marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

13 de setembre de 2010
0 comentaris

EL PASSATGER VESTIT DE NEGRE

El darrer dia de platja l’ha carregada d’energia i amb el sol camí de la posta ja no pensa que demà, primer dia de feina, serà insuportable. Hi ha anat sola –ho necessitava- i amb prou lectura per passar a plaer la jornada. Ha dinat de l’amanida generosa d’ingredients que s’ha preparat poc abans de sortir de casa –curosament desada en la bossa tèrmica- i no s’ha mogut del redol de l’arenal en tota l’estona. El darrer bany l’ha fet nua i en sortir de l’aigua ha afinat dos jovençans que la seguien gens dissimuladament amb la mirada. Ella els ha respost amb un somriure de gratitud i no ha frisat d’eixugar-se i vestir-se.

Ha arribat d’hora a l’estació per poder seure en el vagó de cua i en algun dels seients de darrera de tot. En poc temps el furgó s’ha omplert de gent de tota edat amb estris de pesca i altres objectes de bany, i una parella amb sengles bicicletes. L’únic seient que resta sense ocupar és el que té ella ben al davant.

A la seva dreta s’hi ha assegut la mare de quatre al·lots que seuen junts i fent bondat al compartiment contigu. Davant aquesta mare, un negre que juga distret amb el mòbil. Segueixen entrant passatgers i ella prega que cap d’ells afini el seient buit que sembla que custodiï.

De les persones que van entrant li crida l’atenció un home d’una cinquantena d’anys i certa vacil·lació a les cames, que contrasta amb l’encarcarament del tronc i del cap. Va tot de negre, amb camiseta màniga curta.  Porta una motxilla amb aire militar i ulleres de sol molt fosques. No crida l’atenció ni per alt, ni per gros.

De cop, ella pensa que és el millor company de genolls que pot tenir, i instintivament aixeca el cap perquè se n’adoni. I s’obre el prodigi: els ulls amagats per les ulleres fosques de l’home vacil·lant es topen amb el seu esguard confiat i cap allà es dirigeix.

Es treu la motxilla, que dificultosament diposita en el compartiment superior, demana al jove negre del mòbil que el deixi passar, saluda les dues dones i just acabat de seure, deixa reposar el cap en el respatller. Ha deixat una retxa de perfum delicat, i ella l’atrapa tota: sap què significa la delicadesa, es diu.

No s’ha llevat les ulleres fosques, l’home de negre, però ella li endevina en el rostre solcs de compulsió. Ha plegat les mans i les aletes del nas es mouen nerviosament. Ella aventura que té els ulls clucs i que barrina quelcom irritant. S’entreté a mirar-li la boca. Té els llavis lleument molsuts i ressecs, i també es mouen inquiets.

Té els genolls a tocar dels seus i s’afanya a fregar-los-hi, com si amb el lleu contacte pogués entreveure què l’amoïna. Els texans que ell porta no permeten acomplir subtilitats com les que ella pretén. Torna els ulls a la boca d’aquella testa aparentment apesarada i sembla com si mussitàs una oració.

Arranca el tren i el vagó que ocupa és un xivarri molest. Els quatre al·lots, aprofitant que sa mare s’ha adormit, han deixat de fer bondat i s’esvaloten, això sí, sense donar-ho als crits. I a sobre, el sotragueig. Tot són impediments, es diu ella, perquè pugui parar esment a allò que sembla que diuen aquells llavis d’home compungit que reclamen humitat.

El tren fa la primera  parada. Ell segueix mussitant mentre davalla un contingent important de
passatgers, la qual cosa permet que ningú no viatgi de peu dret. És en reprendre la marxa que ella, lliurada dels més importants destorbs, pot començar a entendre allò que només diu per ell l’home de negre que de cada cop l’atrau amb més intensitat.

Patir no hauria de costar tan poc per no convertir-nos tan aviat en patiments sobre cames, en orgies de mal. Fa mal besar amb una mosca a l’orella. I encara més mal fa dir res si ningú no escolta. Sols en el desert, de res no ens val estalactitzar el discurs per fer-nos més entenedors. No cal que tot brilli perquè la mort sigui plàcida: la mort també passa pels tancats d’infants presos per les mosques i el paludisme. La brutor no la distreu, a la mort, la més democràtica de les sentències. Quantes tardes sense abraçades em calen per certificar la runa en què m’he convertit sense gairebé adonar-me? On rauen els tactes, les aproximacions ballades de pell o la dansa de la llengua?

Per megafonia s’informa que la propera parada és la seva, però en veure que l’home de negre no es  batega, ans al contrari, segueix dient coses tan sorprenents com les que acabada de llegir-li als llavis,  decideix no davallar i seguir fent de manefla fins que pugui:

Ai dels amants que fastiguegen! No hi ha consol per a la incontinència amatòria, ni poders capaços de fer entrar els somnis en costura, com si fossin polls. Escriure amorteix la caiguda de la cara desvergonyida. Dels homes, contràriament als porcs, res no s’aprofita. Per això, tampoc res no impedeix que l’agulla narcòtica traülli i rapinyi a voler les venes dels vicis capitals: la frevolesa, la immoderació, la iniquitat i la imprudència. El riu porta sang i tenyeix de ràbia el delta. El plany corre insensatament per no poder albellonar com voldria…

El revisor li interromp novament la lectura per demanar-li el bitllet. Ella fa un gest de neguit que el  funcionari passa per alt. Curiosament, però, a l’home de negre no li’l demana. I és en reparar en
aquest detall que voldria untar-li de saliva els llavis perquè pugui acabar de recitar aquells singlós encadenats abans que el tren arribi a la fi del trajecte. No cal, però, perquè segueix llegint:

No passa, el dia, i en fosquejar encara s’entretén més. La grisor de la ciutat no l’ajuda gens a fer via. El taxista i tot, va a la seva i el client apesarat és bé a temps de llegir els rètols dels establiments i els dispositius publicitaris més moderats.

S’aquieten els llavis de l’home de negre, que s’incorpora per mirar quina hora és, somriure-li en veure que l’observa i mirar per la finestra com passen de lents els paisatges que el tren travessa. Ara és ella  que, atordida i confosa, lleugerament avergonyida, es frega els ulls fatigats. En recuperar la claror, davant ella no té cap home d’una cinquantena d’anys vestit de negre i que mussita pensades que freguen la bogeria, sinó un dels dos adolescents que l’observaven atentament com sortia nua de l’aigua.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.