Dels molts consensos necessaris per ‘fer país’
Consensos que són urgències. Del necessari enfortiment de l’agenda nacional de polítiques socials. Escenari prometedor, que continua requerint molta generositat, visió i voluntat política. Aquest és l’article que avui em publica el Línia Xarxa.
***
La mitjana anual de persones beneficiàries de la renda garantida de ciutadania a l’àrea metropolitana de Barcelona s’ha incrementat un 22,7% el darrer any; els jutjats han executat 1.968 desnonaments (el 80% per impagament de lloguer) i prop del 13% de llars d’aquesta part del país tenen risc de pobresa energètica. Són només tres dades, fredes potser, però rellevants: de fet, funcionen de radar d’una realitat dramàtica que massa sovint veiem als mitjans de forma fragmentada o incompleta, senyals de la profunditat de les moltes cicatrius de la nostra societat. Aquests i altres indicadors els ha resumit recentment l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans. Una feina molt interessant i que, de fet, se suma a la tasca de diagnòstic rigorós compartit per altres instituts i centres d’estudi sobre la precària realitat de molts dels nostres conciutadans.
Les dades mostren una societat on plou sobre mullat i en què la desigualtat s’ha anat ampliant i es va fent cada cop més difícil d’abordar. Dos titulars de fa pocs dies: la Barcelona més rica multiplica per cinc la renda de la més pobra i el 70% dels barris més vulnerables de la metròpoli de Barcelona es concentren al Besòs, constituït avui com un dels grans eixos d’inequitat nacional.
De la crisi del 2008, negada i negligida, hem passat avui a una realitat que ja ningú pot amagar i que, sortosament, almenys ha arribat al nostre present amb una feina valuosa feta: la de la important tasca acadèmica que, amb rigor i compromís, ha anat assenyalant debilitats, i també la del crucial paper de plataformes i entitats a peu de carrer que han aprofitat aquests anys per incidir amb força en l’agenda política.
Dels molts consensos presents en la societat catalana, el de la lluita contra la desigualtat i a favor de la igualtat d’oportunitats és un dels més sòlids, per bé que segurament necessita posicionar-se més en l’imaginari i consolidar-se amb polítiques concretes i eficaces. I sobretot generar acords que desbordin sigles de partit. Per això és important també l’aposta de transversalitat del Govern Aragonès en la seva voluntat de desenvolupar grans taules nacionals, i la clara divisa de l’actual Govern republicà de respondre la crisi amb més inversió i no amb més retallades com en l’anterior.
En l’agenda política del nou Govern de la Generalitat hi ha un pla pilot de renda universal que, fruit de l’acord amb la CUP, ja ha començat a articular-se; el compromís d’ampliar la gratuïtat de l’educació 0-3 o una aposta clara per la reactivació econòmica (fa uns dies, per exemple, es feia públic un pla de xoc de 917 milions d’euros en polítiques actives d’ocupació, la inversió més gran en ocupació de la història). Són tres exemples d’altres possibles.
Cal fer més, és clar, però seria absurd negar el camí que es comença a fer a la Generalitat i que, amb l’aposta de molts municipis, de colors diversos (cal dir-ho) per una resposta social, sumen per una acció política més justa i progressista.
Aquests acords de fons tenen una traducció clara també al Parlament –amb sòlida majoria de progrés– i que els darrers mesos ha promogut iniciatives legislatives de pes per a la regulació del mercat de l’habitatge, la lluita contra la discriminació i els drets socials… i polítics.
La inseguretat jurídica, la resposta reaccionària de l’Estat espanyol, els interessos de l’statu quo, el precari marc competencial i de finançament, la necessitat de revisar l’organització territorial o la urgent reforma de l’administració pública distorsionen les bones paraules i intencions. Un context d’ofegament i amenaça de la mateixa sobirania. Dificultats evidents que ens han de convidar a ser més ferms, més tenaços, més ambiciosos.
Aquesta agenda política, si em permeteu de clar accent republicà, és necessària i indispensable i, certament, és prometedora.
Ciutadania, xarxa civil i organitzacions polítiques hauran de contribuir-hi amb valentia i generositat. Tenim una gran oportunitat com a país, que a la vegada és una urgència nacional. Les eines d’un Estat són fonamentals, no per malentès romanticisme, sinó precisament per assegurar la millor resposta.