Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Arxiu de la categoria: Rock'n'roll will stand

Himnes reinventats per a un setembre intens

0

Reprenc la meva col·laboració amb Badalona Matí, aquesta temporada conduït per la Núria Rodriguez, amb una selecció de cançons polítiques, però no des de la perspectiva del cantautor i o el cantant protesta. En tindriem per triar i remenar, de Bob Dylan a Pink Floyd, passant per Public Enemy, Billy Bragg, Joan Baez, Woody Guthrie, Ani Di Franco, els Clash, Lluís Llach o Obrint Pas. Però avui us proposo un recorregut diferent. Artistes contemporanis que han versionat himnes nacionals o populars, oficials o oficiosos: anirem de Queen a Charlie Haden, fent parades a Randy Newman, Billy Bragg, Xesco Boix o Javier Álvarez.

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Summer in the city (cançons amb ventilador)

0
Publicat el 20 de juny de 2022

Darrer capítol de la primera temporada de les cançons explicades, l’especial que un cop cada mes i poc faig al magazine Badalona Matí de Carles Tornero. En aquesta ocasió sobre cançons amb regust d’estiu: del Bello Verano de Family a un Summertime Blues reinventat per l’Springsteen. Postals amb ventilador, amb originals i versions. Hi ressonen els Brian Wilson, Quincy Jones, Zoo, Joe Hisashi, Jonathan Richman, Lovin Spoonful, Loudon Wainwhright III, Everything but the Girl, Elvis Costello, Nacha Pop… i un poema de Stevie Smith!

+ Escolta el programa
+ Llista a spotify (amb més cançons)
+ Llistat de programes emesos

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Artistes parlant d’altres artistes a través de les seves cançons

0
Publicat el 2 de maig de 2022

La declaració d’amor dels Jayhawks a Victoria Williams; el pes de ser un “new Bob Dylan” lamentat per Loudon Wainwhright III; la crítica de Mary Lee’s Corvette a Elton John i les seves receptes d’amor que no sempre funcionen; la vacil·lada dels Sparks a Morrissey; el Roll over Beethoven ‘a l’anglesa’ de Richard Thompson, l’autocita de Bo Diddley i l’homenatge, entre la versió i la creació, dels Cowboy Junkies a l’Elvis Prestley. Aquest és el contingut del cinquè capítol de la meva col·laboració amb el magazine Badalona Matí de Carles Tornero.

Aquí el podeu escoltar (són 20 minuts).
Aquesta llista d’spotify recull les cançons comentades i moltes més!

I en aquest altre enllaç podeu recuperar la resta de programes.

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Segones parts que sí que són bones

0

Primera capítol de la col·laboració que he encetat amb el magazín matinal de Ràdio Ciutat, Badalona Matí, conduït per Carles Tornero. Amb una periodicitat variable, però que estarà entre les tres i quatre setmanes, aniré desgranant per espai de vint minuts diferents llistes de cançons amb temàtiques i enfocaments diferents. He començat aquest dilluns amb aquest primer capítol dedicat a les cançons amb seqüèla.

Què va passar amb Pedro Navaja realment? És possible que el seu ‘diente de oro’ tornés a ‘iluminar toda la avenida’? Quines serien les paraules de Luka ja gran, al girar la vista a la seva vida passada? Quina és la darrera parada del Malson per entregues de Serrat, i perquè és un dels seus millors i més personals temes? Com va acabar la Judy, la noia que va robar el novio a la cantant de It’s my party? Tot això, més la la participació del Major Tom de Bowie i la Peggy Sue de Buddy Holly, en un capítol que té també propina en forma de llista d’spotify (se’ns va fer curt!). Que el disfruteu!

Aquí podeu ampliar informació:

Llibertat x3 (d’acord amb Billy Bragg)

0

Les tres dimensions de la llibertat: (re)connectar l’autonomia personal, igualtat i responsabilitat de retre comptes. Interessant assaig de Billy Bragg publicat per Més Llibres, traduït per Ricard Vela i amb pròleg d’Antoni Baños.

La tercera dimensió de la llibertat: “si hem de ser lliures de debò, aleshores cal que l’autonomia personal i la igualtat creixin amb la incorporació d’una tercera dimensió: la obligació de retre comptes. Mentre que l’autonomia personal empodera a l’individu i la igualtat exigeix reciprocitat, l’obligació de retre comptes combina aquestes dues característiques per generar un entorn en que la llibertat ja no estigui divorciada de la responsabilitat.” (…) “La responsabilitat de retre comptes ens ofereix un punt de suport amb el qual tornar a calibrar l’equilibri del poder.” Pàgina 19

Sobre la idea de llibertat i individualisme: “la clau per a una societat cohesiva és l’equilibri entre la capacitat de decisió i la coacció, i un consens sobre on es troba aquest equilibri. ” “en la seva accepció més benigne, la llibertat aboca a l’emancipació; en la més perillosa, la impunitat.” Pàgina 26

La gestió de la impotència, El terreny fèrtil de tot populisme: “la capacitat de la democràcia per revertir les polítiques que ens han portat a aquesta situació està sobrepassada a tot arreu pel poder dels mercats. Des de la fallida financera del 2008, la gent ha necessitat desesperadament un canvi, però el sistema continua oferint simplement més del (més…)

Artista a la cerca d’un públic

0

Una de les meves discogràfiques preferides es diu Nonesuch. Basa la seva identitat en la dificultat a l’hora de classificar la música que edita. El branding no enganya, per una vegada. Nonesuch, cap d’igual. Avui és la casa de John Zorn, Steve Reich, Wilco, Black Keyes, Brad Mehldau, Ry Cooder, Kronos Quartet i un llarg i selecte etcètera. En realitat, Nonesuch és un projecte tutoritzat per Warner Bros, la qual hi ha trobat una manera intel·ligent i pràctica de vendre les seves propostes més ambicioses i/o singulars. El ‘divideix i guanya’ s’afina en un reeixit ‘segmenta i guanya’, aquí. La música de Nonesuch és molt diversa, però no ho és tant el seu solvent comprador tipus, a qui un disseny treballadíssim i una excel·lent planificació animen a anar tastant olletes. Nonesuch triomfa perquè emmiralla en el seu públic el canon de la perfecta col·lecció de discos.

No ho tenen tan fàcil els autèntics ‘inclassificables’, que és del que us volia parlar.

La Mar Serra tot just acaba d’editar (-se) el seu primer disc, oportunament batejat com a Opus I [bandcamp]. La pianista, –amb un sòlid recorregut en la interpretació clàssica, que va modular rítmicament amb les enyorades Mushka–, ens presenta ara un disc delicadíssim, amb 11 propostes que fugen de les adscripcions a l’ús: jazz? música clàssica? pop instrumental? No es deixa atrapar fàcilment, aquesta obra que es resisteix a presentar-se amb un títol descriptiu. De les onze peces que conté, quatre responen al nom d’Opus (I, II, III i I, Introducció) i una a Tema amb Fa. No denota fredor, això, ni estudiada distància, o desinterés; és tota una altra cosa. “El ‘tema en fa’ el vaig començar l’any 2007 i el vaig reprendre al cap de 3 anys, i si mai l’acabo ja li posaré nom”, escriu l’autora en unes notes interiors plenes de pistes.

L’Opus I de Mar Serra Group demana molt, i dóna més. És música que salta etiquetes com qui juga a la xerranca; música no acabada (viva, per tant), que s’enfila i s’amaga, que dóna les gràcies i et fa l’ullet i que, amb vels i ombres, pinta tots els colors del blau que tan bé descriu l’obra de Cathriene Muryn, autora de la il·lustració de portada del disc.

* Ajudar a visibilitzar grups novells, grups maleïts o grups inclassificables, com el de la Mar, en Roger Palà s’ha empescat el Primer Premi Nacional de Neveres. Tota la informació, al seu blog.

La ràdioformula a través de la bitàcora

0

“Si alguna cosa està fent ferida a l’Spotify (de la mateixa manera que passa amb el Facebook) és que posa en xarxa records, persones, fotos, vinils amb les seves fundes arrugades i transparents.” En Miquel Bernis, l’home del temps cantat a RAC 105 i a RAC1, selecciona regularment un delicat plec de cançons, accessibles en format de llista oberta a Spotify. Són de quatre a cinc temes, a partir dels quals en Bernis va repassant la setmana, a mig camí del dietari i la ràdioformula, de la bona ràdioformula, s’entén, que aquí ens les havem amb un melòman delicat i curiós. Doneu-hi un cop d’ull… o potser millor, pareu bé l’orella.

Del PopArb, em quedo amb…

0
Publicat el 28 de juny de 2009

… les dues bateries de Mazoni, síntesi del pop més brillant fet avui en aquest país, conduïdes per la veu de Jaume Pla, cronista existencialista a ritme de dance. Em quedo també amb el que tothom m’havia dit (i que es va complir): un mai oblida un concert de Love of Lesbian, perquè hi ha himnes que embruixen i un no pot restar impassible davant un prec com “podría ser tan fácil, sería espectacular, si fueran reversibles aquellas noches de incendio”. Més coses al sarró: la fúria pop de Miqui Puig i el seu Conjunto Eléctrico (tan corpulent, tan vulnerable, amb tantes veritats a la butxaca); la violència rítmica de Two Dead Cats, potser la gran revelació del festival; el trepidant pop ‘barat’ de Joe Crepúsculo; l’irònic i honrat viatge al passat que ens proposen Angelina i els Moderns (amb Phil Musical de ‘guest star’)… La llista continua amb el primer directe de Manel que m’ha agradat de veritat; els plantejaments de soul orgànic i elegant d’Élena, que em van sorprendre quan no m’ho esperava; i amb dj Milkyway i dj Delafé (a la foto), per la seva selecció de soul en la sessió que tancava el festival, final de festa immillorable (pel bon humor, per la transparent diligència, per l’erudició de la proposta) d’un festival en estat de gràcia, el PopArb, cinquena edició. Torno satisfet, ja es veu, perquè el PopArb és un oasi privilegiat on disfrutem una cultura viva i seductora sense escoltar consignes, ni parlar de baròmetres, sense fer-nos mala sang. És la ‘normalitat’ a la qual aspirem convertida, durant dos dies, en un present alegre i efervescent. Un oasi, vaja. Un privilegi.

Michael Jackson vs. Caetano Veloso

2
Publicat el 26 de juny de 2009

L’autoproclamat ‘Rei del Pop’ va morir ahir, a Los Angeles, d’una aturada cardíaca, tot i que Michael Jackson –el nostre Jacko– ja feia anys que anava morint poc a poc, convertit en una figura grotesca i tràgica, del tot inexplicable. Caetano Veloso va descobrir l’any 1992 un dels seus últims grans hits, Black or White, i el van convertir en una cosa nova, tota una cançó protesta!, a l’inici del seu disc Circulâdo Vivo. “It don’t matter if you’re black or white” cantava Jackson dos anys abans de la versió del brasileny, en el que semblava una provocadora defensa a la seva decisió d’emblanquir-se la pell. La cançó sintetitzava per a molts la bogeria creixent de l’artista, immers en un procés de desnaturalització xocant. Quin escàndol. I Black or white era, en efecte, la cançó d’una persona que no troba el seu lloc al món, una cançó sobre la desdibuixada petja de la raça en un context de redefinició de les identitats… una cançó sobre l’angoixa de viure en un món obsessionat per la imatge. Curiós, no?, Michael Jackson, precisament ell, l’home obsessionat amb el mirall, l’home que vol deixar de ser allò que era… abocava en 4 minuts una colla de preguntes gens frívoles, algunes de les quals van ser agafades per Veloso, el gran cantautor brasileny. Perquè Michael Jackson era un lletrista clarament irregular, en la majoria de casos del tot prescindible, però com tot gran artista mirava d’explicar-se a través de la seva obra (vegeu sinó cançons com ‘Man in the mirror’, ‘You’re not alone’, ‘Leave me alone’…). A vegades cal un poeta per descobrir un altre poeta. I jo avui m’agafo a la mirada de Veloso per intentar descobrir els dubtes i les certeses que Jackson va abocar en tantes i tantes cançons, més enllà del ritme, més enllà dels guants de blanc i el moonwalk, en el camí de trobar Jackson més enllà de Jackson. A veure què trobo.
Foto: Michael Jackson, als 13 anys. (AP)

Blind Willie Johnson viatja a l’espai sideral

1
Publicat el 15 de juny de 2009
En un capítol preciós de la cinquena temporada de The West Wing, en Josh Lyman explica a la seva assistent Donna la història de Blind Willie Johnson. Diu la llegenda que aquest músic de blues nascut l’any 1897 va quedar-se cec després de ser ruixat amb lleixiu pels seus pares i que l’any 1945 va morir a les portes d’un hospital, on no el van voler atendre per raó del color de la seva pell. Els cinquanta anys de vida de Johnson van estar plens de desgràcies, però la seva música va convertir-se en un llegat curador enorme, recollit i reivindicat després per gent com Led Zeppellin i, en especial, Ry Cooder. Va morir sol i oblidat i, en canvi, explica Josh, el seu tema Dark was the night, cold was the ground, enregistrat l’any 1927, va ser inclòs en un disc amb sons, músiques i informació de la terra enviat dins una sonda espaial, més enllà dels confins del sistema solar. Hi ha una mena de justícia poètica, ve a dir Josh, en la conquesta de l’espai, i el cas de Blind Willie Johnson és molt eloqüent. En la nau espaial Voyager, Bach i Beethoven conviuen amb els laments de Johnson en el que és, en efecte, una declaració d’intencions que fa posar la pell de gallina. La filla de Willie Johnson, però, no va cobrar mai ni un dòlar de drets d’autor. Ho va descobrir Wim Wenders quan va dedicar un reportatge a la figura del bluesman… l’any 2003!

La balada dels perdedors

0
Publicat el 8 de juny de 2009

The ballad of the fallen és el disc que l’any 1982 Charlie Haden i la seva Liberation Music Orchestra  van enregistrar pel prestigiós segell ECM. El disc es pot escoltar íntegrament a Spotify (tot i que diria que amb la portada incorrecta). A mi me’l va fer descobrir fa un temps en Martí Serra, al seu bloc. Bé, el disc en qüestió és temàtic. Haden, sempre un home inquiet, va dedicar aquesta obra a recuperar diferents peces del folklore mundial pròpies de cultures ‘maltractades’ per la història. Hi ha la Grandola Vila Morena, del portugués José Alonso, el Pueblo Unido d’El Salvador, la Pasionaria i obrint i tancant el disc, Els segadors i la Santa Espina. El disc és impressionant… de principi a fi. Això fa per al Haden, un músic delicat i profund, que interpel·la el cor, directament, a través de paisatges sonors fascinants: passa a The night and the city, amb Kenny Barron, sobre la ciutat; passa amb el seu disc amb Pat Metheny, Beyond the Missouri Sky, sobre la natura del Mig Oest. En aquest cas… les notes articulen una gran pregunta. Existeix una música per als caiguts? Haden i la seva Liberation Orchestra, on brilla Carla Bley, ens diuen que sí, que existeix la música dels derrotats. I hi ha, en efecte, una tristesa ben palpable, en aquesta música. Però en plorar, les notes van entrellaçant-se amb una tenacitat sòlida, sorprenent. La música dels perdedors és, potser, una música trista, però també és una música tossuda, convincent, plena de raons. Al llarg dels anys continua sonant, incomodant al poderós, suggerint-nos nous camins… 

* Curiosament, l’altre disc de Kenny Barron que m’agrada molt també me’l va recomanar un altre germà Serra; la Mar, concretament. Fa una bona colla d’anys.

Primavera Sound, el paradís artificial

0
Publicat el 31 de maig de 2009

Camperes de mitja canya, amb preceptiva minifaldilla; ballerines de totes menes, fins i tot amb talonet; nàutiques (sí, tornen!); victòries (aquestes, ja han tornat, fatídicament); hawaianes incòmodes però indiscutibles per al públic lowcost; converse, a punt de passar del must-have al must-avoid; munichs; camper ben nostrades; alguna abarca militant; sandàlies d’inspiració espartana; talons d’imprudent elegància; vans; sabates italianes, de punta afilada (per home i per dona, tan sexis, elles). I les guitarres afilades del vell Neil Young alliçonant el personal perquè ell ja era allà molt abans que tots els altres, posant al dia el seu “Everybody knows this is nowhere”. Tothom sap que això és enlloc. El Primavera Sound de nou ha congregat durant una setmana el catàleg més complet del nou cosmopolitisme de mercat. Barcelona convertida en la capital de la cultura globalitzada, escenari d’un nou paradís artificial, elèctric, sorollós, vital i redemptor. Everybody knows this is nowhere. 

Anatomia d’una cançó

0
Publicat el 26 d'abril de 2009

És una  d’aquelles cançons que té un rotllo com cabaretero, desafiant, amb aquella mena d’alegria trista que incomoda tant. La cosa comença amb una veu de dona: és l’Amy Rigby, cantautora rockera de l’escena de NY dels vuitanta. “Bé saps que jo t’estimo –diu–, o almenys, diguem-ho així, que t’estimo el 100% de la meva capacitat per estimar algú”. “Saps també” –continua– “que et necessito molt, o almenys que et necessito tan com he estat mai capaç de necessitar algú. I que crec en nosaltres… o que en tot cas crec en nosaltres més del que he estat mai capaç de creure en algú”. La tonada de la cançó és com un lament resignat, una ‘acceptació’ agredolça: “I és que en aquest món ple de dubtes,  jo ja he perdut tota esperança d’entendre res”, reconeix amb una veu arrossegada. Però seguidament, l’Amy concedeix que “al capdavall, tu no estàs malment del tot” i com si clogués protocolàriament una carta formal, la Rigby espeta múrriament: “cínicament, tota teva”. La cançó es transforma en el tram final. Hi apareixen uns cors vocals masculins, tipus doo woop, i la confessió inicial inicial esdevé àcida invitació, en la forma d’un impossible contracte legal. “Jo, la teva estimada –espai en blanc–, et prenc a tu –posa el teu nom aquí, si et plau–; … atès que, francament, no saps com estic de cansada de buscar aquí i allà. I finalment he descobert que condueixes raonablement bé, que tens totes les dents a lloc i que no amagues cap antedecent policial sota el coixí. I fins i tot puc recordar un dia en el qual em vas dir que t’agradava el meu culet… i tot això, d’alguna estranya manera, em fa pensar que aquesta cosa nostra potser podria funcionar”. Ai, però hi ha el fre de mà posat! La cançó acaba així: “Però tanmateix, i per si de cas, en la circumstància que el nostre acord un dia deixi de tenir sentit, i que la nostra mútua decepció pesi més que els aspectes positius de la nostra relació, acordem en aquest document deixar-ho sense tirar-nos els plats pel cap, ratllar-nos el cotxe amb un tornavís afilat o arrossegar el nom de l’altre pel fang de la calúmnia i la mofa, sigui en paper o virtualment”. “I potser no tinc gaire res a dir quan el dia arriba al final i toca fer balanç… però diria, mirant els teus ulls, que en el fons tampoc estàs malament del tot… so I’m cynically yours“.

Lletra original de Cynically yours, i la cançó (via spotify).

Agafa aquest tren!

0
Publicat el 5 d'abril de 2009
“Hi ha moltes coses per agafar, allà fora. Pots agafar una papallona, una pilota de beisbol, un encostipat, un somni o un tigre per la cua; pots agafar una onada, o el vent, fins i tot pots agafar un ritme; a mi també em pots atrapar, si pots; però quan estiguis preparat per alguna cosa més… pots agafar aquest tren”. Aquesta frase encapçala la bonica carpeta de ‘Catch the train’, l’impressionant disc que Dan Zanes va fer l’any 2006 amb collaboracions de Nick Cave, Kronos Quartet, Blind Boys of Alabama o Natalie Merchant, i és un resum preciós de la mirada meravellada i compromesa d’aquest rocker, savi joglar del folcklore nordamericà, artista majúscul. El tren de Zanes va fer parada dissabte a la tarda al teatre Zorrilla de Badalona, on aquest mes d’abril té lloc el Blues i Ritmes. Després de la fosca descàrrega de funk abstracte de Me’Shell Ndégeocello dijous passat, Zanes va portar la seva recepta infalible de gospel, soul, country, blues i el ‘Nueva York’ més ‘hispano’ i va convertir el teatre en una autèntica festa on grans i petits van embogir davant el ritme endimoniat de temes com ‘El Pescador’ o ‘Walking the dog’ (vegeu vídeo). L’intèrpret, que en uns pocs dies actua al prestigiós Royal Festival Hall de Londres, va oferir un gran concert de rock, disfrutable per nens de 6 anys i per senyors de 50 i no va caure en cap dels ‘clichés’ de l’animació infantil. Entre el públic hi havia molts periodistes musicals amb els seus fills. A la sortida, la cara d’uns i altres era tot un regal per a la gent que ajudem a organitzar el Blues i Ritmes i que aquest any ens havíem arriscat força en posar de cap de cartell una persona tan inclassificable com Dan Zanes. L’artista va reconèixer el paper que juguen els ‘amfitrions’ en el fet musical. D’acord, algú ha de tocar la guitarra, algú ha de cantar… però algú ha d’oferir la casa, el porxo, el pati, algú s’ha d’assegurar que les llums són càlides i boniques, i que hi ha cafè i xocolata acabada de fer. En el camí per arribar a aquesta visió del rock com a via de crexiement comunitari, –quina declaració d’intencions, senyor!–, Zanes va reconèixer la feina del Blues i Ritmes. Un tren que no pot parar en cap estació? Malament. El Blues i Ritmes va ser l’estació on Dan Zanes i els seus amics van fer parada dissabte. Era la nostra feina com a rockers de cor. ‘… pots agafar una onada, o el vent, fins i tot pots agafar un ritme; a mi també em pots atrapar, si pots; però quan estiguis preparat per alguna cosa més… pots agafar aquest tren!’. A Badalona, dissabte’ va passar ‘aquesta cosa més’. 

Dan Zanes amb Sonia de los Santos. Foto: O.L.

El Blues i Ritmes i la connexió ‘europea’

0
Aquest dijous comença el Blues i Ritmes 2009: és l’edició dels vint anys però no la vintena edició del festival, convertit en cicle en els últims anys. Diferents interrupcions han afectat històricament el Blues i Ritmes que, malgrat tot, ha sabut mantenir una imatge de marca i un prestigi força sorprenents, atesa la falta de convicció del propi ajuntament en l’aventura i el molt modest pressupost que hi ha destinat. Ritme and Club, associació de la qual formo part, s’encarrega de la programació del festival i d’altres molt diverses tasques. En el menú d’aquest any brillen, de nou, noms de gran vàlua artística en actuacions exclusives i molt esperades, i que ja han començat a situar el nom de Badalona en desenes de mitjans. Dijous, Me’Shell Ndegeocello obre foc amb el seu soul d’autor, radicalment contemporani. El Blues i Ritmes es defineix per la singularitat de les seves apostes.

Hi ha una qüestió que voldria destacar i que sovint passa més desapercebuda. Aquest mes d’abril, dues de les quatre actuacions del cicle badaloní també han estat programades en dos dels equipaments més prestigiosos del món: el Barbican de Londres dedica la portada de la seva newsletter d’abril a l’Orquestra Baobab; i el Royal Festival Hall, inclòs, dins l’espectacular Southbank Center de la mateixa ciutat, destaca en el seu programa de primavera (fotografia destacada, vídeos al hall i fulletó independent), l’actuació de Dan Zanes. Un i altre passaran per Badalona aquest mes d’abril, com aquell que no vol la cosa, després de triomfar al Barbican i al Royal Festival Hall. Albert Puig va escriure al Time Out l’any passat un engrescador, i crec que just, regal en forma d’eslògan: ningú fa el que fa el Blues i Ritmes al Zorrilla. I això també val per aquest any, crec. 

5593