Comença, si vols, a pujar l’escala de la certitud de mans balbes que probablement no et meni enlloc i de la qual no en veus la fi, que es perd en el blau intens d’aquest migdia juliolenc com si fos un dibuix infantil. Primer escaló, la pena. El penar improductiu i emporcador però que corca,
Segueix cuejant el cas de l’agressió patida i denunciada pel carter de Cala d’Or, Jaume Estelrich, per dir en català el seu nom, com consta en els seus documents de filiació oficials (http://dbalears.cat/actualitat/Balears/por-de-les-represalies.html). Per ventura sí que cal ser tractat com la flor que no fa l’estiu, aquest esplet de bufetades; cert que no cal
Notícia apareguda al “Diari de Balears” d’avui, dia 24 de juliol: “Un carter de Cala d’Or denuncia que el tuparen per parlar en català. Segons Jaume Estelrich, l’amo del bar Es Caliu el sempentejà i féu que es ficàs dues pues de fasser”. (http://dbalears.cat/actualitat/Balears/un-carter-de-cala-d-or-denuncia-que-el-tuparen-per-parlar-en-catala.html). Una altra vegada ens cobren els drets a garrotades. Sense cap
Un dels dos homes que avancen lentament per la riba feia temps que havia decidit no ser, volatilitzar-se, i s’havia amistançat perillosament amb la caquèxia. No en sabia les causes, del concubinatge, només intuïa les males arts del dolor com a reacció a un amor desdenyós. A l’altre, que li dóna la mà, no li
En Maurici és un poliomielític epilèptic, fill de pare pegador, que ben prest prengué el rost de l’alcohol i altres esclavituds. No cal detallar la seva vida perquè només amb aquestes dades s’endevina ben mòlta pel complex i la ràbia. Fa sis anys, en el ple de la seva follia, en una nit gata i
Quan en una conversa o discussió un dels dos conversadors o discutidors perd els papers dels arguments per la raó que sigui, en la maniobra de la distracció sol prendre el camí més polsegós amb l’expressió “i tu, què?”. O, també, exclamant, “de què vas?”. A partir d’aquí tot allò que digui no tindrà res
Cap estimulant químic ja no me motiva a fer d’artesà de res ni el saig seguit de ginebra em dicta poemes. Cerc debades els torrents on abocar-hi les escòries de la desídia i la peresa que m’estaquen a l’estupor. Ni borratxo de voluntat aconseguesc entonar cap himne que m’animi a catalogar esperances. Ni que veiés
De la mateixa manera que hi ha cançons o tornades que se t’enganxen al cervell i t’acompanyen hores i més hores, em passa a vegades que fragments de lectures em ballen pel cap com si fossin sufís i a cada volta em desperten més interès i em suggereixen incomptables imatges. Fa mesos vaig llegir “La
Ahir, al CaixaForum de Palma, el catalanòfil Tilbert Dídac Stegmann (Barcelona, 1941), professor de la Universitat de Frankfurt i fundador de la Biblioteca Catalana d’aquesta ciutat, donà una veritable lliçó de lucidesa en proposar el plurilingüisme com a nova didàctica en l’aprenentatge de les llengües. Convidat per l’Obra Cultural Balear i en el marc de
Les envestides que darrerament patim els catalanoobrants de part d’alguns destacats vigilants de l’ortodòxia mesetària m’aclaparen amb incògnites que fa mal d’aïllar. Incerteses gens retòriques per molt que algunes ho puguin semblar a la primera llambregada. D’entrada, per ventura la més contundent: ens prenem seriosament que estam en perill, que aquesta tropa no va de
Atenem com es mereixen els espais de la llum quan fa el ple? Res a dir a la contundència expositiva del vent? Què en feim de l’ardor que ens provoquen les llesques de roca negra? I de les ganes de llepar-les, en acarar-nos a la seva brillantor? “Menorca la bella, damunt Maó la lluna i
El 1972, l’enyorat Josep M. Llompart (www.escriptors.cat/autors/llompartjm/) veia editat el seu segon aplec de poemes que titulà “La terra d’Argensa”. En aquest poemari hi inclou “La profecia” que, salvant tots els temps i circumstàncies possibles, no deixa de ser tan esborronadorament vigent ara com fa trenta-sis anys. Diuen així les tres darreres estrofes: Jo
A Mallorca, els dies de sol feixuc, a les platges se sent l’olor de bronzejadors, en els carrers i carrerons dels enclavaments turístics la ferum de pixats de cervesa i en els suburbis de Ciutat, la sentor de la misèria. Com per tot, és clar. En els marges dels espais que ocupam els que trampejam
Com afectarà la campanya simfònica contra les llengües pròpies en la timidíssima i a voltes estugosa normalització lingüística engegada pel Govern de les Illes Balears format ara fa un any? Atenent les respostes donades pel president Antich a afers com el d’Air Berlin i a les animalades sorgides de les sobretaules dels cobdiciosos del turisme,
Sempre serem el cap del que sentim. Res no podrà distreure’ns del camí de pell delerosa de passió en estat pur si parlam a través dels ulls de les paraules i dels gests assuaujats de les mans fetes boques. Cal que tot es redueixi a passar la llengua per l’espinada tensa de les mirades i