Reportatge: Malgrat Confidencial.
Les serres seguen arbres ferms en mig de la verdor ja incipient… i la grogor de la policia (municipals i mossos d’esquadra), disposats per imepdir qualsevol actuació popular per salvar el Racó.
A Malgrat tenim la nostra pròpia Rita Barberà!
La pocavergonya i els poca-penes han començat a destruir irreversiblement el Racó de Can Feliciano, a Malgrat de Mar. La primera víctima, l’arbreda. Aviat cauran unes restes de patrimoni històric. I tot seguit, l’espai de la Riera.
Els de Malgrat, dissortadament, fa temps que sabem si n’és d’inútil, incapaç, zero a l’esquerra, el conseller Francesc Baltasar. D’ell és la responsabilitat última d’aquesta destrucció. Perquè l’Agència Catalana de l’Aigua, que d’ell depèn, és qui ostenta la competència en matèria hidràulica a Catalunya i ell sap perfectament que l’obra que ara es farà no s’avé a les directives europees actuals. Sap el mal que estan fent. I el fa. Com Pilat, al damunt covard, se n’ha rentat les mans (doblegant-se a les indicacions del PSC, incapaç de mantenir la coherència amb allò que l’ha dut al govern). Tot i que la responsabilitat política i ètica no la pot declinar, fa mesos que l’Agència Catalana de l’Aigua se n’ha desentès i ho ha deixat en mans de l’Ajuntament “a la basca”, que ara ho està executant.
Tant se val que hi hagi als jutjats dos recursos, la resolució dels quals podria contradir les conseqüències del que ara està passant. Aquí se serren arbres, es destrueix patrimoni, s’acaba amb un dels darrers reductes de la memòria del nostre poble.
No per sabut, que passaria, fa menys mal. I ràbia.
El pitjor és que ara, al damunt, ens sabem administrats per un Ajuntament que pren acords mancats de qualsevol raonament racionalment admissible (si en teniu cap dubte, intenteu seguir alguna gravació del ple municipal en què PP i PSC van decidir la destrucció, i veureu com no hi ha més argument que els genitals de qui mana i la nul·litat més total de la colla que l’envolten). Ens sabem administrats per un Govern de la Generalitat hipòcrita, que predica el que no fa, que proposa una solució intel·ligent i del tot positiva i no tan sols admet que l’Ajuntament la hi rebutgi sense cap fonament racionalment sostenible, sinó que s’avé a executar una obra que està en contra dels valors que el Govern diu defensar i del que la normativa europea estableix.
Ens queda la satisfacció, per damunt de tot, d’haver aconseguit allargar més de 2 anys la vida d’aquests arbres i la història del que quedava del Racó, amb el seu valor patrimonial inclòs. Poc, certament; però ha valgut la pena, si no podíem aconseguir res més. M’ho va preguntar un dels amics que l’agost de 2007 s’havia enfilat a un arbre, per a defensar-lo: “Vador, com creus que acabarà això?” I jo, escèptic com sempre, vaig contestar-li: “No hi ha res a fer. Els arbres cauran i el formigó anirà sobre la riera. Però ja que ha esclatat aquesta oposició, val pena intentar aconseguir tot el que es pugui, ajornar-ho al màxim i explorar totes les possibilitats de salvar-ho”. Dissortadament, els pessimistes solem acabar encertant-la en aquest país.
En aquest dia de mal humor, permeteu que agraeixi infinitament les persones que han lluitat per salvar el Racó de Can Feliciano. Han tingut la gosadia de plantar cara. Alguns han hagut d’anar a judici, per culpa d’una feixistosa instrumentalització de la policia municipal per part de la inefable alcaldessa que el PSC té a Malgrat. No han defallit. Han presentat recursos. Han informat la població. Han tingut la paciència d’anar als plens municipals i aguantar el que s’hi ha d’aguantar (se’n volen ganes i convicció). Avui, més que mai, amics i amigues, us mereixeu l’homenatge i el reconeixement del poble de Malgrat. El meu, per descomptat, amb total admiració i afecte.
Veiem imatges de la destrucció d’avui, al blog de Vicens Tomàs: Als arbres de la riera i al Facebook.
FOTO © Vicens Tomàs La destrucció ha començat aquest matí
Malgrat Decideix lamenta els obstacles de l’equip de govern per celebrar la consulta
No cediran cap local municipal per a la votació del dia 25 i veten la veu de la plataforma a Ràdio Malgrat
Malgrat Decideix vol denunciar els obstacles amb què s’està trobant amb l’equip de govern de l’Ajuntament de Malgrat (PSC-PP) que ha optat per no cedir cap espai a la plataforma per a facilitar la celebració de la consulta sobre la independència, el proper dia 25 d’abril.
D’altra banda, tot i haver pactat amb la directora de Ràdio Malgrat l’organització de 3 espais radiofònics dedicats a la consulta més un debat que podia ser en directe o diferit, divendres passat, dues hores després d’haver-se realitzat el primer programa, membres de la plataforma van rebre la notícia per part de la directora de la ràdio que ja no es produiria cap més programa sobre Malgrat Decideix.
El mateix periodista i escriptor Vicent Partal, que va participar en la xerrada de Malgrat Decideix diumenge passat, se’n fa ressò en el seu bloc (http://blocs.mesvilaweb.cat/partal).
La plataforma, -a través de la Revista Som-hi (cal recordar que l’Ajuntament ens obliga a demanar espais i permisos de diversa índole a través d’una entitat legal registrada)-, va entrar ahir una instància adreçada a l’alcaldessa, com a màxima autoritat de l’emissora municipal, per reclamar els tres espais i el debat que s’havien acordat realitzar. Lamentem profundament aquesta manera d’actuar de l’equip de govern, que per la plataforma repercuteix en la pèrdua d’un dret fonamental, com és la llibertat d’expressió.!
Fins ara, Malgrat Decideix ha celebrat diversos actes importants: la presentació de la plataforma, la xocolatada popular, la bicicletada, i ha posat en marxa el vot anticipat. També s’han fet xapes amb el logotip de Malgrat Decideix, un díptic informatiu i s’han repartit guardioles a les botigues del poble per poder recollir diners per sufragar totes les despeses que suposa l’organització de la consulta.
18 entitats adherides
Des que Malgrat Decideix es va constituir el passat 10 de gener, diferents entitats del poble s’han adherit a la plataforma. De moment, comptem amb 18 entitats adherides: Agrupació Sardanista Malgratenca La Barretina, Agrupament Escolta i Guia Sant Nicolau, Associació de Jubilats, Associació Solidària Malgrat amb el Sàhara, Associació de veïns Llevant de Malgrat de Mar, Club d’Atletisme Malgrat, Club Patí Malgrat (hoquei), Colla de Geganters de Malgrat de Mar, Cooperativa Progrés Garbí, Gem, Grup Bergantí, Grup d’Havaneres La Barretina, Grup de Teatre Germanor, Malgrat es Mou, Motor Antic de Malgrat, Revista Som-hi!, S.C.R. La Barretina Vermella, Sindicat Unió de Pagesos.
http://www.facebook.com/malgratdecideix
http://www.malgratdecideix.cat
(Comunicat emès per la Plataforma Malgrat Decideix)
Un amic ha mort aquest matí. Un home que estimava la vida i perquè l’estimava, xalava cantant, passejant pels carrers, estant-se a la plaça, compartint taula amb els amics, saludant els coneguts, anant al cineclub…
Aquest mes de maig jo era a Canes i ja traginava aquell dolç però ostensible cansament de tantes setmanes de preparació del Festival i de farcides jornades festivaleres. Per telèfon, la meva dona em diu que s’ha trobat aquest i un altre amic a la plaça de la Barretina i l’han feta petar, tot prenent una beguda, i que la trobada ha estat una reivindicació del plaer -que ella i jo no ens regalàvem- d’estar-se allà, en un dels indrets no pas més bonics, però sí ben acollidors del nostre poble. Jo, des d’una terrassa al quart pis del Palau de Festivals, li dic a la meva dona que ens ho hem de plantejar, regalar-nos un descans compartit en el nostre massa intens ritme de vida i activitat, i que tinc moltes ganes de tornar a ser a casa i començar a anar a la plaça. D’aleshores ençà, molts dissabtes ens ho hem fet venir bé per decantar feines i obligacions -i jo, el blog- i passar per la plaça de la Barretina. En algunes ocasions hem coincidit amb l’amic i la xerrada ha estat amena i agradable, d’altres vegades hem gaudit només de la reconfortant sensació de seure tranquil·lament, pel gust de ser allà, acollint-nos al vitalista mestratge de l’Àngel.
Avui, aquest matí, l’Àngel ha mort a Terrassa i demà l’enterrarem al seu poble, Rubí. La malaltia, fulminant, se’ns l’ha endut. El trobarem a faltar, i tant que el trobarem a faltar; però cada vegada que vagi a la plaça, el cafè o el vermut o el que sigui que hi prengui, anirà per ell; cada estona de plaent estada allà, passejant pels carrers o escoltant un cant, serà en bona mesura gràcies a ell i xalant de la vida com feia ell, d’alguna manera serà present en tots nosaltres.
Havia pensat sempre que el tema “Tu viendras”, de Zbiegnew Preisner, pertanyent a la banda sonora de “La doble vida de Verònica”, de Krzysztof Kieslowski, voldria que sonés al funeral -quan fos- d’una persona molt propera a mi -els que em coneixeu, sabeu el meu diguem-ne vincle amb Kieslowski-. En la mort de l’Àngel, he decidit no “guardar-lo” per a aquella ocasió i, amb tota la bellesa del cant, penjar-lo al blog, en senyal de dol, de record i com a afirmació d’esperança.
Àngel, per tu! (Vulgueu clicar l’enllaç adjunt. Gràcies)
A partir d’avui opto per anomenar “blog” al que fins ara anomenava “bloc”.
M’ha convençut del tot l’article Bloquejats pel bloc que Albert Pla Nualart ha publicat a la seva columna “Català a la terrasseta” de l’ Avui.
En primer lloc, perquè admet que “blog” i “bloc” són dues propostes legítimes i considera que potser el millor és acceptar de moment les dues formes i deixar que un ús no pressionat per la norma es decanti per la que li va més bé.
En segon lloc i sobretot, pels punts amb què sintetitza el perquè es decanta pel “blog”, d’entre els quals, m’han acabat de tombar els següents:
(..) sempre és millor que un nou significat pengi d’un significant (mot fonètic) específic i no sigui una accepció més d’un que ja vol dir altres coses.
(..) “blog” és l’opció de la majoria de llengües i el terme internacional, però és, a més, un mot ben format en català: desaprofitar els avantatges que això dóna, esdevenir una raresa, perquè a uns quants els va seduir inicialment el joc amb la metàfora del bloc de paper, no sembla raonable.
Jo sóc dels que he escrit fins ara “bloc” perquè m’agrada la idea d’associar-ho al clàssic bloc de paper. Tanmateix, llegits aquests arguments considero que he d’optar per un mot ben format en català, que podem compartir amb la majoria de llengües i ens permet enriquir el nostre lèxic amb una paraula més dotada de significat específic, i per tant, que no he de mantenir l’opció per “bloc”, per simpàtica que em resulti.
Per la feina que seria ara refer tots els apunts anteriors on apareix el mot “bloc” i perquè també vull deixar constància del canvi de criteri, serà només als articles que publiqui a partir d’avui que optaré per “blog”.
Ara fa trenta anys, el primer ajuntament democràtic de Malgrat no tenia ni un ral (s’havia constituït feia molt poc, enmig de la ruïna econòmica heretada del post-franquisme) i s’havia de fer la festa major. Eren moments de gran participació popular i es va decidir enfocar-ho així. Res d’envelat: les ballaruques i espectacles, a la plaça de la Barretina, on la gent s’asseia en cadires de fusta plegables. El munt de persones que, de les més diverses entitats, conformàvem la flamant Comissió de Festes trèiem les cadires guardades en un local de la vora de la plaça. I quan l’acte s’acabava, les hi tornàvem a desar, amb la col·laboració espontània de molts i molts veïns.
Tots els actes eres gratuïts. Ara bé, no recordo si aquell primer any ja ho vam posar en marxa, però el cas és que fins ben bé el 1982 o 1983, els de la Comissió passàvem per les cases -carrer per carrer, porta per porta, del punt més cèntric al més arraconat del poble- a recollir una aportació econòmica voluntària -la que cadascú volgués, si volia-.
Tot plegat, doncs, anava carregat de voluntarisme i participació. I no sé si va ser que la cosa s’encomanà molt i molt o bé que l’ambient polític i social d’aquell 1979 ho va provocar -o potser una cosa i l’altra-, el cas és que hi hagué un descomunal esclat de festa a tot el poble. Cada carrer va organitzar al seva festa de carrer -sardinades, pà amb tomàquet, música, gresca…- es pot dir que simultàniament. No cal dir que, des de la Comissió de Festes, no tan sols ho vam estimular, sinó que ho vam viure i veure com una part essencial, compartida, de l’esperit de festa que entre tots fèiem possible. I vam fer-ne un reportatge documental.
Sí, l’Ajuntament de Malgrat -avui en dia tan allunyat d’aquell agost de 1979, en tots sentits- és propietari d’una pel·lícula en super 8, testimoni valuosíssim d’aquell esclat popular i democràtic. Són imatges de tot un poble en alegria, sentint-se feliç de ser on és i esperançat en el futur. Són imatges en què es veu canalla que ara són pares de família, plenes de malgratencs i malgratenques que ja ens han deixat. Són imatges d’un moment màgic, únic i irrepetible.
Amb motiu del trentè aniversari d’aquell esdeveniment, hauria estat molt bé que l’Ajuntament edités en DVD la pel·lícula i l’hagués posat a disposició dels ciutadans. Però no. No ha estat així.
Si l’Estat incompleix reiteradament les lleis, pel que fa a Catalunya, especialment l’Estatut i les inversions previstes a la legislació pressupostària, què caram ens pensem que farà amb un qualsevol acord de finançament?
Sí, ja ho sabem: la norma preveu que hi hagi un acord i en política s’ha d’arribar a acords, bo i esperant que tothom es comporti com cal, de manera avinent al que s’ha quedat. Altrament… què? Què passarà si no es compleix el que s’ha quedat? Res. Sí, pitjor. Passarà que anirem de mal en pitjor, aquí, i els nostres polítics, en lloc de dedicar-se a executar millores per als ciutadans d’aquest país, hauran d’esmerçar Déu i ajut de noves energies a intentar que la ‘desviació’ sigui la mínima possible, a ‘renegociar’… I anar fent!
Fa pena llegir els combats d’esgrima partidista entre la gent d’ERC i CiU. Em sembla que valdria més la pena no creure-hi gens en l’acord pel finançament, deixar de malgastar forces a defensar si és bo o dolent i a veure qui la té més llarga (si en Pujol al Majestic, o en Puigcercós amb el Tripartit).
El nostre govern, el que sigui, que miri de treure’n tant com pugui i que no ens atabali. Que si Madrid es comporta correctament, benvingut serà el que n’ arrepleguem, però encara seguirem amb dues terceres parts del dèficit fiscal! I això no és un perjudici per a CiU ni per a ERC, és una estafa a la butxaca de les catalanes i els catalans.
D’altra banda, parem atenció a les dates de l’acord. Estem parlant de diners que ens són essencials per tirar endavant i Madrid ens els data: qui manarà aleshores? Hi ha o no perspectives de canvis en la situació política d’aquí fins aleshores? Que ells en són mestres, de tancar acords que saben que no els caldrà complir, i nosaltres, si en som sempre de babaus, corrent a signar-los amb aquella fe!
Poc em podia arribar a imaginar, ara fa un any, que aquests dotze mesos serien tan intensos i excepcionals. No vull ni pensar què m’espera en els dotze que ve. Ara el que m’abelleix és fer uns dies de vacances.
A començament de juliol tinc previst de tornar plenament a l’activitat.
Fins ara, doncs!
Vador Montalt
A l’article Aquest sobtat atac de realisme, Vicent Partal comenta -a més del rebuig a la iniciativa per l’autodeterminació- el fet que s’estigui invocant el respecte a la legalitat per deixar les Illes sense TV3.
Jo em pregunto perquè el PSC, ERC, CiU, ICV, des de les variables forces polítiques que, al decurs de tots aquests anys han tingut, no han fet respectar la més alta legalitat espanyola, en defensa de la llengua a la televisió. Posats a respectar la legalitat, s’hauria d’haver respectat escrupolosament la Constitució -i clamorosament no s’ha fet, ni es fa, ni es té cap intenció que es faci- en les concessions de televisió privada i qualsevol mena d’acte administratiu vinculat al fet que algú, autoritzat per l’Estat o per les Comunitats Autònomes emeti senyal televisiu -i/o radiofònic!-.
Entre els articles principals del text constitucional espanyol vigent, s’estableix que les llengües han de ser objecte d’especial respecte i protecció. I, havent-se àmpliament demostrat l’impacte lingüístic que la televisió ha tingut i té, resulta d’una obvietat absoluta que les concessions de canals televisius privats, com a actes administratius de l’Estat, i les televisions públiques, perquè són de les mateixes institucions totalment subjectes a la norma, havien d’haver respectat aquest principi constitucional. I no s’ha fet. Ni cap dels que invoquen ara el respecte a la legalitat no ha promogut cap recurs d’inconstitucionalitat.
Al seu dia, Jordi Pujol va treure’s de la màniga l’alegal -eufemisme d’il·legal-Canal 33, aprofitant clarament que el poder espanyol sabia que estaven en fals, constitucionalment parlant i, no interessant-los que se’ls compliqués l’atenció als grups mediàtics, van fer la vista grossa. Una gosadia del president, tanmateix discutible, pel que té de peix al cove, de renúncia als drets en tota la seva extensió: el pragmatisme donava un petit fruit, però ens deixava sense l’arbre fruiter.
I ara què? Convé dir-ho clar: José Montilla i Joan Puigcercós són els primers responsables que TV3 no es pugui veure al País Valencià. En contra de la voluntat dels valencians i les valencianes que van pagar-se de la seva butxaca els repetidors per a veure TV3, el que aleshores era ministre d’Indústria i el que llavora era cap del grup parlamentari d’ERC al Congrés de Diputats espanyol van pactar que tirés endavant la legislació que permetia més cadenes de televisió -que tampoc respectaven el mandat lingüístic constitucional-, a canvi d’un quimèric ‘multiplex’ -crec recordar que aquest era el terme tècnic-, que garantiria la continuïtat de recepció de TV3 al País Valencià. Esclar, la cosa no va pas anar a l’inrevés, no s’instal·là la infraestructura i després s’aprovà la llegislació, no. I? Doncs que d’aquella infraestructura, ni gall, ni gallina. Ni amb Montilla, ni amb el seu succesor Joan Clos: perquè sabien perfectament els del PSC que això era un enguany. I el babau -o no tant- de Puigcercós, que s’ho empassà -o simplement s’hi avingué i ja està, que total…-
Deconnectada TV3 del País Valencià i de les Illes, en aquells territoris es fa evident el que, a Catalunya, queda ‘tapat’ per l’existència mateixa de TV3 i el Canal 33: les televisions, ni les públiques, ni les privades, no respecten el mandant constitucional de protecció i respecte lingüístic. I és obvi que, en aquest terreny, l’argument de les audiències no hi escau, perquè la desprotecció i la manca de respecte van lligades als hàbits creats des de la il·legal potencia mediàtica televisiva en castellà a casa nostra mateix.
I el PSC, ERC, CiU i ICV en són part activa i passiva que no s’hagi respectat la legalitat per garantir televisions en català.
Acabo de rebre un correu electrònic d’un bon amic, lletraferit, sensible a la bellesa de les paraules i dels paisatges, amb dues úniques frases: SALVEM PINYA DE ROSA DE LA MÀFIA RUSSA! i Pinya de Rosa és terra i és llibre. I m’hi afegeix aquest enllaç, amb un article de Diari de Girona: [L´entitat Pinya de Rosa farà un acte al teatre de Blanes en què criticarà l´actuació a la zona]. Quan l’he llegit, a part d’afegir més indignació a la que ja em mou el que està passant amb Pinya de Rosa, no he pogut deixar de pensar que, a molta distància -no pas física, sinó de característiques-, aquest cas em recorda el del Racó de Can Feliciano, de Malgrat. En un i altre cas, queda tristament en evidència el nostre govern i, en particular, la ineficiència ecològista de debò del conseller Baltasar i de la gent d’ICV.
També els de Blanes pensen en Raül Romeva: Coincidint ahir amb el Dia Mundial del Medi Ambient, el socioecòleg i membre de l’associació Pinya de Rosa, Rafael Sardà, va instar el candidat d’ICV a les eleccions europees, Raül Romeva, a sumar-se a l’acte per descobrir de primera mà les polítiques mediambientalistes que s’han permès en aquest PNIN, llegeixo a l’article enllaçat
FOTO Cartell de l’acte reivindicatiu de Blanes.
Ho publica avui El Punt:
Mala notícia, pel que fa al Racó de Can Feliciano. Mala notícia pel valor patrimonial del paisatge. Mala notícia per a Raül Romeva: aquesta obra, ara, Europa no l’acceptaria de cap manera i, vés per on, a tocar de les eleccions europees, una conselleria governada per la gent del seu partit, amb tot ple d’opcions per fer que la cosa se solucionés de manera correcta, avinent als criteris mediambientals vigents, una conselleria en mans d’ICV va i pacta la destrucció del Racó de Can Feliciano i una canalització de la Riera que el mateix Romeva no podria beneir de cap manera. Europa no és només allà, Europa també és aquí. Els discursos volen coherència i jo me l’aprecio, Romeva; però la incoherència política de la seva gent li aigualeix la feina. Llàstima!
Tinc ganes d’agafar la càmera i anar a gravar noves imatges del Racó, abans que ho perdem definitivament (si és que alguna altra via no ho impedeix!). De moment i gairebé a tall d’urgència, recupero una gravació que vaig fer l’any passat, amb tots els seus defectes i que està dividida en dues parts:
Un any de vida (1a part)
Uploaded by vadormotion.
Un any de vida (2a part)
Uploaded by vadormotion.
“Som europeus, perquè som catalans”. Una obvietat com aquesta sembla que moltes vegades no la tenim prou en compte.
Al llenguatge polític, per exemple, sentim dir ben sovint “hem d’anar a Europa” i, si bé és cert que es tracta d’una manera d’abreujar expressions més complicades com ara “anar al Parlament Europeu”, “anar a les institucions europees”, no és pas menys cert que s’hi sol reflectir com una distància -nosaltres aquí; Europa, allà-.
La dinàmica política, és a dir, la forma com s’ha organitzat la Unió Europea, amb la resistència i prepotència hegemònica dels estats, ha forjat la idea entre nosaltres que “per anar a Europa, s’ha de passar per Madrid”, és a dir, que “podem ser europeus, en la mesura que siguem espanyols”. La praxi, la gestió d’una situació, però, no pot pervertir ni capgirar la realitat de fons: Europa no s’explica completament sense els catalans i les catalanes, de la mateixa manera que no s’entendria la nació catalana sense Europa.
Certament i molt afortunadament, el concepte Europa és molt més que aquesta cosa que en diuen Unió Europea, amb tot el que té de burocràtica, adminstradora dels grans interessos al continent i alhora de pont entre pobles fins fa poc separats per les fronteres del arcans estats-nació. Justament, pobles com el nostre sóm claus per a un millor futur europeu, per a una unitat política basada en el potencial de la gent i els territoris i no pas, com ara, en els mercats captius de grans corporacions; una unitat basada en el projecte comú des del respecte, la potenciació i l’aprofitament de la diversitat, que ha de trobar la plena realització en aquest marc.
Poc podrem aportar a una Europa millor de debò, si comencem per negar la realitat pregona: tu i jo som europeus, no pas perquè ens ho concedeixi cap Estat ni cap Comissió Europea. En som perquè hem nascut en un punt de la Terra que hi pertany, perquè la nostra parla i la nostra cultura s’ha forjat amb el devenir del nostre continent al llarg del temps, perquè la nostra economia i la nostra història són part de l’economia i la història d’Europa. I sobretot, perquè tu i jo i les generacions que ens vénen al darrere som el futur d’Europa.
Em sembla important que ens convencem de l’obvietat: “som europeus, perquè som catalans”. El nostre futur individual i col·lectiu serà més bo com millor sigui l’Europa compartida; per tant, ens val molt la pena aportar la nostra modesta contribució a una situació que superi l’actual.
Ara vénen eleccions al Parlament Europeu i el poc interès que ens desperten reflecteix perfectament la nul·la afecció envers les institucions comunitàries -mal que en rebem gavadals d’euros-, perquè el poble no ens hi sentim identificats. Les fredes carcasses gestores no convoquen adhesions, mai, enlloc. Fins i tot els partits polítics es desentenen del que Europa té de projecte comú i instrumentalitzen les eleccions en clau local. A Catalunya, per exemple, CiU hi ha vist l’oportunitat de queixalar una part important del vot sobiranista d’ERC, posat-hi Ramon Tremosa. Els de Puigcercós, veient-ho, han mirat d’aturar-ne l’efecte, cremant el carismàtic Oriol Junqueras. ICV han mantingut l’aposta per Romeva i els partits de franquícia espanyola (PSC i PP), esclar, estan al que dicta la seva central madrilenya. I, pel que tinc entès, el mateix passa a la resta de territoris europeus.
De votar, votarem -amb poc o nul entusiasme, diria jo- i n’hi haurà que no votaran -per convicció, per desídia o per manca d’interès-. Tant se val. Allò que més ens convé, a la meva manera de veure, és convèncer-nos de debò de l’obvietat: “som europeus, perquè som catalans”. I, per tant, individualment i col·lectivament, àpostar per aquest futur millor: si la societat va endavant, els polítics, buròcrates i gestors, no patiu, que ja es mouran… Pitjor seria que anéssim a votar massivament a aquesta gent -que a penes si poden fer de res més que de simples operaris de la maquinària comunitària- i ens desentenguéssim del projecte comú.
No parlo d’utopies, sinó de realitats tangibles. En aquesta crisi ens hi han posat els grans poders i també els seus diligents gestors -sí, els socialistes europeus, també, per com han estat agents administradors de la gran bombolla, encara que José Zaragoza i companyia assenyalin els cafres la responsabilitat dels quals és ben innegable-. I de la crisi ens en sortirem amb l’esforç individual i col·lectiu, com sempre ha estat. Ara bé, amb el pa de menjar no s’hi juga i aquesta empenta revifadora ha de superar reptes que res no volen de politiqueries barates. Si l’Arc Mediterrani -València, Barcelona, Tolosa, Montpeller, etc- té un enorme potencial econòmic, s’hi ha d’apostar totalment: el nostre espai comunicatiu l’ha d’abraçar completament, els intercanvis de tota mena s’hi han de potenciar. Si les TIC són essencials per a la nova economia, la pressió ciutadana ha de ser enorme sobre les empreses del sector i les institucions. Si en recerca i el desenvolupament anem endarrerits, els buròcrates, els gestors, els operaris comunitaris han de veure’s amenaçats si cal, per tal que els recursos no ens manquin. És la convicció social que un futur millor és possible el que mou les coses. Si se’m permet, una fe a la “Guardiola” és el que ens farà campions del demà, en la competició de la vida i el benestar. I el nostre futur passa per Europa, una Europa nostra, de la gent i no pas dels operaris.
“Som europeus, perquè som catalans”. I això pot voler dir només que els catalans i les catalanes també paguem l’IVA i gastem l’euro, o que som part indiscutible d’un projecte comú. Un projecte que serà comú a la mesura que el fem entre totes les parts implicades.
Pel que es veu, Condis comença a deixar-se córrer l’etiquetatge en català i el comença substituir per un de trilingüe en què el castellà predomina, a continuació ve la nostra llengua i tot seguit l’anglès.
Es pot entendre que prenguin decisions d’unificar l’etiquetatge, per no haver-ne de mantenir línies diferents -fins ara, identificaven els productes en català i els mateixos els podies trobar en castellà-. El que fa mal és que situïn la llengua del país en segon lloc.
De què serveix, que posin “Pa de motlle” al dessota de “Pan de molde”? Per aquestes terres, tots sabem llegir el castellà i llegim de dalt cap a baix, per la qual cosa, quan ja hem vist que es tracta de “Pan de molde”, ja no ens cal seguir. Posar-ho en català en segon lloc, només serveix per voler quedar bé amb la clientela, per dir allò: “veus, hi posem la teva llengua”. Una absoluta i blasmable inutilitat, a efectes pràctics, i una manca de consideració cap a la clientela. Potser es pensen que som gamarusos i encara els agrairem el curs d’idiomes que comporta saber que, gràcies a ells, en comprar “Pan de molde” ens assabentem o refresquem la memòria que, en català se’n diu “Pa de motlle” i en anglès “Sliced Bread”.
Condis, doncs, agafa el camí obert pels pocavergonyes d’Eroski a Caprabo. Aquells ens rebaixen fins i tot a la tercera posició, per dessota del basc -i això que la nostra comunitat lingüística és demogràficament molt superior a la basca-; però la “filosofia” és la mateixa. Efectivament, en el cas de la bossa on hi ha el pa de motlle, just al dessota de “Tradicional-Tradicional-Traditional” hi ha un text que diu El Pan de Molde Tradicional Condis es el alimento indispensable para una dieta sana y equilibrada: elaborado con ingredientes seleccionados para ayudarnos a mantener el equilibrio nutricional. Això es veu que només és per als castellanoparlants, que nosaltres i els que s’hagin de refiar de l’anglès no tenim dret a ser informats. Exactament com passa amb els productes Eroski que hi ha a Caprabo, on més enllà de l’identificatiu plurilingüe, hi ha textos importants que només son en castellà. Perquè posen les diverses llengües no pas per respecte i atenció als clients, sinó per fer-nos creure que ens tenen en consideració. I prou.
Certament, als establiments Condis on la meva i dona jo comprem des que vam decantar Caprabo com a establiment de referència -precisament per la qüestió lingüística-, tot just hi hem detectat l’opció trilingüe en el pa de motlle. A la resta de productes, encara les existències duen l’etiquetatge en català. No en tinguem cap dubte, però, si la clientela no ho parem o no els ho fem corregir, de mica en mica aniran arraconant el català a tots els articles. A Caprabo -abans ja de l’entrada d’Eroski- van començar així, també, descatalanitzant l’etiquetatge d’algun producte aïllat i quan els bascos el van comprar ja eren pocs els que quedaven en la nostra llengua.
Esclar que els directius de Condis potser valoren que, al capdavall, algun executiu que va enfonsar i descatalanitzar Caprabo ha tingut després el premi de ser molt ben contractat pel Grupo Planeta. O vés que no prenguin posicions per si els d’Eroski també els volguessin absorbir… O mira que no ens rebaixin amb el pretext de quatre establiments que tinguin fora de Catalunya…
La pregunta és: hi hauria algú que deixaria de comprar a Condis perquè posessin el català primer? Si ara trobes tot de gent castellanoparlant que compra sense cap mena de problema els productes etiquetats només en català!
Una amiga de la meva mare, va buscar el text “Si me’n vaig abans que tu” perquè fos llegit al funeral del meu pare. No en coneixem l’autor o autora, però el text ens ha arribat a l’ànima i per aquest motiu li he demanat que me’l passés i finalment el penjo al bloc. Per ser exactes, es tracta de la versió un pèl escursada que, a la cerimònia funerària, en va llegir una altra bona amiga de la família.
SI ME’N VAIG ABANS QUE TU
Si me’n vaig abans que tu, no ploris per la meva absència;
alegra’t per tot el que hem estimat junts.
No em busquis entre els morts, on no vàrem estar; troba’m en tot allò que
no hauria existit si tu i jo no ens haguéssim conegut.
Jo estaré al teu costat, sense cap dubte, en tot el que haguem creat junts:
en els nostres fills, és clar, però també en la vida compartida,
en el plaer, en la suor del treball i les llàgrimes que vàrem intercanviar.
I en tots aquells que passaren al nostre costat
i varen rebre quelcom de nosaltres i porten incorporat,
sense que ells ni nosaltres ens n’adonem,
alguna cosa de tu i de mi.
També els nostres fracassos. Les nostres indolències i els nostres pecats seran testimonis permanents que vàrem estar junts,
i no vàrem ser àngels, sinó humans.
No ploris la meva falta,
perquè només et mancarà
la meva paraula nova i la meva calor d’aquest moment.
Plora si vols,
perquè el cos s’omple de llàgrimes davant tot allò que és més gran que ell, que no és capaç de comprendre, però que entén com alguna cosa grandiosa; perquè quan la llengua no és capaç d’expressar una emoció,
ja només poden parlar els ulls.
I viu.
Viu creant cada dia i més que abans.
Perquè jo no sé com, però estic segur que des de la meva altra presència
jo estaré creant al teu costat,
i serà precisament en aquest acte de realitzar quelcom que no era present, on ens haurem trobat.
Sense entendre-ho gaire bé, però és així.
Així, amb aquesta esperança, hauràs de continuar deixant la teva petjada,
perquè quan la teva mort ens torni a donar la mateixa veu,
quan la nostra pròxima abraçada ens incorpori ja sense ruptura
a l’única Creació,
molts puguin dir de nosaltres:
si no ens haguessin estimat, el món estaria més enrere.
A molts joves d’ara mateix segurament els pot semblar increïble, però aquell 10 de setembre de 1983, la colla d’amics vam viure l’arrancada d’emissions de TV3 com si es tractés d’una final de Copa d’Europa de futbol. Ens vam trobar al bar del poble on solíem reunir-nos -el del Centre Parroquial- i fins i tot crec recordar que hi havíem penjat un cartell amb què anunciàvem l’esdeveniment. Amb expectació, miràvem el televisor que, enlairat, presidia tot un cantó de l’establiment. Entre nosaltres, altra gent que s’hi va apuntar i clients habituals del bar, n’érem forces: el local, sobretot aquell racó, feia patxoca. Amb aquestes que comença l’emissió i de seguida, paf, un anunci de Coca-Cola en català: l’esclat! Com si el crac futbolístic del Barça hagués marcat un gol decisiu, ens vam aixecar de les cadires celebrant-ho, amb gran alegria. Un anunci de Coca-Cola en català! Valga’m Déu, qui ens havia de dir que acabríem veient-ho fet realitat: l’anunci i que, per fi, tinguéssim una cadena televisiva en la nostra llengua!
Afortunadament, ara ningú no ha de celebrar com un fet excepcional que una marca s’anunciï en la nostra llengua i el nombre de telespectadors, de tota classe i condició, que una estona o altra mira TV3 és infinitament superior als que aquell 10 de setembre de 1983 vam anar a rebre-la com qui va a veure el naixement d’un nadó.
Aquest nit tanmateix, no participaré en la celebració dels 25 anys de TV3, perquè tinc prevista una altra cosa millor: ser al primer dels sopars populars de festa major que, com cada any, s’organitza a Palafolls, poble de la meva dona. Segurament és un positiu signe de normalitat, però no deixa de reflectir una certa desafecció cap a TV3, per com estan anant les coses. Dit d’una altra manera, em sento com davant d’aquell aniversari d’algú que, en el fons celebres, però no tens ànims de ser a cap festa que se’n faci.