ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

Arxiu de la categoria: cinema

Sobre això de la “cultura igualitària” d’En Joan Minguet

Deixa un comentari

Estimat i seguit Joan Minguet:

Després de llegir i meditar el teu article d’aquesta setmana em permet fer una llambregada des d’un altre angle de visió.

https://www.vilaweb.cat/noticies/em-sento-orfe-de-cultura-igualitaria/

Vaig a discrepar amb tu una miqueta, o molt. Sobretot amb això de “cultura igualitària”…que no deixa de ser una “botada” o “boutade” si ho volem a la francesa.

M’explicaré: l’art, el seu pòsit perllongat, ço és, “la cultura” és “per se” comunicació dinàmica.

Igual l’emissor no ha expressat tot el que volia, però sempre podem trobar una espurna amb què trobar un filall que reconvertisca això que percebem -que hom pot semblar- anodí i insignificant en un esperó en l’acollida del receptor. I fer-ne una amplicació o esguard sobre el mateix tema.

Recorda aquella escena d’Amadeus on un compositor feia amb quatre notes una tonada, i Mozart, amb aquelles mateixes notes li’n dóna un ritme i tempo diferent, fent-hi una creació nova. És el diàleg i la col·lisió de percepcions diferents.

El propi impuls de qualsevulla cosa creada ja posseeïx la capacitat d’ésser un fet desigualitari.

Igualar la societat seria encotillar-la.

Encotillar, ens duu a més del mateix.

A l’avorriment i la iteració fins a l’infinit.

La Natura ens ha ensenyat que no hi ha dos individus iguals de cada espècie, encara que la nostra abstracció dissetesca d’un racionalisme irracional ens ha dut a apartar les diferències per a trobar “igualtats” que podem capir al nostre enteniment.

Mai no veuràs 2 pàmpols iguals en la realitat. Ni dos caragols per molt que ens semblen idèntics, així al’engròs. Per què no hi parem atenció.

Si has visitat el Japó i/o l’has recorregut o t’has embadocat amb un art que sembla parsimoniós i essencial mai no veus dues posades en escena d’una sala tan desproveïda de decoració i minimalistes. Ni dos carrers, ni dos jardins que tarden anys a deixar les branques fent escultures.

A tall d’això, i com sóc un fan de la tv des de sempre, perquè podem trobar des de eixa posició de receptor una reelaboració d’allò que és una “ful empaquetâ” com diem per ací.

Anècdota categòrica. Jo sempre empre els “exempli” lul·lians per a no care en l’abstracció i provar d’estar ben agafat de la realitat:

L’abstracció és interpretatativa, el discurs, descriptiu.

A principis dels 1980′ feien un programa els radiofònic en RNE conduït per un tal Alfonso (no Sánchez, sinó el seu substitut de cognom que no recorde a hores d’ara) després de l’emissió de la pel·lícula per TVE1 on participaven els oïents que discutien sobre la mateixa.

Aquella nit de dissabte varen projectar “Un home anomenat cavall”

https://ca.wikipedia.org/wiki/Un_home_anomenat_Cavall

Adjunte la versió Wiki explicada en español perquè és millor que la catalana i, fins i tot, l’anglesa, tret de les típiques simplificacions nacionalistes españoles que confonen “quebequesos amb “mestisos”.

Fet i fet, el programa radiofònic anava desenvolupant-se amb les telefonades dels oïdors españols farcidetes de “lloc-comunisme” sense penetrar al moll de l’os que tenia.

Fins la meua aparició en antena, en què vaig explicar amb la contundència i vidriol que em caracteritzen, i més tenint 20 anyets, la següent explicació:

“El personatge encarnat per l’enorme Richard Harris som els immigrants castellans que venim a d’altres nacions sotmeses a l’estat espanyol. Som persones que arribem a una altra societat-nació diferent a la nostra pròpia però que és la del nostre lloc actual on som acollits i integrats.

L’esforç d’integrar-te és representat en el film per totes les accions que la tribu índia fa fer al protagonista del film, fins al punt de mantindre el seu orgull innat de persona que intenta assimilar aquells comportament en què va ésser educat com a senyor britànic i no en els dels sioux o dakotes, no recorde ara, fins a enamorar-se de la filla o germana del “cap” de la tribu i per amor es sotmet aquell ritual penjat del pit fent-lo rodar sobre el foc per a esdevenir “un indi més entre tots ells” i acabar aparellar-se amb la protagonista índia.”

Recorde entre boires que fins i tot s’enfrontà a la cavalleria ianqui o canadenca, els seus antics “iguals” per a defensar la salvaguarda de la tribu, fins i tot, mort l’indi Cap, l’integrat representat per Harris esdevé el Cap ell mateix d’eixa tribu.

La resposta del conductor del programa fou la següent:

“Tiene usted más imaginación que Luis (Lluís) Lúcia, aprovechando que nos llama desde Valencia” dejémoslo estar desde ese punto de vista.

I en literatura igual, un servidor de vós, té tots els seus llibres subratllats, anotats i discuteix acaloradament amb llurs autors.

No tenim temps per a avorrir-nos malgrat que de vegades ho sembla.

Tot depén, al capdavall del receptor i el bull de les pròpies neurones.

Joan no cal ser tan despreciatiu…quasi sempre podem trobar la veta per on traure-li’n el suc.

La llibertat és tant de l’emissor com del receptor.

Avui precisament pels mitjans que tenim mai no estem sols. Sempre estem ben acompanyats.

Mai orfes.

Una salutació d’un seguidor teu.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Indiscreet window el 11 de novembre de 2020 per josep_blesa