marginàlies

Ahir vaig anar de Deià a Llucalcari pel tirany més baix, el que s’abalcona als penya-segats. Feia bo, per a aquesta passejada, encara que les darreres batudes de sol havien espolsat les olors més recòndites de les
mates i, en passar per certs redols de vegetació espessa, notaves la pesantor de l’aire. De bon matí, el trànsit i la fressa d’embarcacions aquàtiques es feia notar en el tros de mar que abastaves, una mar plana que permetia nedar en els calons amb l’arribada practicable. Tres tendes de campanya, trobàrem en tot el camí, apostades en petits clapers.                                 

I a dues passes de cada una, altres tres clarianes amb paper de diari escampat i a bastament per creure que eren els llocs escollits pels acampats per fer d’excusat. No tenim remei, penses en veure això i la quantitat d’altres deixalles plàstiques abandonades a posta per fer mal, com si fossin penyores de la barbaritat que ens domina. Parant per fer un glop d’aigua, t’adones que les restes de pins abatuts per un temporal vell i no retirats per desídia o per impossibilitat econòmica, malden per fer part, també, d’aquells paratges seductors. Fa la sensació que són allà perquè notis com la seva desintegració -o biodegradació- lenta pot, perfectament, fer part de l’encanteri de l’indret. De fet, el tirany s’ha anat adaptant als esquelets vegetals ajaguts i fa marrada, si cal. No obstant, l’esbaldrec de moltes parets i marges imposen al conjunt una certa sensació de descurança. I penses que les deesses blanques de Robert Graves o les cançons de Llompart, que també fruí Deià, no mereixen aitals escopinades. A Llucalcari, la font que hi mor encara duia un rajolí d’aigua. Aquella mar, penses amb el cul a un roc sense cap caire, certament és ben nostrada. De retorn ens aturàrem un instant en la clariana on dinàrem amb na Xima, el mes qui ve farà un any. A la cussa l’acabaven d’operar d’una tumoració i érem conscients que seria la seva darrera passejada llarga, car ja no podia amb la seva ànima. Avui fa vuit mesos, dia per dia, que morí i com més temps fa que no hi és, més falta fa.