Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Arxiu de la categoria: articles

En agraïment a la Sargantana, alguna cosa més que un restaurant

0
L’Ignasi i l’Anna, l’última nit de l’antic local de la Sargantana, a finals de 2008. Al costat, les vinyes a Sant Jeroni, aquesta tardor.

[Article publicat a l’Independent]

Impossible imaginar el compromís i activisme de molts sense el Restaurant La Sargantana, sempre aliat, sempre còmplice. Són més de 25 anys de feina, de molta i bona feina; primer des d’un petit local al carrer de Sant Francesc, a Baix a Mar, després, porta d’entrada a Dalt de la Vila, al carrer de la Costa.

Fa uns pocs dies els seus propietaris feien públic que l’aventura arribava al punt i final, tot i que en realitat, ja ho veureu, el que fa és arribar a un punt i seguit.

Hi ha algunes lliçons que van més enllà de la lògica nostàlgia que genera una notícia com aquesta perquè la Sargantana sempre va ser alguna cosa més que un restaurant.

La primera és que gastronomia és cultura, i no només pel que sembla obvi, que en un restaurant es poden fer xerrades, exposicions o concerts; sinó perquè la cultura es mostra i es gaudeix també en el gust, en la pròpia carta, vaja. És a dir en la curiositat i el respecte per articular una proposta culinària d’alta qualitat (i assequible) amb mirada als Països Catalans (i en especial a Mallorca); o en la cura per anar conreant una carta de vins amb arrels al territori (amb la reivindicació de la DO Alella!). El pop a la badalonina o el bacallà amb anís del mono són plats mítics d’autèntic Km.0. Això que ara és tan normal, no ho era tan fa dues dècades i mitja; i menys a Badalona.

La segona lliçó és que un restaurant, o un espai gastronòmic i cultural, és allò que hi passa, però també la manera com s’enxarxa i connecta. I aquest ha (més…)

Habitatge, la millor inversió (pública)

0


[Article públicat al diari Línia]

En els darrers anys hem anat veient com els temes d’habitatge anaven migrant de les pàgines d’economia dels rotatius a les de societat i, fins i tot, a les de política (atesa la urgent i enrevessada agenda legislativa i deliberativa que el tema ha generat al Parlament o al Congrés). De veure l’habitatge com un factor de transacció (un mer bé econòmic, vaja) hem anat passant a una mirada més real; l’habitatge com a vector en el qual es concentren moltes de les grans problemàtiques que avui afecten els nostres veïns. Quan parlem d’habitatge parlem també de fracàs escolar, de salut mental i física, de seguretat i, fins i tot, de crisi climàtica. Parlem, en definitiva, d’oportunitats i de com construïm una societat més justa i segura. És, el de l’habitatge, un factor estructurant. No és només una comodity, una mera inversió.

L’emergència habitacional d’ara no és un fenomen nou o sorprenent, sinó que, ben al contrari, és la conseqüència de moltes decisions i omissions acordades fa temps. Val la pena preguntar-se per l’impacte de les decisions (i omissions) que estem assumint avui. L’estem encertant? O un mal diagnòstic i una dèbil planificació estratègica –potser disfressada rere bones intencions– ens estan tornant a lligar les mans de cara al futur? Preguntar-se les coses no hauria de ser mai una pèrdua de temps. Ens hi juguem massa.

En tot cas, és una bona notícia la sensibilització (i mobilització) ciutadana i l’expertesa i sofisticada gestió de dades disponibles. En un horitzó de prudent esperança tenim (més…)

Les cinc claus del fenomen Garcia Albiol (i una pregunta oberta)

0

[Article publicat al diari Público]

1. La campanya permanent
Xavier García Albiol és, per damunt de tot, un projecte electoral. L’actual alcalde de Badalona –sempre més còmode comunicant que gestionant– ha estat una màquina imbatible a les urnes fins ara, aprofitant un vot dual absolutament inaudit i que, per posar un exemple relativament recent, l’ha convertit en primera força en unes municipals (maig de 2019), mentre que el PP, la marca sota la qual es presentava, quedava en cinquè lloc en les eleccions al Congreso (abril del mateix any). La seva potència comunicativa i la connexió emocional amb l’electorat l’ha portat a desbordar les pròpies sigles (en campanya, quasi invisibles en cartells i anuncis) i a guanyar eleccions des de 2011, millorant els seus resultats en cada convocatòria.

Guanyar el dia de les eleccions, però no al saló de plens. Allà la seva clara majoria en nombre de vots no li ha permès establir aliances duradores per governar amb una mínima estabilitat. El 2023 les eleccions no aniran de qui guanya a Garcia Albiol sinó de si aquest obté o no la majoria absoluta que necessita per governar. Si una cosa sembla clara de l’impacte dels papers de Pandora a aquestes altures segurament és aquesta: el refredament de les seves opcions d’aconseguir-la. Bona notícia, en tot cas.

Veurem ara amb quina força redirigeix la seva lògica de la campanya permanent a la trinxera de l’oposició. S’equivocarà, això sí, qui el doni per acabat.

2. La debilitat del PSC
El lideratge del projecte ‘lepenista’ del PP a Badalona, evident ja a partir del 2007, es desenvolupa sense resistència significativa per part d’un PSC que, en clau local, afegia a la crisi ideològica del partit més general, una guerra intestina que, progressivament, el va anar desconnectant de la ciutadania. El fenomen Garcia Albiol difícilment s’hauria elevat de la manera que ho va acabar (més…)

Set alcaldies i (sempre) un final inesperat

0

Aquest mes acabarà amb un nou ple d’investidura a Badalona. La ciutat n’haurà viscut cinc en els darrers sis anys… No em puc imaginar un indicador més eloqüent de la inestabilitat de la política local i de la precarietat de la gestió administrativa que n’ha acabat derivant. Badalona està des d’almenys fa tres anys en parada tècnica.

Aquest article defuig volgudament l’imprevisible fil de l’actualitat per fer una mirada enrere: un exercici que, espero, pot ser d’utilitat per entendre present i futur. A continuació, un breu repàs de les diferents alcaldesses i alcaldes des de la recuperació de la democràcia l’any 1979 a Badalona. Un recorregut que permet repassar alguns elements clau que expliquen on som avui.

Màrius Díaz (PSUC | 1979-1983): l’alcalde ‘estimat’, en Mario, el llegat del qual és cobejat avui per diferents organitzacions malgrat que només va tenir la vara un sol mandat, i que va deixar, paradoxalment, en un moment bo de popularitat. Els seus quatre anys van ser els de la gestió de la il·lusió, amb un crèdit del qual ja no disposarà cap altre batlle i que va aprofitar per administrar gestos (com l’enderroc d’un edifici fora de llicència) i, principalment, per començar a construir el nou imaginari de ciutat (reimpuls de les Festes de Maig, reforç dels mitjans locals…).

Joan Blanch (PSC | 1983-1999): … però la transformació urbanística i econòmica acaba recaient en Joan Blanch, l’antítesi d’en Mario. El PSC aprofita el trencament del PSUC per arribar a l’alcaldia, en un relleu que deixarà fondes cicatrius durant anys (dècades, de fet) en l’esquerra badalonina, i una ferida en les confiances necessàries per generar un mínim consens sobre el model de ciutat. És el moment en què molts ajuntaments catalans fan la seva gran transformació i, encara que Badalona aborda temes pendents com la descontaminació de la zona industrial, la progressiva recuperació del front marítim i el desplegament del mapa d’equipaments, s’entrebanca amb grans desavinences al voltant de l’urbanisme (el port, la vall de Betlem, etc.). Joan Blanch articularà el seu govern combinant picades d’ull a (més…)

El Sant Josep com a símptoma

0

[Article publicat al Línia Xarxa el 21 de setembre de 2021]

Uns nens i nenes entrenen a bàsquet a la plaça de la vila de Badalona. Una imatge bonica, captada per les càmeres i gaudida també per molts passavolants. Ja s’ho poden imaginar: és un lloc cèntric, d’un potent simbolisme i, sense saber-ne el context, tot convida a un cert optimisme. Un entrenament a peu de carrer que reivindica aquella Badalona confiada i satisfeta, la del bressol del basquetbol.

I, tanmateix, és una imatge trista. L’entrenament a l’aire lliure és l’indicador eloqüent d’un fracàs col·lectiu. A la ciutat de les cistelles, cada vegada és més difícil trobar-ne una en condicions (el vandalisme i la desatenció en el manteniment ofereixen avui un panorama descoratjador) i un dels seus clubs històrics –el CB Sant Josep– es troba atrapat en un entramat jurídic kafkià, propiciat per un enrevessat històric entre entitat i propietari (església) complicat encara més per una operació immobiliària en marxa i una administració frívola i erràtica. Fruit d’això, el Sant Josep ha de tancar el seu camp. La gent del club es queixa amb energia, imaginació i responsabilitat (han invertit 30.000 euros en arranjar el camp seguint les indicacions municipals), però topa, impotent, davant d’una situació de bloqueig, malauradament ben coneguda al municipi.

De fet, aquest article no va del cas del Sant Josep, sinó dels Sant Joseps que conviuen a la ciutat. I per fer-ho, és important posar el focus en les debilitats estructurals que han propiciat el cas, perquè podríem parlar també de la Mobba, de (més…)

El fill del xofer… des de la perifèria

0
Publicat el 10 de juny de 2021

[Article publicat al Línia el 10.6.2021] He deixat reposar uns mesos aquestes notes personals sobre ‘El fill del xofer’, l’assaig literari de Jordi Amat sobre Alfons Quintà, publicat en català per Edicions 62. Tant és així que vaig llegir-lo quan el llibre just començava el camí de la segona edició i ara ja m’he descomptat pel que fa a les successives edicions d’aquesta ‘falsa’ biografia!

‘El fill del xofer’ desborda el personatge. En realitat, el llibre és un assaig –escrit amb eficient tècnica literària– sobre els tentacles i els vels que operen en qualsevol poder. El llibre és com una falsa biografia, deia, perquè funciona com a mirall del país i les seves febleses, i esdevé ben aviat una aproximació a l’omnipresent Jordi Pujol, l’altra part del puzzle Quintà.

Perquè en realitat ‘El fill del xofer’ és una crítica (àcida) a un moment fundacional. A mi m’ha suggerit un prec reeixit per a la relectura del passat recent que, en posar llum sobre un dels seus protagonistes, encara fa més imperativa la (més…)

Dues fotos que conviden a preguntar-nos sobre l’àrea metropolitana

0
Publicat el 21 de maig de 2021

Es parla molt de l’àrea metropolitana, del seu futur i de la seva articulació política. Benvingut el debat, que caldrà anar concretant més enllà de paraules. Publico avui aquest article al Línia, el nou diari metropolità, resseguint la història entre dues fotos… i tot el que hem perdut pel camí. (més…)

La política del ‘fes-t’ho tu mateix’, en record de Josep Valls

0
Publicat el 20 de maig de 2021

En política, en Josep Valls, va practicar com pocs el ‘fes-t’ho tu mateix’ amb una fórmula excèntrica en el moment, però que avui, segur, seria estudiada amb interès per algun politòleg amb ganes de sortir dels camins més transitats.

Les seves lluites extemporànies reflectien bé la desordenada Badalona que sortia del franquisme, amb moltes ganes de treure’s la pell de suburbi, però segurament amb més energia i bona voluntat que amb projecte.

Hi ha moltes maneres de començar un obituari sobre el senyor Valls. Jo començaré pel carrer de darrera casa.

A finals dels noranta, que és quan jo vaig tornar a viure a la Morera, el trobava sovint mentre asfaltava i reasfaltava un cop hi un altre un camí del Torrent de la Font, davant la perplexitat dels responsables municipals però amb agraïdes aportacions dels veïns de la zona. Una autèntica tasca de Sísif! Tant se valia, que en aquell moment una reeixida operació urbanística hagués connectat dignament i amb sentit de ciutat el (més…)

12 dates que expliquen els meus cinc anys i mig de regidor a Badalona

0
Publicat el 22 d'abril de 2021

13 de juny de 2015, dissabte. Fa sol i molta calor. És l’hora de dinar i surten a la plaça els regidors que conformaran el nou govern de Badalona en representació de Guanyem, ERC i ICV-EUiA. L’alcaldessa Dolors Sabater ofereix la vara a la ciutadania amb un somriure, mentre Xavier García Albiol, l’anterior alcalde, surt de la casa de la Vila per la porta del darrere (literalment)… Dies d’alta càrrega metafòrica: al balcó, representants d’entitats saluden eufòrics; a peu de carrer, barrejats amb la multitud, els electes. Hi ha una foto preciosa d’aquest moment, tota il·lusió. Tanmateix, la imatge no mostra la impossible motxilla d’expectatives que carreguem a la nostra esquena.

18 d’abril de 2016. Ens trobem al recinte de l’Escorxador, al cor de la Salut. Ada Colau dona el tret de sortida del procés de redacció del Pla d’Actuació Metropolità. Com convertir les fronteres entre termes municipals en frontisses? Vet aquí una agenda política de fons per connectar Badalona amb la realitat metropolitana, que es veu també amb la participació del municipi en l’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública, en la coordinació de ciutats republicanes contra la pobresa energètica i sobretot en la inclusió de la ciutat al Consorci del Besòs. L’intent, només reeixit en part, de moure una mica la brúixola del debat territorial.

7 de juny de 2016. Comença un procés de participació inèdit per volum i ambició: els veïns de Badalona estan cridats a decidir el futur de 14 milions d’euros… exemple d’una acció de govern que pregunta i inclou en la presa de (més…)

I malgrat tot, mirar endavant (un any de pandèmia)

0

El tic-tac de la bomba de rellotgeria que es va fer visible amb el temporal Glòria va acabar esclatant al mig del confinament amb la detenció de l’alcalde Pastor i un nou procés d’elecció d’alcalde, –quatre investidures en sis anys, es diu ràpid!–, que acabava amb el retorn a l’alcaldia de Xavier García Albiol. Aquella sessió plenària excepcional, amb mascareta i al BCIN per poder garantir la distància de seguretat, regala una de les fotos més representatives dels darrers 12 mesos des de la promulgació de l’estat de l’alarma a Badalona; una ciutat, la nostra, on l’emergència sanitària ha subratllat altres emergències com la social, econòmica… i política.

Certament, la crisi política ocasionada obria una nova esquerda en les ja de per si precàries relacions i confiances entre les forces de progrés a la ciutat, un nou contratemps que empantenagava encara més el dia a dia de la gestió municipal, en pràctica fallida tècnica des de l’acord PSC-PP per acabar amb el govern republicà el 2018.

Al llarg d’aquests mesos, el xup xup sobre una moció de censura ha estat més un artefacte tàctic per descol·locar l’adversari que no pas una opció real i factible que portés a un canvi de govern en clau de progrés. I tanmateix, Albiol, combinant seny i rauxa, –és a dir exabruptes xenòfobs amb picades a l’ullet a la centralitat, sempre ben retransmeses per la seva factoria pròpia comunicativa–, ha aconseguit l’aire que necessitava gràcies al pacte de les inversions amb el PSC que s’ha aprovat aquesta setmana. Un acord que (més…)

El cor darrere la pedra: per un urbanisme a escala humana

0

Sobre model de ciutat i en defensa d’un #urbanisme a escala humana… aquí van aquestes reflexions que en forma d’article em publica el Línia Xarxa aquest dijous. Agafen el fil del debat proposat per Restarting BDN fa uns dies. Espero que us interessi:

Fa uns dies l’associació Restarting BDN (rbdn.cat) va organitzar un debat al voltant de la projecció de la ciutat de Badalona i de com el municipi pot i ha de lligar urbanisme i innovació per reinventar-se. Articulat sobretot al voltant de les oportunitats que s’entreveuen en els processos de transformació en marxa amb l’autopista C-31 i en el sector de les Tres Xemeneies, en el debat diferents ponents van obrir el (més…)

Reflexions després de les flames

0

Aquest és l’article que el Diari Públic em publica avui sobre l’incendi a Badalona, és una reflexió sobre les raons estructurals que van encendre les flames:

Hi ha evidents raons estructurals darrera l’incendi mortal de la nau industrial del Gorg, a Badalona, que converteixen aquest desgraciat incident en molt més que un succès local. Veiem aquí moltes pobreses sumades (habitacional, energètica, econòmica) i la fatal política d’immigració estatal que condemna molts dels nostres veïns i veïnes –molts d’ells treballadors i treballadores– a la marginalitat.

Entre les flames, veiem també l’encarcarament de l’administració a l’hora de donar resposta a situacions cada vegada més complexes; i la caducitat d’eines d’intervenció urbanística, la falta de (més…)

Àrea metropolitana: més enllà de les declaracions d’intencions

0

Hi ha un aparent consens en la defensa de la necessitat de revisar i potenciar el paper i funcions de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Aquest, per si sol, podríem dir que ja seria un petit triomf, si ho comparem almenys amb la desconfiança i les desavinences polítiques que generava el tema en el corrent principal del debat polític dels vuitanta, quan Convergència va voler escombrar (i va escombrar, de fet) el projecte Maragallià per al país, brillant, lúcid, valent, potser també massa prematur.

Està bé que el tema estigui damunt l’agenda, per tant. Però malament si només hi és com a comodí per quedar bé. Perquè tot (més…)