marginàlies

Jo, Zacaries Irresmés, manc, camacoix i altre temps bonvivant. Cinquanta-cinc anys. Exmariner. Vaig estar embarcat en el iot d’un milionari alemany amb el qual vaig fer dues voltes senceres al món. Fa vint-i-vuit anys, en la flor de la vida, nedant a una platja mallorquina el nom de la qual no diré perquè just pensar-lo em desperta els mals fantasmes, ’hèlix d’una maleïda llanxa ràpida menada per un nou-ric fill de mala mare m’arrabassà la mà esquerra i em destrossà la cama de la mateixa part. Fa tants anys no reimplantaven mans. Amb aquesta mort en vida s’acabà per mi fer de mariner; fer de res; fer res. Des que som manc i camacoix no tenc casa. Seria massa llarg explicar-ne les raons. Amb  una pensió liliputenca –com li diu un amic meu anarquista per ser tan poca- som  hoste nocturn d’albergs per a passavolants i altres indigents, i de racons de ciutat que permeten estirar-te i passar inadvertit. De dia vaig i vénc, com els correus dels pobles. Vaig de plaça en plaça. M’agraden les que tenen mercat. No hi compr res, naturalment. Sec a part o banda i mir. Mir tot quant puc. Pas un guster de mirar. Sense ofendre, però. He fet molts coneguts –placers, sobretot- que em saluden. Mai no m’he ficat amb ningú. No bec en excés i ho jur per Déu. Ni deman doblers; això mai! N’hi ha que me  malmiren, supòs que per no anar gaire endreçat. Pot ser tenen raó; m’hauria de canviar més sovint de roba; i m’hauria de rentar més d’un pic cada quinze dies, com faig ara. I són rentades de moix, ja ho sé. Però bé, jo, Zacaries Irresmés vull denunciar que estic fart que em confonguin o que em facin passar per un facinerós; que els diaris diguin de mi que crei alarma social i inseguretat. I quina inseguretat puc crear sense una mà i amb una cama de per riure? És el meu aspecte, allò que inquieta, que és perillós socialment? Tanmateix si me vestís com el director de LaCaixa que tant de cas em fa i que sempre em té un cafetó pagat al bar de la Plaça de l’Olivar on hi vaig a orinar –amb permís de l’amo- i seguís fent el mateix que faig, anar d’aquí a allà i badocar, els diaris seguirien dient de mi que som igual que els delinqüents que estafen i els lladregots que fan matx pels mercats. Jo els veig, com prenen les  carteres a les madones. I si pogués córrer, ves, que ho faria, i els agafaria i els ompliria d’hòsties abans de recuperar la cartera amb els cèntims. De vegades pens que els vagants com jo ens hauríem d’entendre i, ja que seim tot el dia, tocar comparació tots a la mateixa hora i el mateix dia al banc de Cort amb una pancarta que digués que no som dolents ni nocius per la gent; ni menjam nins ni violam velles. N’hi ha que sí, que són ganduls, però d’aquests també n’hi ha molts a totes les empreses i als ajuntaments i no surten al diari per dir que provoquen alarma social.