Quan el rellotge de la parròquia toca el primer quart de les onze del matí, l’escrivent de vacances recorda que avui ha d’anar al Caló des Maquets perquè sigui aquest puny d’aigua que li faci de rellotge, car només consent que sigui la mar que li marqui el temps. Segur que allí trobarà la mirada
En el Caló de sa Torre només hi ha una parella de molts d’anys que secretegen com si fossin amants joves. Ell seu en una cadira de platja tot deixant que les anades i vingudes emperesides de l’aigua li remullin els turmells inflats i esblanqueïts. Corbat, mira l’aigua com si fos un miratge. La boca
No hi ha res que no sigui cruent, diu per ell l’escrivent de vacances. I closa nit, el record del cruixit del llangardaix en la boca del gat li ho testimonia. A l’insomni que ha aparegut sense fer-ne comptes, no se li escapa cap soroll, ni l’alenada fatigosa de la rata que no troba res
Dansar? No hi ha cames. Cantar? La veu és de cossi. Parlar? De pedaç, és la llengua. Tocar? Tot és de paper de vidre. Sentir? La ment no està per orgues. Morir, doncs? Per això s’ha de viure.
Res com aixecar-te amb la llum posada i poder tirar la vista sense que res la importuni. Poder tirar-la lluny, fins a la mar que només en mostra un fil, però que saps que és allà per marcar l’inici de la infinitud. Res com escoltar de bon matí el murmuri d’un tul enrosat fugit de
Des d’ahir, la ronda més important de Portocolom du el nom de Nadal Batle i Nicolau (1945-1997), matemàtic i rector de la Universitat de les Illes Balears des del 1982 al 1995; però, per sobre de tot, felanitxer universal i mallorquí insigne. I també patriota. Val a dir que l’ajuntament del seu poble ha fet
Com cada matí, just aixecar-se, es renta les dents com si s’hi jugàs la vida, imprimint força decidida al raspall, que tant li és refregar dents com genives. No es deixa cap racó bucal sense netejar i fins que no escup qualque taca de sang, no minva la potència de la raspallada; com si el
Fatigats de cansar-nos, és probable que caiguem en els esbarzers traïdors de l’enyor, aquest punyent mal fantasma que ens empeny als esvorancs del passat. Aperduats pels carrers lladradors i engargallats de ciutats profanades, l’enyor ens surt a camí per pintar-nos en l’obscuritat la nostra inaptesa per tractar paraules llibertadores. I ja que hi és, ens
El Govern dels Estats Units d’Amèrica, a través del seu Departament de Democràcia, Drets Humans i Treball, acaba d’emetre un informe del 2009 sobre “Pràctiques dels drets humans” a l’Estat espanyol. Sobre una quinzena de línies d’aquest report, referides al català a les Illes Balears, concretament a Eivissa, l’ala extrema del periodisme dretà demanava el
La brutalitat de l’ànima humana és d’una tendresa infinita, es diu el canonge assegut al bar on cada dia hi fa el cafè matiner. Al mossèn, que entrarà a la vuitantena la setmana vinent, li segueixen agradant les dones de cara malalta, melangiosa, de mirada domada. I no repara en l’edat, és clar, que els
La cremor del migdia d’avui, sant Llorenç, taca de suor la cara d’aquells que veuen l’illa com una joguina en mans del sol; com dos pams d’arena aombrats per un cocoter de fruits tropicalment exòtics i abundosos. Per ventura closa nit, el sant ens regalarà quatre llàgrimes que rapinyaran la volta celest virada a atzabeja.
Mira com volen, els matxets, amb quina solvència tallen els caps dels alens i els fulards de l’aire. Mira com empaiten els voltors que s’avesaren a ser esclaus d’aristocràtics capritxos. Volen, volen, els ganivets, perquè no volen que vulguem enlairar besos i carícies. Voleien les armes i els seus ministres per garantir, diuen, la nostra
Asseguts un vora l’altra en el passeig de la riba, miren la badia, que els injecta en vena la llum que li queda. Ell li té les mans preses i ella, cap baix, amb el serrell fent d’envà mira en terra, amb els genolls estrets i el cor encongit. Ella porta una faldilla vaquera molt
Havia escrit tota la nit i estava força cansat. Amb les primeres clarors, després de fer els estiraments que calien per desentumir-se, sortí de la casa i mirà lluny, més enllà de la mar que l’esguardava. L’oratge escombrava el panorama com si volgués espavilar els colors d’uns dies d’estiu poc rigorosos. Entabanat per aquella bonança
Aigo, vos demanam, aigo i vós, Senyor, mos dau vent i mos girau ses espatlles i feis com qui no mos sent. Ho diu cantant amb una claredat i sentiment estabornidors Maria del Mar Bonet. La cançó m’ha vengut al cap en llegir que el passat 28 de juliol l’Assemblea General de Nacions Unides declarà