Històries de la caixa tonta (3)

En el peculiar i una mica caòtic repàs televisiu que estic fent aquests dies, toca avui parlar de la tele dels anys setanta. Va ser una dècada crucial per al nostre país i per l’estat, de manera que els espais informatius van tenir un pes específic important en la televisió del moment. Imatges com les d’Arias Navarro ploriquejant la mort del dictador o les intervencions de Suárez o del professor Fuentes Quintana (tractant al ciutadà, per fi, de vostè!) caracteritzen aquells anys, al costat de contínues informacions sobre consells de ministres, manifestacions polítiques o sindicals, sessions parlamentàries, espais de propaganda electoral o atemptats terroristes. Un dels records més al·lucinants que guardo d’aquella època convulsa és el sermó setmanal del bisbe Guerra Campos, just abans de l’Un, dos, tres… (després en parlarem). Que aquell integrista pogués col·locar la seva prèdica en horari de prime time demostra com han canviat les coses, en aquest cas favorablement.

Però la televisió de la dècada també va tenir el seu cantó lúdic, com no podia ser d’altra manera. Sèries de l’època que recordo són les de policies o detectius (Colombo i el seu fastigós puro apagat, Kojak i el seu xupaxups, Starsky y Hutch i les seves bambes de coloraines o Area 12, amb històries policials humanes), tot i que jo era un incondicional de Vacaciones en el mar, esquemàtica i previsible, definitivament cursi, però també entretinguda i optimista: totes les relacions de parella acabaven bé. De la mateixa dècada era La casa de la pradera, insufrible sèrie amarada de moralina, que com que l’emetien els diumenges a primera hora de la tarda la miraves encara que no vulguessis.

Finalment, hi havia l’Un, dos, tres… Es dirà el que es vulgui d’aquest programa, però hem d’admetre que era un concurs entretingut i que ha passat a la historia. Comparat amb els productes dels canals privats actuals, només podem recordar amb nostàlgia el Kiko Ledgard, les noies de minifaldilla i ulleres grosses, els tacañones, la carbassa i els pobres concursants llançant un ooooooh! de desesperació quan perdien l’apartament de Torrevieja (Alicante) o el darrer model de cotxe. Darrer model dels anys setanta, és clar.

(continuarà)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *