ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

Bonança. Xibiu d’estiu a la platja nord junt el Passeig de Neptú. Gandia (la Safor)

Deixa un comentari

“La sostenibilitat és l’harmonització de l’ús de recursos proporcionats per l’univers per tal de realitzar les activitats existencials, tot evitant-hi l’exhauriment de tots dos: Recursos i Activitats”.

Josep Blesa 28/nov./2012

La proposta es regeix per l’harmonització compositiva en la què els elements protagonistes s’uneixen creant-hi una atmosfera assossegada i inspiradora. La idea principal és la integració entre el medi natural amb el contrast urbanita del Passeig Neptú, constituint un espai puntejat i homogeni que s’obre a la mar Mediterrània,  submergint-se en un ambient diferent al què hom pot trobar-se en els entorns propers d’altres poblacions.

El xibiu s’assenta sobre una plataforma de fusta que levita sobre l’arena, tot permetent crear visuals marines per damunt d’ombrel·les i banyistes. L’estructura de la construcció-edifici és formada per una retícula definida de pilars redons de fusta natural.

Dintre d’ella, com si foren castells d’arena, emergeixen dos blocs que alberguen els usos comuns (banys públics i gratuïts) i usos privats (magatzems). Sobre aquests blocs s’hi crea un element diferenciador, a tall de pèrgola i recoberta en la seua part inferior, remembra com a un element permeable que evoca les restes nàufrags que arriben a vora de mar que gronxen amb la brisa marina.

Ells, hi són los encarregats de tancar i definir la geometria, tot creant un element permeable cara als vents procedents de la mar.  Aquest contacte físic ve reforçat per la transparència visual entre tots dos i totes les altres direccions.

S’hi dóna una especial importància a l’ús de materials autòctons, com ara, fustes tractades amb llurs certificats de reposició d’arbres. Endemés de canya, canyots, espart, cànem, palma, jute, etc. convertits en trenats de llata i teles d’estera i elements que, perfectament recreen una indústria que hi havia estat arrelada a la Safor i les Marines, i alhora servirà per a rellançar industrialment, per tal d’aprofitar a l’ensems la neteja de rius com el Serpis, Vaca, Girona o el Gorgos.

Por això evoca un cert minimalisme des d’una construcció sostenible i natural a partir de materials de proximitat. Tradició pròpia de les Comarques Centrals.

La construcció fixa i desmuntable: ens permet la permanència durant l’hivern mitjançant el tancament del paral·lelepípede que abraça banys i magatzem amb un tancament mòbil de  fusta enllistonada sobre uns marcs. Fora de temporada i mercès a tal tancament, les dues construccions i la barra/taulell s’hi integren, tot generant un “balcó al mar” per al gaudi de residents i visitants, on es pot celebrar petits esdeveniments o classes de ioga, pilates, etc.

Una altra idea forta i fonamental en aquest projecto és la sostenibilitat. S’hi cerca un consum zero de tots els components i elements, integrant-hi panels solars que permeten cobrir les exigències d’A.C.S., electricitat i il·luminació de baixo consum com Led’s amb bateries que carreguen de dia i funcionen en enfosquir. Així com l’acumulació d’aigua, reciclatge de residus emmagatzematge en dipòsits sobre banys i magatzems o sota l’arena de la plataforma. S’insereix la utilització de materials reciclats, elaboració de baixa emissió de CO2. L’ús de materials tradicionals en els nuclis del xibiu ens permet d’eliminar els transports llargs i garantir un bon acoblament dels materials, com a elements de bon comportament en la zona que no requereixen de manteniment. En tractar-se d’un espai obert i protegit del sol, que aconsegueixen espais d’esplai i lleure en els dies d’estiueig.

La combinació d’aquests elements dissenyats a propòsit que hi concorren naturalment, en creen una arquitectura multisensorial que s’assenta en harmonia amb el medi natural que l’ambient actual ha foragitat, proporcionant un refugi natural i còmode dels elements creant-hi una sensació plaent i de sociabilitat.

 

 

“Lladre de Secrets”. Presentació del llibre de Pepa Leyda i Salvà aquesta vesprada a l’Associació contra el Càncer de Pedreguer (Marina Alta).

Deixa un comentari

Avui divendres,  Diada de Sant Jordi, 23 d’abril a les 19:30 hores es presenta en Casal Cultural Jaume I Pedreguer el llibre “Lladre de secrets” de Pepa Leyda.

La visió positiva y de superació personal per afrontar la malaltia del càncer en un relat autobiogràfic de coratge, valentia i lluita pels que estimem.

Lladre de Secrets és l’Opera Prima de Pepa Leyda i Salvà (Gata de Gorgos. 1963) en què es narra les vivències personals que guaiten, però, el context d’un poble de la Marina Alta en trànsit d’una societat rural cap a una industrial. Centrant aquest esdevenir global amb històries trenades de la gent del poble.

En aquest relat fraccionat per edats podem entreveure com interaccionen personatges anònims que l’autora ha volgut disfressar, doncs molts continuen vius o d’altres viuen familiars directes. Tots aquests fragments són llegibles d’una correguda o tenen entitat pròpia cadascun. Sempre amerats de bon humor i tendresa infinita cap a la seua gent. Històries reals, de vida viscuda, que ara ens arriba amb la perspectiva del temps. Vida viscuda que podien passar en qualsevol altre racó del món. Algunes eròtico-picantetes, exòtiques i increïbles, que són aquelles que donen sentit a una vida viscuda sense pors.

Els beneficis obtinguts d’aquesta publicació seran destinats a l’Institut Clínic Valencià d’investigació oncològica (INCLIVA). Doncs la nostra autora, arran de detectar-li un càncer de pulmó volgué que aquestes pinzellades vitals resten en la memòria de tots nosaltres.

Vénen a omplir un buit que escriptores angleses del XIX van saber crear les bases de la cultura literària que avui són referències globals. A nosaltres, els valencians, anem farcint amb coratge inusitat des de fa dècades.

 

US ESPEREM A TOTHOM !

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 23 d'abril de 2021 per josep_blesa

L’ARCADI DE GIRONA

Deixa un comentari

Benvolgut amic…… excusa’m per haver tardat uns dies en aquesta meva resposta…..

En aquets moments, cinquanta-dos anys després d’haver començat la meva vida d’Arquitecte, he deixat la dedicació executiva d’aquesta benaurada professió.

Em sento i considero un privilegiat havent pres aquesta decisió, per que estic desenvolupant activitats que feia temps que em rondaven pel cap i que volia tenir temps per tirar endavant, i , a més, havent arribat a aquesta situació en bon estat de salut i energia per fer-ho possible.

No he abandonat la Arquitectura, això mai !!…, però dedico tot al temps a l’estudi i l’aprofundiment de les meves conviccions, escrivint, reordenant i testimoniant tota la feina feta, que és molta, participant en Jurats d’Arquitectura de tota mena a sol·licitud del Col·legi d’Arquitectes, i donant conferències.

A més, continuo essent professor de la Escola d’Arquitectura La Salle, de Barcelona, de la Universitat Ramon Llull, de la qual soc un dels professors que la van fundar, sota la demanda del meu bon amic, l’arquitecte Robert Terradas.

Segueixo doncs, donant classes a la esmentada Escola, encara que , des de fa més d’un any, amb raó de la crisi del Covid, les classes, sessions crítiques, i altres contribucions les hem de fer no presencials.

En aquest sentit, la meva Escola ha fet un esforç espectacular, i disposem de mitjans audiovisuals inversemblants fins aquets moments, distancies de seguretat, equips de pantalles interactives, càmeres de seguiment de professors , micròfons automàtics,…. que contribueixen a mantenir la activitat i a la diversitat que tenim, amb més de la meitat dels alumnes repartits pel món , cosa que fa que hàgim de fer-ho en català, castellà ( n’hi ha molts de sud-americans…. (pocs peninsulars…) , i anglès (en raó de tenir estudiants dels Països Nòrdics, de les antigues Repúbliques soviètiques, d’Alemanya i França, la Xina…i no s’acaba aquí….). (Encara aquest matí he fet una classe sobre la evolució de les tipologies en habitatge en els darrers anys……)

Total : que estic prou bé i gaudeixo d’aquesta situació…..

Comprendràs doncs, que no pugui acceptar el generós honor de compartir amb tu la feina en el Concurs Internacional de la FUNDACIÓ RAIMON a Xàtiva, que em menciones.

He llegit en diverses ocasions, les teves opinions i articles a través de VilaWeb, i veig que compartim els desitjos de Llibertat i Democràcia pels Països Catalans, cosa que, a més de saber de la teva vàlua professional, em reconforta també, al tenir un amic tant destacat en el País Valencià.

Rep, doncs, una forta abraçada ¡¡*¡¡

Arcadi Pla i Masmiquel

WEB D’ARCADI

PS: Quan Vicent Partal en parla de “nació contra nació” diria que és molt més, l’Arcadi estigué amb mi des que era un senzill estudiant d’arquitectura.

Ajudant-me i enviant-me projectes seus, per a poder-me servir de models durant la meua etapa d’estudiant en les assignatures de Projectes i, després, en el Projecte Final de Carrera.

Posteriorment, ell, ja desenvolupava una brillant sèrie de projectes modèlics i reeïxits a Montgrí, a l’Estartit, a Girona, destacant-hi el projecte de la restauració i conservació de l’abadia de Montserrat  que va fer-li arreplegar tota mena d’elogis, com a l’enorme arquitecte-mestre que és.

Sent-ne, un dels pocs que conserva el bon gust pel dibuix fet a mà i una traça fidedigna del que s’esdevindrà la inserció de la seua arqutectura en l’espai urbà.

El seu mestratge des de Girona m’ha acompanyat tota la meua vida professional i el seu capteniment al servei d’aquest poble ha estat una mena de guiatge permanent per a cada encàrrec que hem tingut.

TONI CALPE, el llevantinista que es negà a saludar el dictador en plena dictadura.

Deixa un comentari

Aquesta setmana ha faltat Antoni(o), Toni Calpe, jugador del Llevant i del reial Madrid. Llevantinista, del Llevant Unió Esportiva, d’ànima i fets.

El Real Madrid acababa de ganar la sexta Copa de Europa, en 1966, la bautizada como ye-yé, y la plantilla se disponía a cumplir con el protocolo de la época: visitar a Franco en El Pardo. El capitán de aquel equipo, Ignacio Zoco, apareció en el vestuario e informó al resto de sus compañeros de que había que ir a la recepción con el dictador. Ahí estaban Amancio, Pirri, Gento, Velázquez, Grosso, Serena, Sanchís padre… Sin embargo, uno de ellos se negó. Antonio Calpe, que solo llevaba una temporada en el Bernabéu procedente del Levante, dijo que él no iba. “No le podía dar ese disgusto a la familia”, recordaba años después, según recogió la periodista Yolanda Damià, muy vinculada al jugador, fallecido este miércoles a los 81 años.

En el hogar, la Guerra Civil había dejado heridas muy profundas. A Antonio, de hecho, le pusieron ese nombre en recuerdo de un tío fusilado durante la contienda. “No podía ir a ver a quien había provocado tanto mal en mi abuela y mi padre”, explicaba. El Madrid se lo permitió, pero con lo que no contaba es que su padre Ernesto, pese al orgullo que sintió por ese gesto, se lo recriminara en un primer momento por los posibles problemas que esa decisión le podría causar a su hijo. El episodio define la marcada personalidad de Antonio Calpe, un hombre también muy introvertido.

Sentiu el vídeo que paga la pena.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 10 d'abril de 2021 per josep_blesa

Hem estat ressenyats al diari Alicante Plaza

Deixa un comentari

La nostra mirada sobre la reforma de la casa Consistorial d’Altea, la plaça i les seues connexions urbanes.

——————————————————————————————————————————

La proposta es centra en integrar tres idees principals del punt de partida per la millora integral de l’àmbit urbà i la creació d’una nova centralitat a Altea de Baix.

La primera és la peatonalització ordenada de la plaça front l’ajuntament i les artèries que hi arriben o se’n van mitjançant la posada en valor de l’entorn de la Casa Consistorial tot facilitant les connexions entre les dos parts d’Altea. Considerem que la revitalització de l’espai ha de centrar-se a crear espais on les persones s’emplacen  sota ombres i espais diàfans per a celebració d’ esdeveniments. D’esta manera s’aconsegueix crear el nou pol urbà principal d’Altea Baix, tal i com la Parròquia de la Nostra Senyora del Consol s’alça com l’altre d’Altea Dalt. Posant-los, ambdós, en relació visual per la seua il·luminació subtil, però preeminent de la resta d’edificacions.

La segona, emfasitzar i integrar l’eix de comunicació de la passarel·la connectant la plaça actual entre dos espais a diferents altures per a gaudir de l’espai urbà de distinta manera tal y como passa ara entre les dos partes de la vila. La conjugació d’ambdues places i la passarel·la aconsegueixen crear una peça única que macla els dos pols del municipi integrant-hi les vies de tren com un element singular més sempre des d’un enfocament respectuós i accessible del vianant.

La tercera caracteritzar l’edifici de la Casa Consistorial conjunta amb l’ampliació com a element que no desentone amb l’entorn residencial però destacar la seua funció institucional pel buidatge d’encristal·lats i el balcó de representació amb els nous espais enfocats més versàtils que suggerisquen transparència entre el govern municipal i la població. S’hi opta per la construcció d’una nova planta completament pública per a la celebració d’esdeveniment socials, zona d’exposicions que inclouen una gran terrassa basada en criteris sostenibles amb vistes privilegiades cap a la Serra de Bèrnia, Altea Dalt i la mar. Vegetació autòctona i manteniment escàs adoben el conjunt final.+

El document que vam presentar al Concurs fet pel Col·legi Oficial d’Arquitectes d’Alacant i la batlia va ésser aquest:

La ressenya crítica en forma d’article ha vingut de la mà de l’arquitecte i periodista de Mutxamel (L’Alacantí) resident a Porto (Portugal), en Carles Pastor i Garcia amb l’enllaç que ve tot seguit

Auditoris a l’aire lliure, plataformes i fluxos d’aigua: així es podria connectar l’Altea de Dalt i la de Baix – Alicanteplaza

 

La llibertat no depèn de la igualtat, Sr Minguet Batllori

Deixa un comentari

Arran del teu article

Que tornin els bolxevics!

https://www.vilaweb.cat/noticies/que-tornin-els-bolxevics/

Em permetràs de nou esmenar-te la plana, estimat Joan Minguet:

Sempre vaig creure que “el poder” es disfressa per a fer assaltar a un altre “poder obsolet” sense modificar massa el fons de l’un a l’altre.

Els “bolxevics russos” assalten el poder imperial rus, amb l’excusa marxista-leninista.

Al darrere, en el fons, hi ha la transformació del poder imperial rus que es transforma en proletari o més estripat encara: el Lumpenproletariat.

Com a crític d’art i entès de l’hòstia, com pots obviar que el “règim dels soviets nacionalistes russos” van extingir minories nacionals i anihilar tota l’avantguarda artística fins al punt d’haver de triar entre 1. el nihilisme pseudoàcrata, 2. el suïcidi (Maiacovski i d’altres) o 3. la fugida cap a l’oest capitalista o semi-rosa com ara la Bauhaus, a Estats Units, Anglaterra, Nederlands o França ?

Com els castellans assalten els poder de les “nacions precolombines” amb l’excusa de l’evangelització catòlica, que no cristiana, arreu del món. ´

Jesús de Natzaret, realment, era més aviat un etarra que el figaflor que ens volen vendre des de Constantí ençà. Per dir-ho curt i ras.

Què fou sinó l’embafosa Revolució Francesa, sinó una transformació nacionalista que enderroca el poder imperial de París per un altre estrat trenat de protoburgesos i classe benestant i il·lustrada en el pitjor sentit del mot?

Que no arranquen Marat, Robespierre, Monsieur Guillotin, etc creant el règim de terror i donant-li les bases a eixe mega-republicà afrancesat Napoleó Bonaparte, que volia fer esdevenr francès a tothom per a fer-los esdevenir civilitzats?

Del qual, per cert, al seu temps es descollonaven a París, per tindre un francès putapènic i un accent cors que tombava de tos.

És el que tenen els col·laboracionistes colonitzats.
Avui encara els serveix d’excusa i totem nacionalista per a visitar la seua tomba.

Particularment, crec, que aquells pallassos del Capitoli de la setmana passada poden en algun moment més propici tornar a envair el Palau d’Hivern de nou.

Impedir-los-ho és una tasca global que juguem a qualsevol racó del planeta aquells que s’estimem romandre acompassats al desenvolupament natural de l’univers.

—————————————————————————————————————————————————————————————–

1. Una prèvia personal: Si em permeteu, per la pròpia incapacitat d’explicar res, tot i que dintre del meu cervell tenen llurs connexions. Per sort, la llibertat també és crear el propi embalum mental. I no tots tenim el mateix: ni hem llegit els mateixos llibres, vist les mateixes pel·lícules, etc i ni tan sols fent-ho interpretaríem el mateix.

Segona: quan escric ho faig a la manera de Jackson Pollock, a brotxades individuals gruixudes o primes inconnexes entre elles. Que no s’entén què dic si no s’arriba a veure-hi el quadre sencer.

Fa un dissabte Mercè Ibarz ja m’ho va recriminar. Ni sé explicar ni se m’entén gens.

Estic suspès sine die, doncs.

Després de “parlar del meu llibre” passe a intentar esclarir el meu comentari a tenor de les apel·lacions subsegüents:

3. Sr Mascarella:
per a mi “romandre acompassats al desenvolupament natural de l’univers.”… és saber-nos que els humans som la part prescindible de la Terra. De fet, l’univers porta milions i milions d’anys sense que els humans li fem cap falta. La manera de sobreviure passa per entendre petits bocins de com funciona aquest enorme TOT, si més no, la petita parcel·la on vivim. I acompassar-la amb eixes lleis que encara desconeguem.

Per això l’art és tan important, perquè és fet per aquelles formiguetes que se n’ixen de la manera rutinària d’ésser al món. Descobrint als altres, per atzar possiblement, quel com que la resta desconeixíem. Hi pose per exemple Antoni Gaudí i Cornet: el primer arquitecte del món “filogrecollatí culturitzat” que repeteix els models estructurals dels vegetals i formacions naturals tectòniques.

Continuaré més tard…i excuseu-me ser tan plom…

——————————————————————————————————————————————————————————————————–

Jesús A. Sànchez:

“El comentari del Sr. Blesa no sóc capaç d’agafar-per cap costat. No entenc a on pretén arribar … No ja, és clar, la seva animadversió cap a la revolució bolxevic, sinó que sembla negar valor a tot acte revolucionari com a acte amb capacitat de canviar el poder.”

Tot el contrari. Sé de la meua incapacitat intrínseca a fer-me entendre. Si ha vist i llegit he repartit llenya a la revolució russa (transvestida de soviètica) que fa seu l’imperialisme rus.

I, ja entronitzada en el poder, acaba per devorar a aquells que hi havien bregat per a aconseguir-la. De fet, és el típic reflex de que tota revolució porta adherida la seua pròpia contra-revolució. Veja’s on acaben W. Kandinsky, Leonidov, Ginzburg, El Lissitzky, Maiakovsky, Malevitx, Melnicov, etc.
A l’exili o a l’ostracisme perquè el soviet, ja manant, decreta que eixes expressions no són enteses “pel poble” i cal tornar als palaus i les expressions artístiques d’èpoques tsaristes evident des de Josif Stalin (un altre col·laboracionista georgià, no-rus, com Bonaparte tampoc n’era, de francès.)

Que és el mateix que fa la revolució francesa: Quatre pilars. No tres com ens han instruït i ocultat. Llibertat-Igualtat-Fraternitat i PROPIETAT.
Però per als membres de la seua tribu: els francesos.

La resta del món som llurs enemics a abatre si no esdevenim “francesos”, és a dir fem una tribu de desconeguts amb un catecisme que només estava implantat en 15 dels 83 departaments de l’hexàgon de Vauban. Una minoria supremacista jacobina contra uns majoritaris girondins però dispersos i inconnexos.

Vaja, una formulació idèntica a la dels “reinos de Taifas” de què parlen els espanyols encara a dia d’avui. Però formulada 3/4 de segle després.

Que, acàs l’Abbé Grégoire no és un teòric lingüístic i aniquilador de la diversitat natural humana tant o més perillós que l’Antonio de Nebrija o Juan Diego?

https://ca.wikipedia.org/wiki/Henri_Gr%C3%A9goire

Avance que qui entrà al Capitoli fa una setmana són els mateixos “sans Culottes” francesos, els éssers més desgarriats de la seua tribu que van acabar unit-se amb els burgesos més poderosos i jacobins.

Els nostres “Catalunya en Comú o Esquerra Unida del País Valencià” l’esquerra més radical i desarrelada que acabarà sent integrada pel jacobinisme més ferotge. Comuns i Bancs de Sabadell, la Caixa, i Josep Bou, Tarradellas, Juan Roig, etc.

Ho desenvoluparé quan puga….ara haig de dissenyar per a demà sense falta….nanit

———————————————————————————————————————————————————————————————————————

Un dia i mig després, hi reprenc la resposta als comentaristes per a intentar arribar a explicar allò que volia:

Per a mi és fals que la llibertat només és possible quan hi ha “lgualtat”.

Quan vaig enumerar el 4t pilar de la Revolució Francesa, ja vaig donar la primera pista: tots naixem amb recursos diferents. I ja arranquem des de posicions de desigualtats evidents.
Ja sia per herències, propietats, etc. Servidor ve de molt avall: pràcticament de la merda de competir en una Univ Politècnica de VLC dominada per l’OPUS DEI més colonialista. Per a aprovar calia ésser de l’exigu 10 %, l’altre 90 % no hi aprovava. Ahí teníeu a Pepito competint amb els fills de totes les promotores de València, fent els projectes els arquitectes que tenien llurs “papàs” en nòmina.

I com la cosa era “fàcil” em vaig obligar a fer el màxim de faenes, exàmens, presentacions, etc en català, quan no hi havia cap llei de normalització lingüística a cap país català. Parle de 1980 fins a 1991.

Dues carreres politècniques arquitecte tècnic i arquitecte, sempre a contrapèl i treballant per a poder pagar-me-les perquè a casa meua no hi havia marge econòmic.

Torne al solc de la QÜESTIÓ: naixem desiguals en recursos però és que repetim la mateixa regla universal de que no hi ha res “igual” encara que siga de la pròpia espècie. En una figuera no hi ha dos pàmpols iguals. Ni en cap altra figuera tampoc.

La regla universal és ésser “desigual”, La “Igualtat” de la revolució francesa era que tots els francesos foren “iguals davant la llei”. Una idiotesa perquè com no tenim els mateixos sempre seren “desiguals” davant d’aquesta. I els “contactes” i “connexions” amb el poder també són desiguals entre els “ciutadans”.

Sóc pèrit judicial des de fa 22 anys, dels pocs que cada cas l’agafa i l’escoadrinya des de tots els angles per a emetre un dictamen; i n’he vist tota mena d’aberracions i sentències increïbles.

Una altra cosa és, que com a “desideràtum”, intentem des de la nostra visió “ètica i moral” particular reequilibrar aquestes condicions de desigualtat que n’esmenta Minguet.

I és ahí, on intervé la “llibertat individual” de cadascú.

Com a llibertari sempre he escrutat tots els poders als que estem condicionats cada ésser de la terra. No només els humans. Quines són les forces tel·luririques que ens condicionen
per a no desenvupar-nos al màxim.

Cercar aquelles lleis de l’univers que fan que cada ésser i cosa siga com és realment.

En anterior comentari vaig esmentar l’arquitecte Gaudí,….com a hereu de l’herència filogrega, però és que hi ha tribus africanes que segles abans arriben al mateix lloc que Gaudí sense éssers hereus del compendi cultural heretat dels grecs, hel·lenistes i romans.

https://blocs.mesvilaweb.cat/josep_blesa/peter-rich-larquitecte-mandelia-1/

Com hi han anat a “inspirar-se” d’altres arquitectes, com ara Maximilian Fuksas, Bernard Tchumi o pintors com Picasso, Miquel Barceló, etc.

I aquest mateix “internacionalisme” és el que ens fa esdevenir “universals” per a anar a la recerca de “lleis naturals” que no depenguen del substrat cultural de cada tribu o nació.

I això és el perquè posava en connexió diacrònica als “sans culottes” i els assaltants al Capitoli estatunidenc (els blancs més desgarriats hereus del May Flowers) o els manifestants de Jusapol rodejant el Congreso de diputados a Màdrix o baixant per la Via Laietana de fa 2 anys.

O els més desgraciats de l’estat español, per exemple conegut, votant els partits del règim colonial des de les colònies ocupades que amb el seu vot intenten no anar a pitjor, sense la menor anàlisi crítica on som. Fugir del foc per a caure a la brasa. Els extrems, no és que es toquen sinó que acaben anant-hi plegats.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en INTERSECTIONS, Letters el 23 de gener de 2021 per josep_blesa

3r PREMI. CONCURS D’AMPLIACIÓ DE L’AJUNTAMENT D’ALTEA (MARINA BAIXA) I ORDENACIÓ DEL SEU ENTORN URBÀ.

Deixa un comentari

Com les imatges no s’hi veuen bé us enllacen al nostre web:

https://www.blesarqestudio.com/va/projectes/concursos/concurs-de-idees-ampliacio-ajuntament-d-altea

L’objectiu d’aquesta proposta es centra en la reordenació de l’espai urbà prioritzant un ús de vianants, i creant una connexió mitjançant una passarel·la amb la part antiga del municipi per donar-li una nova vida a l’espai urbà, i d’altra banda, l’ampliació de l’actual edifici de l’ajuntament per adaptar-se a les noves necessitats que es plantegen.

 

Per això plantegem una idea conjunta d’urbanització i ampliació d’espai destinat a Ajuntament que solucione els problemes de connexió entre els espais urbans separats pel traçat de la línia ferroviària i millore la urbanització existent en l’actualitat, limitada pels traçats viaris, els aparcaments públics i la línia de ferrocarril.

La premissa principal de la nostra proposta gira al voltant de la connexió visual entre Altea Dalt i Altea Baix. Dues parts d’un mateix poble, dues fites com a posada en valor de la revitalització de cadascuna de les zones. La llum serà l’artífex d’aquesta connexió.

 

El que busquem és una urbanització de l’espai públic amb un llenguatge comú que permeti la lectura de tot el conjunt d’intervenció com una unitat, jugant amb la pavimentació, mobiliari urbà i zones verdes, el que ens permet crear una imatge unitària de tota la nostra àrea d’intervenció, i dotar de personalitat a l’espai públic.

L’ajuntament es converteix en la fita d’Altea Baix i mitjançant una passarel·la-mirador que actua a manera de cicatriu entre les dues parts de la població s’aconsegueix un espai versàtil, sostenible i actua de catalitzador per redescobrir la Vila d’Altea.

PS: Bo, un tercer premi. Aquesta vegada amb dotació econòmica. D’altres vegades eixe mateix lloc tercer a la Plaça de l’Església d’IBI, fou sense.

Agraïment a tot l’equip:

Pablo Palmero (arq.), Pilar Polo (projectista i coordinació de tasques), Immaculada Hernàndez (arq.), Àngel Puig Soler (arq.), Fernando Nebot (enginyeria industrial), Rubén Alsina (Arquitecte Tècnic-Enginyer de la Construcció), Rafa Ybarra (Enginyer de Camins, Canals i Ports) i Pepa Leyda i Salvà (Coordinadora i avalentadora de tots nosaltres). 

 

El jurat ha dit això de la nostra proposta:

El jurado propone conceder el tercer premio al trabajo con el lema:

B00001

Se destaca la destreza funcional en la conexión de la Altea de Dalt con la de Baix, con
un paseo arquitectónico en una rampa reconocible intuitivamente, que desembarca en
una plataforma elevada y relacionada visualmente con la plaza principal del
ayuntamiento. Se valora la ocupación de la planta de ático para actividades municipales.
El jurado habría valorado una imagen institucional más clara del edificio, una menor
ocupación del espacio público de la plaza para mejorar su versatilidad de uso, una
permeabilidad de la misma hacia el interior, y extender el ámbito de actuación al
espacio ubicado entre el edificio y las vías del tren.

 

Sobre això de la “cultura igualitària” d’En Joan Minguet

Deixa un comentari

Estimat i seguit Joan Minguet:

Després de llegir i meditar el teu article d’aquesta setmana em permet fer una llambregada des d’un altre angle de visió.

https://www.vilaweb.cat/noticies/em-sento-orfe-de-cultura-igualitaria/

Vaig a discrepar amb tu una miqueta, o molt. Sobretot amb això de “cultura igualitària”…que no deixa de ser una “botada” o “boutade” si ho volem a la francesa.

M’explicaré: l’art, el seu pòsit perllongat, ço és, “la cultura” és “per se” comunicació dinàmica.

Igual l’emissor no ha expressat tot el que volia, però sempre podem trobar una espurna amb què trobar un filall que reconvertisca això que percebem -que hom pot semblar- anodí i insignificant en un esperó en l’acollida del receptor. I fer-ne una amplicació o esguard sobre el mateix tema.

Recorda aquella escena d’Amadeus on un compositor feia amb quatre notes una tonada, i Mozart, amb aquelles mateixes notes li’n dóna un ritme i tempo diferent, fent-hi una creació nova. És el diàleg i la col·lisió de percepcions diferents.

El propi impuls de qualsevulla cosa creada ja posseeïx la capacitat d’ésser un fet desigualitari.

Igualar la societat seria encotillar-la.

Encotillar, ens duu a més del mateix.

A l’avorriment i la iteració fins a l’infinit.

La Natura ens ha ensenyat que no hi ha dos individus iguals de cada espècie, encara que la nostra abstracció dissetesca d’un racionalisme irracional ens ha dut a apartar les diferències per a trobar “igualtats” que podem capir al nostre enteniment.

Mai no veuràs 2 pàmpols iguals en la realitat. Ni dos caragols per molt que ens semblen idèntics, així al’engròs. Per què no hi parem atenció.

Si has visitat el Japó i/o l’has recorregut o t’has embadocat amb un art que sembla parsimoniós i essencial mai no veus dues posades en escena d’una sala tan desproveïda de decoració i minimalistes. Ni dos carrers, ni dos jardins que tarden anys a deixar les branques fent escultures.

A tall d’això, i com sóc un fan de la tv des de sempre, perquè podem trobar des de eixa posició de receptor una reelaboració d’allò que és una “ful empaquetâ” com diem per ací.

Anècdota categòrica. Jo sempre empre els “exempli” lul·lians per a no care en l’abstracció i provar d’estar ben agafat de la realitat:

L’abstracció és interpretatativa, el discurs, descriptiu.

A principis dels 1980′ feien un programa els radiofònic en RNE conduït per un tal Alfonso (no Sánchez, sinó el seu substitut de cognom que no recorde a hores d’ara) després de l’emissió de la pel·lícula per TVE1 on participaven els oïents que discutien sobre la mateixa.

Aquella nit de dissabte varen projectar “Un home anomenat cavall”

https://ca.wikipedia.org/wiki/Un_home_anomenat_Cavall

Adjunte la versió Wiki explicada en español perquè és millor que la catalana i, fins i tot, l’anglesa, tret de les típiques simplificacions nacionalistes españoles que confonen “quebequesos amb “mestisos”.

Fet i fet, el programa radiofònic anava desenvolupant-se amb les telefonades dels oïdors españols farcidetes de “lloc-comunisme” sense penetrar al moll de l’os que tenia.

Fins la meua aparició en antena, en què vaig explicar amb la contundència i vidriol que em caracteritzen, i més tenint 20 anyets, la següent explicació:

“El personatge encarnat per l’enorme Richard Harris som els immigrants castellans que venim a d’altres nacions sotmeses a l’estat espanyol. Som persones que arribem a una altra societat-nació diferent a la nostra pròpia però que és la del nostre lloc actual on som acollits i integrats.

L’esforç d’integrar-te és representat en el film per totes les accions que la tribu índia fa fer al protagonista del film, fins al punt de mantindre el seu orgull innat de persona que intenta assimilar aquells comportament en què va ésser educat com a senyor britànic i no en els dels sioux o dakotes, no recorde ara, fins a enamorar-se de la filla o germana del “cap” de la tribu i per amor es sotmet aquell ritual penjat del pit fent-lo rodar sobre el foc per a esdevenir “un indi més entre tots ells” i acabar aparellar-se amb la protagonista índia.”

Recorde entre boires que fins i tot s’enfrontà a la cavalleria ianqui o canadenca, els seus antics “iguals” per a defensar la salvaguarda de la tribu, fins i tot, mort l’indi Cap, l’integrat representat per Harris esdevé el Cap ell mateix d’eixa tribu.

La resposta del conductor del programa fou la següent:

“Tiene usted más imaginación que Luis (Lluís) Lúcia, aprovechando que nos llama desde Valencia” dejémoslo estar desde ese punto de vista.

I en literatura igual, un servidor de vós, té tots els seus llibres subratllats, anotats i discuteix acaloradament amb llurs autors.

No tenim temps per a avorrir-nos malgrat que de vegades ho sembla.

Tot depén, al capdavall del receptor i el bull de les pròpies neurones.

Joan no cal ser tan despreciatiu…quasi sempre podem trobar la veta per on traure-li’n el suc.

La llibertat és tant de l’emissor com del receptor.

Avui precisament pels mitjans que tenim mai no estem sols. Sempre estem ben acompanyats.

Mai orfes.

Una salutació d’un seguidor teu.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Indiscreet window el 11 de novembre de 2020 per josep_blesa

BIBLIOTEQUES, ARQUITECTURA…..I MOLT MÉS.

Deixa un comentari

Un llibre, no ho és fins que una persona el llig. Un llibre es pot llegir tot sol o en companyia d’altres. Un llibre es conversar amb aquell que l’ha escrit. Mai no estàs tot sol en llegir. Els llibres són accés a la informació. L’acumulació d’informació és coneixement. La diversitat de coneixements crea esperit crític. Obliga a triar. L’esperit crític es desenvolupa mitjançant d’altres parers sobre un tema que ens ocupa i entreté. Per això llegir i debatre és lloc de trobada. Una acció que crea inclusió dels diversos. Açò és sociabilitat entre iguals. Per això el tracte crea obertura i acolliment d’altres.

Els llibres són tan diversos com els éssers humans. Perquè som diferents, com els llibres. Sorprenentment llegir és interpretar. Allò que aquell altre diu i tu entens. Si rellegim un llibre ens meravella trobar més coses que l’altra vegada anterior. Perquè aquell i aquest “jo”, som uns altres.

Que, endemés de lletres, en duen símbols, motius gràfics i d’altres objectes que conformen llur estètica. La seua plàstica també ens en parla. Per això és tan important l’embolcall i el grafisme interior. Llurs variades tipografies.

Avui els llibres ja no són només de paper sinó que han esdevingut aparells electrònics amb els quals llegim lletres, dibuixos, pel·lícules i un inabastable conjunt de sensacions que ens ajuden a fer el nostre entorn apte per a conviure, informar-nos i formar-nos en comunitat humana. Igual que s’esdevenia quan eren de paper només.

Els conceptes i accions fonamentalment humanes romanen però les maneres evolucionen. Eixa mateixa evolució tecnològica fa l’ús vaja variant i adaptant-se a cada moment de la vida dels grups humans. Talment com ha evolucionat la pintura des de les rupestres a les parets d’una balma fins les instal·lacions actuals en mig d’un espai públic o els museus.

Hem fet aquesta introducció des de l’objecte al qual es ret homenatge en aquesta exposició de la Festa Estellés 2020 a l’Ateneu de Bétera. El llibre és, però, Els Llibres, uns estintolen uns altres o els repliquem. Així construïm el(s) discurs(os) d’una societat. Per analogies i/o per contrast. El que el fa esdevenir un mitjà de comunicació. Fa molts segles entre erudits copistes dels monestirs. A partir de la impremta del segle XV començà a ésser un fet entre entesos lletraferits, després entre capes més amples dels il·lustrats del segle XVIII. L’esclat del segle XIX el fa esdevenir un fenomen de masses. Fins la banalització actual dels Planeta i altres gran editorials que han aconseguit banalitzar-lo tant que serveixen per a decorar estances. I que siga solament de ser les cobertes sense cap llibre endins.

Com hi hauran percebut fa estona que vaig escapolint-me del tema que se’m va encomanar. Escriure-hi sobre l’arquitectura i les biblioteques. Doncs no. A un servidor de vostès i d’aquesta màtria que m’acull la vida li agrada anar des de les petites coses i obvies fins les grans.

Mètode empíric d’arrel anglosaxona front a l’abstracció grandiloqüent d’arrel francòfila.

Quan tenim molts llibres, tant a títol personal com a nivell social, ens cal l’espai per a encabir-los i conservar-los. N’esdevé un fet social i d’encontre. Llavors ens fem prestatgeries i armariades a casa o recintes públics on anar-los a consultar, llegir o passar l’estona, si més no, acompanyat per d’altres individus que fan el mateix que tu . I qui diu llibres pot dir diaris, revistes, CD’s, films, filmines, o qualsevol altre mitjà passat, actual o actualitzat. Avui diem biblioteca a un lloc que realment és molt més: una mediateca. De fet, molts exemplars per a conservar-los n’han calgut ser digitalitzats per a conservar-los. A una biblioteca anem a estudiar, a informar-nos i formar-nos. I en certa manera es converteix en una mena de museu-cine-sala d’exposicions, sala d’actes, de presentacions, conferències, debats, etc.

Convertint-se en un(s) espai(s) multi-usos on els esdeveniment (events com diuen les gents coentes i kitsch actuals als actes i esdeveniments).

Vull deixar per escrit -com a falca- l’estranyesa que em produeix el mot EVENT. Paraula que vaig descobrir en un parell de llibres comprats al museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) en 1995, on feien una exposició sobre l’arquitecte suís Bernad Tschumi. Els llibres que n’eren un en una mateixa edició en què el primer era el teòric i el segon les aplicacions pràctiques tant construïdes com propostes. Architecture and Disjuction i Event-Cities (praxis)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un llibre avantguardista de base deconstructivista que impregnà totes les altres disciplines. És a dir, que de-construïa el “discurs” anquilosat que havia generat el postmodernisme i la filosofia feble. Aquella que relativitzava i banalitzava tot, fins i tot, el terrorisme d’estat. Recorde un episodi revelador en el llibre d’en Tschumi, professor de la Architectural Association of London, qui organitzà amb els seus alumnes uns actes d’instal·lacions arquitectòniques a alguns barris de Derry, (en gaèlic la capital d’Irlanda del nord, el que els anglesos, llavors, en deien Londonderry, si bé recordeu) i la policia britànica desplegada allà els confonen com a membres de l’IRA prohibint-los les actuacions urbanístiques.
Tornant, de bell nou, al tema de les biblioteques, cal dir, després de l’exposició inicial, que han de ser espais arquitectònics on es conjuminen una sèrie de fets:

-El respecte entre tots els seus usuaris.

– La igualtat entre ells.

-La col·laboració i la sinergia entre diferents per a millorar la informació i el coneixement de qui hi acudeix.

– Que ha d’ésser un espai social inclusiu i acollidor.

– D’estudi i reflexió individual i –a poder ser- col·lectiva.

– Una biblioteca escolar o pública, és sempre un espai social i col·lectiu. A tenor d’açò recorde Joan_Francesc Mira, que me’l trobava molts matins a la del col·legi d’arquitectes estudiant l’arquitectura dels Borja, on Fina Alberola, la dona d’Alfons Cucó, ens feia de bibliotecària i es sabia tots i s’havia llegit o fullejat molts d’ells per a catalogar-los.

– Una biblioteca en el sentit de mediateca té uns objectius que cal preservar i programar de bestreta.

-Qui acudeix a una és perquè té unes necessitats vitals concretes i llurs rectors han de donar solucions ad hoc.

– Les biblioteques han de ser espais fluids i flexibles. No estancs com ens passava en la de la vella UPV, plena de caus privats insonoritzats i estancs sense finestral i on només entrava llum per claraboies zenitals.

– L’espai cal que siga suggerent i que la vista, de tant en tant, guaite cap a l’infinit per a relaxar-se.

– L’arquitectura d’una biblioteca cal que siga destil·lació del seu temps i de la seua societat.

– Avui en dia, mitjançant la digitalització i internet en un petit espai podem encabir tot el saber d’una època. Produint-se un efecte paradoxal: la desglobalització de la globalització. Si des de final de la 2ª guerra mundial els centres de poder havien intentat acaparar i atraure les ments més meravelloses, avui cada lloc del món ha de ser un centre de coneixement de la totalitat del món i llurs infinites formes descentralitzades.

A tomb d’açò fem un discret repàs històric:

1) La Biblioteca d’Alexandria. Egipte. De Ptolomeu II (285-246 a. C) sent cremada en temps de Juli Cèsar. Amb 40.000 volums i centre del coneixement hel·lenístic.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1. Reconstrucció per NixPixMix (treta d’internet). Curiosament els egipcis denominaven les biblioteques com a casa dels llibres o de la vida. Aquesta és la més coneguda.

2. Hosni Mubarak impulsà la construcció d’una moderna en recuperació d’aquella realitzada pels arquitectes escandinaus SNØHETTA, CHRISTOPH KAPELLER, KJETIL THORSEN, CRAIG DYKERS.

4. Biblioteca vaticana vers 1448.

 

5. Els Scriptorium. Tots tenim en la ment la novel·la El Nom de la Rosa d’Umberto Eco i el film on Jorge de Burgos, el bibliotecari cec, el situa al monestir de Sant Domènec de la Calçada, prop d’aquella ciutat castellana. Els Scriptoriums no eren talment llocs on hi havia llibres, més aviat es copiaven manuscrits i interpretaven textos antics grecs i romans. Al remat esdevenien biblioteques.

6. Biblioteca Nacional de París (Foto cedida pel MoMA de NY). És a partir de l’assentament pràctic del concepte de servei públic després de la Il·lustració i l’avanç de les tècniques constructives estructurals del ferro colat que Henri Labrouste Les seues lleugeres estructures metàl·liques donen lluminositat i contingut espacial a dos biblioteques i edificis culturals a París: les biblioteques Nacional i la de Santa Genoveva.

7. Biblioteca Nacional de Santa Genoveva de París. (Foto cedida pel MoMA de NY).

8. La Biblioteca Nacional Valenciana situada en el monestir jerònim de Sant Miquel i Els Reis (impulsat pel duc de Calàbria, Ferran d’Aragó a Tavernes Blanques al segle XVI) i que a partir dels fons bibliogràfics del patrici suecà Nicolau Primitiu Gómez i Serrano s’ha convertit en el fons bibliogràfic més important en territori valencià.

9. Concert i classe musical a l’interior d’un dels claustres de Sant Miquel i els Reis.

 

10. Interacció entre tots els elements de l’entorn. Aules, vegetació i zones de circulació de vianants i de jocs a l’exterior.

11. I per a finalitzar una proposta pròpia de l’estudi Josep Blesa, per a l’ESCOLA GAVINA, Coop. VALENCIANA, on esvaïm totes les parets i els murs són de vidre i la protecció solar es fa mitjançant una imperceptible xapa microperforada que fa que la biblioteca s’escampe per l’exterior i els alumnes i professor practiquen allò tan antic com eren les classes dels peripatètics grecs i les contemporànies escoles ESCANDINAVES.
On l’escalfament ambiental es produeix mitjançant el terra radiant impulsant la calor per circuits d’aigua escalfada pel sol i maquinària de geotècnia.

A Bétera, a 1 d’Octubre de 2020

Josep Blesa i Morante, arquitecte.
En representació d’Estudi d’Arquitectura Josep Blesa, SLPU.

“VIL·LA SORRA’s LOGO”

Deixa un comentari

Hem quedat els vuitens (8è classificat) de 48 participants amb només 3 estrangers: un japonès, un estudi barceloní i nosaltres; la resta italians. Aquest és nostre text explicatiu:

 

 

“This proposal LOGO about competition “VILLA SORRA’s LOGO” is intended to become a known brand so, working both ways, with or without letters as title and subtitle.

 

It works to underline the history of Reggio Emilia, its environment, architecture, and landscape from Villa Sorra which belong to own the place of exceptional roots.

These features are aimed through the color palette around the Villa, its green surroundings, and the soft coloring of its food, art-&-craft products.

If you would apply it to any place –independently its size- is always possible. As you can see on cards, bottles, bags, napkins, urban spots for advertising, fabric flags to receive any great event that to be presented.

This logo brings hidingly up the implementation of the Aurea Section on throughout the whole logo design. Put the light on the relation between Nature pattern and Emilia’s human facts.

Even, moreover, you can pick each component element up, and separately you can join in a new composition to adapt to others without losing its own character.

Because Villa Sorra’s shape recuts the skyline joining both: Sky to Earth.

This is its strength to show from the subtle way means this Logo.”

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 27 de juliol de 2020 per josep_blesa

ACTE DE VIOLÈNCIA ESPAÑOL CONTRA L’ESCULTURA D’ENRIC MESTRE

Deixa un comentari

UNA ESCULTURA PÚBLICA DESAPAREGUDA, OBRA D’ENRIC MESTRE.

 

Tots, alguna vegada o moltes, hem vist / contemplat –en anar cap a l’aeroport de Manises, des de València– la presencia destacada de la seua escultura cerámica (580 x 800 x 100 cms) inspirada en la forma potent d’una ALA DELTA, amb colors blaus en degradació i un fort dibuix geomètric, que reforça l’estructura concebuda.

Obres Públiques l’hi va encarregar allà per l’any 1984.

Això de l’ART, amb majúscules, és la força tel·lúrica d’aquesta terra incansable.

I eixe ACTE VANDÀLIC el producte d’un Estat polític putrefacte i anorreador de societats civilitzades.

De fet, el catedràtic Enric Mestre, tenia ja preparades, al seu taller, algunes plaques ceràmiques per a fer reparacions a l’escultura.

No ha estat la primera vegada que, al llarg d’aquests anys, l’han pintat, picat o colpejat.

Hi ha gent així, que no respecta el patrimoni públic comú.

Vandalisme plural i pense que, encara hui, inevitable, per molta pedagogía que es puga fer a favor de l’educació artística compartida.

El fet vertaderament sospitós es que, fa uns dies el mateix Enric Mestre es va desplaçar a Manises, per a adquirir diversos materials per a seguir experimentant al seu estudi-taller.

I en arribar, al gran revolt que condueix cap a l’entrada de l’aeroport, va girar el cap, com ha fet sempre, per a saludar la seua peça… i l’escultura no hi era ja.

Máquines i camions removien / acumulaven la terra, prop de la carretera i del pont.

Preocupació, gestions, preguntes a l’Ajuntament, a l’aeroport, als ministeris implicats, a les persones que hi eren…

Ninguna sabia donar una explicació justificativa de la desaparició de la peça cerámica d’Enric Mestre, sense haver rebut, com calia, per la seua part, cap información o communicat, al respecte, de les possibles autoritats intervinents, com autor de l’escultura; subjecte, doncs, d’uns drets morals, propis de la seua autoria.

Tot fent la recerca de la misteriosa desaparició que hi han aparegut en diversos mitjans… sense poder trobar una mínima pista.

Per aquest motiu he redactat el present escrit informatiu… per si a les xarxes socials podem rastrejar algún fil conductor del que ha passat a la rotonda de l’aeroport…

També pense comunicar el fet a les associacions culturals implicades. Aquestes aventures institucionals (vandàliques) que afecten al patrimoni cultural no poden deixar a part les bones practiques… que tant ventilen els poders polítics, en interessar-los el tema.

Lamentable i indignant. el que estem vivint, en aquest cas…

Hi som, doncs, a la nostra terra. Una terra conquerida amb violència als seus ciutadans…que mai no cessa.

És la nostra TERR*RRA, però no tenim el domini sobre ella, encara, ni tan sols de nosaltres mateixos, els seus ciutadans.

Però el tindrem a no tardar //*//

M⊡dular (Honorable Mention). Mòduls x COVID-19

Deixa un comentari
We have just received an Honorable Mention from Italy for this job.

“Nowadays the human being is suffering a pandemic disease (COVID-19) with huge devasted consequences.

Designers and manufacturers must be committed to providing support in this emergency situation.

The idea was born small drawings which show here:
 

 

The modular design M⊡. 

 

 

 

 

 

The modular design MO. is characterized by its flexibility, fluidity, and convertibility to be

a workspace, a domestic environment, a small living room within an exhibition, or a

multiple emergency module.

The main idea of the design is based on the inverse symmetry that implements the

separation of each patient and provides functionality to the set, providing not only the

necessary comforts to patients but also the needs required by healthcare professionals.

MO. begins from a grill of 600 x 600 cm x 300 cm, by a Dutch pattern 30 x 30 cm in both

directions.

We are choosing to develop the last option so that it can be used in these cases. It is

centered on a module, but the organization and interconnection between the pieces are

possible by creating lattice systems for the development of a continuous modular

building since we are seeing large spaces these days to care for infected patients.

 

These modules are made using a wood reticular system 6×6 by Cesare Roversi. We want

to study the behavior of materials, especially wood, in relation to the virus COVID-19.

There are several reasons to believe that its behavior against the virus is better

compared to steel or plastic.

After doing some research we have discovered that the virus lifetime lasts three to four

days on those surfaces, but on wood, fabrics, or paper it only survives between one to two

days. Moreover, COVID-19 just lives 4 hours on a copper surface, but cuprous oxide paints

and coating are toxic.

 

 

 

 

 

 

The first idea when you think of an emergency module is cold, lonely, bed-filled spaces with no privacy.

 

A cross in the centre of the composition organizes the space in four rooms.

Each room can be used for a different activity with privacy but, at the same time, giving

fluidity and flexibility to the spaces so that the medical attention could be as fast as

possible.

The program contains two rooms with beds, sanitary material and support furniture for

both patients and employers. It also contains a restroom for staff and for family visitors.

All this in a warm environment with kind materials and vegetation that acts as a filter

and contributed to creating a positive atmosphere.

Finally, there is a meeting space with controlled lighting and acoustic materials to

respect privacy.

The design also incorporates a fabric curtain with guides to offer privacy to patients.

 

 

 

 

 

Because of this, the solution we offer is to varnish the wood with a

copper-based natural essential oil, improving our wooden material design by covering it

with a varnish composed of thymol plant around 1’6 %.

The Square: This aspect creates tension between the planets and points involved. Tension is necessary in order to stimulate action, but too much tension translates to stress.                          The planets involved in a square are acting at cross purposes.                                                         With squares, we may overdo and run into countless obstacles before we “get it right”. However, squares force us out of complacency and get the ball rolling. Squares are often more difficult when we are young, as these aspects force us to grow and learn our lessons.
Aquesta entrada s'ha publicat en General el 2 de juny de 2020 per josep_blesa

Unifamiliar entre mitgeres per a R.S. / One row-house for R.S.

Deixa un comentari

Aquesta intervenció naix d’una situació estranya com és la solsida de un parell de forjats en una rehabilitació que estaven fent els propietaris amb un parell d’arquitectes guardonats en 2016 pel Col·legi d’Arquitectes.

Atribuïsc la fallida a una praxis dolenta del constructor que, en situacions de crisi, els tècnics ens deixem arrossegar per la necessitat i la manca de previsions.

La Llei 07/1997 de liberalització generalitzada del mercat pel ministre Sr Rato ens va deixar als peus dels cavalls. I guaita que a mi m’agrada el mercat lliure, però amb un mercat transparent de lliure competència i no mediatitzat per milers de trampes i paranys.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En eixa situació dramàtica els propietaris es dirigiren al COATV per a demanar per algun arquitecte que els poguera defensar en la demanda civil que anaven a interposar contra els tècnics. Els donaren un llistat i enviaren a cadascun un escrit on explicaven a grans trets la circumstància. En el dit llistat es trobava el nostre estudi.

Nosaltres ens negàrem a passar pressupost sense veure abans la situació. Dient-los textualment: “…en este Estudi no hacemos bunyols sin verlos antes….”, la qual cosa cap dels altres els va dir d’anar a veure in situ el cas. El que els va fer decantar per nosaltres.

Vam muntar l’informe de demanda i es fa produir el judici, el qual vam guanyar, però sense la contundència que el cas requeria, doncs, els pèrits de part de les asseguradores i  tribunals funcionen amb un gran greamialisme corporativista allunyant-se de la realitat constructiva i els costos de mercat. De res serveix si et donen la raó però t’han minvat un 40 % del total del que caldria haver rescabalat els propietaris damnificats.

I ara entra la creativitat més artística, aquella de fer felices les persones directament. Estem acabant el projecte:

Aquella que demana mantindre el màxim per a no depassar el pressupost. Que el resultat, a la llarga, siga una peça autosuficient energèticament i econòmica.

Acoblar l’espai al programa familiar.

Fer-hi que cada espai siga el lloc on es produeixen esdeveniments i trobades familiars, amicals i vitals de tota mena.

Que fluïsquen els espais i l’aire. Que penetre la llum. Que aculla el verd indispensable.

La serenor de les vistes. Heus el projecte que hem acabat aquesta setmana.

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 25 d'abril de 2020 per josep_blesa