El darrer dia de platja l’ha carregada d’energia i amb el sol camí de la posta ja no pensa que demà, primer dia de feina, serà insuportable. Hi ha anat sola –ho necessitava- i amb prou lectura per passar a plaer la jornada. Ha dinat de l’amanida generosa d’ingredients que s’ha preparat poc abans de
Hagués volgut ser balenguer i ha acabat sent caixer de supermercat, l’únic home entre vuit dones. Sovint es diu que fer aquesta feina –a part de suposar-li fus i filosa, circumstància gens menyspreable en els temps crítics que corren- té els seus avantatges: el desgast físic és mínim, tot i que l’estrés que acumula en
Com de costum, ha arribat d’hora a la consulta. La infermera, molt amatent, després de prendre-li les dades, l’ha acompanyat a la sala d’espera. L’estança beu llum a les totes a través d’una paret de vidres que dóna a la mar. Sols hi és ell, allí i en aquella hora. Tot calla. Només percep el
Es despert amb un fil de saliva que li davalla per la barra i pren, determinant, la direcció del coll, senyal inequívoc, es diu, que la nit ha estat plàcida. No recorda, per això, cap somni, com li agradaria. Aquest matí embromat en el primer que repara en aixecar-se del llit és en la penosa
Les camades i els tiranys s’atrinxeren tot acceptant la militarització del seny, que vol posar guerrera als sentiments. Les orquídies dels perdedors ja no resisteixen la serena. És així que les hores esdevenen ciclons que ho arrasen tot sense cap mirament i posen en entredit el senyoriu de la serralada. Pacificam la cremor del desig
Ahir vaig anar de Deià a Llucalcari pel tirany més baix, el que s’abalcona als penya-segats. Feia bo, per a aquesta passejada, encara que les darreres batudes de sol havien espolsat les olors més recòndites de les mates i, en passar per certs redols de vegetació espessa, notaves la pesantor de l’aire. De bon matí,
El somni d’anit ha estat molt estrany. He vist un soldat francès molt jove, ple de fang i greument ferit. La Primera Guerra Mundial feia el ple en el territori gal. Em fa l’efecte que el jove abatut panteixava en el clot produït per un projectil de gran calibre. D’un nariu se n’escapava un fil
Llegeix una frase que el sobta per ben parida i va per fer-ne un comentari admiratiu a peu de pàgina, com té per costum. Anant-hi, repara en una formiga que travessa la plana diagonalment, de baix a dalt i d’esquerra a dreta. Collons!, li crida com si fos algú que l’hagués espantat. I l’insecte, en
Sakineh Mohammadi Ashtiani és una dona iraniana mare de dos fills que és a la presó des de 2005. El maig de 2006 va ser condemnada a rebre noranta-nou fuetades per mantenir una “relació il·lícita” amb dos homes. Posteriorment, va ser declarada culpable de tenir una “relació extramatrimonial” i condemnada a morir per lapidació. Segons
Així s’expressa en el seu bloc d’estiu l’escrivent en apuntar el darrer dia de vacances: hissa veles roges, que se’t vegin clares les intencions. I desconfia dels vaixells que enarboren banderes blanques perquè poden ser dels pirates nous que es fan d’or traficant amb la fam del pobre i amb l’esclavatge del meu poble. No
Pensa el padrí que les paraules escrites, l’oralitat dibuixada, no té el tranc ni el tremp d’un mot dit quan cal, quan la fruita madura es disposa a caure, talment un cop sec als nassos de l’emoció més recòndita. Ho pensa des dels anys entotsolats estant, assegut al seu ermàs d’arrugues sembrat de parets llises
Fa molta estona que, estranyament, llegeix sense parar-hi esment, abstret per cavil·lacions tan orades com diverses que li retenen tota l’atenció. Espanta el dany de qui canta la mustiguesa de la rosella, llegeix sense gens d’intenció, amb el cap als antípodes de les propostes de la lectura. No ho entén, segueix amb interès l’autor del
L’horabaixa de despús-ahir el vaig passar a sa Pobla amb Alexandre Ballester. Queia emplomada, la calor, però en el seu estudi, voltats de llibres, pintures i converses, no li férem gaire cas. Feia molt de temps que li devia una visita i ja no podia més. La salut, aquests darrers mesos, l’ha fet estar a
La felicitat pot esdevenir un mal dolent si gosam manipular-li el codi que la fa ser deliri.
L’atzar filldeputeja, pensa l’hoste de la 213 en veure que la finestra de l’habitació que li han adjudicat dóna a un montpeller d’ombres fràgils. És un hotel discret per a cardades arrogants i en una de les ciutats que menys estima. Mira de distreure l’angúnia del compromís ineludible però desplaent en forma de festa provant