Des d'aquí

Un blog de Salvador Montalt

Raül Romeva: el PSC ho vol matar i els teus ho executaran

0
Publicat el 4 de juny de 2009

Ho publica avui El Punt:

L’ACA tanca finalment un calendari per desencallar els trams que queden per canalitzar a la riera de Malgrat.

Mala notícia, pel que fa al Racó de Can Feliciano. Mala notícia pel valor patrimonial del paisatge. Mala notícia per a Raül Romeva: aquesta obra, ara, Europa no l’acceptaria de cap manera i, vés per on, a tocar de les eleccions europees, una conselleria governada per la gent del seu partit, amb tot ple d’opcions per fer que la cosa se solucionés de manera correcta, avinent als criteris mediambientals vigents, una conselleria en mans d’ICV va i pacta la destrucció del Racó de Can Feliciano i una canalització de la Riera que el mateix Romeva no podria beneir de cap manera. Europa no és només allà, Europa també és aquí. Els discursos volen coherència i jo me l’aprecio, Romeva; però la incoherència política de la seva gent li aigualeix la feina. Llàstima!

Tinc ganes d’agafar la càmera i anar a gravar noves imatges del Racó, abans que ho perdem definitivament (si és que alguna altra via no ho impedeix!). De moment i gairebé a tall d’urgència, recupero una gravació que vaig fer l’any passat, amb tots els seus defectes i que està dividida en dues parts:

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Som europeus, perquè som catalans

0
Publicat el 31 de maig de 2009

“Som europeus, perquè som catalans”. Una obvietat com aquesta sembla que moltes vegades no la tenim prou en compte.

Al llenguatge polític, per exemple, sentim dir ben sovint “hem d’anar a Europa” i, si bé és cert que es tracta d’una manera d’abreujar expressions més complicades com ara “anar al Parlament Europeu”, “anar a les institucions europees”, no és pas menys cert que s’hi sol reflectir com una distància -nosaltres aquí; Europa, allà-.

La dinàmica política, és a dir, la forma com s’ha organitzat la Unió Europea, amb la resistència i prepotència hegemònica dels estats, ha forjat la idea entre nosaltres que “per anar a Europa, s’ha de passar per Madrid”, és a dir, que “podem ser europeus, en la mesura que siguem espanyols”. La praxi, la gestió d’una situació, però, no pot pervertir ni capgirar la realitat de fons: Europa no s’explica completament sense els catalans i les catalanes, de la mateixa manera que no s’entendria la nació catalana sense Europa.

Certament i molt afortunadament, el concepte Europa és molt més que aquesta cosa que en diuen Unió Europea, amb tot el que té de burocràtica, adminstradora dels grans interessos al continent i alhora de pont entre pobles fins fa poc separats per les fronteres del arcans estats-nació. Justament, pobles com el nostre sóm claus per a un millor futur europeu, per a una unitat política basada en el potencial de la gent i els territoris i no pas, com ara, en els mercats captius de grans corporacions; una unitat basada en el projecte comú des del respecte, la potenciació i l’aprofitament de la diversitat, que ha de trobar la plena realització en aquest marc.

Poc podrem aportar a una Europa millor de debò, si comencem per negar la realitat pregona: tu i jo som europeus, no pas perquè ens ho concedeixi cap Estat ni cap Comissió Europea. En som perquè hem nascut en un punt de la Terra que hi pertany, perquè la nostra parla i la nostra cultura s’ha forjat amb el devenir del nostre continent al llarg del temps, perquè la nostra economia i la nostra història són part de l’economia i la història d’Europa. I sobretot, perquè tu i jo i les generacions que ens vénen al darrere som el futur d’Europa.

Em sembla important que ens convencem de l’obvietat: “som europeus, perquè som catalans”. El nostre futur individual i col·lectiu serà més bo com millor sigui l’Europa compartida; per tant, ens val molt la pena aportar la nostra modesta contribució a una situació que superi l’actual.

Ara vénen eleccions al Parlament Europeu i el poc interès que ens desperten reflecteix perfectament la nul·la afecció envers les institucions comunitàries -mal que en rebem gavadals d’euros-, perquè el poble no ens hi sentim identificats. Les fredes carcasses gestores no convoquen adhesions, mai, enlloc. Fins i tot els partits polítics es desentenen del que Europa té de projecte comú i instrumentalitzen les eleccions en clau local. A Catalunya, per exemple, CiU hi ha vist l’oportunitat de queixalar una part important del vot sobiranista d’ERC, posat-hi Ramon Tremosa. Els de Puigcercós, veient-ho, han mirat d’aturar-ne l’efecte, cremant el carismàtic Oriol Junqueras. ICV han mantingut l’aposta per Romeva i els partits de franquícia espanyola (PSC i PP), esclar, estan al que dicta la seva central madrilenya. I, pel que tinc entès, el mateix passa a la resta de territoris europeus.

De votar, votarem -amb poc o nul entusiasme, diria jo- i n’hi haurà que no votaran -per convicció, per desídia o per manca d’interès-. Tant se val. Allò que més ens convé, a la meva manera de veure, és convèncer-nos de debò de l’obvietat: “som europeus, perquè som catalans”. I, per tant, individualment i col·lectivament, àpostar per aquest futur millor: si la societat va endavant, els polítics, buròcrates i gestors, no patiu, que ja es mouran… Pitjor seria que anéssim a votar massivament a aquesta gent -que a penes si poden fer de res més que de simples operaris de la maquinària comunitària- i ens desentenguéssim del projecte comú.

No parlo d’utopies, sinó de realitats tangibles. En aquesta crisi ens hi han posat els grans poders i també els seus diligents gestors -sí, els socialistes europeus, també, per com han estat agents administradors de la gran bombolla, encara que José Zaragoza i companyia assenyalin els cafres la responsabilitat dels quals és ben innegable-. I de la crisi ens en sortirem amb l’esforç individual i col·lectiu, com sempre ha estat. Ara bé, amb el pa de menjar no s’hi juga i aquesta empenta revifadora ha de superar reptes que res no volen de politiqueries barates. Si l’Arc Mediterrani -València, Barcelona, Tolosa, Montpeller, etc- té un enorme potencial econòmic, s’hi ha d’apostar totalment: el nostre espai comunicatiu l’ha d’abraçar completament, els intercanvis de tota mena s’hi han de potenciar. Si les TIC són essencials per a la nova economia, la pressió ciutadana ha de ser enorme sobre les empreses del sector i les institucions. Si en recerca i el desenvolupament anem endarrerits, els buròcrates, els gestors, els operaris comunitaris han de veure’s amenaçats si cal, per tal que els recursos no ens manquin. És la convicció social que un futur millor és possible el que mou les coses. Si se’m permet, una fe a la “Guardiola” és el que ens farà campions del demà, en la competició de la vida i el benestar. I el nostre futur passa per Europa, una Europa nostra, de la gent i no pas dels operaris.

“Som europeus, perquè som catalans”. I això pot voler dir només que els catalans i les catalanes també paguem l’IVA i gastem l’euro, o que som part indiscutible d’un projecte comú. Un projecte que serà comú a la mesura que el fem entre totes les parts implicades.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tu també, Condis?

0
Publicat el 4 de gener de 2009

Pel que es veu, Condis comença a deixar-se córrer l’etiquetatge en català i el comença substituir per un de trilingüe en què el castellà predomina, a continuació ve la nostra llengua i tot seguit l’anglès.

Es pot entendre que prenguin decisions d’unificar l’etiquetatge, per no haver-ne de mantenir línies diferents -fins ara, identificaven els productes en català i els mateixos els podies trobar en castellà-. El que fa mal és que situïn la llengua del país en segon lloc.

De què serveix, que posin “Pa de motlle” al dessota de “Pan de molde”? Per aquestes terres, tots sabem llegir el castellà i llegim de dalt cap a baix, per la qual cosa, quan ja hem vist que es tracta de “Pan de molde”, ja no ens cal seguir. Posar-ho en català en segon lloc, només serveix per voler quedar bé amb la clientela, per dir allò: “veus, hi posem la teva llengua”. Una absoluta i blasmable inutilitat, a efectes pràctics, i una manca de consideració cap a la clientela. Potser es pensen que som gamarusos i encara els agrairem el curs d’idiomes que comporta saber que, gràcies a ells, en comprar “Pan de molde” ens assabentem o refresquem la memòria que, en català se’n diu “Pa de motlle” i en anglès “Sliced Bread”.

Condis, doncs, agafa el camí obert pels pocavergonyes d’Eroski a Caprabo. Aquells ens rebaixen fins i tot a la tercera posició, per dessota del basc -i això que la nostra comunitat lingüística és demogràficament molt superior a la basca-; però la “filosofia” és la mateixa. Efectivament, en el cas de la bossa on hi ha el pa de motlle, just al dessota de “Tradicional-Tradicional-Traditional” hi ha un text que diu El Pan de Molde Tradicional Condis es el alimento indispensable para una dieta sana y equilibrada: elaborado con ingredientes seleccionados para ayudarnos a mantener el equilibrio nutricional. Això es veu que només és per als castellanoparlants, que nosaltres i els que s’hagin de refiar de l’anglès no tenim dret a ser informats. Exactament com passa amb els productes Eroski que hi ha a Caprabo, on més enllà de l’identificatiu plurilingüe, hi ha textos importants que només son en castellà. Perquè posen les diverses llengües no pas per respecte i atenció als clients, sinó per fer-nos creure que ens tenen en consideració. I prou.

Certament, als establiments Condis on la meva i dona jo comprem des que vam decantar Caprabo com a establiment de referència -precisament per la qüestió lingüística-, tot just hi hem detectat l’opció trilingüe en el pa de motlle. A la resta de productes, encara les existències duen l’etiquetatge en català. No en tinguem cap dubte, però, si la clientela no ho parem o no els ho fem corregir, de mica en mica aniran arraconant el català a tots els articles. A Caprabo -abans ja de l’entrada d’Eroski- van començar així, també, descatalanitzant l’etiquetatge d’algun producte aïllat i quan els bascos el van comprar ja eren pocs els que quedaven en la nostra llengua.

Esclar que els directius de Condis potser valoren que, al capdavall, algun executiu que va enfonsar i descatalanitzar Caprabo ha tingut després el premi de ser molt ben contractat pel Grupo Planeta. O vés que no prenguin posicions per si els d’Eroski també els volguessin absorbir… O mira que no ens rebaixin amb el pretext de quatre establiments que tinguin fora de Catalunya…

La pregunta és: hi hauria algú que deixaria de comprar a Condis perquè posessin el català primer? Si ara trobes tot de gent castellanoparlant que compra sense cap mena de problema els productes etiquetats només en català! 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Si me’n vaig abans que tu

0

Una amiga de la meva mare, va buscar el text “Si me’n vaig abans que tu” perquè fos llegit al funeral del meu pare. No en coneixem l’autor o autora, però el text ens ha arribat a l’ànima i per aquest motiu li he demanat que me’l passés i finalment el penjo al bloc. Per ser exactes, es tracta de la versió un pèl escursada que, a la cerimònia funerària, en va llegir una altra bona amiga de la família.

SI ME’N VAIG ABANS QUE TU

Si me’n vaig abans que tu, no ploris per la meva absència;
alegra’t per tot el que hem estimat junts.

No em busquis entre els morts, on no vàrem estar; troba’m en tot allò que
no hauria existit si tu i jo no ens haguéssim conegut.

Jo estaré al teu costat, sense cap dubte, en tot el que haguem creat junts:
en els nostres fills, és clar, però també en la vida compartida,
en el plaer, en la suor del treball i les llàgrimes que vàrem intercanviar.

I en tots aquells que passaren al nostre costat
i varen rebre quelcom de nosaltres i porten incorporat,
sense que ells ni nosaltres ens n’adonem,
alguna cosa de tu i de mi.

També els nostres fracassos. Les nostres indolències i els nostres pecats seran testimonis permanents que vàrem estar junts,
 i no vàrem ser àngels, sinó humans.

No ploris la meva falta,
perquè només et mancarà
la meva paraula nova i la meva calor d’aquest moment.
Plora si vols,
perquè el cos s’omple de llàgrimes davant tot allò que és més gran que ell, que no és capaç de comprendre, però que entén com alguna cosa grandiosa; perquè quan la llengua no és capaç d’expressar una emoció,
ja només poden parlar els ulls.

I viu.
Viu creant cada dia i més que abans.
Perquè jo no sé com, però estic segur que des de la meva altra presència
jo estaré creant al teu costat,
i serà precisament en aquest acte de realitzar quelcom que no era present, on ens haurem trobat.
Sense entendre-ho gaire bé, però és així.

Així, amb aquesta esperança, hauràs de continuar deixant la teva petjada,
perquè quan la teva mort ens torni a donar la mateixa veu,
quan la nostra pròxima abraçada ens incorpori ja sense ruptura
a l’única Creació,
molts puguin dir de nosaltres:
si no ens haguessin estimat, el món estaria més enrere.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

TV3: Aquell 10 de setembre de 2003

0

A molts joves d’ara mateix segurament els pot semblar increïble, però aquell 10 de setembre de 1983, la colla d’amics vam viure l’arrancada d’emissions de TV3 com si es tractés d’una final de Copa d’Europa de futbol. Ens vam trobar al bar del poble on solíem reunir-nos -el del Centre Parroquial- i fins i tot crec recordar que hi havíem penjat un cartell amb què anunciàvem l’esdeveniment. Amb expectació, miràvem el televisor que, enlairat, presidia tot un cantó de l’establiment. Entre nosaltres, altra gent que s’hi va apuntar i clients habituals del bar, n’érem forces: el local, sobretot aquell racó, feia patxoca. Amb aquestes que comença l’emissió i de seguida, paf, un anunci de Coca-Cola en català: l’esclat! Com si el crac futbolístic del Barça hagués marcat un gol decisiu, ens vam aixecar de les cadires celebrant-ho, amb gran alegria. Un anunci de Coca-Cola en català! Valga’m Déu, qui ens havia de dir que acabríem veient-ho fet realitat: l’anunci i que, per fi, tinguéssim una cadena televisiva en la nostra llengua!

Afortunadament, ara ningú no ha de celebrar com un fet excepcional que una marca s’anunciï en la nostra llengua i el nombre de telespectadors, de tota classe i condició, que una estona o altra mira TV3 és infinitament superior als que aquell 10 de setembre de 1983 vam anar a rebre-la com qui va a veure el naixement d’un nadó.

Aquest nit tanmateix, no participaré en la celebració dels 25 anys de TV3, perquè tinc prevista una altra cosa millor: ser al primer dels sopars populars de festa major que, com cada any, s’organitza a Palafolls, poble de la meva dona. Segurament és un positiu signe de normalitat, però no deixa de reflectir una certa desafecció cap a TV3, per com estan anant les coses. Dit d’una altra manera, em sento com davant d’aquell aniversari d’algú que, en el fons celebres, però no tens ànims de ser a cap festa que se’n faci.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La paelleta

0
Publicat el 17 d'agost de 2008

Just quan acabi aquest apunt me’n vaig al camp d’uns bons amics, on s’està fent “la paelleta de cada agost”. És una trobada entranyable de vells amics (i els fills), presidida per la magnificient obra d’art culinària que és la paella que ens cou en Jordi, d’Onda. Res de “l’arròs caldós” que fem per aquí (el Principat): un bé de Déu de grans torradets, gustosament torradets, amb aquelles bajoques… Cuit lentament, amb aquella litúrgia, en què el cuiner, drap al cap, va fent, amatent a la força del foc, al punt de torrat, a què hi siguem tots per a posar-hi l’aigua… I quan acaba… el moment de perill: no m’aixeca la paella es pot dir dreta, per comprovar (i lluir, sí, senyor!) que l’arròs no cau?! Tot seguit, el plaer de veure fer la paella i anar xerrant dóna pas al de paladejar… i seguir fent-la petar. Sent sempre molts, hi ha anys que en som més i d’altres menys. Sembla que aquest 2008 farem gairebé el ple. Hi faltarà, si més no, l’amic bomber, que està de servei. Pel que m’han dit, hi recupararem l’amic polític. La canalla es va fent gran i nosaltres, també. La vida avança, al cap d’un any, vulgues que no, ens n’arriben a passar força de coses. Moltes. La trobada anual al voltant de la paella és doncs, prodigiosa. Una càlida celebració de l’amistat i de la vida mateixa. I quina millor manera tindríem per fer-ho, si no és al voltant, precisament, d’una saborosa, vigorosa, esplèndida paella valenciana?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Elogi del cabàs

0
Publicat el 5 d'agost de 2008

Fa dies que tinc pendent d’escriure un apunt sobre les declaracions de Xavi Hernández ran del seu eloqüent “Viva España” i encara un altre, aquest: “Elogi del cabàs”. Avui, però, he llegit la notícia sobre l’anunci espanyolista de Pau Gasol i, sense sorprendre’m, m’han agafat en un moment d’aquells que dius… n’hi ha per llançar el barret al foc! O sigui que deixo per d’aquí a una estona —o uns dies—l’apunt del Xavi —a veure si el replantejo amb la nova botiflerada de Gasol—, i ara em poso a parlar del cabàs.

Sí: elogi del cabàs. M’explico. Vaig anar a comprar a la botiga de la cantonada, es pot dir fins que la van tancar. Aleshores em vaig convertir en un client de Caprabo. Per què Caprabo? Doncs perquè tenien productes etiquetats en català. Me’n vaig fer la targeta client. I n’he estat, de client habitual, fins fa ben pocs mesos. Després d’anys de queixes perquè m’anaven reduint els productes en català i de fer mans i mànigues per intentar aconseguir-hi el que encara etiquetaven en la nostra llengua, quan els directors generals nefastos de l’empresa la van descatalanitzar gairebé del tot —algun dels quals, per cert, ha vist recompensada la seva ineptitud econòmica i la seva eficàcia castellanitzadora, sent fitxat per Planeta—, m’anava plantejant un cop sí i un altre també, que canviaria. Però sóc molt inercial. Home de costums. I no volia fer el pas en fals —no tinc a l’abast totes les cadenes d’alimentació i havia de trobar-ne una que, a Blanes o Malgrat, mantingués la política d’etiquetatge en català (tenia una mala experiència del Condis al polígon blanenc)—. Quan Eroski s’ha quedat Caprabo i ens ha vexat lingüísticament —ha retirat l’etiquetatge en català i l’ha substituít per un fals polilingüisme, en què el nom genèric i destacat és en castellà i després hi ha, diguem-ne, el nom de l’article en quatre llengües, arraconant la catalana al tercer lloc—, en aquestes circumstàncies, he deixat de ser client habitual de Caprabo. A les properes setmanes tinc previst de retornar-los les targetes client i, amb ells, només vull la relació de client accidental i per pura necessitat, com menys vegades millor.

I el cabàs? Ara ve: Vull llegir la resta de l’article.

Elogi del cabàs

Quan comprava a la botiga de la cantonada, gastava bosses de les seves de plàstic. I veia un veí meu, un home que aleshores devia tenir l’edat que ara tinc jo —uns cinquanta anys—, pare de família, forçudot, dinàmic, modern… que gastava cabàs. Francament, me’l mirava gairebé com un excèntric: de l’Empordà hauria de ser, deia jo. Estúpidament, ho considerava com un anacronisme. I jo, vinga gastar bosses!

En passar al Caprabo, em vaig convertir en un comprador amb cotxe.  I amb bosses, passant aquell estrés de quan ets a la caixa, s’ha d’embossar el que has comprat i ja et diuen “lo que vale”—la falta de respecte lingüístic al client ha estat una constant—.

Fa uns quan mesos, però, a casa vam sentir la notícia que a Londres potenciaven que es deixessin de fer servir les bosses. I a casa nostra, alguna cadena ha encetat fins i tot una campanya. Aleshores, amb la dona vam decidir que compràvem un altre cabàs (ella ja en tenia un, per quan anava a la botiga de la pagesia a comprar verduram i fruita, en matineres hores de dissabte que jo encara clapo) i que aniríem al Caprabo amb els dos cabassos. Oli en un llum. Quina tranquil·litat: quan et passaven el producte per la caixa, l’agafaves i directe al carretó. Pagaves al final de tot i de seguida, amb el carretó cap al cotxe. Allà, còmodament, al teu aire, anaves repartint els articles entre els dos cabassos. I, arribat a casa, un cabàs a cada mà i no pas una mà de bosses: molt més fàcil de portar.

Em va venir a la memòria que una amiga m’havia parlat d’un Condis al bell mig del poble, en què Déu n’hi do el que tenien etiquetat en català. El primer dia m’hi vaig atansar sense cabàs. És petitoi i no tenen ben bé de tot, ni tot ho tenen en català; però em permet comprar molts més productes i bons en la nostra llengua. O sigui que, des de fa ja unes quantes setmanes, agafo els cabassos i, a peu, en cosa de pocs minuts sóc al Condis. Els deixo en uns penjadors que tenen, em moc per l’establiment amb un dels seus carretonets i, tot seguit, a la caixa, faig aquella operació: article comptat, producte al cabàs. Pago i, xino xano, a peu, tragino còmodament el que he comprat.

No gastem bosses, ens comportem en termes ecològics, fem cames, anem tranquils… Reivindico el cabàs!

Esclar, la cosa genera alguns efectes col·laterals. Com ara, que abans utilitzàvem aquell bossam per a recollir els envasos, el vidre i el paper que llancem als contenidors de reciclatge i ara… anem curts de bosses! Però sempre en corre alguna o altra per casa…

I, per cert, aquest dia vaig trobar el veí del cabàs a l’ascensor de casa… ara sense cabàs, amb bosses!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els meus amics i amigues

0
Publicat el 5 d'agost de 2008

Estic content, pels meus amics i amigues. Ja passen aquestes coses: de cop, reps notícies d’un mateix signe de la gent que més t’estimes. A vegades, van mal dades; en altres ocasions, com ara mateix, són noves positives. I m’agrada compartir-ho. Tot. Els bons i els mals moments, que per això ens uneix l’amistat.

Un que és científic, és en ple remolí mediàtic mundial pel resultat d’una investigació. Un que és periodista, viu aquella il·lusió única de la propera paternitat. Un company de carrera m’escriu des de la plujosa frescor de Noruega, xalant de l’aigua que per aquí ens va prou justeta i, evidentment, d’una temperatura que, justament aquests dies, envegem sanament. Una parella amb qui compartim no pocs sopars, xerrades i sortides, acaben com qui diu d’arribar d’una bona estada als Estats Units i cada conversa d’aquests dies és un plaer especial. El poeta ha estat pare i a la seva filla li han dedicat un text bellíssim. Em truca un amic d’Onda i m’anuncia que ben aviat puja cap al poble i son germà ho arrodoneix convocant aquella anual, esperada, suculenta, paella valenciana —res a veure amb el nostre “arròs caldós”—. Aquella família solidària i ecologista que l’any passat a penes van poder anar-se’n uns quants dies, em diuen que han començat l’agost marxant…

Mireu, com que sembla que escriure en un bloc és perquè ens posem pedres al fetge, m’ha abellit fer aquest apunt especialment positiu, de celebració. Ja sé que econòmicament, políticament i socialment pinten bastos i no es tracta d’emmascarar res. Ben al contrari, per malament que vagin tot, sempre és bo que, sense deixar de tocar de peus a terra, sapiguem celebrar les nostres petites (que són grans) coses.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Empresaris del País Valencià i de Catalunya i el post-aznarisme

0

La Generalitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya van força de bracet amb el tema del finançament. Els empresaris del País Valencià i els de Catalunya fan pinya. El que ara es diu sempre ha estat i és de calaix. Què està passant?

Jo diria que alguna cosa hi té a veure la fi o l’afebliment polític de l’aznarisme, dins del PP. Encara en Rajoy no havia fet els canvis —mal siguin més aparents que pregons— i ja es van començar a sentir empresaris valencians que reclamaven el corredor del Mediterrani. I de mica en mica, s’ha anat abandonant tota aquella submissió suïcida a l’Espanya radial. S’han perdut molts anys, s’han malgastat molts diners públics en contra del sentit comú econòmic de les nostres terres. Però més val tard que mai. Més val adonar-se que ni “oferir glòries a Espanya” no pot anar en contra del propis país, el real, el de la gent i les empreses, els comerciants i els treballadors que cada dia s’escarrassen a casa nostra per una vida millor.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Joan Barril, Antoni Bassas i fins i tot Joan Ollé

0

Quan, a la Generalitat, manava Convergència i Unió i si no estic mal informat, en Joan Barril va haver de deixar de ser col·laborador d’ “El Matí de Catalunya Ràdio”, per decisió de càrrecs polítics de l’emissora. Afortunadament, des de fa unes temporades al tenim a “El cafè de la República”. A la ràdio nacional del nostre país, hi haurien de ser els Antoni Bassas i els Joan Barril. Deixeu-me dir que, si em féssiu triar, jo em quedaria amb en Bassas; però és que no hem de prescindir de ningú. L’un més nacionalista, l’altre més àcrata, tots dos catalans, intel·ligents, lúcids, professionals, rigorosos, seriosos (sense renunciar a l’humor, que una cosa no té res a veure amb l’altra). L’un i l’altre ens han donat la complementària diversitat de punts de vista, la pluralitat de matisos, sempre des d’una perspectiva de país, que, al capdavall, és des d’aquesta part de la nostra civilització que parlen, amb consciència clara del que fan.

A mi, el Barril que escriu a El Periódico i el que diu segons què per Catalunya Ràdio, no m’agrada: vull dir que jo no penso com ell i em pot arribar a molestar. La grandesa de la llibertat d’expressió és que ell segueixi escrivint i dient el que pensa i jo pugui celebrar l’aportació d’idees altres a les meves, tingui l’oportunitat de percebre, a casa, la coexistència de sensibilitats altres a les meves. Sempre des de la professionalitat i la perspectiva de país amb què es fa —per entendre’ns, mai, ni per morbositat, no me’n vaig a escoltar massoquistament les COPE, ni les SER, ni les RNE, ni cap d’aquestes emissores forasteres o colonials, protofeixistes o no—.

A la ràdio nacional del nostre país, hi haurien de ser els Antoni Bassas i els Joan Barril. I fins els Joan Ollé. Dissortadament, ara ens han deixat sense en Bassas, per descarada decisió política i l’equilibri s’ha trencat. Jo em pregunto, si al PSC no li agradaven les editorials d’en Bassas, li han dit res, li han tallat les ales a Barril? Si el PSC —i vés a saber si a ERC i/o ICV— no podia aguantar “Alguna pregunta més”, poden, em pregunto, resistir les esbiaixadíssimes intervencions de Joan Ollé? Si no se’ls han carregat, he de suposar que sí, que ja els va bé. D’això se’n diu desviar sectàriament la ràdio nacional. I, com a efecte secundari, carrega un injust pes de col·laboracionisme polític a Joan Barril i el seu equip, perquè ara, si els segueixo escoltant, sabré que ells poden sortir per l’entena de Catalunya Ràdio perquè agraden als sectaris que manen. Ara, si segueixo sentint l’inefable Ollé, sabré que, mentre als que pensen com ell els deixen parlar, als que pensen com jo els fan callar. L’equilibri l’han trencat, la professionalitat queda esquitxada, instrumentalitzada pels poders polítics.

Prescindir d’Antoni Bassas ara, com al seu dia ho va ser foragitar Joan Barril, va contra el país, contra l’esperit (i no sé si també contra el text) de la llei catalana per uns mitjans de comunicació públics, independents i de qualitat. Els responsables que això passi, si no dimiteixen, que no dimitiran, haurien de ser cessats, que no els cessaran. I per tant, els ciutadans, els oients, que també som electors n’hem de prendre nota, per responsabilitat de país.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els artistes i el poble

0

L’estiu de l’any passat, a Malgrat, ens vam revoltar contra la destrucció definitiva del Racó de Can Feliciano. S’aconseguí l’aturada de les obres, una feixistada de l’Ajuntament acabà en un ridícul procés judicial, el pacte PSC-PP feu que la Casa de la Vila demanés a l’ACA que la destrucció continués (amb un acord de Ple, políticament legítim, però que cap país civilitzat tol·leraria, per la vergonyosa manca d’una mínima coherència racional dels (no)arguments en què el pretenen fonamentar), l’ACA no ha executat encara el que se li demanava en aquell insostenible acord de Ple, un jutjat ha admès un recurs (que raonablement hauria de comportar la suspensió de cap actuació irreversible)… i així ens anem acostant a l’aniversari de la mobilització popular que començà amb aquell home gran de Malgrat que, en passar per davant dels arbres que començaven a tallar, s’hi va agafar, per evitar que poguessin seguir.

En un moment de la mobilització de l’any passat, se’ns va fer present a la memòria les vegades que havíem vist els pintors locals i foranis plantar les teles en aquell indret i esplaiar-s’hi a pleret. En una de les concentracions diàries al davant de l’Ajuntament, fins vam enlairar alguns d’aquells quadres, cedits pels propietaris, que els tenen habitualment als seus menjadors, evocant el patrimoni paisatgístic i històric del poble. Parlant amb un d’aquells pintors, ens comentava com eren les llargues i sovintejades estones de pintura i repte artístic, cadascun amb el seu estil, davant la prolífica natura que tenien al davant, amb els seus colors, jocs de llums i ombra, tonalitats, esponeres… canviants al llarg de l’any.

Des de fa unes quantes setmanes, m’han fet arribar la reproducció fotogràfica d’alguns d’aquells quadres, que ens permeten evocar com era el Racó quan era sencer. El que ara volem que se’n salvi no és això que veieu en aquestes reproduccions, perquè una part ja fa anys que la van malmetre; sinó que reclamem que no es destrueixi el que en queda, dipòsit de records, testimoni patrimonial col·lectiu i encara zona natural a preservar dins del nucli urbà. La fotografia que veieu aquí és d’un quadre del gran Cerdà. Anant als arxius, adjunts, en trobareu del pintor Joan Viladevall i m’he permès d’afegir-hi uan instantània de la mobilització, en què, entre d’altres, divisareu una tela del pintor Joan Farré.

FOTO Quadre “Camí d’en Feliciano”, de Cerdà

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Neus…Bonet?

0

Quina grisor! Encara me’n recordo de com n’eren d’anodines les tardes de Catalunya Ràdio en mans del programa que feia Neus Bonet. Molt m’hauria de sorprendre perquè aportès una mica de brillantor als Matins de Catalunya Ràdio. La correcció vol que li donem l’oportunitat de demostrar el que pot aportar la seva vàlua professional; però els antecedents que tragina no em conviden gaire a concedir-la-hi, l’oportunitat.

Escric aquest petit article quan fa ben poc que me n’he assabentat, que Neus Bonet serà qui rellevarà Antoni Bassas. I aquesta mena de notícies volen estar amatents als comentaris que poden fer-ne els que hi entenen, en temes de la comunicació a casa nostra. Tanmateix, no em puc estar de deixar plantejats alguns aspectes que em ronden pel cap des que he sabut la notícia:

Primer.- És lleig que un càrrec directiu de l’emissora, com ella, passi a ocupar el lloc del professional a qui, de fet, han fet fora (posant-li les condicions perquè no pogués acceptar la renovació, amb una metodologia similar a la que Minobis va fer servir per treure’s de sobre  Jordi Basté). És lleig perquè sembla allò de “tu fora, que m’hi poso jo”.

Segon.- Si no ha estat un abús de poder, què passa, que no han trobat qui volgués “rellevar” Bassas?

Tercer.- Atès que ella atresora una contrastada grisor, Albert Sáez va camí de fer el més gran ridícul professional, a més d’haver comès un gravíssim error polític (no partidari, dic “polític”, com a gestor de la cosa pública); ja que si prescindeix de Bassas per millorar l’audiència de Catalunya Ràdio i les diversitats…

Quart.- Ha estat nomenada, Neus Bonet, per “quota femenina”?

FINALMENT I AL MARGE DE LA QÜESTIÓ NEUS BONET, deixeu-me exposar el següent:

Jo em pregunto si quan es van desencallar els temes de la Corporació, em pregunto si no hi hagué un pacte concret entre ERC i PSC, de la mena: acceptem la Terribas a TV3, a canvi del coll d’en Bassas a Catalunya Ràdio. És a dir, en Carod i companyia, s’han venut en Bassas? Em semblaria greu i lamentable, perquè demostrarien un cop més una absoluta ineptitud política; de manera que em resisteixo a creure-ho. Però me’n reforça el dubte, la mena de reacció que han tingut els dirigents d’ERC davant l’actuació d’Oleguer Sarsanedas i Cia, de caràcter exclusivament polític (partidari), ja que no hi ha cap criteri professional ni empresarial, ni de cultura democràtica, que la justifiqui.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tancament de repetidors: quanta política que violenta!

0

Que els del PP tanquin repetidors de TV3 al País Valencià, em violenta. Que el PP doni suport al “Manifiesto”, em violenta. Que, alhora, el PP deixi alumnes valencians sense línia escolar en la seva llengua, em violenta. Que, alhora, el PP reclami la tercera hora de castellà a l’escola de Catalunya, em violenta. Que maldin per ofegar qualsevol possibilitat de vida normal a la meva llengua, em violenta.

Quanta, quanta prepotència castellanitzadora! Quanta, quanta política que em (ens) violenta! A la nostra terra de pau, els votants del PP voten pels que ens violenten. Amb tot el respecte personal, defensant-los pregonament el dret a votar el que creguin oportú, els hem de recordar que votar segons qui comporta segons què. Votar PP a Catalunya, al País Valencià, a les Illes, a la Franja o des de l’exterior és també donar suport polític als que persegueixen la nostra llengua, tancant repetidors, impedint l’escolarització en la pròpia parla, volent aixafar-la encara més sota el jou del seu castellà.

La convivència i la unitat com a poble són una valors que hem de defensar a totes. Com que això no pot ser a costa d’una part, bregar per aquests valors exigeix també ser responsables i exigir responsabilitat: a un mateix, a la parella, a la família, als amics, als companys de feina, als coneguts i als saludats.

Finalment, deixeu-me dir que això va pel PP i per a qualsevol que tiri pel cantó de la imposició, del joc brut o del fariseisme

Publicat dins de General | Deixa un comentari