En agraïment a la Sargantana, alguna cosa més que un restaurant
[Article publicat a l’Independent]
Impossible imaginar el compromís i activisme de molts sense el Restaurant La Sargantana, sempre aliat, sempre còmplice. Són més de 25 anys de feina, de molta i bona feina; primer des d’un petit local al carrer de Sant Francesc, a Baix a Mar, després, porta d’entrada a Dalt de la Vila, al carrer de la Costa.
Fa uns pocs dies els seus propietaris feien públic que l’aventura arribava al punt i final, tot i que en realitat, ja ho veureu, el que fa és arribar a un punt i seguit.
Hi ha algunes lliçons que van més enllà de la lògica nostàlgia que genera una notícia com aquesta perquè la Sargantana sempre va ser alguna cosa més que un restaurant.
La primera és que gastronomia és cultura, i no només pel que sembla obvi, que en un restaurant es poden fer xerrades, exposicions o concerts; sinó perquè la cultura es mostra i es gaudeix també en el gust, en la pròpia carta, vaja. És a dir en la curiositat i el respecte per articular una proposta culinària d’alta qualitat (i assequible) amb mirada als Països Catalans (i en especial a Mallorca); o en la cura per anar conreant una carta de vins amb arrels al territori (amb la reivindicació de la DO Alella!). El pop a la badalonina o el bacallà amb anís del mono són plats mítics d’autèntic Km.0. Això que ara és tan normal, no ho era tan fa dues dècades i mitja; i menys a Badalona.
La segona lliçó és que un restaurant, o un espai gastronòmic i cultural, és allò que hi passa, però també la manera com s’enxarxa i connecta. I aquest ha estat una altra de les aportacions de la Sargantana. No era només el que s’hi menjava o s’hi podia veure… sinó la manera com l’espai acabava desbordant el seu propi límit físic, convertit en una gran taula de treball en la què durant uns anys es teixia una part important de l’activisme a la ciutat, en especial al districte 1… jugant una mica el paper del ‘Roan’ uns anys abans; i del Casal Independentista també en paral·lel. El treball amb Òmnium i el Centre Excursionista, l’aposta per Dalt de la Vila, la participació efervescent en desenes d’iniciatives, centenars, incomptables, de fet, acaben conformant un gran patchwork que reflecteix una part especialment activa i compromesa de la Badalona dels darrers 25 anys.
La tercera és l’aposta per l’economia social i cooperativa, al final segurament una evolució lògica de l’enfocament inicial.
Una aposta que ens porta a la quarta lliçó; que la Sargantana no és fruit sinó llavor. I que l’aventura continua amb l’Ateneu Cooperatiu del Barcelonès Nord i el projecte vitivinícola de la Vall de Betlem, als voltants de Sant Jeroni.
En aquesta història hi han tingut un paper protagonista l’Ignasi Niubó i l’Anna Abellan (GRÀCIES, sou autèntics servidors públics) però en altres fases també hi han tingut un paper important gent com el David Villòria o el col·lectiu que en un moment determinat van (vam) ajudar a fer el pas cooperatiu a Dalt de la Vila (amb el sempre disposat Jordi Ballesteros).
Moltes i molts els que han fet rodar aquest projecte tan particular, i a la vegada tan compartit; tan únic i a la vegada, tan replicable i reinventable. Seguim!