marginàlies

Fa molta estona que, estranyament, llegeix sense parar-hi esment, abstret per cavil·lacions tan orades com diverses que li retenen tota l’atenció. Espanta el dany de qui canta la mustiguesa de la rosella, llegeix sense gens d’intenció, amb el cap als antípodes de les propostes de la lectura. No ho entén,  segueix amb interès l’autor del text que té entre mans –autor que sol fregar, a moments i segons ell, l’exquisidesa- però no pot evitar de cap manera l’escapada del pensament. No pot deixar de fer patinar la vista pel text -fent veure que la concentració en la lectura és màxima- mentre es veu convertit en una branca morta d’ullastre a mercè d’una tempesta amb tant de vent com aigua.

Es veu tot remull anant de banda a banda d’avinguda -ara m’aixec com si volgués prendre el vol i tot d’una davall per enlairar-me a la mala una altra vegada- lamentant no tenir braços poderosos per defensar-se de la tempesta. Llisca sa vista sobre les pàgines del llibre com si patinàs sobre gel. Se n’adona bé, però ni pot evitar sentir aquesta sensació, ni escapar de les pàgines del llibre.

Amb la seva pensa atribolada volten els versos que mira sense llegir-los: els ulls clucs fan d’alimara a les mans que repassen els cossos en desig. I tanmateix se segueix veient com un manyoc descomunal de borra que ni cap davall cap llit, ni troba sortida. Muntot poc agradós de borra en un atzucac; espantada borra a punt de plorar de por.

Els gemecs del plaer amortallen la cremor de l’aire, està escrit en el text que només mira i la branca morta d’ullastre amb la que creu que s’ha convertit, ara vol convertir-se en mirada. En un mirar sense parpellejar, molt atent a l’espai sense límits. En mirar lluny. Percebent com a cada cop de mirada tirada lluny, abasta un pam més de panorama sense borres ni branques mortes. L’aire mai no mor, li diu qui sap qui. Vol ser un mirar per mirar; un mirar sense paraules, sense cap gest, sense cap raó fins a ser mirada tafanerament telescòpica. Mirar lluny, sense descans, treballosament. Vol treballar la mirada  perquè sigui definitivament líquida i pugui entrar per tot per desballestar insensateses i misteris.