marginàlies

Així s’expressa en el seu bloc d’estiu l’escrivent en apuntar el darrer dia de vacances: hissa veles roges, que se’t vegin clares les intencions. I desconfia dels vaixells que enarboren banderes blanques perquè poden ser dels pirates nous que es fan d’or traficant amb la fam del pobre i amb l’esclavatge del meu poble. No se’n sent gens satisfet, de la parida, però no esqueixa el full tot recordant l’advertència del poeta: “Fes que els mots t’obeeixin”. Ho diu Gabriel Florit a “Com l’aigua”. I d’aquest vers, convertit en batall,  l’escrivent para al poema del mateix recull “El captaire sense mans”: “…Demana almoina / sense gaire convicció. No té mans. És parant la mà / com comencen a conèixer-se els almoiners”.

No deu ser pobre vocacional, anotà al marge del poema quan el llegí. Els desgraciats es coneixen per l’olor, per la flaire pròpia de la misèria. I la indigència empereseix considerablement la llum, raona l’escrivent mentre s’acaba d’empolainar el dia. I no sap ben bé perquè amb la claror nova i els versos del sineuer recorda en Puriol, un senserrès que en la seva joventut, empès per la necessitat de jaç i teca, va fer de boxejador una temporada. Tenia la bondat feta a l’antiga: la de cara rodona i enrosada, amb mitja rialla sempre posada. La bonesa de rostre angelical tot i tenir el nas trencat. Era bo sense cap més adjectiu, en Puriol. Acabà la seva breu carrera en la boxa de la manera més beneita, al seu parer. A més de ser bona gent, era emotiu i sentimental a dojo i en el darrer combat es competí del seu contrincant en saber que encara era més infeliç que ell, i es deixà guanyar. Tant el seu representant com els assistents a la vetllada el titllarien de covard i per poc no el linxen, car les apostes li eren molt favorables. Així, deia en Puriol, s’acabà l‘aventura boxística que, a parer de molts entesos, apuntava a la disputa d’algun campionat mundial, car tècnicament valia prou. Hauria de ploure rovell, anota l’escrivent per esvair records dolorosos com el d’en Puriol, i s’adona que actua com si fos un poeta calabruixador. Com un escarabat d’esquena, faig poemes mentre m’esforç per tornar anar de grapes, ben conscient que puc morir intentant-ho. Ben vera, s’alliçona, els vers de Biel Florit que fa: “Desgraciada llum que em permet veure l’horror…”.