La via més fàcil

Brussel·les ha activat aquests dies un impressionant operatiu per tal d’evitar possibles atemptats terroristes. Fa tot just una setmana dels fets de París i la probabilitat de noves accions, la necessitat dels governs de ser més contundents i una certa paranoia (comprensible) entre la ciutadania ha portat a prendre espectaculars mesures, des de desplegar de forma ben vistosa mils de policies i soldats armats pels carrers de la capital belga fins a impedir concentracions de gent tancant centres comercials o, el que interessa en aquest bloc, el metro.

Els ferrocarrils subterranis són un blanc ideal per cometre salvatjades. Els mils i mils de persones anònimes que hi transiten per passadissos, escales i vagons són l’excusa perfecta tant per infiltrar-s’hi i executar l’acció com perquè els seus autors es facin fonedissos aprofitant la confusió creada, sinó és que s’uneixen voluntàriament a la llista de víctimes (allò que amb gran inexactitud denominem “immolar-se”).

Que el transport col·lectiu sigui un escenari fàcil per cometre atemptats ja va ser descobert fa anys per grups de radicals o de fanàtics i, desgraciadament, els darrers anys n’hem tingut dramàtics exemples. Recordem-ne alguns:

* El 1995, una secta anomenada Aum Shinrikye (liderada per un sonat que es feia dir “Crist”) va ruixar amb gas sarin cinc línies del metro de Tòquio, causant 13 morts i 1.100 ferits, majoritàriament per irritacions oculars.

* El 2004 es van produir els atemptats de l’11-M a quatre trens de rodalies de Madrid. Com és sabut, a part del balanç de víctimes innocents provocat, van tenir una gran transcendència en els esdeveniments polítics d’aquell moment. Van ser obra d’una cèl·lula d’Al-Qaida (alguns però ho van negar…).

* El 2005 li va tocar rebre al metro de Londres: tres bombes en altres tres vagons van provocar la mort de 56 persones i en van ferir altres 700. La mateixa internacional del terror n’estava al darrera.

* El 2010, en fi, un grup txetxè va tenir la pensada de col·locar bombes a dues estacions del metro de Moscou, entre elles l’emblemàtica de Park Cultury. El resultat, 35 morts i 33 ferits.

La llista, malauradament, podria ser més llarga incloent molts altres fets d’una menor gravetat o transcendència informativa. Podríem recordar també la notícia de la desarticulació d’un grup paquistanès que pretenia atemptar al metro de Barcelona el 2008.

Agafar el metro és més insegur avui en dia? Probablement, però no més insegur que el món en general. Com cal fer-hi front per evitar o minimitzar aquest tipus d’accions? És clar que no amb mesures tan dràstiques i a cap calent, que només creen més sensació d’inseguretat (el metro de Brussel·les tornarà a funcionar aviat, com és lògic), però tampoc abaixant la guàrdia. És eficaç posar controls en uns transports usats per tanta i tanta gent cada dia? El debat llibertat-seguretat, tant present des de fa més anys als avions, està servit.

[Imatge: atemptat del metro de Tòquio; www.telegraph.co.uk]