marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

19 d'agost de 2008
0 comentaris

ACOMPANYAT DE L’ARREL I LA PLUJA

Des de fa uns dies m’acompanya “L’arrel i la pluja”, de Txema Martínez, una d’aquestes lectures que vas ajornant amb recança per no disposar del temps que reclamen. I n’he quedat ben enllepolit. Val a dir que no és un text per a estugosos ni pusil·lànimes, com han de ser els escrits condrets. A voltes m’ha semblat que ens presentava un ribell a vessar de sang rebel perquè ens hi rentàssim les mans i altres mudes i estances. Tanmateix, ens demana temps calm i capteniment, ventres ardents i llunes blanques plenes de llum a un peu del precipiti, si se’m permet l’ocurrència.

El poeta vol que llegim marcant precisament cada lletra, això és, sense presses, abandonant l’atropellament, perquè els escarrassos del seny i el miratge penetrin dins l’ungla. Se’n poden fer molts recordatoris, d’aquesta festa de la lletra i del vers:

Un llac
sense cel, un
mirall
sense llum,
una cara cega

en podria ser un si immediatament hi va aquest segon:

A cegues és
que sostenim
el món.

Per mi, el nucli, el rovell, el melic podria ser:

Extirpa’t,
dolor,
i dona’t.

L’engrunada del dolor que fa i calla, vet aquí el panorama. El dolor que amortalla amb una diligència esfereïdora, mortal. De mort. La mort. Però també la veu, aquest verb txemamartinenc de ferro colat però contorsionista, pur elàstic, que fa dringar tota mena d’accents perquè acabin a la boca del llop:

Esdevé pur
soroll
el meu dolor.
Els teus
ulls, temeré
i no la mort.

Agraesc molt la companyia que em fa “L’arrel i la pluja”. Pas un guster de seguir aquesta veu que corre el xoquí rere les coses d’ué, com infants sense andròmines.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.