ARCHILETTERS

Informe històric i artístic sobre el convent de Santa Clara, Xàtiva
Josep Lluís Cebrián i Molina (Llicenciat en Geografia i Història, especialitat d’Història de l’Art) i Josep Blesa i Morante (arquitecte)

Recomane fer un recorregut fotogràfic i algun vídeo per tot el reial monestir abans de passar a llegir el text. Pitgeul’enllaç que paga la pena.

https://photos.google.com/album/AF1QipO8Wyum0PpyPF7gf1DodUL2xxEXfWOFXcY8nwb0

INTRODUCCIÓ
Després de la conquesta de Xàtiva en el segle XIII, els franciscans -tant la branca masculina com la femenina- es van establir prop de la ciutat, front a la muralla. Els franciscans en les immediacions de la Porta de Sant Francesc i les clarisses quasi davant del Portal Nou que després s’anomenaria del Lleó. Aquests primers establiments conventuals patiren destrosses a meitat del segle XIV, durant la Guerra de la Unió i la Guerra dels dos Peres.

El convent de Santa Clara fou incendiat en 1348. La situació d’indefensió de l’edifici extramurs comportà que la comunitat decidís en 1369 el trasllat intramurs, al recer de les muralles. El convent vell de Santa Clara havia estat fundant testamentàriament per Na Saurina d’Entença, neboda del Rei Jaume I i vídua de l’almirall Roger de Llòria.

La fundadora morí l’any 1325 i testava en favor de la fundació del nou convent aportant les rendes i senyorius d’Alcoi i la Vall de Seta. Demanava que s’hi soterrara el seu cos i els dels seus fills Robert i Berenguer de Llòria.

Una vegada decidit el trasllat més enllà de les muralles, les monges menoretes no s’endinsaren gaire en la ciutat. L’adquisició de cases per tal de disposar d’un solar per a construir el nou convent es va realitzar a un costat del Portal Nou de la muralla, enfront del cenobi vell. Cent anys d’existència i les relacions socials i clientelars amb el barri feren escollir les cases de la ciutat més properes al vell establiment.
El solar del convent vell enderrocat i el seu hort clos ocupava, pràcticament, tota l’illa actual d’edificis on es troba la finca de Selgas. Així doncs, després dels episodis bèl·lics del segle XIV les monges començaren a construir un convent nou, ara situat en la trama urbana, amb una major superfície edificada i un edifici més modern i ambiciós. No obstant, mantingueren la propietat sobre l’hort vell del cenobi fundacional i pel que se sap, construïren un túnel que perforava els fonaments de la muralla i per davall del vall i el camí de ronda (actual Albereda) comunicava amb aquesta antiga propietat. El passadís permetria a les monges de clausura edificar tot el solar urbà i conservar un hort que podien visitar sense trencar la clausura monacal. A aquesta conclusió es va arribar a començaments del segle XX, en excavar en profunditat per tal d’allotjar el dipòsit metàl·lic de la nova Gasolinera del Lleó, ja que es van trobar indicis del passadís subterrani.

Als segles XIV i XV es duria a terme la construcció de la major part de l’edifici en estil gòtic (palau de l’abadessa, cuina, oficines, dormitori, refetor, aula capitular, església…). El claustre articulava la distribució dels accessos a les distintes estances i nombroses escales comunicaven les plantes en altura. El claustre de Santa Clara fou el més gran dels bastits a la ciutat. De fet, no s’acabaria de construir fins ben entrat el segle XVI, quan el gòtic tardà d’una de les ales hibridaria ja amb els primers elements ornamentals del renaixement. D’aquest estil del segle XVI sobreviu una escala de caragol i una portada, obres de guix, d’artífexs locals que participaren també en la decoració renaixentista del palau d’Oliva, la Cartoixa de Porta-Coeli a Serra i el castell-palau de Bolbait.

Després, a darreries del segle XVII i durant el XVIII, es produeix un altre període d’activitat constructiva que augmentaria l’altura del conjunt monacal i el reformaria al gust barroc i rococó, de manera que s’emmascarà la percepció visual d’aquest gran edifici medieval. El segle XIX es caracteritzà per tasques de manteniment i petites actuacions. El monestir que arribà al primer terç del segle XX i que coneixem per fotografies antigues era producte, en gran mesura, de les reformes de finals del segle XVII i sobretot, del XVIII.

 

En 1936 la incautació de l’edifici i la decisió d’enderrocar-lo per a construir un mercat municipal portaria la destrucció de gran part del monument. La demolició es va dur a terme mitjançant explosius, un mètode agressiu que deixà conseqüències fins i tot en el que encara resta en peu. El final precipitat de la Guerra d’Espanya permeté que no s’arribàs a demolir l’edifici per complet. Del complex arquitectònic monacal s’havia enderrocat el claustre completament, així com tota l’ala nord i l’ala oest. És en aquest moment quan es destrueix el sarcòfag esculpit amb les restes de la fundadora, d’estil renaixentista. En acabar la guerra, la comunitat religiosa tornà a habitar el que restava en peu de l’edifici i als 50 i 80 construïren diverses estances i habitatges en el solar de les desaparegudes ales nord i oest per tal de millorar les condicions de vida de les monges. En 2001 la comunitat abandonà l’edifici i es traslladà al convent de Canals, on s’emportaren tot el patrimoni artístic moble del convent xativí.

El Museu de Belles Arts de Xàtiva conserva només algunes obres de les menoretes xativines, com el Sant Sopar de Vicent López, una reixa de clausura, restes de l’enteixinat medieval del cor baix i algunes casulles.

ELEMENTS ARQUITECTÒNICS I ARTÍSTICS CONSERVATS

El solar del claustre desaparegut conserva la base sobre la que se sustentaven les quatre naus. Les excavacions arqueològiques han tret a la llum la calçada de pedres rodades de riu de les naus claustrals i es pot resseguir el perímetre. Aquests quatre passadissos perimetrals de l’enorme pati són l’eix que articulava tot l’edifici i emmarcaven el que era el considerable jardí interior, amb diverses fonts monumentals, un pou, un estany i pèrgoles.
Els edificis i elements antics que resten en peu del monestir de Santa Clara són:

A) L’ALA SUD, la qual llinda amb el carrer de Montcada: porteria, locutori, sagristia, església, cor baix i cor alt (aquest reconstruït) i l’escala santa d’estil barroc.
L’accés al convent es realitza a través d’un arc apuntat de carreus de pedra bastit al segle XIV. En un dels brancals es llegeix “ferrer” esgrafiat en lletres gòtiques. Sobre la porta, l’escut de la fundadora en relleu petri.
L’església medieval de la segona meitat del segle XIV es troba emmascarada per una reforma barroca, en un procés de transformació similar al que patiren les esglésies xativines de Sant Pere, Sant Francesc i Sant Domènec. Carles Sarthou arribà a veure els contraforts interiors de pedra d’estil gòtic durant unes obres que realitzaren les monges abans de la guerra. Aquesta reforma desmantellà la coberta original i es va incrementar l’alçada del temple amb una volta de canó. Però es va mantindre la poca altura de les capelles laterals gòtiques que deuen estar amagades entre els contraforts. També és evident que el temple en època medieval tingué l’orientació contrària a l’actual, amb el capcer a l’est i els peus a l’oest. Conserva alguns vitralls del moment de la reforma. En la façana del carrer Montcada trobem la porta lateral actual, amb un plafó ceràmic del segle XX pintat per Salvador Aguilella i un escut de pedra barroc traslladat d’un altre indret del convent. (És possible que el mur amague restes de la portada gòtica i, com s’esdevingué al segle XX en el temple de Sant Francesc, puguen aparèixer els finestrals gòtics tapiats de les capelles laterals meridionals). El mur lateral del temple que feia paret amb el claustre conserva adossada i cegada una finestra gòtica coronella que ha perdut el mainell i les columnes. Potser són restes re-allotjades del desaparegut Palau de l’Abadessa.

El forjat del cor baix/alt fou desmantellat en la guerra i el que trobem en l’actualitat és una reconstrucció molt lliure d’aquell àmbit de la clausura, ja desproveït del magnífic enteixinat gòtic que coneixem per una fotografia. S’han conservat baix unes mènsules del segle XIV que representen un rostre femení amb tocat al cap que sustenten un arc. Tenen successives capes de pintura que resta profunditat al relleu. També, sobre la porta d’accés, emmarcada per unes motlures, una pintura mural bastant malmesa que representa Santa Clara amb el bàcul i la custòdia.

Destaca una escala del segle XVII d’estil barroc que comunica el cor baix amb l’alt i l’angle del claustre amb el dormitori superior. Aquesta “escala santa” es feia servir en Setmana Santa amb una funció penitencial. Els murs estan profusament decorats amb pintures vegetals i figures híbrides fitomorfes que sostenen els emblemes de la Passió de Crist. També s’hi representa l’emblema franciscà. La capa pictòrica presenta pèrdues per la humitat del mur, erosions i abrasions.

Al cor alt, en els murs laterals, s’hi troben dos nínxols de format rectangular apaïsat. L’interior està decorat amb pintura mural. Es tanquen amb portes de fusta que tenen pintats quatre panells cadascun amb representació d’arcàngels i una Assumpció. Tot d’estil barroc.
Més amunt, una escala de caragol condueix a l’espadanya (amb dues campanes del segle XVIII) i les teulades. Una inscripció sobre el mur ens recorda que el petit campanar fou reformat en 1828. L’escala també dóna accés a una sala amb finestrals de gelosia que permetia a les monges contemplar abocades a la Plaça de la Trinitat les processons i les proclamacions reials. Aquesta estança, amb una balconada interior de fusta, elevada, permetia la distribució en dos pisos de la comunitat en banquets de fusta que encara es conserven i podem afirmar que és una de les poques zones del monestir que s’ha conservat gairebé intacta. La tramoia teatral de llotja d’espectadores és un element a conservar, perquè sembla succeir les estructures de fusta que es feien servir al segle XVII en els espectacles públics.
Des d’ací tenim accés també a l’interior de la coberta en tisora de l’església, tot bastit amb bigues poderoses, algunes de les quals contenen les armes reials del “dret de la fusta” que tenia el monarca sobre els troncs que es baixaven pel Xúquer.

B) L’ALA EST, connectada en angle amb l’anterior. La planta baixa està ocupada bàsicament per la cuina, el refetor i la cripta. A sobre hi ha diverses estances i el gran dormitori.

En la cuina cal destacar les piques de marbre de Buixcarró datades en 1763 amb una inscripció incisa i una escala amb passamà heràldic de fusta tallada i taulelleria al graons, tot d’estil rococó. Cal advertir que la gran cuina gòtica està encastada i dissimulada pels afegits posteriors, tal i com delata un enorme arc gòtic de diafragma que des del terra s’enlairà més enllà del forjat del paviment de l’actual pis superior. En ell trobem paviments recol·locats. Els taulells grans més moderns (segona meitat del segle XIX) són producció d’Onda i Manises, i la resta, de cronologia anterior, provenen de les factories de València.

Per distintes estances del monestir trobem taulelleria arquitectònica valenciana de diverses èpoques, des d’època gòtica manufacturada a Manises, fins a 1880, en quantitats industrials. Cal esmentar els productes destacats la Reial Fàbrica de Taulells de València. També hi ha paviments hidràulics de producció local, posteriors. Altres peces de taulelleria obrades als paviments, escalons i murs són restes de plafons devocionals, amb advocacions concretes i en alguns casos provenen d’un magnífic viacrucis (vers 1795-1805) que decorava els murs del claustre alt i actualment pavimenten l’anomenada “casa del capellà”, en una estança propera al locutori i el capcer del temple. Tot aquest puzle ceràmic, desorganitzat i dispers, constitueix una de les grans riqueses del monument. El mateix cal dir dels elements de fusta com portes, finestres i gelosies que datables en diverses èpoques s’escampen per l’edifici conservat.

Hem esmentat adés l’escala renaixentista de guix que comunica la cuina amb el dormitori. Es tracta d’una obra d’art del primer quart del segle XVI original i única. Resta en part oculta per barandats i forjat d’època posterior, i presenta nombroses repintades i brutícia. Elaborada a base de mòduls fets a motle amb decoració classicista, hi trobem veneres, candelieri o motlures d’ascendència serliana.

Del mateix moment, estil i material és la porta del tram final de l’escala, amb decoració heràldica a sobre. Per fotografies antigues, sabem que els nervis de les arcades del claustres, d’almenys una galeria, eren d’algeps i presentaven motlures idèntiques.

El dormitori és una sala gran rectangular que es construí amb caràcter de dormitori general, sense privacitat. Al segle XIX les monges decidiren construir cel·les a base de barandats, amb un corredor central que comunica quasi directament amb el cor alt. Sobre la porta que va des del dormitori a la part alta de l’Escala Santa i al cor alt hi ha una fornícula d’algeps que allotjava una imatge de bult.

Té forma de remat de retaule barroc, amb decoració pictòrica i motlurat. En la base es pot llegir: Sancta Maria. Svccvrre miseris.

Per davall del dormitori, en la planta baixa i al costat de la cuina, s’allotja el refetor. Ambdues estances estan comunicades directament sense necessitat d’eixir al claustre, encara que, des d’ací, hi ha accés a través d’una porta de pedra medieval en forma d’arc apuntat. La sala del segle XIV, com la cuina, patí una reforma en el XVIII que amagà els arcs amb un forjat intermedi. Des del segle XIX el refetor estava presidit pel gran llenç del Sant Sopar de Vicent López (any 1806), avui al museu de la ciutat. Hi destaquen dos elements artístics. L’escut de Saurina d’Entença pintat al bell mig del cel ras en estil rococó, amb un bon estat de conservació. Al mur que fa costat amb la cuina, encastada, hi ha una petita escultura gòtica de Santa Anna amb Maria, obra d’alabastre policromat i daurat del segle XIV. Al voltant, pintura mural molt posterior que representa àngels, querubins, el colom de l’Esperit Sant i el triangle del Déu Pare.

Entre el cor baix de l’església i el refetor hi ha una estança de pas amb murs gruixuts de pedra que cal datar al segle XIV i una cripta semisubterrània que servia d’enterrament a la comunitat. Pels minsos trets estilístics de la cripta, sembla obra de primeries del segle XIX. La seua situació en el claustre no és casual, puix es troba molt prop del cor baix de l’església, de manera que la comunitat viva i la difunta compartien un espai d’oració pròxim i quotidià.

 

BIBLIOGRAFIA. CONVENT DE SANTA CLARA DE XÀTIVA

BERCHEZ, Joaquín; Gómez Ferrer, Mercedes (2005-2006): “Visiones y mentalidad arquitectónica de un maestro del siglo XVIIIl. Descripción breve de las medidas y magnificencia… del Convento de Santa Clara de Játiva, por fray José Alberto Pina”. Ars longa: Cuadernos de arte, núm. 14-15, pàg. 195-216. Disponible en http://hdl.handle.net/10550/28271
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2008): “L’Escala Santa del convent de les clarisses”, dins Convent de Santa Clara de Xàtiva. patrimoni perdut? [Llibre alternatiu de la Fira]. Xàtiva, Ulleye, pàg. 19-21. Disponible en: https://www.academia.edu/5568656
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2008): “El palau de les abadesses de Santa Clara”, dins Convent de Santa Clara de Xàtiva. patrimoni perdut? [Llibre alternatiu de la Fira]. Xàtiva, Ulleye, pàg. 23-25. Disponible en: https://www.academia.edu/5568636
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2008): “L’escala de la cuina de Santa Clara”, dins Convent de Santa Clara de Xàtiva. patrimoni perdut? [Llibre alternatiu de la Fira]. Xàtiva, Ulleye, pàg. 27-30. Disponible en: https://www.academia.edu/5568642
CEBRIÁN I MOLINA, J. Ll. (2008): “Pintura ceràmica del convent de Santa Clara”, dins Convent de Santa Clara de Xàtiva. patrimoni perdut? [Llibre alternatiu de la Fira]. Xàtiva, Ulleye, pàg. 31-34. Disponible en : https://www.academia.edu/3241831
COTINO, F.; MIRET, C; ROSSELLÓ, M. (2001): “Excavacions arqueològiques en el convent de Santa Clara, Xàtiva (la Costera, País Valencià)”, dins Intervencions sobre el patrimoni arqueològic. Excavació, restauració, difusió, posada en valor. III Jornades d’Arqueologia de València i Castelló. València, Museu d’Història de València. Disponible en https://www.researchgate.net/publication/340174759
COTINO VILLA, F.; MIRET C.; ROSSELLÓ, M. (2012): “Un conjunto cerámico del siglo XVII procedente del Reial Monestir de la Assumpció, convento de las clarisas de Xàtiva, La Costera (País Valencià).” Recerques del Museu d’Alcoi 2012, núm. 21, pàg. 79-94. Disponible en:
http://www.raco.cat/index.php/RecerquesMuseuAlcoi/article/view/260401
DELICADO, F. J. (2004): “Arquitectura y arte en el Real Monasterio de Santa Clara de Xátiva”, dins La clausura femenina en España: actas del simposium. Vol. 2, pàg. 1127-1140. Disponible en https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/1180361.pdf
LLÁCER BELLVER, J.E.; May Castillo, M. (2010): “Convento de Nuestra Señora de la Asunción o de Santa Clara de Xátiva. Estudios previos”. Arché, núm. 4 -5, pàg. 261-272. Disponible en http://hdl.handle.net/10251/31074
MIRET, C.; COTINO, F.; ROSSELLÓ, M. (2012): “La ceràmica arquitectònica del reial monestir de Santa Clara, Xàtiva (la Costera, País Valencià), dins Actes de les III Jornades d’Art de Xàtiva. Xàtiva, Ulleye, pàg. 67-91. Disponible en https://www.researchgate.net/publication/340351708
MIRET, C.; COTINO, F. (2018): Història i arqueologia del Reial Monestir de Santa Clara de Xàtiva. Xàtiva, Ulleye.
NAVARRO I BUENAVENTURA, B. (2008): “El claustre de Santa Clara: del gòtic al primer renaixement xativí”, dins Convent de Santa Clara de Xàtiva. patrimoni perdut? [Llibre alternatiu de la Fira]. Xàtiva, Ulleye, pàg. 15-17. Disponible en: https://www.academia.edu/5565874
SARTHOU CARRERES, C. (1922): Monasterios setabitanos. València, Tipografía Moderna.
SARTHOU CARRERES, C. (1925): Játiva, Guia oficial histórica ilustrada. [s.l., s.n.]
SARTHOU CARRERES, C. (1930): Guía gráfica de Játiva. València, Tipografía del Carmen.
SARTHOU CARRERES, C. (1933-1935): Datos para la historia de Játiva. (5 vols.). Xàtiva, Ajuntament.
VENTURA, A. (2007): Orígens del convent de Santa Clara de Xàtiva. Des de la fundació en 1325 fins a 1482. Aportació documental al terç del senyoriu de les monges sobre els castells i viles de Calp, Altea, Benissa, Teulada, el Puig, Alcoi i les valls de Seta i Trevadell. Xàtiva, Mateu.

Altres dades d’interés:
Incoació expedient BIC Santa Clara: https://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2003-1356
Declaració BIC Santa Clara: http://dogv.gva.es/es/eli/es-vc/d/2003/07/18/136
Inventari de campanes del convent de Santa Clara: http://campaners.com/php/campanar.php?numer=3291