La pobresa és un conill apocalíptic a qui l’acabalat de torn ha empegat la cua i l’hi ha encesa perquè cali foc a les rotes tot deixant els roters en la misèria. I des dels posts de comandament repartits estratègicament per tots els dominis de la humanitat, els rics i afortunats contemplen privilegiadament els estralls
Ahir, a Montuïri, una gernació va participar en el dissabte de sant Bartomeu, i això que aquest sant –representat amb un ganivet de consideració a la mà dreta que recorda el seu martiri, en morir escorxat- és el patró d’un bon nombre de viles mallorquines. Feia goig passejar-te entre tantes ganes de gresca. Els cossiers
Si va acceptar passar un cap de setmana amb sa dona i tres parelles amigues més a un hotel còmode ran de mar, situat en una zona poc massificada i, per això, de poca tirada per als turistes de xoquí, camisa imperi i sangria química, va ser perquè tindria tot el temps que volgués per
Jo, Zacaries Irresmés, manc, camacoix i altre temps bonvivant. Cinquanta-cinc anys. Exmariner. Vaig estar embarcat en el iot d’un milionari alemany amb el qual vaig fer dues voltes senceres al món. Fa vint-i-vuit anys, en la flor de la vida, nedant a una platja mallorquina el nom de la qual no diré perquè just pensar-lo
El responsable ja se n’anava quan la Júlia el parà per demanar-li si volia dedicar-li un momentet. Naturalment, li respongué interessat. Miri, els serveis socials no em fan ni punyeter cas i ca meva, la que fa vint anys vaig llogar, em cau damunt. El propietari no hi ha posat mai cap palada de ciment
Anit, una gentada tornà anar a La Real per honorar sant Bernat. Les parades de llepolies, juguetes i d’altres matèries, a banda i banda del camí que du al monestir, no podien ocultar la monstruositat emergent de l’hospital de la vergonya. Cap deixa de ningú aliè a la festa, com en anys passats en què
Des de fa uns dies m’acompanya “L’arrel i la pluja”, de Txema Martínez, una d’aquestes lectures que vas ajornant amb recança per no disposar del temps que reclamen. I n’he quedat ben enllepolit. Val a dir que no és un text per a estugosos ni pusil·lànimes, com han de ser els escrits condrets. A voltes
Feia molts anys que no anava a cap piscina d’hotel. Ell és de poble sense mar i quan trobaren a l’illa la mina del turisme d’espardenya –que dividí els quatre pams de terra entre moderns i rústics; avançats i retrògrads- ell quedà a la banda dels descartats per la fortuna. Mentre uns feien calaix i
D’Alcanada estant, enrajolant el lleure amb lectures pendents, m’aclapara aquest paràgraf d’”Un home vulgar“, de Miquel de Palol: “I també hagués recuperat tranquil·litzadores desesperances. Un cert retorn al paisatge rural, de camp. Platges buides de gent i d’edificis. Sense conflictes, sense convivència, sense necessitats ni progrés, tot desert i lluminós, com en un perpetu estiu
Probablement és cert que som un país, les Balears, en constant procés de deconstrucció –o destrucció: si a l’espoli a què ens sotmet la metròpoli hi afegim els lladres i corruptes -declarats i presumptes- que feren de la cosa pública el seu vedat particular de negoci durant la legislatura de Jaume Matas, el panorama mostra
La sala del club de jazz, a l’hora de començar la sessió, és plena a vessar. L’amo de tot plegat somriu amb satisfacció perquè avui farà calaix suficient per pagar –discretament- els músics i fer guardiola. El quartet – format feia poc i que no havia actuat mai allí- arranca fort amb una peça compromesa
A l’hora de tancar la botiga gran de fruites i verdures,una parella –dona i home- de trets andins seuen a l’escaló de l’entrada del banc que fa cantonada. La dona porta en banderola una bossa enorme i l’home juga amb un bastó –probablement el pal d’una granera desballestada- sense perdre de vista un carretó de
El darrer dia del mes de maig de l’any 1967 li plantaren les tres palmeres que situà, en forma de triangle isòsceles que apuntava a tramuntana, al costat dret de la casa vista des del caminal que hi duia. Una palmera per cada fill. Aquest mateix dia, el petit feia tres mesos, el major anava
Hi feia bon estar a Ses Lleonardes. Hi anaren de bon matí, abans que les roques es convertissin en estenedors grollers de gent en multitud, renous, tovalloles tan enormes com estridents, para-sols de propaganda, bosses estibades de no se sap què, geleres portàtils amb aigua i cervesa, xancletes aperduades, síndries per refrescar, tauletes per fer
L’amo en Pere frega la setantena d’anys i té una finqueta a muntanya on hi fa aus de corral i ovelles per passar gust i l’estona. I per afegir quatre cèntims a una pensió de ca magre, diu, perquè gaudeix d’un retir miserable de pagès. Des que enviudà fa set anys, amb els fills casats,