marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
CAVIL·LA, EL PADRÍ
Pensa el padrí que les paraules escrites, l’oralitat dibuixada, no té el tranc ni el tremp d’un mot dit quan cal, quan la fruita madura es disposa a caure, talment un cop sec als nassos de l’emoció més recòndita. Ho pensa des dels anys entotsolats estant, assegut al seu ermàs d’arrugues sembrat de parets llises que el desafien. Somriu l’ocurrència, el padrí, i deixa que la xerrameca de les madones que van al mercat se l’enduguin ansa per ansa.
I tanmateix, es torna a dir, sent record endins el patiment dibuixat a l’aigualida mirada de qui li ensenyà que és en els ulls on es troben les fonts misterioses de la vida. Que el riu viu de la vida és la tendresa. I segueix enyorant la llàgrima que li galtegi les angoixes i els neguits per seguir sentint-se animaló amant. Quan la paraula s’emperpala, es diu amb l’esglai als morros, és obligat udolar com els llops.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
la verdura del sopar, aprofito per llegir-te.
Això que dius de l’oralitat dibuixada ho he trobat genial, Jaume! Igual que quan escrius que el riu viu de la vida és la tendresa. I tant que si!
Com sempre, encertat…