marginàlies

El darrer dia del mes de maig de l’any 1967 li plantaren les tres palmeres que situà, en forma de triangle isòsceles que apuntava a tramuntana, al costat dret de la casa vista des del caminal que hi duia. Una palmera per cada fill. Aquest mateix dia, el petit feia tres mesos, el major anava cap als quatre anys i la filla, entremig, sortia dels dos. Es gastà bona part del doblers guanyats a la loteria ordinària que comprà a Doña Manolita, feia tres anys, en aixecar aquell casal en les tres quarterades de garriga heretades de son pare. Podia dir, en acabat la plantada, que veia acomplert un somni, car des que era nin, ell, en Cosme, el fill únic del coronell Anastasi B.G.,  s’imaginava aquella pleta on res no s’hi feia –o ben poca cosa- per desídia de son pare, que la trobava poc agradosa, coronada per una casa gran que fes envegera. A voltes pensava que només havia viscut per assaciar-se d’aquell instant. La carrera militar com aviador; el seu pas a comandant civil d’Iberia; el matrimoni amb Guda, infermera i filla de general, tot estava emproat vers la vivència d’aquell prodigi.

L’u de juny d’aquell mil nou-cents seixanta-set, ja feren nit al nou domicili, que batejà –segellant-ho amb rajola al pilar dret de la reixa d’entrada- com “Cameva”. Costà que Guda acceptés viure a la garriga, a tres quilòmetres –pam amunt, pam avall- del poble on va néixer en Cosme, el seu home. Ella havia nascut i viscut sempre a Madrid i tot allò que no en fes part, per ella era pa sense molla. Hi consentí, al trasllat, a canvi de traginar-hi els pares. Cap problema, el casal donava per això i més. Amb l’ajut inestimable de Jeroni, que s’ocupava de mantenir net el tros i de fer de xofer als fills –que estudiaven a la ciutat- a Guda i als seus sogres, Cosme fruí molts anys d’aquella mena de paradís. Però així com es materialitzen, a vegades, els desitjos, també es torcen les ventures ningú no sap per què. A la mort del sogres, en pocs mesos de diferència i quan més s’havien adaptat a la nova vida, la malenconia s’apoderà de Guda, que mai més ja no tragué cara. L’abandonament progressiu afectà el seu senyoriu i marcint-se la seva figura materna, els fills s’esbarriaren, a parer de Jeroni. Ell ho pressentia i així com podia i sabia ho feia a saber al senyor. Però en Cosme, el senyor, sostenia Jeroni, només sabia pilotar avions, llegir diaris estrangers i badocar. Al cap darrer, però, el major i la filla aconseguiren redreçar-se i acabaren d’arquitecte i d’advocada. En Cosme, el pare, el senyor, els trobà taula i cadira a dos despatxos d’amics on s’ocupen de feines menors de l’ofici. Segons Jeroni, i mira que els estima com si fossin seus, són dos capbuits consentits que mai no faran res de bo. Altra cosa va ser el petit. El més llest, el més viu, el més madrileny de tots tres, en fer els vint-i-un anys donà el vent per escampat. Recorregué mar, cel i terra sense ofici ni benefici fins que s’estimbà. Treballava en el que fos i el just per viure a plaer fins que el plaer de viure així li exigí dedicació exclusiva.  Adesiara compareixia a ca en Jeroni, al poble, a demanar-li quatre rals. I a cada visita, pitjor el trobava. A la darrera, en Jeroni no consentí que se n’anàs de ca seva només amb la mota de cada visita i se l’emportà a empentes a l’hospital. Hi moria de sida als pocs dies. Jeroni ho digué al seu senyor, que el seu fill petit havia mort d’aquella malaltia vergonyant. En Cosme, el pare, el senyor, estrenyé feridorament els ulls, com si l’haguessin singlat amb la sivella d’una corretja. Demanà a Jeroni que es cuidàs de l’enterrament. Res de funerals. Que demà, ben de jorn, el deixaria unes hores al psiquiàtric per veure na Guda, la senyora. I que cridàs tot d’una en Gaspar, que anàs a Cameva aquell mateix horabaixa, no feia res si era tard. En Gaspar era l’amo de la serradora i se’n cuidava de l’arbreda de la finca. Assabentat de la mort del fill petit de Cameva, el serrador hi acudí tot d’una que pogué aquell mateix horabaixa. Trobà en Cosme enmig de les palmeres. Anà cap a ell i després d’acompanyar-lo amb el sentiment, en Cosme, li ho agraí, però com si no pogués pus, amb el bastó li assenyalà la palmera que feia de punta cap a tramuntana. Talla-la, li digué eixutament, i en haver-ho dir sortí del triangle de les palmeres per anar a trobar en Jeroni, que no entenia per què matava aquella palmerassa tan plantosa. Ves a cercar una maceta, digué Cosme a Jeroni, i vine amb mi al reixat de l’entrada. S’hi dirigiren xano-xano, sense dir-se res. En ser-hi, en Cosme prengué la maceta i copejà insistentment la rajola de “Cameva” fins que no en quedà res. En Jeroni ho entengué tot de cop i no pogué reprimir les llàgrimes.