El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Avui he passat un d’aquests dies avorrits i convencionals. Una d’aquestes jornades que sovintegen en les nostres aposentades vides dins la bola de cristall. Com faig massa sovint, m’he mirat aquest divendres a l’engròs. Me l’he mirat de lluny, d’una revolada. D’aquella manera com ens mirem massa sovint la vida, tot oblidant els insignificants detalls invisibles que ajuden a fer,  de cada dia, un món nou i diferent, un món divertit, únic, màgic. Però no, no hi sóc tot i, com fa massa gent, em miro el dia a l’engròs i el trobo las, flonjo, massa normal.

Ho acabo d’escriure i ja no m’agrada. Em resulta tant pedant i missaire, que tinc temptacions d’esborrar-lo, però no ho faig. Per què haig d’amagar els meus pensaments un cop són fóra? Per què haig de tancar uns ulls que, girats cap endins, mostren els buits d’una ànima que, en dies com avui, dubta?

–        Lluís, on ets?
–        Eh! Si. Sóc aquí, carinyo. Al teu costat
–        No ets pas al meu costat! Va! Vinga! On eres?
–        És que no sé si tinc ganes de celebrar l’aniversari avui, saps?
–        Vols que l’anul·lem?
–        No, no. Ara em faria més vergonya desconvocar-lo que no pas passar el tràngol de fer-me l’home més feliç del món entre els nostres amics.
–        Fer-te el feliç? Vols dir que no n’ets, de feliç? Lluís, què et passa? Vam dir que ens ho diríem tot, oi? Va! Digues? Quin és el problema?
–        No. Cap. És que no em passa res. I, potser aquest és el problema. Tinc la sensació que ja ho tinc tot, que no em falta res, que les petites impertinències de la vida les tinc força controlades. No ho sé, però crec que he perdut les il·lusions.
–        Buf! Quin garbuix que tens el cap, no? No serà que ja no m’estimes?
–        Si! És clar que t’estimo. T’estimo més que mai, però avui estic tou. Què vols fer-hi!
–        Buf! Mira que n’ets de complicat quan vols!

A quarts de nou, com en aquella cançó d’en Sisa, els convidats van arribant. Ara un, ara dos, ara molts, ara tres, ara aquell que sempre arriba tard, …

La terrassa és una festa, els convidats posen aquelles fesomies alegres que agraden a tot amfitrió i es reconeixen i es retroben i parlen de tot i de res, i semblen passar-s’ho força bé, sense fer gaire merder.

En Lluís, però, encara es posa més trist. Només li falten més dosis de felicitat – de sincera felicitat filtrada per la bona amistat dels convidats- per tal d’omplir el seu desconcert vital. La beguda corre, el menjar escasseja, la barbacoa estossega i no acaba d’espolsar la carn. I, de cop, els llums s’apaguen.
I es fa el silenci.
I tothom posa aquells ulls nets i brillants.
I l’homenatjat se sent ben agombolat pels seus convidats.
Llavors, un grup de belles xiquetes surten per la porta de l’escala, tot portant un pastís farcit d’espelmes enceses.

En Lluís s’amaga, fa un xic el burro, es pensa que fa gràcia, però potser ja és massa vell per a fer-ne com abans. No sap que la gent ja s’ho espera i li agrada, però ell es pensa que no.

El pastís és al seu davant i, com diuen els Manel, tots diuen que demani un desig, que demani un desig. Ell, poc confiat en la seva bufera, es mira les espelmes, es mira els convidats, escolta els cops dels ferotges goblins que viuen al pis del costat i, pensant que és impossible apagar-les d’una bufada, desitja que desapareguin els protagonistes de la festa, veïns inclosos, i algun que altre passavolant. Tanca els ulls i bufa suau perquè el desig no s’acomplexi. Però el destí s’ha equivocat, i, apagades totes les veles, desapareixen tots aquells que en aquest relat han participat.

Vigila, doncs, amb els desitjos, i serva’ls dins del teu cor clar. Fes que siguin blancs i tendres, perquè, sovint, esdevenen veritat.