marginàlies

Feia molts anys que no anava a cap piscina d’hotel. Ell és de poble sense mar i quan trobaren a l’illa la mina del turisme d’espardenya –que dividí els quatre pams de terra entre moderns i rústics; avançats i
retrògrads- ell quedà a la banda dels descartats per la fortuna. Mentre uns feien calaix i descobrien que el gruix d’estrangeres que ens visitaven ens duien molt avantatge en tot i, a més, en general eren prou llicencioses en matèria de sexe, els altres havien d’escoltar i patir els sermons de pel·lícula de terror dels mossens i desitjar fugir a la descoberta d’altres límits. Un col·lectiu, el dels capellans, que en paral·lel a l’explotació massiva d’aquest novíssim jaciment econòmic, perdia efectius a balquena i alhora veia disminuir de manera alarmant l’influx del seu predicament.

En plena voràgine, quan ell acabava de fer els catorze anys, un amic el convidà a un hotel de s’Arenal, del qual son pare n’era empleat amb càrrec, la qual cosa li permetia obrir el pas de les instal·lacions hoteleres a comptats propparents i amics. En veure la piscina plena d’aquella gentada rara, l’envaí el pànic escènic: se sentia la persona més observada i no precisament per res de bo. Un cop assegut a un
discret segons pla –el millor sempre era per als turistes i convidats- recobrà la serenor. Abans d’entrar a la piscina s’ho miraria tot però de resquitllentes, això sí, perquè cal comportar-se i no fer el curt. És clar que veure gent de totes les edats en poca roba li encenia focs interns poc coneguts, però també n’hi encenien qüestions més banals, com per exemple, a què venia fer piscines si a dues passes hi tenien la mar. Nedaren a voler, ell i l’amic, i com si ho fessin en qualsevol dels safareigs acostumats, exhibint tant com sabien les seves arts natatòries i mirant de no esquitxar molt, que no feia elegant.
Mica en mica, com els ulls a les foscúries, s’anaren adaptant a aquella clova i fins i tot, al poc temps, s’atrevien a mirar a la cara les banyistes més joves que, naturalment, no tenien cap mirada per a ells. Ara, passada la cinquantena, retornava a un hotel ran de mar. No en tenia cap ganes, d’anar-hi, ni mai no havia entrat en els seus plans, però el director, un vell conegut a qui havia fet un favoràs, li ho recompensà amb un cap de setmana de franc i tot inclòs al seu establiment hoteler que disposava de piscines, pistes de tennis, un mini golf, un gimnàs, i spa. Ell ho hagués refusat de bona gana cercant-ne les excuses més insostenibles, si calia, però la persuasió de la seva dona va fer que s’ho pensàs. Un cop a la piscina, estirat a la gandula, se sentia encara més estrany que als catorze anys a la piscina de
s’Arenal. No se sentia observat, però: ara era ell qui observava i sense cap mirament. Era ell qui prenia mides a la poca gràcia d’aquell entorn maçolat per la degradació i aixecat sobre la humiliació d’un rocam que no en requeria cap, de construcció per a ociosos, per mantenir la bellesa. Ell era qui mesurava la vulgaritat dels qui prenien el sol. No nedà a la piscina. S’estimà més caminar sota el sol rabent del migdia fins a trobar pels voltants un claper lliurat de tot per asseure’s en terra i mirar la mar entre capítol i capítol del llibre que llegia. Mai no deixarà de ser un rave tort, com li diu sa dona sempre que es comporta com un babau o com un malsofrit irresponsable.