ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

3. Sobre el Centre Raimon d’Activitats Culturals (C.R.A.C. de Xàtiva). INFORME DE CONSERVACIÓ ARQUITECTÒNICA I PATRIMONIAL

Deixa un comentari

Informe de Conservació Arquitectònica i Patrimonial del reial monestir i convent de Santa Clara, Xàtiva

Josep Blesa i Morante, Arquitecte i Master en Tècniques d’Intervenció i Conservació del Patrimoni

Rafael Soler i Verdú, catedràtic de Construccions Arquitectòniques de la U.P.V.

INTRODUCCIÓ
Després dels dos documents anteriors l’Informe històric d’en Josep-Lluís Cebrian i Molina (i Josep Blesa), l’historiador que des de fa dues dècades més ha bregat per estudiar el monument i la seua conservació i la Síntesi Arqueològica feta per en Carles Miret, l’arqueòleg que junt a l’altre co-director, en Fernando Cotino, realitzaren les excavacions i posteriors, conferències, actes congressuals, llibres i documents a partir d’elles per les què coneixem els entrevitricolls més amagats condensats del monument i explicats en la bibliografia dels coneixements fins a data d’avui podem passar a donar a desenvolupar l’informe des d’un punt de vista de la conservació arquitectònica en el sentit holístic del terme: des de la materialitat a la immaterialitat que posseeix qualsevol fet artístic i, en especial, l’arquitectura que els acull a tots i ens acull a les persones.

Compositivament el monestir-convent s’articula al voltant d’un gran claustre trapezoidal que tanquen quatre ales. L’orientació respecte el nord geogràfic és nord-nordest. Considerant el carrer de Montcada situat al sud-sudoest. Sobre l’eix sud es situa l’església, i sobre l’ala est les antigues dependències de cuina, refetor, dormitoris, etc. Les ales nord i oest són modernes i seran enderrocades per a construir-s’hi la seu dels Nous Jutjats de Xàtiva que va emparentada amb aquesta intervenció d’inserció del CRAC, per tant, no cal esplaiar-se amb elles sinó al final mitjançant suggerències d’interrelació entre ambdós elements finals per a que queden relligats i es retroalimenten mútuament. L’orientació de l’eix longitudinal de l’església és mirant cap a Terra Santa, (Jerusalem), com sovint passava en el món Occidental gòtic.

Es tracta d’una església uninau (de Conquesta) recta sense capelles laterals entre contraforts laterals actualment o petits segons comenta Sarthou Carreres. D’ací, que Cebrian concloga que la disposició originària del capcer era al revés. Cosa lògica perquè a les esglésies conventuals, i més de clausura, l’accés es fa des dels peus a través d’un atri. O pel lateral des del deambulatori. En l’actualitat tenim un accés lateral i des del carrer. L’església té cor baix i l’alt reconstruït modernament. Originàriament serien voltes de creuria però durant el segle XVII foren substituïdes per voltes de maó en pla (prima). N’està tancada superiorment per una volta de canó rebaixada o, potser, escarsera que ja es determinarà gràficament si som els elegits a intervindre. També entre contraforts fan unes lluernes de volta esquifada de doble curvatura per les què entra llum a la nau en cada crugia des de la llum del sud. Dita volta deu estar feta de dues fulles de primes col·locades a portell, és a dir, en direcció de través, amb interposició d’una capa de guix (algeps negre) o algeps blanc barrejat amb calç. Superiorment es recobreix gruixudament amb capes successives de guix i reblit tapant els alvèols de les costelles entre ella i els murs del carrer per a carregar estàticament, mentre que la banda del claustre posseeixen els deambulatoris gòtics que els feia d’estintolament estàtic. Mentre que el costat del carrer de Montcada cal reblir-los per a que l’espenta lateral siga absorbida pel pes vertical i reconduïda dins del mur.
La teulada es sosté mitjançant una estructura d’encavallades de fusta triangulada amb pendelons (o monjos) que descendeixen des de la carenera unint-se a mitja-mossa. També s’usen fustes travesseres horitzontals a mitja alçada. Per això sorprèn que havent-ne estat refeta modernament no apliquen la triangulació que ve de Pal·ladi ençà. O igual la desmuntaren i la tornaren a muntar sobre l’elevació. Dubte a desvelar. Sobre les encallades les corretges perpendiculars i damunt el tauler ceràmic de primes suportant la teulada de teula comuna o àrab.

L’ala est posseeix la zona de cuina al fons nord i estaria fet a l’estil de cobriment amb bigues amb enteixinats i entrebigat ceràmic pla per a fer els terres (pisos). En filera un cos trapezoidal que articula les ales sud i est ambdues escales, un espai d’accés des del deambulatori junt a la cripta de monges, un espai rectangular i el refetor on menjarien les monges i taponant al nord de l’ala est la cuina amb rebost, piques de Buixcarró buidades a mà i en una peça d’un sol bloc. I possiblement més al fons una zona de preparació amb eixida directa al deambulatori de l’ala nord que ha quedat totalment desfigurat per les dissortades intervencions del segle XIX i XX. Al refetor existeixen dues portes d’arcs apuntats amb carreus perfectament estereotomitzats en branques i dovelles. Amb un subtil bordó que segueix l’encontre amb el mur per a expulsar les aigües de pluja que correrien pel pany de mur i protegir les portes de fusta. Hi ha una porta també en l’espai d’accés situat en el racó. Cal fer esment del caràcter mínim de la decoració que no hem vist reflectit enlloc dels escrits als què hem tingut accés, a tenor de tractar-se d’ordes mendicants (clarisses i franciscans) que practicaven el vot de pobresa i l’escassa ampul·lositat. Sempre paraments llisos i tersos. Els espais són volums clars tendents al paral·lelepípede o al cub.

El murs de l’església són de carreus de pedra calcària així com les portades de l’ala est. Caldria esbrinar si els murs són d’una fulla per la grandària del carreu o , si per contra, en són de 3 fulles. L’aparell gòtic tardo-medieval. Mentre que els murs de l’ala est són de tapia de morter de calç. La socolada sobre-elevada del deambulatori de l’ala sud -uns 70 cm- amaguen les runes dels arcs ogivals gòtics i varen ser amuntegats per a conformar tal basament junt a l’església i a bon criteri caldria desenrunar i recompondre per anastilosi alguns arcs ogivals per a crear una mena de promenade sculptural junt a les altres escultures que aporte Raimon del seu amic Andreu Alfaro o d’altres en una interlocució entre antic i contemporani. A l’estil de les intervencions de recupero portades a cap per Carlo Scarpa en Castelvecchio a Verona o d’altres d’àmbit religiós dessacralitzats. En l’actuació barroca fan un canyís eixalbat que amaga els enteixinats (que podrien donar-nos moltes alegries en fer cales per a observar què hi ha darrere). Fent l’entrega sobre els murs amb una gran mitja-canya fingida que podria estar encamonada rodant tota la sala.

Els elements ceràmics de paviments ja han estat desenvolupats sincrèticament pels membres de l’equip CRAC XXI, Josep-Lluís Cebrian i Carles Miret. Per tant no cal redundar més sobre el tema.

Per una altra banda tenim restes originals del claustre primigeni gòtic en l’angle de les ales sud i est que el treball d’Enric Morera en el seu Pla Especial de Protecció de l’Entorn del BIC ha destacat en verd com a elements catalogats que inclouen la petjada de les bases dels arcs de creuria que conformaven les parts exteriors dels deambulatoris. Endemés dels elements materials com el pou, passeres, canals de rec i conduccions, vegetació, plantes, etc; que podem percebre quan passegem pel claustre en meditació hi ha un parell de temes fonamentals tant al cenobi com a la pròpia ciutat de Xàtiva: l’aigua i la música que produeixen les seues fonts com la llum solar i la de la lluna projectada sobre eixe buit que és el claustre. Tots dos factors cal que siguen recuperats. Així com els silencis, en cant dels ocells, els aromes que convertisquen el claustre un espai de contemplació i atracció.

A tomb d’açò, cal dir que la connexió visual entre el dit espai i la futura amb la Nova Seu dels Jutjats és un element fonamental per incardinar-hi com a hipòtesi de partida tant per a un projecte com per a l’altre que l’esdevenir accidentat de la històries del monument ens ha llegat. Tant si hi ha connexió física entre tots dos com si en són independents. Aquesta intervenció cal executar-la des de la humilitat, no des de la prepotència. Saber preguntar al complex i a cada element quina és la seua funció antiga i quina l’actual. Recuperar tècniques de treball antigues de tot el ventall patrimonial sense tibar les estructures existents. Recórrer a la intervenció mínima i reversible. Destacar i reparar aquells danys existents posant-los en valor i en el temps sense intervencions filològiques d’arrel violletiana que comporten reinvencions fantasioses que jamai hagen existit. Datació del procés de recuperació de cada element dintre el conjunt.

Podríem estar enraonant de materials, tècniques diverses existents en el complex cos a cos edilici quan són els edificis qui ens han d’interrogar malgrat haver dedicat unes investigacions preliminars no sabem encara multitud de detalls ni nosaltres ni la resta de participants.

Per això volem incidir en una tríade de qüestions prèvies.

1. Una intervenció patrimonial com aquesta requereix de la INTERDISCIPLINARIETAT. És a dir, que intervenim molts especialistes i tots han de ser sentits en els seus arguments i fer-los compatibles mitjançant el treball i la creativitat humil.
2. És d’obligat compliment el treball conjunt amb els promotors i directors que duran la sala d’audicions, esdeveniments, conferències, sala d’exposicions, arxiu, etc. I membres del staff i, a ser possible, encarregats i treballadors per a implementar tots eixos requeriments per al bon funcionament de tots els elements com si fóra una orquestra simfònica. Que res grinyole.

3. I molt important un centre com aquest on hi ha materials d’aportació és importantíssim que restauració-conservació i equipament del mateix es conduïsquen alhora. No es tracta de fer un contenidor sinó que arquitectura en el sentit ampli dialogue amb les obres exposades les gents que hi entren.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 27 d'agost de 2021 per josep_blesa

2. Sobre el Centre Raimon d’Activitats Culturals (C.R.A.C. de Xàtiva). EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES

Deixa un comentari

SÍNTESI ARQUEOLÒGICA DEL REIAL MONESTIR DE SANTA CLARA DE XÀTIVA

 

Carles Miret i Estruch (col·legiat núm. 16.344)

Josep Blesa i Morante (col·legiat núm. 4.409)

 

L’any 2008 es dugueren a terme uns estudis previs sobre el conjunt monàstic de Santa Clara de Xàtiva que incloïen una valoració del seu patrimoni moble, immoble i una intervenció arqueològica limitada (codirigida per F. Cotino i per C. Miret), destinada sobretot a establir les línies directrius per a la seua futura posada en valor. La memòria científica de l’excavació fou publicada sota el títol d’Història i arqueologia del Reial Monestir de Santa Clara de Xàtiva (2018) que podem sintetitzar en la bibliografia següent elaborada a partir dels treballs de camp d’arqueologia duts avant:

 

Bibliografia específica sobre Santa Clara de Xàtiva a partir dels nostres treballs:

 

Miret Estruch, C.; Cotino Villa, F.; Rosselló Mesquida, M. (2011): “La ceràmica arquitectònica del reial monestir de Santa Clara, Xàtiva (la Costera, País Valencià)”, Actes de les III Jornades d’Art de Xàtiva, pp. 67-91.

Cotino Villa, F.; Miret Estruch, C.: Rosselló Mesquida, M. (2011): “Excavacions arqueològiques en el convent de Santa Clara, Xàtiva (la Costera, País Valencià)”, en Llorenç Alapont Martín i Xavier Martí Oltra (eds.): Intervencions sobre el patrimoni arqueològic. Excavació, restauració, difusió, posada en valor. III Jornades d’Arqueologia de València i Castelló, Museu d’Història de València, 10-12 de desembre 2010, pp.

Cotino, F.; Miret Estruch, C.; Rosselló, M. (2012): “Un conjunto cerámico del siglo XVII procedente del Reial Monestir de la Assumpció, convento de las clarisas de Xàtiva, La Costera (País Valencià)”, Recerques del Museu d’Alcoi, 21, pp. 79-93.

Miret Estruch, C.; Cotino Villa, F. (2018): Història i arqueologia del Reial Monestir de Santa Clara de Xàtiva, Ulleye, Xàtiva.

 

Des dels quals i complementats per treballs i informes d’altres àmbits de l’estudi del monument com són l’històric, els arquitectònics i constructius han dotat al monument d’un alt grau de protecció (B.I.C.) per la legislació patrimonial vigent. Això el dota d’un protocol d’actuació rígid. Però, per altra banda, es tracta d’un monument reconstruït majoritàriament a partir de la segona meitat del segle XX i d’una heterogeneïtat arquitectònica considerable. Per això, tot tipus d’intervenció ha de tenir ben presents aquestes eventualitats, traient profit de les parts sense valor però alhora sent molt escrupolosos en el respecte als elements originals.

Fet i fet, delimitar l’obra original de la contemporània de l’edifici ha estat una de les escomeses cabdals dels estudis previs: primerament, realitzàrem un estudi exhaustiu, mitjançant cales arqueològiques muràries, dels paraments verticals de tot l’edifici, a excepció d’església i del cor, que restaren fora de la primera fase, i que caldrà avaluar ara novament, amb precisió de cirurgians; per últim, també realitzàrem una sèrie de sondatges arqueològics per establir l’estratigrafia del subsol en àrees obertes, fonamentalment per documentar la possible existència d’estructures en aquestes zones (jardí, sistema de fonts i safarejos) i de la conservació de restes de l’antic claustre. Disposàvem de prou documentació fotogràfica d’antecedents relatius a l’existència d’un elevat nombre de fonts i surgències al pati, la qual cosa comportaria un sistema hidràulic local relativament complex que va poder-se establir en part però que no acabà d’esclarir-se. Com a conclusió, atorgàrem al monestir el valor de veritable document arqueològic, que encara està per arredonir en la present escomesa del CRAC.

L’obra de fàbrica original i els subsegüents afegits delimiten diverses fases edilícies.

Pensem que l’actual projecte ha de fer èmfasi en l’estudi mural, més que en el del subsol, tot i que no s’han de bandejar les magnífiques troballes arqueològiques que s’han produït en el claustre i que, de segur, continuarien produir-se si d’excavara més superfície i més unitats estratigràfiques en aquest emplaçament.

 

Aquesta tria ve justificada també pel caràcter d’urgent que tingueren, o inclús emergent, de la intervenció, ja que, han passat anys des dels estudis previs (2008).

 

L’actuació d’arqueologia murària actual requeria que calgués substituir cobertes que és on quedà oberta o aturada la investigació. És, precisament ací, on cobraria especial importància l’arqueologia aèria o murària. Tal i com va explicitar en la bibliografia ad hoc destil·lada i exposada més amunt. Que no cal reiterar ací per redundant.

Però si la metodologia a emprar a partir de l’actual intervenció del CRAC i els futurs Jutjats: l’estudi exhaustiu dels paraments dels edificis històrics té com a finalitat la identificació i sistematització de les unitats arquitectònico-constructives que constitueixen el procés edilici. Es tracta d’una nova versió arqueològica que ha atresorat en els darrers anys una gran quantitat de reflexions sobre els trets de la diacronia arquitectònica entesa com a dinàmica. I que llavors no vam implementar.

 

És així com proposem les següents accions, que caldrà realitzar sobre els àmbits del torn d’entrada i recepció, església, refetor, dormitoris, cuina, cel·les, etc:

   ‐Descripció dels elements arquitectònics i superfícies i elements individualitzables.

   ‐Anàlisi de les relacions diacròniques (superposicions i reformes) de cadascun dels elements.

   ‐Seqüència estratigràfica vertical.

   -Virtual traducció de les dades de les diferents unitats estratigràfiques murals en

    pulsions de reformes diverses i en les dades de la mateixa excavació arqueològica

    horitzontal realitzada en espais oberts.

   ‐Conclusions que incorporen les dades extretes en el decurs de l’estudi global dels

   paraments i de l’excavació arqueològica en el seu context.

 

Les grans dimensions i l’elevat nombre d’estances de l’edifici, així com els previsibles nivells d’intervenció que pogueren projectar‐se, recomanen una estratègia combinada: execució d’un elevat nombre de nous sondatges murals, sumats als ja practicats, amb la descripció sistemàtica d’acabats de parets, sostres i paviments de cada estança. La finalitat de tot plegat torna a ser distingir entre elements prístins i afegits, però tenint ben present que entre un i l’altre episodi hi ha un llarg reguitzell de reformes datables entre els segles XVII i XIX i que suposen un palimpsest difícil de desentranyar per l’heterogeneïtat de tècniques i espais com vam palesar fa més d’una dècada. En aquest sentit, mereix especial esment el recrescut de la coberta de l’església o la construcció de l’espadanya.

D’altra banda, també caldria intervenir sobre les unitats de condicionament del terreny que foren reblides amb enderrocs després de les demolicions de l’estiu de 1936. Descrits en la bibliografia confegida a l’efecte. Així, com la reforma més recent de l’edifici després de l’episodi de demolició forma la fase més evident i rupturista de les practicades en el convent. La utilització de rajoles de mètrica decimal industrial en els deambulatoris actuals, l’ús extensiu i intensiu de barreges de formigó que veiem darrere les cales que vam fer totalment inadequades i que estan esquerdades per haver fracassat estàticament i estructural, etc., no ofereixen cap dubte sobre la cronologia d’aquestes reformes, que adquireixen un caire fins i tot refundacional per al complex de l’edifici.

Cal remarcar cadascuna de les joies arquitectòniques de Santa Clara i les seues nombroses possibilitats. En primer lloc tenim la cuina, dividida en dues altures per un forjat amb plafons ceràmics recol·locats i un bell arc apuntat, en l’escala de la qual es troba la cèlebre caixa de caragol renaixentista amb decoracions a candelieri que ja han posat en relleu historiadors de l’art: «precoz testimonio de los esfuerzos por declinar un rudimentario léxico clásico, al romano, de pilastras de capiteles de hojas de acanto y molduras diversas, con frontones declinados en una superficie inclinada y ascendente, lo que –en la mirada del hombre del siglo XVIII– sería visto como ejemplo de arquitectura oblicua, de tan honda significación en la posterior cultura barroca de la ciudad. El caracol de Santa Clara supondría a su vez una fértil refundición en el temprano lenguaje “a la romana” del tipo de escalera medieval compuesta con tracerías y arcos góticos de yeso de las que quedan algunos ejemplos como la del Colegio del Arte Mayor de la Seda de València o la del monasterio de Cotalba (Gandia) [Sant Jeroni de Cotalba, Alfauir, la Safor], ésta última ya con una incipiente ordenación del nuevo vocabulario renacentista» (Historia de Xàtiva, 2006: 430).

La connexió de la cuina amb el refetor, l’espai més coherent i unitari de tot Santa Clara, també posseeix molt d’interès, i arqueològicament no presenta excessius problemes, pel que hauria d’esdevenir un punt clau del projecte. Precisament en l’interior del refetor es trobava l’obra pictòrica més eminent de la col·lecció de les clarisses, el quadre de la Sant Sopar d’en Vicent López Portanya, que ara custodia el Museu de Belles Arts-Casa de l’Ensenyança. La planta superior del refetor, la dels dormitoris antics, està en deficient estat de conservació. L’església, el cor i la coberta (amb el fustam i les passarel·les ben conservades però que caldria vigilar dels atacs dels xilòfags en estar obert els finestrals i l’existència de filtracions per la teulada) també és un altre conjunt molt destacable, així com l’accés a l’espadanya, trànsit caracteritzat per les gelosies que donen al carrer de Montcada i amb grafits de diverses cronologies. No poden deixar de banda els, si més no, dos espais funeraris identificats en Santa Clara: la petita cripta que vam excavar, ara buida, que dóna al claustre i on se suposa que en el seu dia es trobava el sarcòfag de na Saurina d’Entença, i el cementeri recent que fita amb l’avinguda de Selgas, on també es localitza el principal vas funerari. Per últim, cal no oblidar la recuperació de l’escala «secreta», la pintada amb angelots barrocs, un dels racons més pintorescos i atractius del cenobi.

 

Pel que fa als espais oberts, el claustre, amb les seues espècies vegetals característiques, els seus recorreguts d’aigua canalitzada, el seu soroll, la llum especial en el gran claustre, etc. també pot ser un pol d’activitats molt destacat que interactue amb els interiors de les sales.

 

Com no pot ser altrament, un projecte d’aquesta naturalesa, com el CRAC, a partir de noves descobertes de coneixements urgiria assajar un programa de divulgació del conjunt, de la història i de l’arqueologia de Santa Clara, pel que caldria presentar un pla de difusió i exposicions temporals o permanents per donar-lo a conèixer mitjançant exposicions, vídeos promocionals, jornades de portes obertes, etc. Siga com siga, el diàleg amb la ciutadania sempre ha d’estar present i ha d’incorporar, a poc a poc, qualsevol tipus de proposta externa.

 

Hi afegim el document complert de l’actuació duta aleshores

https://www.researchgate.net/publication/340174759_EXCAVACIONS_ARQUEOLOGIQUES_EN_EL_CONVENT_DE_SANTA_CLARA_XATIVA_LA_COSTERA_PAIS_VALENCIA

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 21 d'agost de 2021 per josep_blesa

1. Sobre el Centre Raimon d’Activitats Culturals (C.R.A.C. de Xàtiva)

Deixa un comentari

Informe històric i artístic sobre el convent de Santa Clara, Xàtiva
Josep Lluís Cebrián i Molina (Llicenciat en Geografia i Història, especialitat d’Història de l’Art) i Josep Blesa i Morante (arquitecte)

Recomane fer un recorregut fotogràfic i algun vídeo per tot el reial monestir abans de passar a llegir el text. Pitgeul’enllaç que paga la pena.

https://photos.google.com/album/AF1QipO8Wyum0PpyPF7gf1DodUL2xxEXfWOFXcY8nwb0

INTRODUCCIÓ
Després de la conquesta de Xàtiva en el segle XIII, els franciscans -tant la branca masculina com la femenina- es van establir prop de la ciutat, front a la muralla. Els franciscans en les immediacions de la Porta de Sant Francesc i les clarisses quasi davant del Portal Nou que després s’anomenaria del Lleó. Aquests primers establiments conventuals patiren destrosses a meitat del segle XIV, durant la Guerra de la Unió i la Guerra dels dos Peres.

El convent de Santa Clara fou incendiat en 1348. La situació d’indefensió de l’edifici extramurs comportà que la comunitat decidís en 1369 el trasllat intramurs, al recer de les muralles. El convent vell de Santa Clara havia estat fundant testamentàriament per Na Saurina d’Entença, neboda del Rei Jaume I i vídua de l’almirall Roger de Llòria.

La fundadora morí l’any 1325 i testava en favor de la fundació del nou convent aportant les rendes i senyorius d’Alcoi i la Vall de Seta. Demanava que s’hi soterrara el seu cos i els dels seus fills Robert i Berenguer de Llòria.

Una vegada decidit el trasllat més enllà de les muralles, les monges menoretes no s’endinsaren gaire en la ciutat. L’adquisició de cases per tal de disposar d’un solar per a construir el nou convent es va realitzar a un costat del Portal Nou de la muralla, enfront del cenobi vell. Cent anys d’existència i les relacions socials i clientelars amb el barri feren escollir les cases de la ciutat més properes al vell establiment.
El solar del convent vell enderrocat i el seu hort clos ocupava, pràcticament, tota l’illa actual d’edificis on es troba la finca de Selgas. Així doncs, després dels episodis bèl·lics del segle XIV les monges començaren a construir un convent nou, ara situat en la trama urbana, amb una major superfície edificada i un edifici més modern i ambiciós. No obstant, mantingueren la propietat sobre l’hort vell del cenobi fundacional i pel que se sap, construïren un túnel que perforava els fonaments de la muralla i per davall del vall i el camí de ronda (actual Albereda) comunicava amb aquesta antiga propietat. El passadís permetria a les monges de clausura edificar tot el solar urbà i conservar un hort que podien visitar sense trencar la clausura monacal. A aquesta conclusió es va arribar a començaments del segle XX, en excavar en profunditat per tal d’allotjar el dipòsit metàl·lic de la nova Gasolinera del Lleó, ja que es van trobar indicis del passadís subterrani.

Als segles XIV i XV es duria a terme la construcció de la major part de l’edifici en estil gòtic (palau de l’abadessa, cuina, oficines, dormitori, refetor, aula capitular, església…). El claustre articulava la distribució dels accessos a les distintes estances i nombroses escales comunicaven les plantes en altura. El claustre de Santa Clara fou el més gran dels bastits a la ciutat. De fet, no s’acabaria de construir fins ben entrat el segle XVI, quan el gòtic tardà d’una de les ales hibridaria ja amb els primers elements ornamentals del renaixement. D’aquest estil del segle XVI sobreviu una escala de caragol i una portada, obres de guix, d’artífexs locals que participaren també en la decoració renaixentista del palau d’Oliva, la Cartoixa de Porta-Coeli a Serra i el castell-palau de Bolbait.

Després, a darreries del segle XVII i durant el XVIII, es produeix un altre període d’activitat constructiva que augmentaria l’altura del conjunt monacal i el reformaria al gust barroc i rococó, de manera que s’emmascarà la percepció visual d’aquest gran edifici medieval. El segle XIX es caracteritzà per tasques de manteniment i petites actuacions. El monestir que arribà al primer terç del segle XX i que coneixem per fotografies antigues era producte, en gran mesura, de les reformes de finals del segle XVII i sobretot, del XVIII.

 

En 1936 la incautació de l’edifici i la decisió d’enderrocar-lo per a construir un mercat municipal portaria la destrucció de gran part del monument. La demolició es va dur a terme mitjançant explosius, un mètode agressiu que deixà conseqüències fins i tot en el que encara resta en peu. El final precipitat de la Guerra d’Espanya permeté que no s’arribàs a demolir l’edifici per complet. Del complex arquitectònic monacal s’havia enderrocat el claustre completament, així com tota l’ala nord i l’ala oest. És en aquest moment quan es destrueix el sarcòfag esculpit amb les restes de la fundadora, d’estil renaixentista. En acabar la guerra, la comunitat religiosa tornà a habitar el que restava en peu de l’edifici i als 50 i 80 construïren diverses estances i habitatges en el solar de les desaparegudes ales nord i oest per tal de millorar les condicions de vida de les monges. En 2001 la comunitat abandonà l’edifici i es traslladà al convent de Canals, on s’emportaren tot el patrimoni artístic moble del convent xativí.

El Museu de Belles Arts de Xàtiva conserva només algunes obres de les menoretes xativines, com el Sant Sopar de Vicent López, una reixa de clausura, restes de l’enteixinat medieval del cor baix i algunes casulles.

ELEMENTS ARQUITECTÒNICS I ARTÍSTICS CONSERVATS

El solar del claustre desaparegut conserva la base sobre la que se sustentaven les quatre naus. Les excavacions arqueològiques han tret a la llum la calçada de pedres rodades de riu de les naus claustrals i es pot resseguir el perímetre. Aquests quatre passadissos perimetrals de l’enorme pati són l’eix que articulava tot l’edifici i emmarcaven el que era el considerable jardí interior, amb diverses fonts monumentals, un pou, un estany i pèrgoles.
Els edificis i elements antics que resten en peu del monestir de Santa Clara són:

A) L’ALA SUD, la qual llinda amb el carrer de Montcada: porteria, locutori, sagristia, església, cor baix i cor alt (aquest reconstruït) i l’escala santa d’estil barroc.
L’accés al convent es realitza a través d’un arc apuntat de carreus de pedra bastit al segle XIV. En un dels brancals es llegeix “ferrer” esgrafiat en lletres gòtiques. Sobre la porta, l’escut de la fundadora en relleu petri.
L’església medieval de la segona meitat del segle XIV es troba emmascarada per una reforma barroca, en un procés de transformació similar al que patiren les esglésies xativines de Sant Pere, Sant Francesc i Sant Domènec. Carles Sarthou arribà a veure els contraforts interiors de pedra d’estil gòtic durant unes obres que realitzaren les monges abans de la guerra. Aquesta reforma desmantellà la coberta original i es va incrementar l’alçada del temple amb una volta de canó. Però es va mantindre la poca altura de les capelles laterals gòtiques que deuen estar amagades entre els contraforts. També és evident que el temple en època medieval tingué l’orientació contrària a l’actual, amb el capcer a l’est i els peus a l’oest. Conserva alguns vitralls del moment de la reforma. En la façana del carrer Montcada trobem la porta lateral actual, amb un plafó ceràmic del segle XX pintat per Salvador Aguilella i un escut de pedra barroc traslladat d’un altre indret del convent. (És possible que el mur amague restes de la portada gòtica i, com s’esdevingué al segle XX en el temple de Sant Francesc, puguen aparèixer els finestrals gòtics tapiats de les capelles laterals meridionals). El mur lateral del temple que feia paret amb el claustre conserva adossada i cegada una finestra gòtica coronella que ha perdut el mainell i les columnes. Potser són restes re-allotjades del desaparegut Palau de l’Abadessa.

El forjat del cor baix/alt fou desmantellat en la guerra i el que trobem en l’actualitat és una reconstrucció molt lliure d’aquell àmbit de la clausura, ja desproveït del magnífic enteixinat gòtic que coneixem per una fotografia. S’han conservat baix unes mènsules del segle XIV que representen un rostre femení amb tocat al cap que sustenten un arc. Tenen successives capes de pintura que resta profunditat al relleu. També, sobre la porta d’accés, emmarcada per unes motlures, una pintura mural bastant malmesa que representa Santa Clara amb el bàcul i la custòdia.

Destaca una escala del segle XVII d’estil barroc que comunica el cor baix amb l’alt i l’angle del claustre amb el dormitori superior. Aquesta “escala santa” es feia servir en Setmana Santa amb una funció penitencial. Els murs estan profusament decorats amb pintures vegetals i figures híbrides fitomorfes que sostenen els emblemes de la Passió de Crist. També s’hi representa l’emblema franciscà. La capa pictòrica presenta pèrdues per la humitat del mur, erosions i abrasions.

Al cor alt, en els murs laterals, s’hi troben dos nínxols de format rectangular apaïsat. L’interior està decorat amb pintura mural. Es tanquen amb portes de fusta que tenen pintats quatre panells cadascun amb representació d’arcàngels i una Assumpció. Tot d’estil barroc.
Més amunt, una escala de caragol condueix a l’espadanya (amb dues campanes del segle XVIII) i les teulades. Una inscripció sobre el mur ens recorda que el petit campanar fou reformat en 1828. L’escala també dóna accés a una sala amb finestrals de gelosia que permetia a les monges contemplar abocades a la Plaça de la Trinitat les processons i les proclamacions reials. Aquesta estança, amb una balconada interior de fusta, elevada, permetia la distribució en dos pisos de la comunitat en banquets de fusta que encara es conserven i podem afirmar que és una de les poques zones del monestir que s’ha conservat gairebé intacta. La tramoia teatral de llotja d’espectadores és un element a conservar, perquè sembla succeir les estructures de fusta que es feien servir al segle XVII en els espectacles públics.
Des d’ací tenim accés també a l’interior de la coberta en tisora de l’església, tot bastit amb bigues poderoses, algunes de les quals contenen les armes reials del “dret de la fusta” que tenia el monarca sobre els troncs que es baixaven pel Xúquer.

B) L’ALA EST, connectada en angle amb l’anterior. La planta baixa està ocupada bàsicament per la cuina, el refetor i la cripta. A sobre hi ha diverses estances i el gran dormitori.

En la cuina cal destacar les piques de marbre de Buixcarró datades en 1763 amb una inscripció incisa i una escala amb passamà heràldic de fusta tallada i taulelleria al graons, tot d’estil rococó. Cal advertir que la gran cuina gòtica està encastada i dissimulada pels afegits posteriors, tal i com delata un enorme arc gòtic de diafragma que des del terra s’enlairà més enllà del forjat del paviment de l’actual pis superior. En ell trobem paviments recol·locats. Els taulells grans més moderns (segona meitat del segle XIX) són producció d’Onda i Manises, i la resta, de cronologia anterior, provenen de les factories de València.

Per distintes estances del monestir trobem taulelleria arquitectònica valenciana de diverses èpoques, des d’època gòtica manufacturada a Manises, fins a 1880, en quantitats industrials. Cal esmentar els productes destacats la Reial Fàbrica de Taulells de València. També hi ha paviments hidràulics de producció local, posteriors. Altres peces de taulelleria obrades als paviments, escalons i murs són restes de plafons devocionals, amb advocacions concretes i en alguns casos provenen d’un magnífic viacrucis (vers 1795-1805) que decorava els murs del claustre alt i actualment pavimenten l’anomenada “casa del capellà”, en una estança propera al locutori i el capcer del temple. Tot aquest puzle ceràmic, desorganitzat i dispers, constitueix una de les grans riqueses del monument. El mateix cal dir dels elements de fusta com portes, finestres i gelosies que datables en diverses èpoques s’escampen per l’edifici conservat.

Hem esmentat adés l’escala renaixentista de guix que comunica la cuina amb el dormitori. Es tracta d’una obra d’art del primer quart del segle XVI original i única. Resta en part oculta per barandats i forjat d’època posterior, i presenta nombroses repintades i brutícia. Elaborada a base de mòduls fets a motle amb decoració classicista, hi trobem veneres, candelieri o motlures d’ascendència serliana.

Del mateix moment, estil i material és la porta del tram final de l’escala, amb decoració heràldica a sobre. Per fotografies antigues, sabem que els nervis de les arcades del claustres, d’almenys una galeria, eren d’algeps i presentaven motlures idèntiques.

El dormitori és una sala gran rectangular que es construí amb caràcter de dormitori general, sense privacitat. Al segle XIX les monges decidiren construir cel·les a base de barandats, amb un corredor central que comunica quasi directament amb el cor alt. Sobre la porta que va des del dormitori a la part alta de l’Escala Santa i al cor alt hi ha una fornícula d’algeps que allotjava una imatge de bult.

Té forma de remat de retaule barroc, amb decoració pictòrica i motlurat. En la base es pot llegir: Sancta Maria. Svccvrre miseris.

Per davall del dormitori, en la planta baixa i al costat de la cuina, s’allotja el refetor. Ambdues estances estan comunicades directament sense necessitat d’eixir al claustre, encara que, des d’ací, hi ha accés a través d’una porta de pedra medieval en forma d’arc apuntat. La sala del segle XIV, com la cuina, patí una reforma en el XVIII que amagà els arcs amb un forjat intermedi. Des del segle XIX el refetor estava presidit pel gran llenç del Sant Sopar de Vicent López (any 1806), avui al museu de la ciutat. Hi destaquen dos elements artístics. L’escut de Saurina d’Entença pintat al bell mig del cel ras en estil rococó, amb un bon estat de conservació. Al mur que fa costat amb la cuina, encastada, hi ha una petita escultura gòtica de Santa Anna amb Maria, obra d’alabastre policromat i daurat del segle XIV. Al voltant, pintura mural molt posterior que representa àngels, querubins, el colom de l’Esperit Sant i el triangle del Déu Pare.

Entre el cor baix de l’església i el refetor hi ha una estança de pas amb murs gruixuts de pedra que cal datar al segle XIV i una cripta semisubterrània que servia d’enterrament a la comunitat. Pels minsos trets estilístics de la cripta, sembla obra de primeries del segle XIX. La seua situació en el claustre no és casual, puix es troba molt prop del cor baix de l’església, de manera que la comunitat viva i la difunta compartien un espai d’oració pròxim i quotidià.

 

BIBLIOGRAFIA. CONVENT DE SANTA CLARA DE XÀTIVA

BERCHEZ, Joaquín; Gómez Ferrer, Mercedes (2005-2006): “Visiones y mentalidad arquitectónica de un maestro del siglo XVIIIl. Descripción breve de las medidas y magnificencia… del Convento de Santa Clara de Játiva, por fray José Alberto Pina”. Ars longa: Cuadernos de arte, núm. 14-15, pàg. 195-216. Disponible en http://hdl.handle.net/10550/28271
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2008): “L’Escala Santa del convent de les clarisses”, dins Convent de Santa Clara de Xàtiva. patrimoni perdut? [Llibre alternatiu de la Fira]. Xàtiva, Ulleye, pàg. 19-21. Disponible en: https://www.academia.edu/5568656
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2008): “El palau de les abadesses de Santa Clara”, dins Convent de Santa Clara de Xàtiva. patrimoni perdut? [Llibre alternatiu de la Fira]. Xàtiva, Ulleye, pàg. 23-25. Disponible en: https://www.academia.edu/5568636
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2008): “L’escala de la cuina de Santa Clara”, dins Convent de Santa Clara de Xàtiva. patrimoni perdut? [Llibre alternatiu de la Fira]. Xàtiva, Ulleye, pàg. 27-30. Disponible en: https://www.academia.edu/5568642
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2008): “Pintura ceràmica del convent de Santa Clara”, dins Convent de Santa Clara de Xàtiva. patrimoni perdut? [Llibre alternatiu de la Fira]. Xàtiva, Ulleye, pàg. 31-34. Disponible en : https://www.academia.edu/3241831
COTINO, F.; MIRET, C; ROSSELLÓ, M. (2001): “Excavacions arqueològiques en el convent de Santa Clara, Xàtiva (la Costera, País Valencià)”, dins Intervencions sobre el patrimoni arqueològic. Excavació, restauració, difusió, posada en valor. III Jornades d’Arqueologia de València i Castelló. València, Museu d’Història de València. Disponible en https://www.researchgate.net/publication/340174759
COTINO VILLA, F.; MIRET C.; ROSSELLÓ, M. (2012): “Un conjunto cerámico del siglo XVII procedente del Reial Monestir de la Assumpció, convento de las clarisas de Xàtiva, La Costera (País Valencià).” Recerques del Museu d’Alcoi 2012, núm. 21, pàg. 79-94. Disponible en:
http://www.raco.cat/index.php/RecerquesMuseuAlcoi/article/view/260401
DELICADO, F. J. (2004): “Arquitectura y arte en el Real Monasterio de Santa Clara de Xátiva”, dins La clausura femenina en España: actas del simposium. Vol. 2, pàg. 1127-1140. Disponible en https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/1180361.pdf
LLÁCER BELLVER, J.E.; May Castillo, M. (2010): “Convento de Nuestra Señora de la Asunción o de Santa Clara de Xátiva. Estudios previos”. Arché, núm. 4 -5, pàg. 261-272. Disponible en http://hdl.handle.net/10251/31074
MIRET, C.; COTINO, F.; ROSSELLÓ, M. (2012): “La ceràmica arquitectònica del reial monestir de Santa Clara, Xàtiva (la Costera, País Valencià), dins Actes de les III Jornades d’Art de Xàtiva. Xàtiva, Ulleye, pàg. 67-91. Disponible en https://www.researchgate.net/publication/340351708
MIRET, C.; COTINO, F. (2018): Història i arqueologia del Reial Monestir de Santa Clara de Xàtiva. Xàtiva, Ulleye.
NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2008): “El claustre de Santa Clara: del gòtic al primer renaixement xativí”, dins Convent de Santa Clara de Xàtiva. patrimoni perdut? [Llibre alternatiu de la Fira]. Xàtiva, Ulleye, pàg. 15-17. Disponible en: https://www.academia.edu/5565874
SARTHOU CARRERES, C. (1922): Monasterios setabitanos. València, Tipografía Moderna.
SARTHOU CARRERES, C. (1925): Játiva, Guia oficial histórica ilustrada. [s.l., s.n.]
SARTHOU CARRERES, C. (1930): Guía gráfica de Játiva. València, Tipografía del Carmen.
SARTHOU CARRERES, C. (1933-1935): Datos para la historia de Játiva. (5 vols.). Xàtiva, Ajuntament.
VENTURA, A. (2007): Orígens del convent de Santa Clara de Xàtiva. Des de la fundació en 1325 fins a 1482. Aportació documental al terç del senyoriu de les monges sobre els castells i viles de Calp, Altea, Benissa, Teulada, el Puig, Alcoi i les valls de Seta i Trevadell. Xàtiva, Mateu.

Altres dades d’interés:
Incoació expedient BIC Santa Clara: https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2003-1356
Declaració BIC Santa Clara: http://dogv.gva.es/es/eli/es-vc/d/2003/07/18/136
Inventari de campanes del convent de Santa Clara: http://campaners.com/php/campanar.php?numer=3291

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 19 d'agost de 2021 per josep_blesa

La Primera casa i l’Autosuficiència (1979). A propòsit de l’encariment de serveis públics

Deixa un comentari

Duia tan sols un curs i mig de carrera d’arquitectura i vingué a casa un oncle -no cosanguini- meu que volia retirar-se, puix el seu soci l’havia estafat i l’empresa de forja i ferro s’havia enfonsat. Ell era natural de Llíria, l’apel·laven de malnom “El llirià“. Li agrada la cacera i  era “hoolingan” del València CF incombustible. De la desfeta li havien quedat uns pocs cèntims i s’havia comprat un terreny rústic entre la R.E.V.A. i la Universitat Laboral de Xest. Seria l’estiu de 1979 i em va encarregar que li dissenyara una casa entremig d’una terra campa on no hi havia res a la qual s’accedia per una mena de senda entre camps de garrofers i vinyars. De pressupost sols li’n quedaven uns tres milions de pessetes (l’equivalent a uns 18.000,00 € actuals).

El terreny estava delimitat amb alguns murets de pedra seca i mollons. Ni aigua, ni electricitat, ni clavegueram. N’érem els primers a arribar al lloc per a viure permanentment. Anys després ja s’instal·larien sis veïns al voltant més com a estiuejants i a tall de caseta de cap de setmana. Nosaltres i un veí seríem els pioners de l’indret.
Tot i que la relació amb ma tia, sa muller, no era per a tirar coets, m’indicà que tinguera de tot per a que ella i llurs dos fills i futures parelles pogueren també venir-hi quan els plaguera.
Sense massa coneixements vaig confegir un projecte que avui trobe interessant des de la candidesa de la proposta i la seua construcció. Com em passa sovint, el primer esbós fou rebutjat per massa “modern” (Mies van der Rohe i Le Corbusier caigueren al primer colp) i passà a ser una reelaboració borda a la manera de fer tradicional, li vaig dissenyar una mena de “mas” que el resguardàs del fred de l’hivern que allà és intens i pot nevar inclús. I de la xafagor estival que hi és intensa i seca. Microclima extremat d’un lloc situat a escassos vint i pocs kms de València vers les serralades de Xiva i Bunyol.

En la meua ajuda recorde haver-me apuntat, ja aleshores, en el curs següent a fer un curset sobre “ecologia” que es deia aleshores, on uns estranys professors com Mario Gaviria i Josep-Vicent Marqués impartiren unes classes-tertúlia sobre Benidorm, El Saler-l’Albufera, i energies indesxifrables per a mi, com ara energia solar, fotovoltàica, molins de vent, marees, geotèrmica, etc. que a mi em sonaven a xinés al primer moment però que deien que servia per a ser autosuficients i respectuosos amb el medi ambient. Els topall d’aleshores com continua sent-ho avui és la dificultat d’emmagatzemar l’energia elèctrica aconseguida per via neta. Faria amics dels companys del curset després han estat rellevants com  l’enginyer de camins Josep-Lluís Miralles, i els arquitectes Carles Dolç, Just Ramírez, etc. com veiem ací.

Aleshores s’ajuntaren casualment els tres elements que precisava i que m’han acompanyat durant quasibé tota la vida professional:

1. un projecte on practicar amb unes necessitats dificilment assolibles pels camins normals sinó per viaranys inusuals.
2. Uns recursos econòmics força limitats.
i 3. Uns mètodes nous que calia implementar perquè no n’hi ha una altra.

Vam actuar sintèticament així:

1. Construïnt una peça desdoblada en dos cossos orientada Mestral-Llebeig. De tal manera les façanes nord i ponent quedaven encaixades contra una mena de tossalet. Portant els dormitori cap eixes bandes deixant les zones de dia orientades cap a llevant i migjorn. Fent els tancaments de dos fulls (bloc de morter vibrat revocat de 19 cm. revocat amb una tirolesa rugosa + càmera d’isolament amb fibra de vidre 50 m/m + maó foradat de 9 cm i eixalbat de guix). Coberta amb cambra d’aire aïllada i preparada per a resistir el pes de plaques fotovoltàiques, i tèrmiques també si venia el cas. Optàrem per una teulada fosca que feia assimilació als colors amarronats de l’entorn alhora que era més captadora de radiació a diferència dels tancaments que eren blancs. El que vam haver d’aplicar fou la reutilització i el reciclatge de materials per pura necessitat intuïtiva, no perquè ho tinguerem assimilat intel·lectualment. Allò que després s’ha batejat teòricament com les 3R (reducció de residus-reciclatge-reutilització), tot i que es van deixar de banda una altra R (rehabilitació).


2. L’evacuació d’aigües negres, grogues i grises es féu amb una fossa sèptica situada fora junt als camps i horta que preteníem implantar. El difícil fou trobar l’esquerda a la fossa. Vaig cometre l’error de ser massa directe com a pou i no fer-la digestiva. Doncs, com diu la cançó “teníem dénou anys i no en sabíem més….

3. L’electricitat (llum i calefacció)  fou solucionada per un doble sistema donada la variabilitat climàtica al llarg de l’any: amb tres panells fotovoltàics que recol·lectaren 3 x 2,20 m. x 1,20 m x 0.8 Kw /m2  = 6.34 Kw amb convertidor de corrent contínua a alterna durant les hores de sol. Amb el que ens donava en horari diürn suficient potència per a TV, nevera, focus exteriors i llums a base de tubs fluorescents i bombetes incandestents de l’època, etc. per a una casa de superfície construïda de 162 m2, alguna petita estufa de gas butà, etc…que vam recolzar mitjançant amb una ximeneia de llenya interior que feia la tasca de recollida i neteja de biomassa (vaja!..llenya, fullaram, pinatxa de tota la vida…etc.) directa de la parcel·la que té una superfície de 2836 m2. Com a recolzament dels dies núvols i en horari nocturn vam instal·lar un generador alimentat amb gas-oil diesel que cobria les mateixes necessitats. Vam també haver de busacr subministrament en aquella època no podia ser altrament els foguers i l’escalfador amb bombones de gas butà.


4. Subministre d’aïgua potable de boca i de reg. val a dir que en aquella època el subsòl no estava tan carregat de sulfats, sulfits, etc…dolents per a l’organisme com s’esdevé a hores d’ara. Instal·lant un sistema elestrolític de filtratges que depurava l’aigua que rebíem d’un pou de reg propietat d’un llaurador anomenat Balbastre que vam haver de canalitzar i dur-la a la parcel·la i bombar-la a primera planta. Anys més tard amb l’augment de xalets i la construcció del circuit Ricard Tormo que està a escassos sis-cents metres s’ha pogut traure un fillol d’aigua potable, doncs el subsòl en aquests 29 anys s’ha degradat força. Vam idear un sistema de recollida d’aigua deles teulades a cota ± 0,00 per a regar els diversos trossets de plantació d’hortalisses.

5. Vegetació, arbres fruitals, alimentació i jardineria.
Un tema que consideràrem fonamental en la parcel·la fou l’organització per protegir-se del clima i alhora crear un entorn més amable per tal de reduir quatre o cinc graus zones d’exterior. Ara amb la distància fa la sensació d’estar davant d’una concepció híbrida entre el jardí anglés per la adaptació al accidents topogràfics i la barreja d’espècies vegetals i eixa concepció mediterrània d’aprofitament de l’aigua més propera al profit de l’hort.

La part sud-est de la parcel·la fou dedicada a plantar puntualment ametlers, albercoquers, caquis, pereres, llimoners tomaqueres, oliveres, tarongers i les poques garroferes preexistents, etc. La part orientada a mestral pereres i oms sobre l’alteró. En la part anterior d’entrada orientada cap al migjorn van aprofitar uns pocs i tendres pinells que amb les dècades s’han fet robusts pins creant-hi una mena de saleta d’estar descoberta on seure, xerrar, fer alguna partida de parxis, llegir, etc. a recer del sol. També margallons, alguna palmera i salze ploró i profusament plantàrem xiprers i algun avet.

El projecte el vaig dissenyar com he dit l’estiu de 1979, desenvolupat i construït durant l’any següent, si més no, en quant a  l’habitatge. A l’altre ja vam poder encerclar amb una malla metàl·lica. Com es pot suposar tot allò es féu sense autorització. I realment mai vaig demanar ni un quinzet. Curiosament, després de la construcció del circuit de Xest i la Generalitat que allà hi havia unes construccions al·legals.


Fou en 2008 que vaig realitzar el projecte o expedient de legalització d’allò que havíem construït 28 anys abans. Un any abans de la mort del mon oncle, el “Llirià”. El Llirià era un home que s’expressava sempre en valencià i que quan ho feia en espanyol era quasi sense flexió verbal. En aquella època dels inicis dels vuitanta jo vaig començar a parlar en valencià i des d’aleshores no vam deixar de fer-ho. Açò i una trobada casual al monestir de Poblet amb la que seria la gran escriptora i editora Gemma Lienas foren els motors d’arrancada d’una manera personal de concebre el món on visc.
Vista la casa des d’avui, possiblement, siga anodina i “xaletera”, però té la candidesa d’allò de ser la primera vegada. Però ja feien emergir els ítems d’una determinats interessos al voltant de l’energia i el seu ús sostenible.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 14 d'agost de 2021 per josep_blesa

Bonança. Xibiu d’estiu a la platja nord junt el Passeig de Neptú. Gandia (la Safor)

Deixa un comentari

“La sostenibilitat és l’harmonització de l’ús de recursos proporcionats per l’univers per tal de realitzar les activitats existencials, tot evitant-hi l’exhauriment de tots dos: Recursos i Activitats”.

Josep Blesa 28/nov./2012

La proposta es regeix per l’harmonització compositiva en la què els elements protagonistes s’uneixen creant-hi una atmosfera assossegada i inspiradora. La idea principal és la integració entre el medi natural amb el contrast urbanita del Passeig Neptú, constituint un espai puntejat i homogeni que s’obre a la mar Mediterrània,  submergint-se en un ambient diferent al què hom pot trobar-se en els entorns propers d’altres poblacions.

El xibiu s’assenta sobre una plataforma de fusta que levita sobre l’arena, tot permetent crear visuals marines per damunt d’ombrel·les i banyistes. L’estructura de la construcció-edifici és formada per una retícula definida de pilars redons de fusta natural.

Dintre d’ella, com si foren castells d’arena, emergeixen dos blocs que alberguen els usos comuns (banys públics i gratuïts) i usos privats (magatzems). Sobre aquests blocs s’hi crea un element diferenciador, a tall de pèrgola i recoberta en la seua part inferior, remembra com a un element permeable que evoca les restes nàufrags que arriben a vora de mar que gronxen amb la brisa marina.

Ells, hi són los encarregats de tancar i definir la geometria, tot creant un element permeable cara als vents procedents de la mar.  Aquest contacte físic ve reforçat per la transparència visual entre tots dos i totes les altres direccions.

S’hi dóna una especial importància a l’ús de materials autòctons, com ara, fustes tractades amb llurs certificats de reposició d’arbres. Endemés de canya, canyots, espart, cànem, palma, jute, etc. convertits en trenats de llata i teles d’estera i elements que, perfectament recreen una indústria que hi havia estat arrelada a la Safor i les Marines, i alhora servirà per a rellançar industrialment, per tal d’aprofitar a l’ensems la neteja de rius com el Serpis, Vaca, Girona o el Gorgos.

Por això evoca un cert minimalisme des d’una construcció sostenible i natural a partir de materials de proximitat. Tradició pròpia de les Comarques Centrals.

La construcció fixa i desmuntable: ens permet la permanència durant l’hivern mitjançant el tancament del paral·lelepípede que abraça banys i magatzem amb un tancament mòbil de  fusta enllistonada sobre uns marcs. Fora de temporada i mercès a tal tancament, les dues construccions i la barra/taulell s’hi integren, tot generant un “balcó al mar” per al gaudi de residents i visitants, on es pot celebrar petits esdeveniments o classes de ioga, pilates, etc.

Una altra idea forta i fonamental en aquest projecto és la sostenibilitat. S’hi cerca un consum zero de tots els components i elements, integrant-hi panels solars que permeten cobrir les exigències d’A.C.S., electricitat i il·luminació de baixo consum com Led’s amb bateries que carreguen de dia i funcionen en enfosquir. Així com l’acumulació d’aigua, reciclatge de residus emmagatzematge en dipòsits sobre banys i magatzems o sota l’arena de la plataforma. S’insereix la utilització de materials reciclats, elaboració de baixa emissió de CO2. L’ús de materials tradicionals en els nuclis del xibiu ens permet d’eliminar els transports llargs i garantir un bon acoblament dels materials, com a elements de bon comportament en la zona que no requereixen de manteniment. En tractar-se d’un espai obert i protegit del sol, que aconsegueixen espais d’esplai i lleure en els dies d’estiueig.

La combinació d’aquests elements dissenyats a propòsit que hi concorren naturalment, en creen una arquitectura multisensorial que s’assenta en harmonia amb el medi natural que l’ambient actual ha foragitat, proporcionant un refugi natural i còmode dels elements creant-hi una sensació plaent i de sociabilitat.

 

 

“Lladre de Secrets”. Presentació del llibre de Pepa Leyda i Salvà aquesta vesprada a l’Associació contra el Càncer de Pedreguer (Marina Alta).

Deixa un comentari

Avui divendres,  Diada de Sant Jordi, 23 d’abril a les 19:30 hores es presenta en Casal Cultural Jaume I Pedreguer el llibre “Lladre de secrets” de Pepa Leyda.

La visió positiva y de superació personal per afrontar la malaltia del càncer en un relat autobiogràfic de coratge, valentia i lluita pels que estimem.

Lladre de Secrets és l’Opera Prima de Pepa Leyda i Salvà (Gata de Gorgos. 1963) en què es narra les vivències personals que guaiten, però, el context d’un poble de la Marina Alta en trànsit d’una societat rural cap a una industrial. Centrant aquest esdevenir global amb històries trenades de la gent del poble.

En aquest relat fraccionat per edats podem entreveure com interaccionen personatges anònims que l’autora ha volgut disfressar, doncs molts continuen vius o d’altres viuen familiars directes. Tots aquests fragments són llegibles d’una correguda o tenen entitat pròpia cadascun. Sempre amerats de bon humor i tendresa infinita cap a la seua gent. Històries reals, de vida viscuda, que ara ens arriba amb la perspectiva del temps. Vida viscuda que podien passar en qualsevol altre racó del món. Algunes eròtico-picantetes, exòtiques i increïbles, que són aquelles que donen sentit a una vida viscuda sense pors.

Els beneficis obtinguts d’aquesta publicació seran destinats a l’Institut Clínic Valencià d’investigació oncològica (INCLIVA). Doncs la nostra autora, arran de detectar-li un càncer de pulmó volgué que aquestes pinzellades vitals resten en la memòria de tots nosaltres.

Vénen a omplir un buit que escriptores angleses del XIX van saber crear les bases de la cultura literària que avui són referències globals. A nosaltres, els valencians, anem farcint amb coratge inusitat des de fa dècades.

 

US ESPEREM A TOTHOM !

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 23 d'abril de 2021 per josep_blesa

L’ARCADI DE GIRONA

Deixa un comentari

Benvolgut amic…… excusa’m per haver tardat uns dies en aquesta meva resposta…..

En aquets moments, cinquanta-dos anys després d’haver començat la meva vida d’Arquitecte, he deixat la dedicació executiva d’aquesta benaurada professió.

Em sento i considero un privilegiat havent pres aquesta decisió, per que estic desenvolupant activitats que feia temps que em rondaven pel cap i que volia tenir temps per tirar endavant, i , a més, havent arribat a aquesta situació en bon estat de salut i energia per fer-ho possible.

No he abandonat la Arquitectura, això mai !!…, però dedico tot al temps a l’estudi i l’aprofundiment de les meves conviccions, escrivint, reordenant i testimoniant tota la feina feta, que és molta, participant en Jurats d’Arquitectura de tota mena a sol·licitud del Col·legi d’Arquitectes, i donant conferències.

A més, continuo essent professor de la Escola d’Arquitectura La Salle, de Barcelona, de la Universitat Ramon Llull, de la qual soc un dels professors que la van fundar, sota la demanda del meu bon amic, l’arquitecte Robert Terradas.

Segueixo doncs, donant classes a la esmentada Escola, encara que , des de fa més d’un any, amb raó de la crisi del Covid, les classes, sessions crítiques, i altres contribucions les hem de fer no presencials.

En aquest sentit, la meva Escola ha fet un esforç espectacular, i disposem de mitjans audiovisuals inversemblants fins aquets moments, distancies de seguretat, equips de pantalles interactives, càmeres de seguiment de professors , micròfons automàtics,…. que contribueixen a mantenir la activitat i a la diversitat que tenim, amb més de la meitat dels alumnes repartits pel món , cosa que fa que hàgim de fer-ho en català, castellà ( n’hi ha molts de sud-americans…. (pocs peninsulars…) , i anglès (en raó de tenir estudiants dels Països Nòrdics, de les antigues Repúbliques soviètiques, d’Alemanya i França, la Xina…i no s’acaba aquí….). (Encara aquest matí he fet una classe sobre la evolució de les tipologies en habitatge en els darrers anys……)

Total : que estic prou bé i gaudeixo d’aquesta situació…..

Comprendràs doncs, que no pugui acceptar el generós honor de compartir amb tu la feina en el Concurs Internacional de la FUNDACIÓ RAIMON a Xàtiva, que em menciones.

He llegit en diverses ocasions, les teves opinions i articles a través de VilaWeb, i veig que compartim els desitjos de Llibertat i Democràcia pels Països Catalans, cosa que, a més de saber de la teva vàlua professional, em reconforta també, al tenir un amic tant destacat en el País Valencià.

Rep, doncs, una forta abraçada ¡¡*¡¡

Arcadi Pla i Masmiquel

WEB D’ARCADI

PS: Quan Vicent Partal en parla de “nació contra nació” diria que és molt més, l’Arcadi estigué amb mi des que era un senzill estudiant d’arquitectura.

Ajudant-me i enviant-me projectes seus, per a poder-me servir de models durant la meua etapa d’estudiant en les assignatures de Projectes i, després, en el Projecte Final de Carrera.

Posteriorment, ell, ja desenvolupava una brillant sèrie de projectes modèlics i reeïxits a Montgrí, a l’Estartit, a Girona, destacant-hi el projecte de la restauració i conservació de l’abadia de Montserrat  que va fer-li arreplegar tota mena d’elogis, com a l’enorme arquitecte-mestre que és.

Sent-ne, un dels pocs que conserva el bon gust pel dibuix fet a mà i una traça fidedigna del que s’esdevindrà la inserció de la seua arqutectura en l’espai urbà.

El seu mestratge des de Girona m’ha acompanyat tota la meua vida professional i el seu capteniment al servei d’aquest poble ha estat una mena de guiatge permanent per a cada encàrrec que hem tingut.

TONI CALPE, el llevantinista que es negà a saludar el dictador en plena dictadura.

Deixa un comentari

Aquesta setmana ha faltat Antoni(o), Toni Calpe, jugador del Llevant i del reial Madrid. Llevantinista, del Llevant Unió Esportiva, d’ànima i fets.

El Real Madrid acababa de ganar la sexta Copa de Europa, en 1966, la bautizada como ye-yé, y la plantilla se disponía a cumplir con el protocolo de la época: visitar a Franco en El Pardo. El capitán de aquel equipo, Ignacio Zoco, apareció en el vestuario e informó al resto de sus compañeros de que había que ir a la recepción con el dictador. Ahí estaban Amancio, Pirri, Gento, Velázquez, Grosso, Serena, Sanchís padre… Sin embargo, uno de ellos se negó. Antonio Calpe, que solo llevaba una temporada en el Bernabéu procedente del Levante, dijo que él no iba. “No le podía dar ese disgusto a la familia”, recordaba años después, según recogió la periodista Yolanda Damià, muy vinculada al jugador, fallecido este miércoles a los 81 años.

En el hogar, la Guerra Civil había dejado heridas muy profundas. A Antonio, de hecho, le pusieron ese nombre en recuerdo de un tío fusilado durante la contienda. “No podía ir a ver a quien había provocado tanto mal en mi abuela y mi padre”, explicaba. El Madrid se lo permitió, pero con lo que no contaba es que su padre Ernesto, pese al orgullo que sintió por ese gesto, se lo recriminara en un primer momento por los posibles problemas que esa decisión le podría causar a su hijo. El episodio define la marcada personalidad de Antonio Calpe, un hombre también muy introvertido.

Sentiu el vídeo que paga la pena.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 10 d'abril de 2021 per josep_blesa

Hem estat ressenyats al diari Alicante Plaza

Deixa un comentari

La nostra mirada sobre la reforma de la casa Consistorial d’Altea, la plaça i les seues connexions urbanes.

——————————————————————————————————————————

La proposta es centra en integrar tres idees principals del punt de partida per la millora integral de l’àmbit urbà i la creació d’una nova centralitat a Altea de Baix.

La primera és la peatonalització ordenada de la plaça front l’ajuntament i les artèries que hi arriben o se’n van mitjançant la posada en valor de l’entorn de la Casa Consistorial tot facilitant les connexions entre les dos parts d’Altea. Considerem que la revitalització de l’espai ha de centrar-se a crear espais on les persones s’emplacen  sota ombres i espais diàfans per a celebració d’ esdeveniments. D’esta manera s’aconsegueix crear el nou pol urbà principal d’Altea Baix, tal i com la Parròquia de la Nostra Senyora del Consol s’alça com l’altre d’Altea Dalt. Posant-los, ambdós, en relació visual per la seua il·luminació subtil, però preeminent de la resta d’edificacions.

La segona, emfasitzar i integrar l’eix de comunicació de la passarel·la connectant la plaça actual entre dos espais a diferents altures per a gaudir de l’espai urbà de distinta manera tal y como passa ara entre les dos partes de la vila. La conjugació d’ambdues places i la passarel·la aconsegueixen crear una peça única que macla els dos pols del municipi integrant-hi les vies de tren com un element singular més sempre des d’un enfocament respectuós i accessible del vianant.

La tercera caracteritzar l’edifici de la Casa Consistorial conjunta amb l’ampliació com a element que no desentone amb l’entorn residencial però destacar la seua funció institucional pel buidatge d’encristal·lats i el balcó de representació amb els nous espais enfocats més versàtils que suggerisquen transparència entre el govern municipal i la població. S’hi opta per la construcció d’una nova planta completament pública per a la celebració d’esdeveniment socials, zona d’exposicions que inclouen una gran terrassa basada en criteris sostenibles amb vistes privilegiades cap a la Serra de Bèrnia, Altea Dalt i la mar. Vegetació autòctona i manteniment escàs adoben el conjunt final.+

El document que vam presentar al Concurs fet pel Col·legi Oficial d’Arquitectes d’Alacant i la batlia va ésser aquest:

La ressenya crítica en forma d’article ha vingut de la mà de l’arquitecte i periodista de Mutxamel (L’Alacantí) resident a Porto (Portugal), en Carles Pastor i Garcia amb l’enllaç que ve tot seguit

Auditoris a l’aire lliure, plataformes i fluxos d’aigua: així es podria connectar l’Altea de Dalt i la de Baix – Alicanteplaza

 

La llibertat no depèn de la igualtat, Sr Minguet Batllori

Deixa un comentari

Arran del teu article

Que tornin els bolxevics!

https://www.vilaweb.cat/noticies/que-tornin-els-bolxevics/

Em permetràs de nou esmenar-te la plana, estimat Joan Minguet:

Sempre vaig creure que “el poder” es disfressa per a fer assaltar a un altre “poder obsolet” sense modificar massa el fons de l’un a l’altre.

Els “bolxevics russos” assalten el poder imperial rus, amb l’excusa marxista-leninista.

Al darrere, en el fons, hi ha la transformació del poder imperial rus que es transforma en proletari o més estripat encara: el Lumpenproletariat.

Com a crític d’art i entès de l’hòstia, com pots obviar que el “règim dels soviets nacionalistes russos” van extingir minories nacionals i anihilar tota l’avantguarda artística fins al punt d’haver de triar entre 1. el nihilisme pseudoàcrata, 2. el suïcidi (Maiacovski i d’altres) o 3. la fugida cap a l’oest capitalista o semi-rosa com ara la Bauhaus, a Estats Units, Anglaterra, Nederlands o França ?

Com els castellans assalten els poder de les “nacions precolombines” amb l’excusa de l’evangelització catòlica, que no cristiana, arreu del món. ´

Jesús de Natzaret, realment, era més aviat un etarra que el figaflor que ens volen vendre des de Constantí ençà. Per dir-ho curt i ras.

Què fou sinó l’embafosa Revolució Francesa, sinó una transformació nacionalista que enderroca el poder imperial de París per un altre estrat trenat de protoburgesos i classe benestant i il·lustrada en el pitjor sentit del mot?

Que no arranquen Marat, Robespierre, Monsieur Guillotin, etc creant el règim de terror i donant-li les bases a eixe mega-republicà afrancesat Napoleó Bonaparte, que volia fer esdevenr francès a tothom per a fer-los esdevenir civilitzats?

Del qual, per cert, al seu temps es descollonaven a París, per tindre un francès putapènic i un accent cors que tombava de tos.

És el que tenen els col·laboracionistes colonitzats.
Avui encara els serveix d’excusa i totem nacionalista per a visitar la seua tomba.

Particularment, crec, que aquells pallassos del Capitoli de la setmana passada poden en algun moment més propici tornar a envair el Palau d’Hivern de nou.

Impedir-los-ho és una tasca global que juguem a qualsevol racó del planeta aquells que s’estimem romandre acompassats al desenvolupament natural de l’univers.

—————————————————————————————————————————————————————————————–

1. Una prèvia personal: Si em permeteu, per la pròpia incapacitat d’explicar res, tot i que dintre del meu cervell tenen llurs connexions. Per sort, la llibertat també és crear el propi embalum mental. I no tots tenim el mateix: ni hem llegit els mateixos llibres, vist les mateixes pel·lícules, etc i ni tan sols fent-ho interpretaríem el mateix.

Segona: quan escric ho faig a la manera de Jackson Pollock, a brotxades individuals gruixudes o primes inconnexes entre elles. Que no s’entén què dic si no s’arriba a veure-hi el quadre sencer.

Fa un dissabte Mercè Ibarz ja m’ho va recriminar. Ni sé explicar ni se m’entén gens.

Estic suspès sine die, doncs.

Després de “parlar del meu llibre” passe a intentar esclarir el meu comentari a tenor de les apel·lacions subsegüents:

3. Sr Mascarella:
per a mi “romandre acompassats al desenvolupament natural de l’univers.”… és saber-nos que els humans som la part prescindible de la Terra. De fet, l’univers porta milions i milions d’anys sense que els humans li fem cap falta. La manera de sobreviure passa per entendre petits bocins de com funciona aquest enorme TOT, si més no, la petita parcel·la on vivim. I acompassar-la amb eixes lleis que encara desconeguem.

Per això l’art és tan important, perquè és fet per aquelles formiguetes que se n’ixen de la manera rutinària d’ésser al món. Descobrint als altres, per atzar possiblement, quel com que la resta desconeixíem. Hi pose per exemple Antoni Gaudí i Cornet: el primer arquitecte del món “filogrecollatí culturitzat” que repeteix els models estructurals dels vegetals i formacions naturals tectòniques.

Continuaré més tard…i excuseu-me ser tan plom…

——————————————————————————————————————————————————————————————————–

Jesús A. Sànchez:

“El comentari del Sr. Blesa no sóc capaç d’agafar-per cap costat. No entenc a on pretén arribar … No ja, és clar, la seva animadversió cap a la revolució bolxevic, sinó que sembla negar valor a tot acte revolucionari com a acte amb capacitat de canviar el poder.”

Tot el contrari. Sé de la meua incapacitat intrínseca a fer-me entendre. Si ha vist i llegit he repartit llenya a la revolució russa (transvestida de soviètica) que fa seu l’imperialisme rus.

I, ja entronitzada en el poder, acaba per devorar a aquells que hi havien bregat per a aconseguir-la. De fet, és el típic reflex de que tota revolució porta adherida la seua pròpia contra-revolució. Veja’s on acaben W. Kandinsky, Leonidov, Ginzburg, El Lissitzky, Maiakovsky, Malevitx, Melnicov, etc.
A l’exili o a l’ostracisme perquè el soviet, ja manant, decreta que eixes expressions no són enteses “pel poble” i cal tornar als palaus i les expressions artístiques d’èpoques tsaristes evident des de Josif Stalin (un altre col·laboracionista georgià, no-rus, com Bonaparte tampoc n’era, de francès.)

Que és el mateix que fa la revolució francesa: Quatre pilars. No tres com ens han instruït i ocultat. Llibertat-Igualtat-Fraternitat i PROPIETAT.
Però per als membres de la seua tribu: els francesos.

La resta del món som llurs enemics a abatre si no esdevenim “francesos”, és a dir fem una tribu de desconeguts amb un catecisme que només estava implantat en 15 dels 83 departaments de l’hexàgon de Vauban. Una minoria supremacista jacobina contra uns majoritaris girondins però dispersos i inconnexos.

Vaja, una formulació idèntica a la dels “reinos de Taifas” de què parlen els espanyols encara a dia d’avui. Però formulada 3/4 de segle després.

Que, acàs l’Abbé Grégoire no és un teòric lingüístic i aniquilador de la diversitat natural humana tant o més perillós que l’Antonio de Nebrija o Juan Diego?

https://ca.wikipedia.org/wiki/Henri_Gr%C3%A9goire

Avance que qui entrà al Capitoli fa una setmana són els mateixos “sans Culottes” francesos, els éssers més desgarriats de la seua tribu que van acabar unit-se amb els burgesos més poderosos i jacobins.

Els nostres “Catalunya en Comú o Esquerra Unida del País Valencià” l’esquerra més radical i desarrelada que acabarà sent integrada pel jacobinisme més ferotge. Comuns i Bancs de Sabadell, la Caixa, i Josep Bou, Tarradellas, Juan Roig, etc.

Ho desenvoluparé quan puga….ara haig de dissenyar per a demà sense falta….nanit

———————————————————————————————————————————————————————————————————————

Un dia i mig després, hi reprenc la resposta als comentaristes per a intentar arribar a explicar allò que volia:

Per a mi és fals que la llibertat només és possible quan hi ha “lgualtat”.

Quan vaig enumerar el 4t pilar de la Revolució Francesa, ja vaig donar la primera pista: tots naixem amb recursos diferents. I ja arranquem des de posicions de desigualtats evidents.
Ja sia per herències, propietats, etc. Servidor ve de molt avall: pràcticament de la merda de competir en una Univ Politècnica de VLC dominada per l’OPUS DEI més colonialista. Per a aprovar calia ésser de l’exigu 10 %, l’altre 90 % no hi aprovava. Ahí teníeu a Pepito competint amb els fills de totes les promotores de València, fent els projectes els arquitectes que tenien llurs “papàs” en nòmina.

I com la cosa era “fàcil” em vaig obligar a fer el màxim de faenes, exàmens, presentacions, etc en català, quan no hi havia cap llei de normalització lingüística a cap país català. Parle de 1980 fins a 1991.

Dues carreres politècniques arquitecte tècnic i arquitecte, sempre a contrapèl i treballant per a poder pagar-me-les perquè a casa meua no hi havia marge econòmic.

Torne al solc de la QÜESTIÓ: naixem desiguals en recursos però és que repetim la mateixa regla universal de que no hi ha res “igual” encara que siga de la pròpia espècie. En una figuera no hi ha dos pàmpols iguals. Ni en cap altra figuera tampoc.

La regla universal és ésser “desigual”, La “Igualtat” de la revolució francesa era que tots els francesos foren “iguals davant la llei”. Una idiotesa perquè com no tenim els mateixos sempre seren “desiguals” davant d’aquesta. I els “contactes” i “connexions” amb el poder també són desiguals entre els “ciutadans”.

Sóc pèrit judicial des de fa 22 anys, dels pocs que cada cas l’agafa i l’escoadrinya des de tots els angles per a emetre un dictamen; i n’he vist tota mena d’aberracions i sentències increïbles.

Una altra cosa és, que com a “desideràtum”, intentem des de la nostra visió “ètica i moral” particular reequilibrar aquestes condicions de desigualtat que n’esmenta Minguet.

I és ahí, on intervé la “llibertat individual” de cadascú.

Com a llibertari sempre he escrutat tots els poders als que estem condicionats cada ésser de la terra. No només els humans. Quines són les forces tel·luririques que ens condicionen
per a no desenvupar-nos al màxim.

Cercar aquelles lleis de l’univers que fan que cada ésser i cosa siga com és realment.

En anterior comentari vaig esmentar l’arquitecte Gaudí,….com a hereu de l’herència filogrega, però és que hi ha tribus africanes que segles abans arriben al mateix lloc que Gaudí sense éssers hereus del compendi cultural heretat dels grecs, hel·lenistes i romans.

https://blocs.mesvilaweb.cat/josep_blesa/peter-rich-larquitecte-mandelia-1/

Com hi han anat a “inspirar-se” d’altres arquitectes, com ara Maximilian Fuksas, Bernard Tchumi o pintors com Picasso, Miquel Barceló, etc.

I aquest mateix “internacionalisme” és el que ens fa esdevenir “universals” per a anar a la recerca de “lleis naturals” que no depenguen del substrat cultural de cada tribu o nació.

I això és el perquè posava en connexió diacrònica als “sans culottes” i els assaltants al Capitoli estatunidenc (els blancs més desgarriats hereus del May Flowers) o els manifestants de Jusapol rodejant el Congreso de diputados a Màdrix o baixant per la Via Laietana de fa 2 anys.

O els més desgraciats de l’estat español, per exemple conegut, votant els partits del règim colonial des de les colònies ocupades que amb el seu vot intenten no anar a pitjor, sense la menor anàlisi crítica on som. Fugir del foc per a caure a la brasa. Els extrems, no és que es toquen sinó que acaben anant-hi plegats.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en INTERSECTIONS, Letters el 23 de gener de 2021 per josep_blesa

3r PREMI. CONCURS D’AMPLIACIÓ DE L’AJUNTAMENT D’ALTEA (MARINA BAIXA) I ORDENACIÓ DEL SEU ENTORN URBÀ.

Deixa un comentari

Com les imatges no s’hi veuen bé us enllacen al nostre web:

https://www.blesarqestudio.com/va/projectes/concursos/concurs-de-idees-ampliacio-ajuntament-d-altea

L’objectiu d’aquesta proposta es centra en la reordenació de l’espai urbà prioritzant un ús de vianants, i creant una connexió mitjançant una passarel·la amb la part antiga del municipi per donar-li una nova vida a l’espai urbà, i d’altra banda, l’ampliació de l’actual edifici de l’ajuntament per adaptar-se a les noves necessitats que es plantegen.

 

Per això plantegem una idea conjunta d’urbanització i ampliació d’espai destinat a Ajuntament que solucione els problemes de connexió entre els espais urbans separats pel traçat de la línia ferroviària i millore la urbanització existent en l’actualitat, limitada pels traçats viaris, els aparcaments públics i la línia de ferrocarril.

La premissa principal de la nostra proposta gira al voltant de la connexió visual entre Altea Dalt i Altea Baix. Dues parts d’un mateix poble, dues fites com a posada en valor de la revitalització de cadascuna de les zones. La llum serà l’artífex d’aquesta connexió.

 

El que busquem és una urbanització de l’espai públic amb un llenguatge comú que permeti la lectura de tot el conjunt d’intervenció com una unitat, jugant amb la pavimentació, mobiliari urbà i zones verdes, el que ens permet crear una imatge unitària de tota la nostra àrea d’intervenció, i dotar de personalitat a l’espai públic.

L’ajuntament es converteix en la fita d’Altea Baix i mitjançant una passarel·la-mirador que actua a manera de cicatriu entre les dues parts de la població s’aconsegueix un espai versàtil, sostenible i actua de catalitzador per redescobrir la Vila d’Altea.

PS: Bo, un tercer premi. Aquesta vegada amb dotació econòmica. D’altres vegades eixe mateix lloc tercer a la Plaça de l’Església d’IBI, fou sense.

Agraïment a tot l’equip:

Pablo Palmero (arq.), Pilar Polo (projectista i coordinació de tasques), Immaculada Hernàndez (arq.), Àngel Puig Soler (arq.), Fernando Nebot (enginyeria industrial), Rubén Alsina (Arquitecte Tècnic-Enginyer de la Construcció), Rafa Ybarra (Enginyer de Camins, Canals i Ports) i Pepa Leyda i Salvà (Coordinadora i avalentadora de tots nosaltres). 

 

El jurat ha dit això de la nostra proposta:

El jurado propone conceder el tercer premio al trabajo con el lema:

B00001

Se destaca la destreza funcional en la conexión de la Altea de Dalt con la de Baix, con
un paseo arquitectónico en una rampa reconocible intuitivamente, que desembarca en
una plataforma elevada y relacionada visualmente con la plaza principal del
ayuntamiento. Se valora la ocupación de la planta de ático para actividades municipales.
El jurado habría valorado una imagen institucional más clara del edificio, una menor
ocupación del espacio público de la plaza para mejorar su versatilidad de uso, una
permeabilidad de la misma hacia el interior, y extender el ámbito de actuación al
espacio ubicado entre el edificio y las vías del tren.

 

Sobre això de la “cultura igualitària” d’En Joan Minguet

Deixa un comentari

Estimat i seguit Joan Minguet:

Després de llegir i meditar el teu article d’aquesta setmana em permet fer una llambregada des d’un altre angle de visió.

https://www.vilaweb.cat/noticies/em-sento-orfe-de-cultura-igualitaria/

Vaig a discrepar amb tu una miqueta, o molt. Sobretot amb això de “cultura igualitària”…que no deixa de ser una “botada” o “boutade” si ho volem a la francesa.

M’explicaré: l’art, el seu pòsit perllongat, ço és, “la cultura” és “per se” comunicació dinàmica.

Igual l’emissor no ha expressat tot el que volia, però sempre podem trobar una espurna amb què trobar un filall que reconvertisca això que percebem -que hom pot semblar- anodí i insignificant en un esperó en l’acollida del receptor. I fer-ne una amplicació o esguard sobre el mateix tema.

Recorda aquella escena d’Amadeus on un compositor feia amb quatre notes una tonada, i Mozart, amb aquelles mateixes notes li’n dóna un ritme i tempo diferent, fent-hi una creació nova. És el diàleg i la col·lisió de percepcions diferents.

El propi impuls de qualsevulla cosa creada ja posseeïx la capacitat d’ésser un fet desigualitari.

Igualar la societat seria encotillar-la.

Encotillar, ens duu a més del mateix.

A l’avorriment i la iteració fins a l’infinit.

La Natura ens ha ensenyat que no hi ha dos individus iguals de cada espècie, encara que la nostra abstracció dissetesca d’un racionalisme irracional ens ha dut a apartar les diferències per a trobar “igualtats” que podem capir al nostre enteniment.

Mai no veuràs 2 pàmpols iguals en la realitat. Ni dos caragols per molt que ens semblen idèntics, així al’engròs. Per què no hi parem atenció.

Si has visitat el Japó i/o l’has recorregut o t’has embadocat amb un art que sembla parsimoniós i essencial mai no veus dues posades en escena d’una sala tan desproveïda de decoració i minimalistes. Ni dos carrers, ni dos jardins que tarden anys a deixar les branques fent escultures.

A tall d’això, i com sóc un fan de la tv des de sempre, perquè podem trobar des de eixa posició de receptor una reelaboració d’allò que és una “ful empaquetâ” com diem per ací.

Anècdota categòrica. Jo sempre empre els “exempli” lul·lians per a no care en l’abstracció i provar d’estar ben agafat de la realitat:

L’abstracció és interpretatativa, el discurs, descriptiu.

A principis dels 1980′ feien un programa els radiofònic en RNE conduït per un tal Alfonso (no Sánchez, sinó el seu substitut de cognom que no recorde a hores d’ara) després de l’emissió de la pel·lícula per TVE1 on participaven els oïents que discutien sobre la mateixa.

Aquella nit de dissabte varen projectar “Un home anomenat cavall”

https://ca.wikipedia.org/wiki/Un_home_anomenat_Cavall

Adjunte la versió Wiki explicada en español perquè és millor que la catalana i, fins i tot, l’anglesa, tret de les típiques simplificacions nacionalistes españoles que confonen “quebequesos amb “mestisos”.

Fet i fet, el programa radiofònic anava desenvolupant-se amb les telefonades dels oïdors españols farcidetes de “lloc-comunisme” sense penetrar al moll de l’os que tenia.

Fins la meua aparició en antena, en què vaig explicar amb la contundència i vidriol que em caracteritzen, i més tenint 20 anyets, la següent explicació:

“El personatge encarnat per l’enorme Richard Harris som els immigrants castellans que venim a d’altres nacions sotmeses a l’estat espanyol. Som persones que arribem a una altra societat-nació diferent a la nostra pròpia però que és la del nostre lloc actual on som acollits i integrats.

L’esforç d’integrar-te és representat en el film per totes les accions que la tribu índia fa fer al protagonista del film, fins al punt de mantindre el seu orgull innat de persona que intenta assimilar aquells comportament en què va ésser educat com a senyor britànic i no en els dels sioux o dakotes, no recorde ara, fins a enamorar-se de la filla o germana del “cap” de la tribu i per amor es sotmet aquell ritual penjat del pit fent-lo rodar sobre el foc per a esdevenir “un indi més entre tots ells” i acabar aparellar-se amb la protagonista índia.”

Recorde entre boires que fins i tot s’enfrontà a la cavalleria ianqui o canadenca, els seus antics “iguals” per a defensar la salvaguarda de la tribu, fins i tot, mort l’indi Cap, l’integrat representat per Harris esdevé el Cap ell mateix d’eixa tribu.

La resposta del conductor del programa fou la següent:

“Tiene usted más imaginación que Luis (Lluís) Lúcia, aprovechando que nos llama desde Valencia” dejémoslo estar desde ese punto de vista.

I en literatura igual, un servidor de vós, té tots els seus llibres subratllats, anotats i discuteix acaloradament amb llurs autors.

No tenim temps per a avorrir-nos malgrat que de vegades ho sembla.

Tot depén, al capdavall del receptor i el bull de les pròpies neurones.

Joan no cal ser tan despreciatiu…quasi sempre podem trobar la veta per on traure-li’n el suc.

La llibertat és tant de l’emissor com del receptor.

Avui precisament pels mitjans que tenim mai no estem sols. Sempre estem ben acompanyats.

Mai orfes.

Una salutació d’un seguidor teu.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Indiscreet window el 11 de novembre de 2020 per josep_blesa

BIBLIOTEQUES, ARQUITECTURA…..I MOLT MÉS.

Deixa un comentari

Un llibre, no ho és fins que una persona el llig. Un llibre es pot llegir tot sol o en companyia d’altres. Un llibre es conversar amb aquell que l’ha escrit. Mai no estàs tot sol en llegir. Els llibres són accés a la informació. L’acumulació d’informació és coneixement. La diversitat de coneixements crea esperit crític. Obliga a triar. L’esperit crític es desenvolupa mitjançant d’altres parers sobre un tema que ens ocupa i entreté. Per això llegir i debatre és lloc de trobada. Una acció que crea inclusió dels diversos. Açò és sociabilitat entre iguals. Per això el tracte crea obertura i acolliment d’altres.

Els llibres són tan diversos com els éssers humans. Perquè som diferents, com els llibres. Sorprenentment llegir és interpretar. Allò que aquell altre diu i tu entens. Si rellegim un llibre ens meravella trobar més coses que l’altra vegada anterior. Perquè aquell i aquest “jo”, som uns altres.

Que, endemés de lletres, en duen símbols, motius gràfics i d’altres objectes que conformen llur estètica. La seua plàstica també ens en parla. Per això és tan important l’embolcall i el grafisme interior. Llurs variades tipografies.

Avui els llibres ja no són només de paper sinó que han esdevingut aparells electrònics amb els quals llegim lletres, dibuixos, pel·lícules i un inabastable conjunt de sensacions que ens ajuden a fer el nostre entorn apte per a conviure, informar-nos i formar-nos en comunitat humana. Igual que s’esdevenia quan eren de paper només.

Els conceptes i accions fonamentalment humanes romanen però les maneres evolucionen. Eixa mateixa evolució tecnològica fa l’ús vaja variant i adaptant-se a cada moment de la vida dels grups humans. Talment com ha evolucionat la pintura des de les rupestres a les parets d’una balma fins les instal·lacions actuals en mig d’un espai públic o els museus.

Hem fet aquesta introducció des de l’objecte al qual es ret homenatge en aquesta exposició de la Festa Estellés 2020 a l’Ateneu de Bétera. El llibre és, però, Els Llibres, uns estintolen uns altres o els repliquem. Així construïm el(s) discurs(os) d’una societat. Per analogies i/o per contrast. El que el fa esdevenir un mitjà de comunicació. Fa molts segles entre erudits copistes dels monestirs. A partir de la impremta del segle XV començà a ésser un fet entre entesos lletraferits, després entre capes més amples dels il·lustrats del segle XVIII. L’esclat del segle XIX el fa esdevenir un fenomen de masses. Fins la banalització actual dels Planeta i altres gran editorials que han aconseguit banalitzar-lo tant que serveixen per a decorar estances. I que siga solament de ser les cobertes sense cap llibre endins.

Com hi hauran percebut fa estona que vaig escapolint-me del tema que se’m va encomanar. Escriure-hi sobre l’arquitectura i les biblioteques. Doncs no. A un servidor de vostès i d’aquesta màtria que m’acull la vida li agrada anar des de les petites coses i obvies fins les grans.

Mètode empíric d’arrel anglosaxona front a l’abstracció grandiloqüent d’arrel francòfila.

Quan tenim molts llibres, tant a títol personal com a nivell social, ens cal l’espai per a encabir-los i conservar-los. N’esdevé un fet social i d’encontre. Llavors ens fem prestatgeries i armariades a casa o recintes públics on anar-los a consultar, llegir o passar l’estona, si més no, acompanyat per d’altres individus que fan el mateix que tu . I qui diu llibres pot dir diaris, revistes, CD’s, films, filmines, o qualsevol altre mitjà passat, actual o actualitzat. Avui diem biblioteca a un lloc que realment és molt més: una mediateca. De fet, molts exemplars per a conservar-los n’han calgut ser digitalitzats per a conservar-los. A una biblioteca anem a estudiar, a informar-nos i formar-nos. I en certa manera es converteix en una mena de museu-cine-sala d’exposicions, sala d’actes, de presentacions, conferències, debats, etc.

Convertint-se en un(s) espai(s) multi-usos on els esdeveniment (events com diuen les gents coentes i kitsch actuals als actes i esdeveniments).

Vull deixar per escrit -com a falca- l’estranyesa que em produeix el mot EVENT. Paraula que vaig descobrir en un parell de llibres comprats al museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) en 1995, on feien una exposició sobre l’arquitecte suís Bernad Tschumi. Els llibres que n’eren un en una mateixa edició en què el primer era el teòric i el segon les aplicacions pràctiques tant construïdes com propostes. Architecture and Disjuction i Event-Cities (praxis)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un llibre avantguardista de base deconstructivista que impregnà totes les altres disciplines. És a dir, que de-construïa el “discurs” anquilosat que havia generat el postmodernisme i la filosofia feble. Aquella que relativitzava i banalitzava tot, fins i tot, el terrorisme d’estat. Recorde un episodi revelador en el llibre d’en Tschumi, professor de la Architectural Association of London, qui organitzà amb els seus alumnes uns actes d’instal·lacions arquitectòniques a alguns barris de Derry, (en gaèlic la capital d’Irlanda del nord, el que els anglesos, llavors, en deien Londonderry, si bé recordeu) i la policia britànica desplegada allà els confonen com a membres de l’IRA prohibint-los les actuacions urbanístiques.
Tornant, de bell nou, al tema de les biblioteques, cal dir, després de l’exposició inicial, que han de ser espais arquitectònics on es conjuminen una sèrie de fets:

-El respecte entre tots els seus usuaris.

– La igualtat entre ells.

-La col·laboració i la sinergia entre diferents per a millorar la informació i el coneixement de qui hi acudeix.

– Que ha d’ésser un espai social inclusiu i acollidor.

– D’estudi i reflexió individual i –a poder ser- col·lectiva.

– Una biblioteca escolar o pública, és sempre un espai social i col·lectiu. A tenor d’açò recorde Joan_Francesc Mira, que me’l trobava molts matins a la del col·legi d’arquitectes estudiant l’arquitectura dels Borja, on Fina Alberola, la dona d’Alfons Cucó, ens feia de bibliotecària i es sabia tots i s’havia llegit o fullejat molts d’ells per a catalogar-los.

– Una biblioteca en el sentit de mediateca té uns objectius que cal preservar i programar de bestreta.

-Qui acudeix a una és perquè té unes necessitats vitals concretes i llurs rectors han de donar solucions ad hoc.

– Les biblioteques han de ser espais fluids i flexibles. No estancs com ens passava en la de la vella UPV, plena de caus privats insonoritzats i estancs sense finestral i on només entrava llum per claraboies zenitals.

– L’espai cal que siga suggerent i que la vista, de tant en tant, guaite cap a l’infinit per a relaxar-se.

– L’arquitectura d’una biblioteca cal que siga destil·lació del seu temps i de la seua societat.

– Avui en dia, mitjançant la digitalització i internet en un petit espai podem encabir tot el saber d’una època. Produint-se un efecte paradoxal: la desglobalització de la globalització. Si des de final de la 2ª guerra mundial els centres de poder havien intentat acaparar i atraure les ments més meravelloses, avui cada lloc del món ha de ser un centre de coneixement de la totalitat del món i llurs infinites formes descentralitzades.

A tomb d’açò fem un discret repàs històric:

1) La Biblioteca d’Alexandria. Egipte. De Ptolomeu II (285-246 a. C) sent cremada en temps de Juli Cèsar. Amb 40.000 volums i centre del coneixement hel·lenístic.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1. Reconstrucció per NixPixMix (treta d’internet). Curiosament els egipcis denominaven les biblioteques com a casa dels llibres o de la vida. Aquesta és la més coneguda.

2. Hosni Mubarak impulsà la construcció d’una moderna en recuperació d’aquella realitzada pels arquitectes escandinaus SNØHETTA, CHRISTOPH KAPELLER, KJETIL THORSEN, CRAIG DYKERS.

4. Biblioteca vaticana vers 1448.

 

5. Els Scriptorium. Tots tenim en la ment la novel·la El Nom de la Rosa d’Umberto Eco i el film on Jorge de Burgos, el bibliotecari cec, el situa al monestir de Sant Domènec de la Calçada, prop d’aquella ciutat castellana. Els Scriptoriums no eren talment llocs on hi havia llibres, més aviat es copiaven manuscrits i interpretaven textos antics grecs i romans. Al remat esdevenien biblioteques.

6. Biblioteca Nacional de París (Foto cedida pel MoMA de NY). És a partir de l’assentament pràctic del concepte de servei públic després de la Il·lustració i l’avanç de les tècniques constructives estructurals del ferro colat que Henri Labrouste Les seues lleugeres estructures metàl·liques donen lluminositat i contingut espacial a dos biblioteques i edificis culturals a París: les biblioteques Nacional i la de Santa Genoveva.

7. Biblioteca Nacional de Santa Genoveva de París. (Foto cedida pel MoMA de NY).

8. La Biblioteca Nacional Valenciana situada en el monestir jerònim de Sant Miquel i Els Reis (impulsat pel duc de Calàbria, Ferran d’Aragó a Tavernes Blanques al segle XVI) i que a partir dels fons bibliogràfics del patrici suecà Nicolau Primitiu Gómez i Serrano s’ha convertit en el fons bibliogràfic més important en territori valencià.

9. Concert i classe musical a l’interior d’un dels claustres de Sant Miquel i els Reis.

 

10. Interacció entre tots els elements de l’entorn. Aules, vegetació i zones de circulació de vianants i de jocs a l’exterior.

11. I per a finalitzar una proposta pròpia de l’estudi Josep Blesa, per a l’ESCOLA GAVINA, Coop. VALENCIANA, on esvaïm totes les parets i els murs són de vidre i la protecció solar es fa mitjançant una imperceptible xapa microperforada que fa que la biblioteca s’escampe per l’exterior i els alumnes i professor practiquen allò tan antic com eren les classes dels peripatètics grecs i les contemporànies escoles ESCANDINAVES.
On l’escalfament ambiental es produeix mitjançant el terra radiant impulsant la calor per circuits d’aigua escalfada pel sol i maquinària de geotècnia.

A Bétera, a 1 d’Octubre de 2020

Josep Blesa i Morante, arquitecte.
En representació d’Estudi d’Arquitectura Josep Blesa, SLPU.

“VIL·LA SORRA’s LOGO”

Deixa un comentari

Hem quedat els vuitens (8è classificat) de 48 participants amb només 3 estrangers: un japonès, un estudi barceloní i nosaltres; la resta italians. Aquest és nostre text explicatiu:

 

 

“This proposal LOGO about competition “VILLA SORRA’s LOGO” is intended to become a known brand so, working both ways, with or without letters as title and subtitle.

 

It works to underline the history of Reggio Emilia, its environment, architecture, and landscape from Villa Sorra which belong to own the place of exceptional roots.

These features are aimed through the color palette around the Villa, its green surroundings, and the soft coloring of its food, art-&-craft products.

If you would apply it to any place –independently its size- is always possible. As you can see on cards, bottles, bags, napkins, urban spots for advertising, fabric flags to receive any great event that to be presented.

This logo brings hidingly up the implementation of the Aurea Section on throughout the whole logo design. Put the light on the relation between Nature pattern and Emilia’s human facts.

Even, moreover, you can pick each component element up, and separately you can join in a new composition to adapt to others without losing its own character.

Because Villa Sorra’s shape recuts the skyline joining both: Sky to Earth.

This is its strength to show from the subtle way means this Logo.”

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 27 de juliol de 2020 per josep_blesa