest cas on, a l’entorn de plaça d’Amèrica es produeix el canvi de paradigma. La pròpia peça que substituïm així ens ho indica: una obra racionalista d’influències italianes i madrilenyes.
ELS HI PROPOSEM:
– Una arquitectura d’ara, sense grans alardos.
– Una arquitectura que mostra el serpentejant moviment vers l’altre costat del riu.
– Una arquitectura que mostra el prestigi d’aquesta ciutat sempre en trànsit. Com qualsevol altra que s’autovalore.
– una arquitectura que valora allò que recull el principi de Navarro Reverter, els caps de pont de Sorní, etc. I hi mira cap l’altre terreny sobre el què s’establí l’Exposició de 1.909.
– Una arquitectura que manté el programa, com a expressió d’una indústria, la de la promoció immobiliària.
– Una arquitectura que remodela l’exterior per a significar la situació actual. Que discorre vorejant les ordenances del PGOU. Que ordena a l’antiga però amb criteri contemporani. NO un remake, sinó un fer de nou. Des d’ací.
– Una ordenación no sols de les quatre façanes a la via pública sinó la cinquena, la coberta, la que fa que siga coherent la València a vista d’ocell. Amb la implementació d’elements necessaris per a assegurar l’auto-sostenibilitat del propi edifici.