Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

(Re)voltes en la Catalunya del punt i seguit

[ARTICLE PUBLICAT AL DIARI LÍNIA EL 20.12.2021]

“En l’actual transició nacional, allò que en diem l’àrea metropolitana és, per a molts, un territori massa desconegut, vist amb més prevenció que respecte, un ‘problema’ que cal suportar i en tot cas tractar amb una bona tàctica pensada només en clau de ‘sí o no’. (…) Però resulta que els barris que la conformen, tan vius i acolorits, tan diversos, en realitat són ben poc perifèrics; no es conformen a ser objectes del màrqueting polític de torn. Ben al contrari, reclamen avui la seva centralitat en la història recent del país, el seu lloc en el procés constituent actual. (…) Cal trepitjar aquests barris no pas per explicar la bona nova, sinó per entendre una mica millor qui som (i qui serem, especialment quan siguem indepenents).

“(…) No es tracta pas d’alentir ni aigualir res, sinó d’entendre que construir un estat és un procés col·lectiu que per que tingui èxit s’ha de basar en el reconeixement de tots els accents possibles. Per aconseguir-ho, cal empatia, no només eloqüència; saber escoltar, no només recitar el corol·lari de raons; somriure més, insultar menys; explicar on volem anar, no només d’on volem sortir…

“Són històries d’èxit que no cal inventar, sinó ‘tan sols’ reconèixer. Formen part d’un relat de país amb el qual jo em sento més a prop i crec poden ser eines útils per a un procés constituent més profund i enriquidor… i amb més opcions d’èxit.(…) Vegem algunes d’aquestes realitats que o bé oblidem o bé donem alegrement per descomptades:

  • Els pares i mares de Santa Coloma de Gramenet que a principis dels vuitanta van garantir l’èxit del model d’escola catalana amb una sola línia (la immersió) i que malgrat les grans quantitats de diners i recursos abocats a fer néixer un conflicte on no existeix ni existia, continuen mantenint com a absolutament residuals les demandes de doble escolarització.
  • Les famílies castellanoparlants (tants amics meus) que han decidit fer del català la llengua de relació amb els fills… Famílies que han vibrat, vibren (i vibraran) amb la ‘roja’ i que en canvi s’han compromès amb allò més íntim i valuós, la llengua. Són també els avis i les àvies que, ara que per fi tenen una mica de temps, participen en experiències com en Català Llegim i Parlem i que volen aprendre el català per ajudar a fer els deures als seus néts.
  • Els activistes que van manifestar-se a les acaballes de la dictadura, aquells ‘altres catalans’ de Candel que tot desafiant la legalitat del moment van lluitar per a uns barris més dignes o, més recentment, per a un rebut de l’aigua més clar. Una part d’aquells ‘veïns’ els trobem avui en moviments socials que treballen incansablement per ciutats més justes, reactivats amb la PAH o els tancaments dels CAP. Segur que hi ha moltes coses a agrair, i a aprendre, d’aquelles lluites passades, i presents.
  • Els artistes que amb un esprai, amb unes palmes o amb una càmera de vídeo han fet de la ‘barrecha’ cultural la carta de presentació i ens han regalat grans obres en català, castellà, àrab o urdú… i que tan bé expliquen el lloc d’on són, que tan bé expliquen el seu (i el nostre) país.
  • Els casos de tants i tants joves que en aquests barris tan castigats per la crisi han acabat la carrera amb nota gràcies a l’esforç d’ells i les seves famílies quan tenien tan poc a favor. Joves que han desafiat la inèrcia d’abandonar els estudis, malauradament encara ben present en el seu entorn.

“És aquest un recull interessadament en positiu, però no per això menys real. (…) De moment, que aquestes línies almenys serveixin, per a qui les vulgui llegir, com a recordatori que la condescendència i el paternalisme són pèssims companys de viatge. Els catalans que viuen a l’àrea metropolitana o en algunes zones del camp de Tarragona, no són un problema, sinó part de la solució, i en tot cas, i sobretot, són País, en majúscules. No pas el país que volem deixar enrera, sinó el país que tenim i tindrem davant.”

Les línies precedents formen part d’un apunt al meu blog escrit a finals del 2012, ja fa 9 anys! A vegades m’agrada fer aquests exercicis d’arqueologia textual, i més quan hi veus reflectit amb sorprenent nitidesa el temps present.

Tot plegat ve a tomb del projecte (Re)voltes d’Òmnium, una iniciativa que mostra la tantes vegades (mal) citada ’Catalunya real’: diversa, rica i enxarxada en tantes #lluitescompartides i que desborda tot intent de simplificació. Aquestes darreres setmanes s’ha fet una marató d’aquestes convocatòries cíviques arreu del país, el país que té forma de ciutat, el país que té forma de poble, i també, naturalment, en territori Línia. Es tracta d’unes passejades guiades en grup per barris o pobles i que tenen com a fil conductor els relats en primera persona de les persones i entitats protagonistes de les lluites i processos de transformació social que hi han tingut lloc. Sant Roc o la Mina han estat dues de les cites en clau de comarca.

(Re)voltes mostra la Catalunya del punt i seguit, la que no es dona mai per acabada, la que busca una altra frase, un relleu que no s’acaba. La que ens obliga a parar la mirada (i l’orella) en carrers i places que no són un mer decorat en la nostra vida apressada. I en aquest llenç que es va pintant, la idea de reconèixer-nos —en realitat era el que inspirava el meu apunt del 2012— hi és central. I plenament vigent.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de | s'ha etiquetat en , , , , per oriol_llado | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent