Connexions des de #Badalona

📰 Article publicat al Línia, també accessible, aquí.

Deu dels dotze barris amb una renda més baixa de Barcelona no tenen cap llibreria. Són dades elaborades a partir del directori de llibreries de l’Ajuntament de Barcelona i que ha treballat l’Agència Catalana de Notícies en una informació d’alt valor, de la qual se n’ha fet ressò també el Línia. Les zones més riques de la capital del país concentren el 61% d’aquests establiments, tot i que només hi viu el 33% de la població de la ciutat. 

Les dades fan referència a la ciutat de Barcelona i en sí mateixes ja són prou preocupants, però, amb tota probabilitat, encara ho serien més si les plantegessim a nivell metropolità, en què el ‘factor perifèria’ s’agreuja amb desigualtats amplificades. A la falta de llibreries en bona part dels barris metropolitans s’hi suma un mapa encara incomplet en el desplegament de biblioteques (el cas de Badalona és flagrant) i de progressiva precarització dels equipaments veïnals i cívics que van construir-se els primers anys de la democràcia recuperada als municipis, i que avui han anat envellint sense un manteniment adequat ni un projecte de dinamització prou actualitzat.  

¿On és avui aquella gran inversió cívica (i econòmica!) de principis dels vuitanta i principis dels 90 mitjançant la qual els ajuntaments van reinventar les ciutats sorgides del franquisme amb la posada en marxa d’equipaments culturals també en clau de barri? Moltes ciutats metropolitanes viuen encara d’aquell impuls. Aquell esforç d’establir nodes de (més…)

Del Joan Soler i Amigó i el seu llegat a Badalona i arreu… Alguns apunts solts:

A banda de l’obituari que vaig publicar a La Vanguardia el 3 de gener aquest dilluns m’entrevistaven a Ràdio Ciutat de Badalona per parlar de la seva petja a la ciutat. Podeu repescar-ho aquí:

D’altra banda, aquests dies, l’Enric Juliana i l’Albert Ibàñez també han escrit sobre en Joan. I finalment, dissabte passat es va fer una cerimònia a l’església de Santa Maria, emotiu i just, del qual podeu revisar-ne alguns moments aquí.

+ Obituari publicat a La Vanguardia de dilluns 3 de gener de 2022; i en aquest altre enllaç un recull de reaccions a les xarxes. També és molt recomanable l’article de Guillem Vidal a El Punt Avui.

“Em cansa una mica parlar molt d’arrels. Penso que hem de pensar més en les llavors. Quin sentit tenen les arrels si l’arbre no creix i no fa fruits i ningú els aprofita?” Una frase punyent que sintetitza la singular manera d’entendre la cultura de Joan Soler i Amigó, escriptor, pedagog i folklorista –com ell encara es reivindicava– i que va morir ahir a Badalona als 80 anys. La cultura popular com una eina per fer país, per fer ciutat… des de les aules, des dels centre cívics o des de les festes populars; la tradició com un acte d’intercanvi, un exercici continu de crear i recrear.

Soler i Amigó va ser guardonat amb diferents reconeixements al llarg de la seva trajectòria: el 2006 va rebre el premi Nacional de Cultura Popular, concedit per la Generalitat de Catalunya pel seu monumental “Tradicionari”, compendi enciclopèdic en 10 volums, un autèntic referent en la matèria; i el 2018 va ser distingit amb (més…)

[Article publicat a l’Independent]

Impossible imaginar el compromís i activisme de molts sense el Restaurant La Sargantana, sempre aliat, sempre còmplice. Són més de 25 anys de feina, de molta i bona feina; primer des d’un petit local al carrer de Sant Francesc, a Baix a Mar, després, porta d’entrada a Dalt de la Vila, al carrer de la Costa.

Fa uns pocs dies els seus propietaris feien públic que l’aventura arribava al punt i final, tot i que en realitat, ja ho veureu, el que fa és arribar a un punt i seguit.

Hi ha algunes lliçons que van més enllà de la lògica nostàlgia que genera una notícia com aquesta perquè la Sargantana sempre va ser alguna cosa més que un restaurant.

La primera és que gastronomia és cultura, i no només pel que sembla obvi, que en un restaurant es poden fer xerrades, exposicions o concerts; sinó perquè la cultura es mostra i es gaudeix també en el gust, en la pròpia carta, vaja. És a dir en la curiositat i el respecte per articular una proposta culinària d’alta qualitat (i assequible) amb mirada als Països Catalans (i en especial a Mallorca); o en la cura per anar conreant una carta de vins amb arrels al territori (amb la reivindicació de la DO Alella!). El pop a la badalonina o el bacallà amb anís del mono són plats mítics d’autèntic Km.0. Això que ara és tan normal, no ho era tan fa dues dècades i mitja; i menys a Badalona.

La segona lliçó és que un restaurant, o un espai gastronòmic i cultural, és allò que hi passa, però també la manera com s’enxarxa i connecta. I aquest ha (més…)

FILMETS presentarà 237 curts en competició entre els dies del 22 al 31 d’octubre. A continuació cinc raons per no perdre’s el festival de cinema:

Perquè Filmets és el primer festival de cinema que es farà amb l’aforament del 100% després de l’aixecament de les mesures restrictives per la Covid19. És més que una casualitat, això. L’any passat, Filmets ja va ser un festival valent i va ser dels pocs que en aquell octubre de tants tancaments obligats va fer un esforç per mantenir el format físic. És difícil imaginar un festival com Filmets atrapat només en la virtualitat; al capdavall estem parlant d’una cita molt present a peu de carrer, amb molta avidesa de donar-se a conèixer i explorar nous camins. El 80% de la programació ja és presencial. El lema del festival d’aquest any és precisament: ‘Això va per llarg’, en aquest cas en el millor dels sentits.

Perquè és un exemple de cultura arrelada a una ciutat, però que es projecta també en clau europea i metropolitana; bon exemple d’això són les subseus habituals de fa un temps a Barcelona (Institut Français) i Sant Boi de Llobregat (cinemes de Can Castellet).

L’edició d’enguany inclou curtmetratges que seran ‘premières’ internacionals, europees i catalanes, i dues pel·lícules que viatjaran als Oscar, així com curts guanyadors o seleccionats en festivals com Sundance, Cannes, Clermont-Ferrand o Tribeca. Dues notícies més de l’ambició de la cita: l’actriu Assumpta Serna rebrà la Venus d’Honor; i, en segon lloc, el fet que des d’aquest juny, Filmets és col·laborador dels premis Goya.

Perquè Filmets és xarxa, compromís i comunitat. Hi ha molts exemples, com les entranyables col·laboracions a les biblioteques de la ciutat i amb les escoles, però aquest any destaquen els acords de col·laboració amb l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona i l’Hosptial Municipal i el Centre Sociosanitari del Carme, amb projeccions destinades a pacients i professionals. D’altra banda, el 22 es presenta el programa Acció>Cinema per un món més just, una aliança entre el Govern de la Generalitat i Catalunya Film Festival per apropar l’audiovisual a la cooperació.

Perquè amplia (retornant a la presencialitat) l’apartat per a professionals, Filmets Pro, doblant les sessions. I perquè reforça l’aposta virtual: totes les pel·lícules es podran veure des de la pantalla personal a www.festivalfilmets.cat) amb un sistema d’endreça inspirat en Filmin que (més…)

La Gina de Tera ha sacsejat la xarxa badalonina amb aquest punyent fil al voltant de la cultura a Badalona (també com a resposta, és d’interés aquest altre fil del Marti Noy). Sintèticament, i en substitució d’un fil que seria massa llarg i potser cansaria… aquí va un apunt ràpid de coses que m’ha suggerit:

Coincideixo en:

• la denúncia de la situació dels col·lectius de creadors implicats a la Mobba (obligats a deixar el seu equipament). Un fracàs de ciutat, malgrat aquí hi havia una alternativa per emplaçar a Muebles Rojas la ‘fàbrica’ de creació, conjuntament amb el projecte de la Fura. Una  alternativa malauradament malbaratada aquests darrers anys.
• l’assenyalament de la precària situació del Conservatori i l’Escola de Música (en un edifici que ha de compartir amb el centre cívic, i que a més no és accessible i impedeix la consolidació del centre). Hi ha pressupost per abordar aquest tema. Que es posi fil a l’agulla.
• l’abandonament de la programació cultural als centres cívics, només en part corregida, per la programació de les biblioteques. Tanmateix, més greu encara: la ciutat té per acabar el seu desplegament de centres cívics (el D5 no en té) i de bibioteques! Hi ha diners per fer el programa funcional i el projecte d’un equipament comunitari al Gorg i Montigalà (Apenins). Perquè no s’aprofiten? Estan en un calaix des de la moció de censura. I pel que fa a les biblioteques, clama al cel la situació a Can Casacuberta (encara!), però en especial a Lloreda. El projecte de nova construcció ha de desbloquejar-se ja… i revisar on s’ha de començar a planificar un nou equipament bibliotecari necessari a la ciutat.
• el dèficit el manteniment dels equipaments culturals (al juliol de 2019, vam promoure aquesta moció), esportius, veïnals, etc, potser ens amaga una cosa encara més greu: la falta d’un pla d’equipaments a la ciutat i un debat obert (encara!) al voltant de mancances evidents (auditori, per exemple). De la necessitat d’un pla d’equipaments aquesta intervenció recent al ple.
• la falta de reflexos a l’hora de donar sortida (i espais) a les entitats de la ciutat en l’àmbit de cultura tradicional. És hora, també, de repensar i revisar el disseny de la festa en el seu conjunt.

Afegeixo:

• la tebior de la ciutat alhora de defensar un projecte estratègic com ho és el del Còmic a la CACI. Oportunitat definitivament perduda?
• la desatenció de polítiques públiques de suport als creadors i indústria cultural a la ciutat (per exemple a través de línies d’ajut específiques o de ‘fàbrica’ de creació). En la planificació de polígons d’activitat econòmica se situava un pòl d’indústria cultural a Can Ribó. Cal estirar aquest fil.
• les assignatures pendents quant a patrimoni històrico artístic, i alhora de donar un ús (reinventant-los si cal) edificis fantàstics com Ca l’Andal, les torres Arnús, la Phier, Torre Codina, Escorxador, etc.
• la falta de confiança entre món associatiu i administració amb dinàmiques massa receloses quant a participació i empoderament.
• i tot un àmbit estratègic a explorar alhora de lligar la cultura amb l’educació (aprofitem FAMPAS i l’articulació creixent de les entitats vinculades amb el lleure educatiu!), també alhora de reforçar-la com un element de treball comunitari (tenim BSA, una sòlida empresa municipal que podria jugar un paper interessant). I l’art urbà? També l’art urbà.

Tanmateix, alhora de fer una ‘foto’ de la cultura a la ciutat situaria també èxits compartits (administració-societat civil) amb:

• tres festivals de referència al país: Filmets, Li Chang i Blues i Ritmes. No era fàcil i s’ha aconseguit.
• una aposta museística al voltant de Baetulo espectacular: la museïtzació de les Termes, el decumanus i les (més…)

“… el nom de l’editorial apareixia en blau intens entre l’aiguat en forma de pantalà. I el seu nom va ser pels segles dels instants: edicions Pont del Petroli. I els cavalls del mar van riure d’estar sempre mirant el mico de l’Anís.”

Així presenten l’exposició sobre els 20 anys de l’editorial Pont del Petroli els seus fundadors Joan Puche i Paco Fanés en un breu text que condensa molt bé l’esperit d’una aventura que ha sumat durant dues dècades inspiració i complicitat. Durant tots aquests anys, han estat molts els temporals (els polítics i els físics) que han assolat ciutat i país, i en canvi aquella aposta es manté dempeus, malgrat “la por de les façanes”, tan enganxada encara en una Badalona que no acaba d’aixecar el vol.

Al voltant d’aquesta efemèride i de la fantàstica exposició que es pot veure a l’Espai Betúlia fins el Nadal… quatre lliçons al voltant d’aquesta iniciativa cultural… amb l’objectiu de recordar-nos que no tot va malament i que les fórmules d’èxit s’han de socialitzar i replicar.

• Especialització i compromís amb la qualitat. (Auto)exigència i coneixement en primera persona d’un àmbit cultural concret, una fórmula força particular en què els promotors són tota vegada autors i divulgadors. Al capdavall, els 20 anys de feinada editorial deixen un llegat molt interessant, que ha complert una funció de reivindicar veus amagades i apuntar-ne de noves.
• Continuïtat i reinvenció constant: teatre, música, arts plàstiques… i versos, és clar, molts versos. Un aparador molt ric –i que es disfruta especialment en l’exposició del Betúlia– i que s’entreveuen en una aposta d’una (més…)

👉🏻 La #cultura és un actiu, també econòmic.
👉🏻 És possible revisar el projecte del Còmic.
👉🏻 #Badalona necessita un pla d’equipaments i enfortir consensos.
👉🏻 És una bona notícia que l’IREC vulgui invertir a la ciutat.

Accediu a l’article publicat avui al Línia Badalona, aquí.

‘Sempre ens quedarà FILMETS’. Aquest divendres #Badalona es converteix en una de les capitals del curtmetratge en una edició que combina presencialitat i virtualitat.

• Programació: https://festivalfilmets.cat/programacio/
• Accés online: https://tv.festhome.com/festivaltv/FILMETS-Badalona-Film-Festival

Aquí 5 notes sobre el que em sembla més rellevant en aquesta edició atípica.

1. Obertura de nivell: el festival comença divendres amb la première al país del nou curtmetratge de Carla Simón i amb l’estrena d’un documental made in Badalona Comunicació: ‘Èpica, el llegat de La Fura dels Baus’.
2. El Filmets no tindrà aquest any ‘país convidat’ però referma l’accent internacional perquè torna a ser la porta d’entrada a l’estat dels premis BAFTA 2020, dels més prestigiosos a Europa.
3. De forma virtual, però es manté el #FILMETSPro, amb la col·laboració del Clúster de l’Audiovisual de Catalunya:
   innovació, darreres tendències en un seguit de xerrades/trobades online obertes als professionals.
4. L’emergència al voltant de la #Covid19 no permetrà desenvolupar amb la normalitat que mereixien dues apostes molt interessants: el conveni de col·laboració amb #ForquillaBDN i la col·laboració amb la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació pel foment del curtmetratge. Llàstima.
5. El que s’ha pogut mantenir és un dels trets distintius del festival FILMETS: la descentralització dels passis a les biblioteques i a les escoles de Badalona. Bravo!

#laculturaéssegura i irrenunciable! El FILMETS amb una programació internacional de 297 pel·lícules i un premi q dobla dotació és una aposta d’alt valor afegit q cal posar en relleu. Badalona

El cartell d’aquest any surt d’un altre capital de ciutat: l’escola d’arts i oficis Pau Gargallo.

De la cultura quilòmetre zero, de la cultura que sap sumar amb l’àmbit social i de la salut. A #laCiutatQueEnsEspera aquesta setmana amb la Rosa Carbonell, gestora cultural per a la transformació social. Podeu estriar una mica el fil aquí de la seva feina i visió en aquest enllaç.

És una de les veus que més ha reflexionat (i interpel·lat) al voltant d’una governança metropolitana, que cal fer més forta i ambiciosa. La Mariona Tomàs obria la setmana amb aquesta reflexió sobre la mobilitat a #laCiutatQueEnsEspera (aquí recull d’articles seus al Diari ARA).

L’Ana Villagordo és la convidada que obre la sèrie aquesta segona setmana de juliol a #laCiutatQueEnsEspera i ho fa des de la perspectiva del disseny sostenible i els canvis de fons que hem de lluitar encara. Apunta la MALLAProjecte com a bona pràctica.

[RESUM DE LA DARRERA SETMANA DE MAIG] A banda del ple del cartipàs (apunt específic aquí), aquesta setmana ha estat actualitat a Badalona:

En clau econòmica, el cas de Nissan ha focalitzat tota l’atenció, també a la nostra ciutat. Uns dos cents treballadors de l’empresa automobilística són de Badalona. La notícia del tancament de les plantes de Barcelona, Montcada i Reixac i Sant Andreu de la Barca és devastadora en clau metropolitana i nacional: cal afegir-hi molts llocs indirectes. Als plens de la Diputació de le l’Ajuntament vam aprovar dues mocions de suport i que podeu veure aquí i aquí.

Ah, i del ple de la Diputació en (més…)

Sobre el poder de projecció (=oportunitats) que té la cultura. Reflexions al voltant de la programació inquieta i especialitzada de la Sala Estraperlo del polígon de Can Ribó, a Badalona, i que fa uns pocs dies reunia 55.000 persones en un concert online. Amb cita a altres esdeveniments culturals que salten el terme municipal i que mostren com música, cinema i arts són també eines per a la reactivació cívica i econòmica. El vídeo cita també el festival Blues i Ritmes, el Filmets, el Li Chang, la Fàbrica de Creació de la Mobba, el Cryptshow, la Tertúlia Flamenca, el Taller BDN… però també podem sumar els casos de la Fundació Èpica de la Fura dels Baus, de múltiples experiències d’art urbà, per exemple vinculades amb Kognitiff, etc.

(més…)

Setmana marcada per un Sant Jordi singular (apunt específic al blog) i per la crisi política local (apunt específic al blog), però aquests darrers set dies de confinament també han convidat a fer diferents reflexions.

Per exemple aquesta, que va formar part del diari de confinament #41 espai públic ‘a reconquerir’.

Aquests dies em dona la sensació que tots plegats estem reflexionant, potser com mai, sobre com és el lloc on vivim, el nostre habitatge; també aquesta reflexió la fem balcó enllà: com han de ser els carrers i places de les nostres ciutats i pobles en aquest món post Covid19, en aquest món post pandèmia tenint en compte que potser en un futur n’aniran venint d’altres en aquest context globalitzat en el qual ens toca viure. Però en aquesta reflexió de món globalitzat se suma la lluita actual amb una que la precedia i que segurament la sobrepassa. I que és la lluita i tot allò que fem per atendre la crisi climàtica.

Aquí és on hem de saber sumar la preocupació per carrers més segurs des d’un punt de vista de la salut pública amb el compromís per carrers amb menys emissions, més nets, i en definitiva amb carrers que afavoreixin una interacció més (més…)

“El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la, i després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa”. Aquesta cita és de l’Aurora Bertrana, i el dijous la recollia la Marta Rovira des del seu exili a Ginebra en un Sant Jordi que ens proposa des del ‘I malgrat tot’. Sí, ‘malgrat tot’ perquè aquest Sant Jordi potser no podrà ser a peu de carrer, però serà a peu de balcó. I per tant, dempeus amb el compromís amb la festa, amb la cultura, amb el llibre. Dempeus avui i dempeus demà… que mantinguem en vida tot allò que hem començat a veure i entendre: que la llibreria és un actor importantíssim. Que allò que fa més interessants els nostres pobles i ciutats té en les llibreries un aliat, un còmplice. Perquè en una llibreria hi passen moltes coses. S’hi poden comprar llibres però també és un espai de debat. Les presentacions que ara no podem fer amb normalitat però que d’alguna manera (més…)