Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Publicat el 6 de març de 2022

Cinc preguntes sobre el futur de l’autopista C31 a Badalona

Aquest és l’article que em van demanar els companys de l’Associació de Veïns de Dalt de la Vila a Badalona sobre un els grans temes candents a la ciutat. L’han publicat a la seva revista, la Costa del Meco. Aquí podeu llegir-ne la versió original.

Quan parlem del futur de l’autopista C31 és relativament fàcil posar-se d’acord en 1) el greuge que la va imposar (aquell urbanisme tardofranquista que inundava de ciment el cor de ciutats senceres sense ni tan sols preguntar als seus veïns i veïnes, com descriu bé un article recent de Francesc Alfambra a l’Independent); 2) la diagnosi sobre el seu impacte passat i actual (estan ben documentats els perjudicis sobre la vertebració urbana i la salut pública que ha provocat aquestes darreres dècades) i 3) un mínim consens al voltant dels objectius a atendre (acabar amb la fractura i l’amenaça ambiental i a la salut pública que suposa).

No és poca cosa. Però és insuficient.

Més enllà del greuge inicial, la diagnosi i l’acord en què alguna cosa cal fer amb la C31 hi ha algunes preguntes incòmodes que no hauríem de passar per alt.

Quina utilitat donem a l’espai recuperat? Quan diem que volem l’autopista fora el que estem dient en realitat –penso– és que no volem una via ràpida enmig de la ciutat que priorizi només el vehicle privat… Però més enllà d’aquest primer punt d’acord, tan genèric… què fem amb l’espai ‘alliberat’? Un passeig? Una zona d’equipaments? O bé ha de continuar sent una infraestructura destinada a la mobilitat, però repensada i millorada en termes ambientals? Sembla evident que Badalona tindrà en un futur requeriments de mobilitat nous i més complexos; per exemple en relació a la bici, amb la línia del tren de la costa, amb la mobilitat elèctrica… i em dona la sensació que és un luxe que no ens podem permetre deixar d’aprofitar l’espai i potser part de l’actual infraestructura. Sigui com sigui, allò que acabi sent la nova infraestructura ha de ser instrument al servei de la mobilitat sostenible, ben connectat amb la ciutat i generador d’espais saludables i oberts al gaudi ciutadà. Arreu del món hi ha exemples fantàstics (i exitosos) de reconversió urbana de vies ràpides com la que malparteix Badalona!

Com la transformem? Cal anar a una intervenció radical d’enderroc i substitució? O potser –seguint l’argumentació precedent– potser es podria incorporar una mirada més sostenible econòmicament i ambientalment de reciclatge urbà? Hi ha un estudi de l’Àrea Metropolitana de 2018, injustament oblidat aquests dies, que dibuixa alguns escenaris que impliquen una inversió important, però assumible, i que permet fer actuacions més puntuals i quirúrgiques per reconvertir la infraestuctura sense haver de consumir tants recursos materials i… sense haver de posar en joc el sòl disponible als voltants. Perquè al final la pregunta és…

Quin és el cost sobre la ciutat? La càrrega d’inversió pública és l’altre aspecte clau, aquí. ¿La transformació s’ha de fer al 100% amb inversió pública o és possible plantejar elements tractors de transformació de sòl per, amb les plusvàlues, poder compensar parcialment l’impacte econòmic sobre els fons públics? No és una pregunta còmode, però s’haurà de respondre… perquè té implicacions importants sobre la ciutat. Si el tema són les plusvàlues, on són els terrenys que posem en ‘joc’, i a quin cost? Per ‘aconseguir’ els diners mitjançant la transformació urbanística caldrà fer més pisos. No som ja una ciutat molt densa i poblada? I si anem a per la inversió pública a pulmó, és factible que ara es posin tants centenars de milions d’euros damunt la taula? Tot plegat ens porta, al meu entendre, a aprofundir en una solució mixta que, sí, impliqui un fort compromís d’inversió pública però que sigui més assumible i, això és important, que ens permeti limitar al màxim la temptació de ‘pagar-ho amb sòl urbanitzable’. Hi ha un treball important que s’està fent en el marc de la redacció del PDU, però segurament cal introduir abans aquesta reflexió més política sobre el model de ciutat. Construir més? A on? Amb quins criteris? Realment és l’única solució? Crec que s’imposa una visió diferent a la que la ciutat ha aplicat els darrers temps. Pagar-ho amb les plusvàlues del creixement urbanístic té costos, massa costos.

Quan ho fem? No és possible plantejar cap actuació de fons a la C31 sense una reflexió sobre el model de ciutat a la vista, i sense una mirada amb perspectiva metropolitana (imprescindible!), que tingui clar el repte climàtic que afronten ciutats com la nostra. I més concretament, és impossible sense revisar i actualitzar els projectes previstos en el Pla Director d’Infraestructures. Cal aixecar la mirada i abordar d’una vegada la qüestió del tren de la costa.

Quan en parlem? L’autopista i la seva transformació han de ser un tema clau en les properes eleccions municipals. Estaria bé que els treballs del PDU ajudéssin a centrar el debat, més que no pas a restringir-lo. Està bé el que les entitats de Transformem l’autopista han començat a fer, i en el fons, és un bon indicador també que la Costa d’en Meco busqui precisament aquest debat. Benvingut sigui. Seguim-ne parlant!

 

Podeu ampliar aquestes reflexions en aquests altres apunts al blog:



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Badalona és un poble?, | s'ha etiquetat en , , , , , per oriol_llado | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent