marginàlies

L’horabaixa de despús-ahir el vaig passar a sa Pobla amb Alexandre Ballester. Queia emplomada, la calor, però en el seu estudi, voltats de llibres, pintures i converses, no li férem gaire cas. Feia molt de temps que li devia una visita i ja no podia més.

La salut, aquests darrers mesos, l’ha fet estar a l’estaqueta i ho porta bé. Com a bon pobler mal de vinclar, provà de rebel·lar-se contra el reumatisme o derivat que el tenalla –em digué el nom concret, de la malura, faltaria més en un observador precís com ell!, però no me’n record- i va fer els ous en terra, com se sol dir.

Pretengué escriure nits senceres, com ha fet sempre, i els seus setanta-set anys presos pel reuma li digueren que no estaven, ja, per segons quines bravates. En mantenir intacte el delit creador i conservar ben untades les bieles de les reflexions, està disposat a modificar ritmes i tempos.

Ara mateix, prepara l’edició d’un grapat d’articles i treballa en una obra de teatre. Escriu a mà, com sempre, i fa la lletra clara, l’amic Alexandre. Veure’l assegut entre llibres i carpetes en el seu escriptori des d’on s’abalcona al món i a la paraula, i als escenaris per on traüllen els seus personatges, és una pessigada a la poètica però, també i més que res, a la feineria: contemplar com treballa convida a treballar, a fer-te càrrec que la passió que sent per allò que fa no és cap pomeria ni cap estirabot.

De fet, les columnes de llibres que s’enfilen aquí i allà, a part de semblar que volen enrobustir l’espai on Alexandre raona i escriu, testimonien l’afany del seu estadant per l’excel·lència i per al país, naturalment. Anar a passar l’horabaixa amb Alexandre Ballester implica fer un tomb per sa Pobla i prendre res a qualsevol cafè.

Saluda tothom i tothom li retorna la salutació. I a cada passa, una dada, una referència, una informació sobre aquell indret, aquell detall… Gràcies a la seva empenta, sa Pobla compta amb força recordatoris públics de persones o fets que han marcat la seva història, una iniciativa que haurien de seguir la resta de municipis illencs si és que ens interessa ser, com a poble, qui caldria que fóssim.

Manté una memòria prodigiosa, n’Alexandre, i hom es demana què seria dels poblers i de les seves cròniques i cuites si no comptassin amb ell i amb la seva irreductible passió per la nostra cultura, per als nostres Països. Em contà, entre moltes altres històries, la que visqué amb el president de l’OCB Climent Garau, el dia que es convocà a sa Pobla, a l’inici dels anys setanta del segle passat, una reunió per mirar de fundar-hi una delegació. N’Alexandre hi actuava de moderador. En el moment que presentava l’acte i el convidat, aparegué la Guàrdia Civil. Davant l’estupor de tothom, n’Alexandre, sense perdre gens la compostura, els convidà a seure i a seguir l’acte. No cal dir que els guàrdies, maleducadament, no acceptaren la invitació. L’acte, no obstant, seguí com si res.