marginàlies

El responsable ja se n’anava quan la Júlia el parà per demanar-li si volia dedicar-li un momentet. Naturalment, li respongué interessat. Miri, els serveis socials no em fan ni punyeter cas i ca meva, la que fa vint anys vaig llogar, em cau damunt. El propietari no hi ha posat mai cap palada de ciment o de guix i així està. Però els serveis socials no em fan cas. Diuen que ells no hi poden fer res. No es diu mobbing immobiliari, això? El propietari no em pot veure perquè diu que estic sonada, s’imagina com és? I jo, és ver, tenc temporades dolentes, però no m’ha d’insultar. Perquè jo, a ell, mai no li he faltat al respecte, ni mai li he donat motius de queixa. Sempre cobra quan pertoca i no li dic cap mes. I els dels serveis socials, què esperen, que hi hagi una desgràcia? I amb la meva pensió no puc córrer amb les reformes, comprèn? A més, ja sap que estic malalta i que he de passar temporades ingressada. Però la doctora que em du és una eminència i tot d’una que m’he compensat, em permet que torni a ca meva. Per si no en tengués a bastament, el meu exmarit mai no m’ha passat ni un cèntim pel dos fills que tinguérem i que quedaren amb mi quan ens divorciàrem. Com li puc reclamar aquesta doblerada edarrerida? Els fills ja són majors d’edat i viuen a la península, però, i tots els doblers que no m’ha passat, què? No em podria orientar sobre això, vostè que sap el dimoni on es colga, a qui em puc dirigir, com ho de fer? Estic molt agraïda que me donin dinar cada dia i que em preparin recapte per sopar a ca meva, però a mi m’agradaria que em deixassin un sala per fer sessions de conversa amb les prostitutes, les pobres, que ho passen molt malament. I necessiten que algú les escolti i que parli de serenor i d’esperança. La conversa és una bona teràpia. Què dic, la millor teràpia! I Can Gazà és un lloc ideal, per això, perquè convida a la xerrada. Davall la canyissada, per exemple, estaria molt bé. O a la sala de baix. Podrien fer-se els dissabtes dematí i així no molestaríem a ningú. Jo, que he estudiat psicologia i de mestre, estic preparada per dirigir aquestes sessions de conversa. Perquè parlar, cura. I amb les prostitutes s’ha de parlar d’esperança, que el malviure d’aquesta vida tendrà recompensa a l’altra. A ca meva n’hi dorm una, de prostituta, que és del Brasil, i em diu que li va molt bé, parlar amb mi d’això. Perquè, qui no creu en la vida eterna no pot fer el bé en aquesta vall de llàgrimes, no és així? Que vostè no creu ni en Déu ni en la vida eterna? Idò mai no podrà ajudar ningú que ho necessiti. Com pretén ajudar els residents d’aquí amb aquesta actitud tan negativa? Els  residents capten la seva descreença i això encara els carrega més d’angoixa. I amb més angoixa, més depressió, i amb més depressió, més fracàs. No s’hi esforçi, senyor, que no se’n sortirà: Déu no permetrà que faci més mal amb els seu ateisme als que no-res tenen.

I en acabat de dir-ho, milers de papallones blanques es desprengueren del mirar medicat de Júlia.