Les camades i els tiranys s’atrinxeren tot acceptant la militarització del seny, que vol posar guerrera als sentiments.
Les orquídies dels perdedors ja no resisteixen la serena.
És així que les hores esdevenen ciclons que ho arrasen tot sense cap mirament i posen en entredit el senyoriu de la serralada.
Pacificam la cremor del desig a bastonades de velocitat i a ràfegues de lleugeresa quan el plaer reclama atenció intensa i perdurable.
I no ens fa res dissenyar polígons per a empreses del coneixement que l’únic que pretenen és eradicar la rebel·lia i el geni.
Genial!
Pretenem, sense èxit, torpedinar el temps que tot s’ho mira amb indulgència des de l’arenal en què hem convertit els espais naturals de les besades.
Miram massa enfora, lluny, excessivament lluny, oblidant que l’origen de tot ve amb nosaltres i que més enllà de les mans i dels mots tot és incert: sols la parla i el tacte ens autentiquen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!